dimecres, 19 de juliol de 2017

Malàisia 2a part

Continuació de Malàisia 1a part
(si no l'has llegit, clica aquí ↑)

'Amran tiu, l'estàs cagant, si hi vas caus segur'
'Que no Josep, tranquil que ho tinc tot controlat'

L'Amran era un home casat que havia quedat amb una ex per passar el cap de setmana junts. Segons ell, era una trobada de vells amics, però nosaltres sabem que l'Amran és carn infidel i està a punt de traspassar una línia vermella.
Al·là, se t'acumula la feina

L'Amran vivia a Belaga, una petita localitat perduda a la selva de Borneo, un punt en el mapa enmig d'un abisme verd. Era el lloc que havia escollit per perdre'm i a fe de Déu que vaig triar bé, dos dies vaig tardar per arribar al poble! Des de Kutching vaig embarcar-me en un ferri vorejant la costa cap al nord, a la ciutat de Sibu. Allà vaig fer transbord per remuntar el riu Rajang en unes embarcacions en forma de supositori gegant, fent nit a mig camí.

Em vaig allotjar a l'únic hotel obert en temporada baixa i ràpidament vaig contactar amb el guia del poble que em va animar a fer un parell d'excursions per la zona. El poble no mata, en una hora el tens vist, i s'ha de reconèixer que a primera vista sembla un mal lloc per passar-hi uns dies. Els seus habitants no se'ls veia especialment contents de tenir-me allà, ni contents ni descontents, senzillament passaven de mi. Em sentia talment com si fos un ésser invisible. Els únics en donar-me la benvinguda van ser un parell d'homes molt passats de voltes. En veure'm van allargar-me una cervesa i em convidaven a apuntar-me a la seva festa particular, dins d'un cotxe. Educadament els vaig dir que no.

En aquell poblet vaig conèixer el protagonista d'aquesta història, l'Amran. Tenia un dels restaurants del carrer principal, però allà no hi havia mai clients, només un parell de treballadores que es passaven el dia mirant la tele i només trepitjaven la cuina quan els hi demanava fideus. L'Amran era molt extrovertit i de seguida em deia d'anar a casa seva i a passejar en moto pel poble. Era prou amable per a fer desconfiar un home de ciutat com jo, però amb el temps em vaig adonar que la seva amabilitat era sincera i ens vam fer amics. Aquell home estava enganxat al mòbil, concretament al xat amb una ex que havia tingut a l'institut. Em deia que eren amics i prou però quan parlava d'ella abaixava la veu i mirava enrere com si estigués fent una malifeta. També era revelador la quantitat d'emoticones amb petons i cors que inundaven les seves converses.
No m'agrada fotre'm a la vida dels altres però amb aquell home ens vam agafar confiança de seguida i tenia el deure d'avisar-lo, anava de pet al precipici.

A veure, que ningú em malinterpreti, que cadascú faci amb la seva vida el que vulgui. Si l'Amran m'hagués explicat que havia quedat un cap de setmana amb una ex per cardar com mandrils no m'hi hauria ficat, cap problema. El problema és que l'Amran vivia en un món de fantasia on és possible passar un cap de setmana sencer amb la teva ex sense que passi res. Aquell pobre home vivia en l'autoengany, fase prèvia que inevitablement et portarà a la fase de 'jo no volia!'.

'La línia vermella és aquí Amran, la reserva d'hotel amb habitació doble, no la veus?'
'Que no Josep, tranquil que ho tinc tot controlat'



La teoria de les línies vermelles

Un forat negre és un objecte astronòmic ben curiós, tot són extrems. Té una massa molt petita, una densitat enorme i una força de gravetat tan gran que ni la llum pot escapar. A mesura que t'hi acostes amb la teva nau espacial vas sentint un poder d'atracció cada vegada més i més fort fins a arribar un punt de no retorn, si el creues estàs llest i ja res pot evitar que acabis esclafat per la pressió. Aquest punt de no retorn s'anomena horitzó d'esdeveniments.

Doncs bé, la línia vermella és l'horitzó d'esdeveniments de la infidelitat, un cop la creues ja has begut oli. Forat negre, horitzó d'esdeveniments, no em negareu que l'analogia està ben trobada. La dificultat radica en saber on és la teva línia vermella, no tots tenim les mateixes, i un s'ha de conèixer molt bé per detectar-la a temps. No era el cas de l'Amran, com haureu endevinat.

Un exemple. Imaginem que una amiga et proposa sortir a fer una copa, juraries que et va al darrere però és un tema que mai s'ha parlat obertament, i per tant, oficialment, només sou amics. T'ho passes de puta mare, és una tia molt divertida i no heu parat de riure i ballar com si no hi hagués demà. Ho necessitaves, havies tingut un dia de merda i a sobre t'havies discutit amb la parella. Tens aquell punt d'alcohol just i l'amiga et convida a casa a fer l'última. Meeeec meec meeec alarma, línia vermella, tots la veiem oi? Algú et diria que la línia vermella ja s'ha creuat a l'acceptar sortir amb ella. Algú altre et pot dir que encara tens marge de maniobra, perquè no entrar a fer l'última? Al cap i a la fi som éssers amb voluntat pròpia, no? I només sou amics...
Ja veieu, la línia vermella cadascú se la posa on vol però en cada situació intervenen esdeveniments aleatoris que escapen al teu control, i com et descuidis, l'amiga et portarà la cervesa, es posarà roba còmoda, et convidarà a seure al sofà, i quan et trobis amb els calçotets als turmells ja serà massa tard.
Però com és possible? Si ho tenies tot controlat! Si tu no volies liar-te amb ella! L'autoengany sempre porta al 'jo no volia', és matemàtic.
A partir d'aquí les excuses són proporcionals a la imaginació dels protagonistes 'és que clar, es va posar una samarreta amb tirants minúscula i uns pantalons curts totalment antireglamentaris!'. Això mateix em referia amb els esdeveniments aleatoris que escapen al teu control. Al d'ella no, és clar, la roba còmoda semblava escollida a l'atzar, oi? La veritat és que ella ha controlat la situació des del començament i tu no.
En cas contrari la història és molt diferent, homes casats que tiren els trastos a tot el que es belluga n'hi ha a patades però fins i tot amb el cràpula més infal·lible, si ella no vol que passi res, no passarà. Ja pots convidar-la a casa a fer la penúltima, l'última, posar la playlist de 'follar', convidar-la a dormir perquè va massa pet per conduir, la de l'endemà al matí... Si ella no vol que passi res, no passa res.
En aquest sentit una dona té un control molt més precís que un home de la línia vermella, de la seva i de la teva.

'Amran, la idea de passar un cap de setmana junts de qui va ser, teva o d'ella?'
'Dels dos. Bé, en realitat va ser idea d'ella. Es veu que no està passant un bon moment amb el seu marit i necessita un amic'

En el cas de l'Amran tenim un agreujant important, el que comentàvem amb el Sean a la primera part de la crònica, viu en un país musulmà. I és veritat que només l'ètnia malaia està subjecte a les seves normes, l'Amran podia passar el cap de setmana amb una xinesa, una índia o triar entre una multitud de comunitats indígenes que hi ha a Borneo, però havia triat la seva ex de l'institut, una musulmana casada ni més ni menys que amb un directiu de Malaysia Airlines. Però ja ho sabem, aquestes coses no es trien.

'Amran tiu, a tu t'agrada el risc eh?'
'Que no Josep, tranquil que ho tinc tot controlat'



Kuala Lumpur

Després d'un parell de dies nedant amb peixets de colors a les Perhentian Islands, un paradís de corall al mar de la Xina, vaig decidir passar el darrer cap de setmana a Kuala Lumpur. Com totes les grans ciutats la capital de Malàisia ofereix tot un món de possibilitats, un mostrari asiàtic molt interessant. Té uns quants nodes importants d'activitat nocturna amb gran quantitat de bars, restaurants, guiris i prostitutes. Si busqueu alguna cosa més local que surti del circuit turístic habitual recomano el districte de Bangsar, un cop descobert vaig sopar-hi cada nit. La idea era veure una mica l'ambient i anar a dormir d'hora però vaig tenir la mala sort d'ensopegar una festivitat Índia, el Diwali, una espècie de Nadal hindú. Aviat em vaig veure immers en un tsunami de farra amb conseqüències imprevisibles, de veritat que jo no volia (ah, maleït autoengany). Un parell d'amics em van pillar per banda i no van parar de convidar-me a cerveses tota la nit. Per rematar la feina vam anar a un restaurant hindú obert les 24 hores, arròs amb pollastre a cabassos. Picava l'hòstia i em ploraven els ulls però tenia tanta gana que no podia parar de menjar, la fam era voraç, ja sabeu, aquella gana de matinada que t'ho fotries tot. Amb les dues mans em portava el menjar a la boca, el curri em sortia per les orelles.

Es van oferir per acompanyar-me a l'hotel però vaig preferir anar-hi a peu, era a 5 kilòmetres i tenia ganes de caminar. No anava sol, amb mi jugava un gos que vaig arreplegar a mig camí. Em va acompanyar l'hora i mitja que vaig tardar a arribar a l'hotel. L'endemà tornava cap a Barcelona i em va venir al cap l'affair de la passatgera 33G i el seu trist final. Amb l'Amran en canvi vaig ser testimoni de l'inici, del primer episodi. La seva història no tenia per què acabar malament, conec parelles estupendes que van començar amb una infidelitat. El traspàs d'una parella a una altra no sempre es porta amb l'elegància que un voldria, ja hem vist la teoria del mico i la branca a la primera part, la màxima de val més sol que mal acompanyat no s'acostuma a aplicar en les relacions de parella. No seré jo que els faci creure el contrari, menys encara tenint en compte els errors que acumulo en aquest camp. Un mai s'acaba de conèixer, les línies vermelles són traïdores, i la infidelitat sempre ronda seductora. Jo mateix, un teòric de la condició humana m'he vist involucrat en jardins que no creuríeu però la humilitat i sobretot, saber rectificar, és la clau del coneixement. Segur que en futures cròniques tindrem l'oportunitat d'aprofundir-hi una mica més.

Ja era al carrer de l'hotel i el gos encara em seguia. Els gossos són bestioletes ben fidels i em preocupava abandonar-lo, però en l'últim moment es va distreure amb una muntanya d'escombraries. L'últim cop que el vaig veure corria darrere d'una rata gegant perdent-se en aquella metròpoli immensa, aquella jungla de ciment.



dijous, 25 de maig de 2017

Malàisia, 1a part

'Senyores i senyors passatgers, benvinguts al vol 714 a Singapur, aviat ens enlairarem de Barcelona. Facin el favor de cordar-se els cinturons i posar els aparells electrònics en mode avió. El vol tindrà una durada de 12 hores i 50 minuts. Gràcies per volar amb nosaltres'

La crònica de Malàisia comença ben aviat, dins l'avió. A prop tinc la passatgera del seient 33G, una dona molt atractiva d'uns 50 anys. Però fa mala cara, està refredada o acaba de plorar. Es moca, treu el mòbil i comença a escriure. Té una pantalla gran i està asseguda de manera que veig perfectament què escriu. Llegeixo les primeres línies i hi quedo enganxat:

'No puc evitar escriure't tornant cap a casa. Aquest cop ho faig amb llàgrimes als ulls, no puc parar de plorar. M'he de tapar la cara de la gent que m'envolta. No puc controlar-ho. El dolor em devora l'estómac. Només sento buidor. Sembla que hem acabat allà on temíem quan vam començar aquest affair, amb un DOLORÓS ADÉU. El nostre final s'ha embrutat de vergonya i culpabilitat. Res podia haver anat pitjor.'

De moment tot va malament. És cert que la passatgera 33G té els ulls vermells però no és veritat que estigui plorant desconsoladament, ni que es tapi la cara de la gent que l'envolta. Però és la imatge que vol transmetre al seu amant, vol que se la imagini allà sola plorant, rodejada de desconeguts, i despatxada en un avió cap a Singapur. És una escena força potent. La carta de les llàgrimes és una aposta forta, sap que fa molt de mal als homes. Jo mateix, que no destacaria per tenir memòria fotogràfica, mai oblidaré les llàgrimes infringides, són com agulles clavades al meu fràgil cervellet que m'acompanyaran fins a la tomba, les molt cabrones. 

'D'altra banda hem acabat descobrint què significa l'amor i la passió, i això també ha estat un final inesperat de la nostra relació. Repeteixo la paraula final però dins meu tinc un profund desig d'anomenar-ho 'trencament forçat'. No puc acceptar el final d'aquesta història d'amor única.'

Atenció amb l'última frase  'No puc acceptar el final', no sé qui hi ha a l'altra banda, probablement un home casat, però li auguro problemes. Si despatxant-la en un avió cap a Singapur donava el tema per tancat, està molt equivocat.

Començava a sentir-me una mica malament espiant-la. No m'agradava veure aquella dona despullant-se sentimentalment d'aquella manera però ningú ha dit que la tasca d'un investigador de la condició humana sigui senzilla, i un científic es deu a la seva feina. Així doncs, vaig col·locar-me mascareta i guants, i a enfangar-se en el relat! A més, aquella dona escrivia de puta mare i era bastant més amena que el totxo d'història del capitalisme que estava llegint.

'Vaig sentir com un ganivet esmolat travessava el meu cor quan et vas desfer de la memòria SIM on les nostres converses construïren aquest amor. Les fotos no són tan importants com les nostres paraules, esculpides una per una des del fons dels nostres cors. Res podem fer per recuperar-les excepte escriure una altra història, paraula per paraula, de cor a cor, i pell contra pell. Si la vida ens dóna l'oportunitat escriurem una història més forta i duradora d'amor i passió.'

La carta acaba aquí, sembla que un cop destapat l'affair han pactat no tenir més contacte i han donat per finiquitada la història. Però ja hem vist que la passatgera 33G 'no pot acceptar aquest final' i sobrevolant l'Índia torna a treure el mòbil i escriu una segona carta.

La cosa s'emmerdava. Resulta que ella també està casada, el trio és ara quartet, i és aquest nou personatge, el marit de la passatgera 33G, és qui destapa la infidelitat al llegir accidentalment un xat de whatsapp que no hagués hagut de veure mai. Ai, quin perill la tecnologia!
Ella continua tantejant la possibilitat d'una futura relació amb el seu amant, aquest cop trencant els matrimonis respectius, però tal com ho veig no té cap possibilitat, ell no sembla estar per la labor.
La passatgera 33G estava en plena fase de transició, segurament feia temps que volia separar-se però només ho faria un cop tingués assegurada la nova relació. Sí amics, ens trobem davant la famosa teoria del mico i la branca, altrament anomenada teoria de Tarzan i la liana, què diu així: de la mateixa manera que els orangutans, que veuria molt aviat, no deixen anar una branca fins que no tenen ben agafada l'altra, els humans no abandonen una relació fins que no se n'asseguren una altra. La passatgera 33G preferia continuar amb la seva relació de merda abans que estar sola, talment com si quedar-te sol fos una caiguda al buit, una mort segura.

La infidelitat apareix de forma seductora, i sempre en moments de debilitat. No és casualitat, és clar. La carn és dèbil, no ens enganyem, però també és veritat que les societats humanes tenen el mal costum de posar-se reptes impossibles: 't'estimaré sempre', 'fins que la mort ens separi', 'prometo ser-te fidel'... Amb vint, trenta anys de vida promets ser fidel?! Ens hem tornat bojos o què?

No em malinterpreteu, són objectius lloables i que respecto, però reconeixereu que a la pràctica és complicat i mostren un desconeixement profund de la condició humana. Tard o d'hora les crisis arriben, el príncep blau s'ha transformat en gripau, les promeses fetes ja queden lluny i tothom vol tornar a sentir-se viu. I llavors apareix la infidelitat, et pica l'ullet i et somriu de forma seductora.

Aterrant a Singapur em va passar pel cap de convidar a la passatgera 33G a seguir volant amb mi, cap a l'est, a la jungla de Borneo. Li hagués fet veure que la seva història no tenia cap futur, ni la passada amb el marit ni la futura amb l'amant, i que no valia la pena dedicar-hi més temps i energies. L'hagués intentat convèncer que estar sol no és una caiguda al buit sinó tot un món ple de possibilitats, i que uns dies a la selva fent uns riures amb un desconegut, amanits amb una mica de sexe lleuger, curen molts mals i en cicatritzen d'altres.
No ho vaig fer, jo viatjo per feina no per lleure.


Borneo

Vaig aterrar a Kuching al millor moment de la setmana, dissabte al vespre. Tampoc és casualitat, volia perdre'm uns quants dies enmig de la selva però abans havia de prendre una mica el pols als malais, i per això em vaig assegurar entrar a l'illa per la ciutat més gran i en cap de setmana. Després de deixar la bossa a l'hotel i fer una dutxa ràpida vaig sortir a treure el cap. Tantes hores volant m'havien donat molta set, ja t'ho diuen les hostesses, a 10.000 metres cal hidratar-se constantment. El Magazzino estava a rebentar de gent, de soroll i de fum, encara no havia arribat a la barra que una colla em va convidar a beure amb ells, eren al voltant d'una taula amb un tanc de cervesa al mig, em van allargar un vas.

'Hola! Em dic Sean, sóc 70% xinès i 30% malai, he vingut a passar el cap de setmana a Kuching per veure el meu amic, jo visc a Kuala Lumpur, hi porto uns quants anys, vaig haver de marxar de  la Xina tiu, allò és una merda!'

L'amic del Sean anava molt borratxo, se'l veia incapaç de seguir la conversa i la seva feina es limitava a observar el meu vas i omplir-lo cada cop que feia un glop.

'Hola Sean, jo em dic Josep, sóc de....'

'No paren de cridar tiu, jo crec que estan tots sords, és una puta bogeria'

Afirmació que vaig poder contrastar en persona l'endemà. Vaig anar a esmorzar a un dels locals que hi ha pel barri xinès de la ciutat, la mestressa em preparava una tauleta a prop de la barra mentre donava ordres al marit i als fills, quins crits que fotia aquella dona. S'ha de dir que el Sean també cridava força.

'Si busques ties has anat a mal lloc, Kuching és una merda! A Kuala Lumpur està ple, hi trobes de tot! Japoneses, coreanes, xineses... àrabs!'

El seu amic s'havia posat molt seriós, com si aquelles declaracions l'afectessin molt. El Sean parlava de Kutching com si fos un poblet selvàtic al costat del riu, res més lluny de la realitat, la veritat és que érem en una ciutat de 300.000 habitants, vibrant i amb molta activitat nocturna. Ja me'n vaig cuidar prou quan vaig comprar els bitllets.

El Sean continuava el seu particular monòleg.

'Jakarta també mola molt, hi has anat?! No et perdis Bali, Bangkok..'

'Sí, a Bangkok hi he estat, acollonant les....'

'Estàs casat Josep?! Jo sí, em vaig casar fa poc, mira'

El Sean em va ensenyar una foto d'una guapa malaia amb un vel arrapat al crani d'orella a orella.

'Aquí a Malàisia, si t'enganxen amb una altra dona, estàs mort tiu, estàs mort!!'

L'amic bufava sonorament, la gravetat del moment mereixia un altre glop de cervesa, jo intentava dosificar perquè el ritme era fort però no tenia opció, m'obligaven a buidar el got ràpid.

'Hostia puta tiu, la meva dona està embarassada, el gener seré pare! Crec que em tornaré boig!!'

Aquell pobre nano s'acabava de casar, estava a punt de ser pare i parlava com un condemnat a mort, realment hi ha gent que s'ho munta molt malament, encara que no seré jo qui jutgi la vida dels altres. L'últim brindis el vaig proposar jo, l'amic va omplir els vasos, vam brindar, sant hilari, i es van acomiadar de mi. Abans de desaparèixer de la meva vista el Sean es va girar amb un escandalós

'BENVINGUT A BORNEO JOSEP!!!!'

Quina arribada! Feia un parell d'hores que era a Malàisia i ja anava ben torrat. Aviat em vaig adonar de dues qualitats malaies enormement benvingudes per un viatger: l'alt nivell d'hospitalitat i el baix nivell d'estafa, en les dues setmanes que vaig ser al país ningú em va cobrar més del compte per ser de fora, ni els taxistes. En aquell país la comunitat xinesa és molt nombrosa i hi estan ben integrats, el Sean era un exemple, s'havia casat amb una guapa malaia i formaria una família. A hores d'ara el seu fill ja deu tenir uns quatre mesos.

Una generació sencera separa la passatgera 33G del Sean. Me l'imagino fa 30 anys, amb l'edat del Sean, a punt de casar-se, enamorada del seu marit i amb tota una vida al davant, poc s'imaginava aleshores que acabaria plorant sola en un avió pel seu matrimoni de merda i un affair desastrós. En aquest sentit hem de disculpar-la, quan estem enamorats no sabem què diem, les decisions es prenen en un estat d'embriaguesa hormonal que et fan creure tot el què dius però no t'equivoquis, vas drogat, i quan els nivells d'oxitocina tornin als nivells habituals te n'adonaràs amb quin capullo has decidit compartir la teva vida. Però el cas del Sean clama al cel, no tenia ni 25 anys i ja se'l veia abocat al desastre.
Val més que vagis amb compte amic, la infidelitat ronda seductora al teu voltant i Malàisia és un estat musulmà, crec que no gestiona gaire bé aquestes històries.

En un parell de dies remuntaria el riu Rejang fins a arribar al poblet de Belaga. Borneo encara conserva una de les selves més primigènies del planeta, dic encara perquè està en procés de desforestació. Existeixen alguns parcs protegits gràcies als ingressos del turisme, i d'altres àrees remotes menys turístiques i de més difícil accés, però que encara conserven l'autenticitat dels pobles perduts.
Allà em dirigia, a Belaga, un punt minúscul dins l'abisme verd de Borneo, on coneixeria l'home més ric del poble, l'Amrah, un home casat a punt de cometre un gran error. Amb ell continuarem elaborant l'espinós tema de la infidelitat i com conviure-hi amb certa dignitat.

Continua a Malàisia 2a part



diumenge, 1 de maig de 2016

Mèxic, 2a part

Continuació de Mèxic, 1a part
(si no l'has llegit, clica aquí ↑)

Chiapas
El mezcal no te emborracha, te pone mágico

El meu pas per la terra del Subcomandante Marcos va ser breu, efímer com un xupito a la barra de la La Mezcalera. Tot i així em va donar temps de fer moltes coses, com per exemple emborratxar-me amb la Cloe, una fotògrafa francesa que estava fent un treball de camp al sud de Mèxic. Treball sobre el terreny, com a mi m'agrada.
Totes les fases prèvies es van executar amb la precisió d'un cirurgià, vaig tenir molta sort. Al matí localització de l'objectiu navegant plegats en una excursió guiada pel Cañón del Sumidero. Per la tarda la delicada fase d'aproximació, important, les primeres impressions valen doble. Vaig adonar-me de seguida que era fotògrafa perquè disparava amb el mòbil i un parell de càmeres més inclosa una de rodet, i en conec uns quants d'aquesta tribu. Què interessant era aquella noia! I quines postures tan sexis quan feia fotos! Al vespre, l'encontre en la tercera fase, l'escenari escollit la bonica població de San Cristóbal de las Casas, la capital de l'Estat Lliure i Sobirà de Chiapas, dels més pobres de Mèxic.

Tot pintava estupendament, sobretot quan es va presentar mig cega, em portava uns quants mezcals d'avantatge i vaig fer tot el possible per atrapar-la però aquella francesa bevia com un mexicà. Tenia aquell punt narcisista que tenen els artistes, era una dona molt independent i m'agradava el rotllo que portava.
Però quan va arribar el moment de la fase final, aquella per la qual homes i dones hem estat esculpits genèticament per la mare natura, va excusar-se que tenia mal de cap i se'n va anar a dormir. No és just! Crec que em mereixia una excusa millor, la Cloe apuntava maneres i no semblava d'aquelles persones que deixen els treballs de camp a mitges. Em va saber greu acomiadar-me tan aviat d'ella, però en aquests viatges oberts hi ha coses que escapen al nostre control, com la gent que t'aniràs creuant pel camí i quan de camí fareu plegats. I ja està bé que sigui així.

Tornant cap a l'alberg em vaig topar amb un parell de prostitutes. Una semblava menor, l'altra va treure's un pit i es va pinçar un mugró mentre em deia obscenitats. Observava amb incredulitat el tir parabòlic que descrivia aquell raig de llet. Estava al·lucinat. I què és l'art sinó aquesta capacitat de sorprendre a l'espectador? La performance no acabava aquí, la menor se'm va tirar a sobre magrejant-me els collons i les butxaques del darrera. Me la vaig treure de sobre amb una espenta que la va fer caure a terra. Les obscenitats de l'adulta es van transformar en insults i al seu to de veu s'hi anaven sumant harmònics greus, massa greus. Va ser llavors quan em vaig adonar que era un home.
Casualment feia molt poc que havia llegit sobre la lactància masculina, qui m'anava a dir que seria testimoni d'aquest prodigi hormonal. No era moment però de satisfer la meva curiositat científica, allò era territori hostil i les taques de llet a la samarreta dels Goonies tenien mala pinta, més valia retirada.
Mèxic té fama de perillós però si exceptuem alguns barris marginals de les grans ciutats allò és un oasi de seguretat, la gent és amabilíssima i hospitalària i en cap moment vaig tenir problemes. A la nit però surten els llops i no està de més extremar precaucions.

Havia estat una jornada molt llarga, havia arribat aquella mateixa matinada després de 8 hores de bus i en poques hores tornava a la carretera direcció Yucatán amb parada tècnica a Palenque. Començava a notar el cansament, portava uns quants dies empalmant festes. Enfront m'esperava un cap de setmana al carib i podria aprofitar per descansar una mica.
O no.



Playa del Carmen
El agua es para los bueyes y el mezcal para los reyes

Al carib mexicà hi ha turisme mundial. Enrere quedaven les regions rurals i rústiques de Oaxaca i Chiapas amb turisme local i escàs. El contrast va ser important; per la temperatura, la humitat i les legions de guiris que patrullaven per les platges, tendetes, restaurants i macrodiscoteques. Els últims anys he evitat destins com aquests però si volia veure els cenotes no hi havia més collons.
El plan a Playa del Carmen era senzill: durant el dia immersió als cenotes i a les ruïnes maies, a la nit submersió a les mezcaleras.
No em va costar gaire trobar el millor antro, La Culpa, música en directe versionant a Led Zeppelin i el combo cervesa/mezcal a 50 pesos. La Jelen i la Karina treballaven en una revista del cor a la capital mexicana del DF i eren aquell cap de setmana allà cobrint la inauguració d'un nou hotel. La Jelen era redactora i no havia deixat de mirar-me des de que havia entrat al local, les primeres notes de 'Since I've been loving you' em van fer decidir anar a saludar-la. Era addicta a la feina i als dos mòbils que no deixava de consultar. A mi em posa molt nerviós parlar amb algú així, però ella no perdia el fil de la conversa, era multitasca total. Evitava tot el que feia referència a la seva vida personal i durant tot el temps que vam estar junts va ser un autèntic misteri. La Jelen era allà amb mi i la seva vida privada es va quedar a DF un cop va enlairar-se l'avió cap a Playa del Carmen. Com més coses m'amagava més m'atreia.

Un cop acabat el concert la Karina es va lligar el cantant deixant la Jelen sola amb mi (veieu oi la diferència amb l'amiga de Oaxaca? Ella sí és una amiga!). A la Jelen no li agradaven moltes coses del seu país i la seva gent, jo li deia que era un dels millors països que he visitat i la gent era de puta mare, ella es queixava que en molts aspectes era una societat molt conservadora encara, pel paper de la dona sobretot. Ella es revelava en contra del masclisme, del paper opressor de la religió en la vida privada de les persones i del puritanisme hipòcrita. Quan deia aquestes últimes paraules se m'acostava més i em somreia amb malícia. Em començaven a tremolar les cames, els seus conjurs eren molt poderosos. La Culpa Gastro Cantina de la calle 12 fou testimoni de com gestàvem els nostres pecats, de fet ja érem culpables molt abans de fotre'ns al llit.

Aquella deessa asteca va fer el que va voler pobre de mi, encara ara després de mig any tinc malsons. La veig nua asseguda sobre meu en una nit de tempesta al tròpic, jo estirat sobre el llit resto indefens com un ratolí hipnotitzat per una cobra, un llamp il·lumina el seu cos menut, s'ha desfet la cua i els seus cabells negres m'envolten, les seves ungles m'esquincen la carn del pit i els seus ullals busquen el coll. Massa tard me n'adono que la deessa és diablessa, massa tard me n'adono de la potència de la seva màgia i tots sabem quan vulnerable sóc a aquest tipus de bruixeria.

Vam esmorzar junts i la vaig acompanyar fins al seu hotel, en poques hores agafava el vol de tornada cap a casa.
Em sentia com el protagonista d'una de les seves cròniques roses. En cas d'escriure la nostra aventura com tractaria la Jelen la infidelitat? Suposem per exemple que fos una dona casada amb un holandès i amb una criatura d'un any. És evident que li va ser infidel al marit però ho va ser amb mi també a l'amagar-m'ho? I jo, li vaig ser infidel a ella a l'amagar-li que als matins m'agrada dormir i no suporto follar quan em desperto?
Ahhh amics, la infidelitat és un concepte amb moltes arestes i dóna per multitud de teories però les deixarem per una altra ocasió. Ara ens centrarem en una altra teoria, molt polèmica també i font de maldecaps i malentesos entre homes i dones (al ritme que porto demanaré un grau a la UOC).




La teoria de l'amic gay

Volant cap a casa rememorava l'extraordinari viatge a Mèxic, encara me'n feia creus de la quantitat de gent que havia conegut. Estava rebentat de tantes farres i nits en autocars fent ruta. L'escala de Miami a Barcelona era llarga, i podria aprofitar per descansar tot i que el destí em jugaria una altra mala passada: la tia més bona de l'avió era al seient del costat.
La Natalie era francesa i portava mesos viatjant amb la seva parella per Amèrica del Sud. Una emergència familiar havia fet que hagués d'interrompre el viatge i havia tornat sola per ser uns dies amb la família. Li agradava el vi negre i era de mala educació deixar-la veure sola.

Ens va passar el trajecte volant, creuant l'Atlàntic compartíem vivències i anècdotes vagant pel planeta. Amb aquella noia va passar una cosa molt estranya, emetia senyals contradictòries que el meu pobre cervell era incapaç de processar. Per una banda no parava de tirar-me floretes, què interessant em trobava i quina sort d'haver-nos conegut, per l'altra no parava de fotre la seva parella enmig de la conversa, i quines ganes que tenia que ens coneguéssim amb l'Alain! Allò no podia ser, possiblement no m'estava tirant els trastos, senzillament estava sent educada i prou i era jo que sempre em foto pel·lícules.

Però els dies següents em va escriure cada dia fins que vam anar a sopar junts a Barcelona. Un cop entaulats el primer que em va dir era que acabava de parlar amb l'Alain i li havia explicat tot, que havia conegut un noi molt interessant i que havia quedat per sopar amb ell.
La Natalie és d'aquelles persones que creu en l'amistat entre home i dones. No és l'única és clar, jo també hi crec, però amb molts matisos. Es pot ser només amic d'una dona que t'atrau físicament? Mmm... pot intentar-se. És una situació estable en el temps? De cap manera. Com diu el mestre Rick 'un home capaç de sostenir una amistat platònica amb una atractiva companya de feina és un escenari totalment hipotètic'.

La teoria de l'amic gay neix de la necessitat de moltes dones de tenir amics masculins en el paper de confidents. Però el teu paper com a home es limita aquí, de sexe res de res. I pobre de tu que mantinguis algun tipus d'esperança de que allò vagi a més, perquè patiràs i molt.
L'atracció cap a la teva amiga (que ella evidentment detecta) serà obviat. De la mateixa manera que un gat domèstic és castrat per eliminar aquells aspectes molestos del seu comportament l'amic confident sofreix una castració de tipus conductual. Tu no ets gay però perquè aquesta relació d'amistat tiri endavant t'hi has de comportar i pobre de tu que en un moment de debilitat li tiris els trastos i t'atreveixis a profanar aquesta amistat tan 'pura'. Una vegada vaig intentar donar un petó a una tia que m'agradava després de dos mesos explicant-me els mal rotllos amb el nòvio i hauríeu de veure com es va posar. Com vaig atrevir-me!
Existeixen episodis documentats molt cruels amb l'amic gay, des de despullar-se davant d'ell perquè al capdavall 'som súper amics', o el cas d'un pobre desgraciat que després d'aguantar hores i hores de confidències sobre relacions frustrades amb autèntics cabrons ella exclama 'necessito un polvo com l'aire que respiro!' (no et facis il·lusions amic, amb tu no)

Tot i donar-li moltes llargues la Natalie va aconseguir presentar-me la seva parella. Van venir expressament els dos a Barcelona. Amb la mirada l'Alain i jo ens ho dèiem tot 'Què Josep, et pensaves que tenies possibilitats amb ella, oi?' 'Si noi, també t'ha enredat perquè ens acabem coneixent, eh, te'n deuries morir de ganes'. La Natalie semblava aliena a les nostres cavil·lacions, se la veia contenta.
No sé què pensar, potser no era tan innocent com semblava. Encara recordo la cara de circumstàncies de l'Alain quan ella repetia una vegada i una altra 'quina il·lusió tornar a veure el meu amic Josep! És una persona tan interessant! Ha viatjat tant!' Potser la Natalie el castigava per alguna malifeta, una infidelitat amb una amiga atractiva per exemple. Qui sap.


PD: Dedico el relat a la Sandy, la meva AMIGA mexicana que en tot moment que vaig ser allà em va tractar com un rei i va fer del meu un viatge inoblidable, t'estimo molt! (sí, és una amiga molt atractiva Xd)




diumenge, 13 de desembre de 2015

Mèxic, 1a part

Estic pletòric, ja m'havien parlat bé d'aquest país però la realitat supera les expectatives, després de dues setmanes voltant encaro una altra nit de festa, la última. L'escenari escollit és al barri de La Condesa, Ciutat de Mèxic, m'acompanyen la millor amfitriona del planeta, la Sandy, la seva parella Poncho, y la cosina Paulina. Vaguem pels millors bars de la zona i faig el que puc per pagar ronda però no em deixen, aquests mexicans em tracten massa bé i no vull tornar a casa.
Han estat dues setmanes intenses, emocions fortes a cada cantonada, literalment, sortint de La Xampa un home ens ofereix un joc, té mala pinta, l'home i el joc, però la Sandy somriu 'Hacemos unos toques Josep?'
No sé què es proposen però A donde fueres, haz lo que vieres. A més a més, tocar m'agrada.

Ens agafem tots de la mà en rotllana, tanca el cercle 'la máquina de toques', un nom inofensiu si es té en compte el rol sinistre que ocupa. El Poncho em mira amb gest de desafiament 'Listo?' Això té molt mala pinta.

L'home comença a girar una rodeta poc a poc. Amb el primer formigueig als dits me n'adono de quin joc es tracta, allò no era una sardana, els meus amics comencen a riure, un riure nerviós, un riure elèctric!
L'home també riu però el seu té un caire més sàdic, puja la tensió. Estic agafat de les ties més bones de Mèxic i no puc fer el bujarra, no seré jo qui abandoni però el mal comença a ser insuportable, els dits se'm comencen a engarrotar i quan intento deixar-me anar he quedat enganxat al born metàl·lic.
'Vale vale, vale! Stop! Que pares joder!!' l'home encara aguanta uns segons més abans de parar la màquina, el cabró sembla complagut.
El Poncho li paga 40 pesos 'Otra cerveza Josep?!' Estar a punt de morir electrocutat fa venir molta sed 'Ok, esta la pago yo!'





Oaxaca
Mezcal del bueno, mezcal a punto de veneno

Vaig conèixer l'Adriana en un indret màgic de l'Estat de Oaxaca, a Hierve el agua. Venia de Tijuana amb una amiga i la filla d'aquesta, l'Olivia, una simpàtica nena d'onze anys.
L'Adriana també feia màgia i em va embruixar de seguida, la resistència era inútil. No és que em resistís, eh? però en cas d'haver-ho fet no hagués servit de res, ja es veia amb aquells ullassos que tenia. Pobre de mi, no portava ni dos dies al país i ja havia caigut sota l'influx d'una preciositat local.
Quan ens fèiem fotos m'agafava de la cintura i recolzava el cap a la meva espatlla, em convidava a pinya amb mezcal i em somreia sempre, a l'Adriana li feia una mica de tilín.

Vam quedar per sortir aquell mateix vespre, m'havia de confirmar l'hora i mentre esperava el seu whatsapp rumiava sobre les possibilitats d'acabar-nos veient. No hi tenia moltes esperances, darrerament tothom em plantava i ... calla, un missatge, és ella, diu que no pot venir, vaja! Li sap molt greu però la seva amiga no es troba bé i no vol deixar-la sola a l'alberg.

En aquest punt val la pena fer una pausa en el relat i parlar de l'apassionant personatge de l'amiga, concretament el de l'amiga sabotejadora. Ja es prou complicat enrotllar-se amb algú que només falta que vagi acompanyada d'una amiga que farà tot el possible per evitar-ho. He patit el tema i les estratègies no s'acaben, des de tècniques de sabotatge actiu on serà la pròpia amiga la que intenti liar-se amb tu (podries sortir-hi guanyant però recomano retirada, allò té tots els números d'acabar com el rosari de l'aurora) fins a tècniques de sabotatge passives molt més subtils però també més efectives. L'amiga reclama l'atenció perquè la que t'agrada, en aquest cas l'Adriana, hagi de triar entre ella o tu, i aquí tens totes les de perdre, sempre. I com reclama l'atenció? Bé, aquest és un camp força diversificat, des de l'amiga que no beu mai però justament aquella nit va tan borratxa que no pot tornar a casa sola, i se l'ha d'acompanyar. O l'amiga que just avui li ha vingut al cap una desgràcia que la deprimeix profundament i necessita 'una amiga de veritat'. O l'amiga amb salut de ferro que inexplicablement se li ha posat el sopar malament i es troba fatal... quina mena de persona abandonaria la seva amiga malalta per sortir de festa amb un tiu que acaba de conèixer? L'Adriana segur que no.

Que quedi ben clar que tu a l'amiga no li interesses gens, ni tan sols en el cas que se't vulgui passar per la pedra, tot té a veure amb un tema territorial i d'equilibri de forces tremendament complex en les relacions d'amistat humanes. Resumint-ho molt, la sabotejadora activa llença un missatge a l'amiga gens subtil: el que et pots follar tu m'ho puc follar jo. En el cas de sabotatge passiu el missatge és cap al nouvingut, i també és clar: per la meva amiga tu NO ets més important que jo.

Amb els homes passa el mateix, normalment són sabotejadors actius i tinc un amic que n'és un gran mestre. Espera pacientment a que facis un primer contacte i quan la cosa comença a fluir ja el tens allà fotent cullerada. Quan menys t'ho esperes ets fora de la conversa i tots sabem el final de la història: allà folla tothom menys tu.
Al principi em tocava molt els collons però amb el temps m'ho he pres amb filosofia, en realitat és un tribut a l'amistat. Ell et fotrà els plans enlaire però ho fa perquè t'admira i vol estar al teu nivell.
Bé, qui no es consola es perquè no vol. Tornem a Mèxic.

La situació era greu, no és fàcil trobar gent especial i quan passa s'ha de viure com si no hi hagués demà, sobre tot quan ets lluny de casa. Era la meva última nit a Oaxaca i l'endemà marxava cap a Chiapas 'Ojalá nuestros caminos se vuelvan a cruzar algun día, me encantaría volver a verte' em deia l'Adriana entristida. 'A mi también me gustaría, y estoy seguro que nuestros caminos volverán a cruzarse, mañana concretamente. Me quedo un día más'. L'avantatge de viatjar pel teu compte és aquesta precisament, els plans es fan i desfan sobre la marxa i cal explotar-ho al màxim.
Ja hi havia demà! L'Adriana es va posar molt contenta i jo també però fins l'endemà encara quedava tota la nit de divendres i tocava sortir, no perdono festes a muermos de país com Jordània, menys encara a la terra del mezcal.
A més, m'aniria bé per posar en pràctica una altra de les meves teories.

Es basa en la famosa màxima de qui busca no troba i que les oportunitats apareixen quan un menys s'ho espera. Sabeu allò de 'quan no tenia parella no em menjava un rosco i ara que surto amb una tia no paren de presentar-se oportunitats, no és just!', paraules que acostumen a pronunciar-se amb ràbia i llàgrimes als ulls.
Això passa per dues raons. La primera és per l'anomenat efecte corretja, quan un home surt amb parella pot ser inspeccionat per l'audiència femenina sense por, saben que per molt que et repassin de dalt a baix no t'hi acostaràs, vas lligat i no hi ha perill de que li acabis fotent el taladro tota la nit, que és el que passaria si anessis sol, és clar. És per això que et miren més, no et facis il·lusions, de fet quan vas sol t'observen igual, però sense que te'n donis compte. Això per una banda.

L'altra raó té a veure amb la teva actitud, si busques alteres la teva manera de ser, no et mostres natural, es nota, i possiblement hi surtis perdent. Com més vulguis estar amb ella més probabilitats que acabis fotent el passarell, com més bona estigui més pagafantisme. En canvi, si et relaciones d'una forma molt més natural, i amb això vull dir que no vas a lligar, pot resultar inacceptable per segons qui 'com és possible que no em tiri els trastos ni em rigui les gràcies? què s'ha cregut?' i llavors resultes més atractiu, i acabes lligant.
És tot ben estrany i el llibre que llegia aquells dies no donava gaires respostes:
'El tema del sexe ens preocupa. És la font dels nostres plaers més intensos però sovint és també causa de tristesa, gran part de la qual sorgeix de conflictes interns entre els rols evolucionats d'homes i dones. Aquest llibre és un informe especulatiu de com la sexualitat humana ha arribat a ser de la forma en què és avui dia. La majoria de nosaltres no ens adonem de com inusuals són les pràctiques sexuals humanes comparades amb les d'altres sers vius'.
Jo sí que me n'adono senyor Diamond, i té tota la raó, el sexe és una puta broma.

I no va fallar. A l'antro de La Mezcalera vaig viure una nit apoteòsica, deuria tenir el somriure de l'Adriana dibuixat a la cara, no ho sé, però allò no era normal, una guapíssima cambrera em convidava a mezcals, el Saul em fotia punts amb totes les seves amigues i l'Arantzazu m'abraçava amb força. Era el seu aniversari i mentre ens enroscàvem al mig de la pista em deia que ho celebraríem com déu mana, ella no obeïa a déus zapoteques, era basca i anava molt forta.
Vaig tancar el bar amb companyia dels treballadors. Un d'ells no parava de sobar-me el baix ventre dient-me on m'havia de tatuar, s'havia fixat que no marxava amb l'Arantzazu i es va confondre. Jo li deia que encara que fos de Barcelona no era gay, m'agradaven les ties, ell es lamentava i jo també, ser gay pot complicar-te l'existència segons on però pel que fa al sexe és el puto paradís.

L'endemà va ser una jornada la mar de romàntica. L'Adriana i jo passejàvem pel zócalo de Oaxaca amb aquella cara d'empanats que fan els enamorats, la ressaca ajudava a situar-me en el paper. Ens fèiem moltes fotos, mastegàvem insectes junts i vivíem amb intensitat aquells grans moments quan descobreixes persones que t'agraden. A la tarda se'ns van afegir l'amiga i la petita Olivia, la primera no mostrava rastre del malestar de la nit anterior i la segona em va agafar confiança de seguida i amb només tres preguntes, aquella innocent criatura, em va fotre enlaire l'idil·li:
'Usted cuántos años tiene?' 'Tengo cuarenta y tres' L'Adriana va fotre uns ulls com unes taronges, ella en tenia 25 i està clar que me'n posava bastants menys. Enganyo amb l'edat, de nit encara més i si em dones conversa puc fregar l'adolescència.
'Y cuándo te vas a casar?' 'Mmmm.. nunca' Segon error, i dels grossos. Resposta pèssima si un opta per ser candidat a una tòrrida història d'amor amb una jove mexicana.
'Y a qué templo vas? Nosotras somos bautistas' 'A ninguno, soy ateo' Tocat i enfonsat, havia cavat la meva pròpia tomba. No oblidem que a Mèxic, a banda dels toros infames, també vam deixar l'empremta del catolicisme més ranci i purità.
Quina punteria l'Olivia, la mare que la va parir, en un no tres i no res (en aquest cas literal) vaig passar de ser un prometedor pretendent europeu a ser un cràpula immadur i amoral.

Era el moment de marxar. Els dies anaven passant i encara mancaven moltes hores d'autocar fins al destí final, els cenotes de la costa oriental del Yucatán. Mal em pesi no era el que buscava l'Adriana, ni tampoc el que buscava un altíssim percentatge de dones mexicanes, no ens enganyem. Allò no és Europa i el puritanisme encara impregna gran part de la societat iberoamericana.
Però les generalitzacions mai són justes i dies més tard em creuaria amb una excepció, una deessa asteca en permanent conflicte amb la norma i l'obediència, una criatura ben entremaliada.

Continua a Mèxic 2a part













dijous, 9 de juliol de 2015

Uruguai i Argentina

Montevideo, 5 de la matinada en un dels molts locals de la Avenida Doctor Luis Alberto de Herrera. Després de voltar per tota la ciutat per fi he trobat el lloc ideal, pinta molt bé, fa estona que una gràcil uruguaiana balla davant meu, de tant en tant es gira i em dóna l'esquena. No recordo qui em va dir que era un molt bon senyal, 'si se't fot de cul és que li agrades!' Serà el meu primer contacte, l'emoció m'embarga, som-hi!
'Hola, qué tal, cómo te llamas?'
'Ana' 
'Soy Josep de Barcelona y justo acabo de llegar...' però ella ja no m'escolta, ha donat mitja volta i es reuneix corrent cap a les seves amigues que han seguit expectants l'escena amb gran hilaritat. Comenten la jugada i em miren de reüll mentre faig veure que no veig com es riuen de mi.

L'atenció del grup es dirigeix ara cap al paio més borratxo del local, ha substituït el kit de mate + termo d'aigua calenta per una ampolla de cava i una copa que li vessa per sobre la camisa mentre es mou. L'Ana s'hi acosta i balla davant d'ell, les amigues esclaten amb sonores riallades.
Sobren bufons en aquesta discoteca, hora d'anar a dormir.

La primera jornada a Montevideo havia estat intensa, havia recorregut els punts més calents de la ciutat i m'agradava el que veia, allò era un món ple de possibilitats. Com sempre quan sóc a una nova ciutat estava excitat i una mal educada no aconseguiria deprimir-me. El taxista que em portava cap a casa em va dir que aquell local no valia la pena, 'sólo hay chetas (pijes), si de verdad quieres agarrar (lligar) una mina (noia) yo conosco un buen boliche (discoteca)'.

Eren quarts de sis però li vaig fer cas, mai rebutjo un bon consell. El local escollit era l'Ibiza Mega Disco, un dels pitjors antros de la capital. Havia vingut a l'Uruguai amb ganes de saber com era possible que un home com el Pepe Mujica arribés a president de govern d'un país, no em quadrava gaire tal com està muntada l'estructura del poder. A primer cop d'ull no semblava que la fauna de l'Ibiza em resolgués els dubtes però no m'hi podia resistir, veient l'estat del personal que a aquelles hores feia cua, alguns de dubtosa sexualitat, el tema prometia. El control d'entrada era exhaustiu, armes, drogues.. el porter m'escorcollava a fons i ensumava amb gest sospitós la meva capseta de pastilles Juanola. Li vaig preguntar a quina hora tancaven i em va dir una de les coses més maques que he sentit quan un no té ganes d'anar a dormir 'Aquí no serramos amigo!'


El primer contacte és un tema complex, la vergonya és un poderós dissuasiu i a ningú li agrada ser rebutjat tot i que amb el temps s'accepta amb normalitat. Per alguns conèixer gent és natural, per altres una barrera infranquejable. La confiança en tu mateix és clau, sortir en grup ajuda a vèncer la timidesa i les drogues poden enterrar-la completament. Viatjant sol i havent aparcat vicis dificultaven bastant l'empresa però no la feien impossible, hi ha altres estimulants. Per una banda les ganes de conèixer gent i per l'altra el fet de poder compartir en aquest blog la meva petita col·lecció d'aventures i contratemps.

Explicaré la meva estada per Uruguai i Buenos Aires aprofitant 3 primers contactes que van tenir lloc fora de les zones d'oci habituals com són els bars i les discoteques, i que van tenir cert recorregut. No tot el recorregut que jo voldria certament, ja sabeu que la meva ment científica m'empeny a estudiar aspectes de la condició humana a fons tot i que, malauradament, aquesta curiositat no es veu sempre recompensada.
















Òmnibus 152

Per primera vegada m'he allotjat en cases de particulars. És una excel·lent forma d'aterrar als llocs, els amfitrions acostumen a ser gent molt oberta sempre disposada a donar-te un cop de mà, valuosos consells i en el cas de Buenos Aires una targeta SUBE per moure't en transport públic.

No parava, semblava un insecte atrapat dins dins d'una ampolla de vidre movent-me d'un cantó a l'altre. La ciutat és immensa i aviat me'n vaig adonar que un autobús és un lloc tan bo com qualsevol altre per conèixer gent. Em vaig proposar el repte d'un bus una conversa. A vegades pujava sense saber on em portaria la línia o sigui que les meves preguntes de turista perdut eren sinceres. Els porteños són gent oberta disposada a ajudar al turista i les porteñas són extraordinàriament atractives.

Aviat va córrer el rumor per la ciutat del misteriós 'turista del ómnibus' que seduïa les dones més belles de Buenos Aires. El 'maraqueig' de les Juanola a la butxaca pujant els graons del vehicle delataven la seva presència i posaven en guàrdia a les passatgeres incautes, es feia el silenci immediatament, les amigues emmudien i els homes abraçaven les seves dones. Però era inútil, ningú podia escapar al poderós escrutini del 'turista del bus'.
Aviat vaig anar depurant la meva tècnica per a treure més profit del viatge, les víctimes escollides eren les assegudes a la finestra de manera que seient al seu costat tallava qualsevol possibilitat d'escapatòria. L'òmnibus 152 té un recorregut llarguíssim i a l'Avinguda Santa Fe vaig conèixer la Maipú, una dolça criatura que sense deixar de somriure va resoldre tots els meus dubtes, els reals i els inventats, tenia molta paciència. També era molt ben educada i a tot em deia que sí, fins i tot quan li vaig proposar de que l'endemà m'acompanyés a la Florería Atlántico, al barri del Retiro, un dels millors bars del món. La Maipú es mereixia el millor.

Li vaig donar el meu correu per acabar de confirmar l'hora i ens vam acomiadar. A primera hora del matí em va escriure excusant-se, tenia una setmana complicada i no li anava bé veure'ns. El correu era llarg i em feia moltes preguntes, on tenia previst anar, quants dies em quedava a Buenos Aires, etc. Detectava reserves en veure'ns immediatament però li despertava interès. Jo vaig deixar oberta la porta a quedar més endavant mentre intercanviàvem correus i ens anàvem coneixent però ja no ens vam veure més.

Per sort no vaig canviar de plans, el viatge continuava a l'altra ribera del riu de la Plata, a l'Uruguai i mai vaig ser prou lluny de Buenos Aires com per no tornar-hi si la bella Maipú deixava de tenir setmanes complicades. Diàriament m'escrivia amb ella, encara no veia clar quedar amb mi però el seu interès cap a tot el que feia no minvava. Li agradaven molt les fotos que li enviava de la costa uruguaiana i també li agradava molt viatjar, de fet a principis de l'any que ve estaria per Europa i segur tindríem ocasió de veure'ns. El seu interès es va acabar de cop i els meus correus ja no van obtenir resposta. La Maipú va desaparèixer de la meva vida, semblava talment com si l'òmnibus 152 li hagués passat per sobre.














24 hores a La Pedrera

Arraulit sota les mantes intento combatre el fred, no hi ha calefacció a l'habitació, les portes i finestres no tanquen i la temperatura a l'interior i a l'exterior és la mateixa, 4 graus. Abans de fotre'm al llit li havia demanat una estufeta al Barbas, l'home que regentava aquells apartaments, però no n'hi quedava cap, mala sort. Aquell espai era molt rústic i econòmic però fotia un fred de collons, i odio el fred.

Maleint els meus ossos, abraçat als genolls, sento just a l'altra banda de la paret una noia cantar. Té una veu extraordinària amb els poderosos efectes d'un bàlsam regenerador. Jo cagant-me amb déu pel fred i aquella noia cantant d'aquella manera... quines actituds tan diferents davant les coses, oi? Tanta bellesa enmig d'aquell temps inclement em commou i me n'adono de la sort que tinc de viure aquell moment. La màgia d'aquella noia ha transformat la mala sort en bona sort, torno a estar content i m'adormo.

Havia arribat a aquell poble a l'atzar. Palplantat a la terminal de 3 Cruces de Montevideo observava la pantalla amb els busos que feien ruta cap a la costa i vaig pujar en el primer que sortia: Destino La Pedrera. Semblava un lloc tan bo com qualsevol altre. Era l'únic passatger que baixava en aquella parada i aviat vaig saber perquè. La visió d'aquell poble fantasma amb els gossos passejant pel carrer del poble evocaven una idea força al meu cap: estació errònia. A l'estiu allò es fotia com un ou però ja feia molts mesos de l'estiu, a l'hemisferi sud al juny fa fred i la majoria de comerços, albergs i restaurants estan tancats. Els llocs per allotjar-se es limitaven a les casetes del Barbas on només s'hi allotjava una noia que cantava com un rossinyol.
Allò semblava l'inici d'una pel·lícula romàntica de les dolentes, però si acabava amb final feliç era prou bona per mi.

L'endemà me la vaig trobar al pati practicant el que semblaven exercicis de meditació. No volia destorbar-la i vaig esperar a que acabés per presentar-me. La Paloma era de Montevideo i portava uns quants mesos a La Pedrera, estava vivint 'una especie de retiro'. La seva vida a la capital no li agradava i va fer un canvi radical, va deixar la feina, la família i la parella. Actualment passava els seus dies passejant per la platja, fent dibuixets i tocant la flauta. Vivia de la renda d'un familiar. És veritat que això desmuntava una mica el seu discurs hippie però aquella noia havia renunciat a moltes comoditats que jo no en seria capaç, començant per la calefacció a l'hivern i acabant per les pizzes Buitoni.
A la marihuana no hi havia renunciat i la pipa de fumar l'acompanyava arreu.

Vam estar tot el dia junts, vam xerrar, tocar la flauta i fumar (tabac no eh? tranquils). Es coneixia tots els racons i en companyia dels gossos del poble passejàvem per paratges impressionants. Érem una parella de perroflautes autèntics, parlàvem sobre quina merda de món ens havia tocat viure, les perversions del consumisme, les maldats del capitalisme i la superficialitat de la vida que tenia la gent (nosaltres no, els demés). Teníem teories per tot i, naturalment, no mouríem ni un dit per canviar les coses.
La Paloma molava i insistia en que em quedés aquella nit, se celebrava Sant Joan i vindria molta gent dels voltants. La idea era atractiva però em venia al cap aquella habitació tan freda amb aquelles mantes tan primes... ara que ben pensat, també podíem dormir junts amb la Paloma! Tenia molt de sentit en aquell context i se la veia prou oberta per acceptar una proposta així, en el transcurs de la nit li plantejaria.

A la festa de Sant Joan la seva actitud va canviar, no la veia tan receptiva als 'meus encants' i preferia la companyia dels seus vells amics i alguns de nous. Després de perseguir-la amunt i avall m'envaïa aquella desagradable sensació d'estar fotent el préssec una altra vegada. L'últim cop que la vaig veure era asseguda davant el foc al costat d'un amic fumadíssim en posició de Loto. Li vaig donar les gràcies per la companyia i me'n vaig anar a dormir. La proposta d'acompanyar-me li vaig estalviar, m'hagués dit que no.

Una vegada més maleïa la meva mala sort sota les mantes, amb lo calentet que estaria amb la Paloma... Vaig sentir-la arribar poc després, tornava a cantar però ja no m'agradava la seva veu, de fet em molestava i vaig estar a punt de picar a la paret per fer-la callar 'shtttt!'

















La Betania

La ruta continuava cap a l'oest de l'Uruguai i nord d'Argentina, una visita llampec a Iguaçú, els salts d'aigua més espectaculars del planeta. Les 12 hores de bus d'anada i 12 de tornada valen la pena, creieu-me.
El viatge acabava on l'havia començat, Montevideo, allà rebia un amic que venia per feina, un congrés de psicologia, i vam aprofitar la companyia de dues col·legues uruguaianes per explorar la ciutat a fons. No disposes sempre de 3 psicòlegs al teu servei i ho vaig aprofitar. Entaulats endrapant àpats espectaculars debatíem les sempre apassionants relacions entre homes i dones. Com sabeu, és un camp on no hi he estalviat esforços i compartia les meves teories i plantejava tots els meus dubtes. No vam arreglar el món però la successió d'asados, dulces de leche, cerveses artesanals, White Russian i riures em van fer passar els dies volant.

Els darrers dos dies els vaig passar amb la Betania, l'havia conegut la setmana anterior quan va venir a rescatar-me a la terminal d'autobusos, perdut com estava. Amablement m'havia acompanyat a l'andana on sortia el meu bus cap a Buenos Aires. M'havia donat el seu número i repassant la darrera conversa veia que hi deia literalment 'suerte y a sus órdenes'.
Vaja, 'a sus órdenes', podia ser una frase feta de cordialitat uruguaiana o podia ser.... vaig citar-me aquella mateixa tarda amb ella. Vam connectar de seguida, de fet massa i tot, als postres ens lamentàvem no haver-nos conegut abans 'Te vas pasado mañana? Por qué no me escribiste antes?!'. Es veritat que quedava poc temps però encara teníem 24 hores i depèn a què les dediquis en poden ser moltes.

La Betania era una persona molt directa. Tenia les idees molt clares i mirava als ulls quan parlava. Havia engegat una botiga de roba de segona mà i li anava 'viento en popa'. Parlava sense embuts i se li entenia tot el que deia, virtut que s'agraeix quan tens poc temps. Jo li explicava que m'encantava viatjar perquè m'agrada la gent, i movent-te pel món et dóna la possibilitat de viure moments especials com estava vivint en aquell moment amb ella. Es considerava una persona sincera, que no li agradava donar voltes a les coses, i potser per això s'entenia tan bé amb els homes. Començava així l'intercanvi de petites mentides que tots diem sobre nosaltres quan volem agradar a algú.
Jo ho deuria fer molt bé perquè vaig agradar-li ben aviat: em deia 'lindo', li agradaven les meves mans i em posava 10 anys menys, fins i tot deia que li agradava com parlava! (no oblidem que ho feia en el meu cutre castellà).
Em sentia aclaparat per les seves atencions.

A mi també m'agradava molt i agafant-li la paraula amb el tema de la sinceritat li vaig proposar de passar junts la nit en un hotel. La seva reacció fou una llarga mirada amb unes pupil·les dilatadíssimes, símptoma de que el seu cervell estava processant massa informació.

'Betania, tranquila, no hace falta que digas nada, tenemos toda la noche por delante' No va haver de passar tota la nit per dir-me que no. Em va sorprendre perquè estic segur que li agradava però no havia tingut en compte el factor 'i després, què?', factor molt important per les dones que escapa als anàlisis masculins de la situació, prou feina tenim pel 'abans de' i sobretot pel 'mentrestant'.
Que no sigui aquesta una de les claus de fa que tinguem perspectives tan diferents sobre alguns temes, elles són més de llarg plaç i nosaltres, pobres éssers primitius, més del curt plaç i en el cas d'alguns individus, molt curt plaç.
El fet de que marxés l'endemà la feia tirar enrere. 'Si te quedaras más días...' Podia llegir als seus ulls la desagradable escena del tiu que fot el camp cap a casa just després de follar, i en aquest cas, casa meva era a 10.000 kilòmetres.

Ens vam fer una abraçada, un petó i vaig ajudar-la a pujar al taxi. La boira baixa i la nit donaven un aire fantasmal a la ciutat, a aquella hora hi havia silenci absolut. Tornava a fer fred, em vaig cordar fins i el coll i vaig posar-me les mans a la butxaca on guardava la capseta de pastilles Juanola i els condons amb el seu precinte i la seva data de caducitat.
En poques hores volava cap a Barcelona i era hora d'anar a dormir.

juny 2015
Més fotos del viatge.

dilluns, 16 de març de 2015

Panamà

A la taula del costat hi ha una animada conversa, paro l'orella, el tema promet
'pues qué quieres que te diga, no hay para tanto, cualquiera puede ser el de 50 Sombras de Grey, no entiendo tanta expectativa!'
Qui parla és un mascle evidentment, se'l veu tocat. És el típic executiu amb corbata i maletí, parla amb molta seguretat, segur que ha fet un curs d'aquests de lideratge i com parlar en públic. Més que conversa és un monòleg ja que el seu company només escolta i de tant en tant fa que sí amb el cap.

Encara queda mitja hora per embarcar a l'avió que em portarà al Panamà. Remeno el cafè a poc a poc i miro de concentrar-me, vaig al ralentí, el meu cos està intentant superar el trasbals que suposa llevar-me a les set del matí.
'Vaya descubrimiento! Una película sadomaso, cuanto revuelo para esta tontería, cualquier persona culta sabe de qué va ese rollo, y yo por suerte no soy ningún ignorante'
No puc evitar somriure, és simptomàtic com aquesta història posa els homes tant a la defensiva. El seu gest és de seguretat però jo només hi veig frustració. El seu company calla però crec que fa la mateixa lectura que jo
'a veure, fantasma dels collons, el Christian Grey fot més calent a la teva dona que tu i les teves collonades, accepta-ho!'

Debilitats humanes que es manifesten constantment al voltant nostre, començant pels que parlen bé d'ells mateixos.

Ciutat de Panamà















Carnaval de Panamà, un Pais en Fiesta!

Així dóna gust arribar a un país, entrava a l'Amèrica Central per la porta gran, enmig dels Carnavals, la festa cràpula per excel·lència! Però la vida és plena d'imprevistos i quan es viatja aquests es multipliquen i adopten les formes més inesperades.

L'Amèrica llatina ha estat sotmesa durant els últims segles a hecatombes de tot tipus, a la barbàrie europea, al genocidi, a les epidèmies, a les dictadures, al colonialisme i imperialisme. Poc a poc aquesta gent va remuntant però una nova pandèmia s'estén en aquella zona del planeta i poc a poc va allargant els seus tentacles arreu del planeta: el reggaeton.

Pots viatjar el que tu vulguis, mai s'està preparat per això. És mes greu del que sembla, estudis recents mostren el reggaeton com a tercera causa d'extinció massiva després del canvi climàtic i la guerra nuclear. Exposicions prolongades poden causar lesions cerebrals greus, i en individus embotits dins la samarreta del Ronaldo del Madrid, els danys són irreversibles.

A l'Avinguda Balboa no tenia escapatòria, centenars de xiringuitos competien en decibels per imposar la seva música. Els amables panamenys deurien veure la meva cara de sofriment perquè m'oferien cervesa des de ben d'hora. Emborratxar-se no és una mala opció quan un és agredit per aquells monstruosos altaveus tronant com si fos el dia del judici final
'♫ lo qué pasó pasó entre tú y yolo qué pasó pasó entre tú y YOOOOO ♫'

La ciutat del Panamà es un paradís fiscal i al senyor inversor se'l protegeix i se'l mima. No s'escatimen recursos en la seva seguretat, començant per l'exèrcit de policies i militars que patrullen arreu i acabant per les prostitutes amb els seus certificats mèdics en regla per no haver de tornar al vell continent sifilítics com els seus avantpassats, tot legal. D'això se'n diu progrés.


Si el reggaeton és un fenomen localitzat només a l'Amèrica llatina n'hi ha un altre que té abast mundial i és impossible no patir-ne les conseqüències: els taxistes.

Ja feia temps que hi volia dedicar unes línies perquè el llistat d'anècdotes és llarg, els mètodes per fotre't la pasta són infinits. Als països més avançats s'ha sofisticat molt amb taxímetres, recàrrecs i plusos que no saps mai d'on surten. En aquelles latituds està menys tecnificat però el resultat és el mateix, el taxista et cobra el què vol.
Ja me'n vaig cuidar prou de pactar el preu abans de fotre el cul al seient però aquell home sordejava més que jo, i amb una variant patològica sorprenent, on jo deia 'un dólar y medio' ell sentia 'cinco dólares'. Ja hi tornàvem a ser. Normalment sóc dòcil amb aquestes coses però ja estava fart d'haver de pagar més i encara em coïa el preu d'entrada per visitar el Canal'haga el favor de parar que me bajo aquí mismo' però el taxista no em va fer cas, al contrari, va tancar les portes i em va portar directe a la policia. Tècnicament podríem dir que en aquells moments era hostatge del senyor taxista.

Un policia amb posat seriós escoltava la història del taxista: un honrat treballador que diàriament queia víctima dels malvats turistes que només pensaven en escatimar-li els calers i evitar així guanyar-se la vida de forma decent. La interpretació d'aquell farsant era molt bona, les coses com siguin, tot i que aquella versió dels fets era massa lliure pel meu gust, que s'ho estava inventant tot vaja. Però resultava convincent i tant el policia com jo vam emocionar-nos amb aquella història de sacrifici i servei al país.

Em tocava a mi. Vaig presentar-me com un viatger de cor pur que pecava de massa bona fe i sempre anava a parar a les urpes de gent sense escrúpols, com aquell taxista per exemple, pirates que ronden la ciutat buscant carnassa com aus rapinyaires. El senyor taxista m'interrompia cada dos per tres, el seu problema amb la sordesa havia desaparegut i ara em sentia la mar de bé, però jo el replicava com fan a la televisió els tertulians professionals, mai falla 'disculpe pero yo le he escuchado educadamente sin interrumpirle, le pido que haga lo mismo', el policia assentia amb el cap en senyal d'aprovació, allò anava bé!
Ho estava donant tot, en el moment més dramàtic de la meva exposició vaig utilitzar la tècnica de trencament de veu o tècnica Junqueras, que consisteix a quedar-te a mitja frase i no poder continuar degut a l'emoció 'además señor policía me habían dicho que las panameñas estaban muy buenas y... y... no es verdad!' Aquell cop d'efecte havia de fer decantar la balança al meu favor, allò estava guanyat.

El policia, després de rumiar-s'ho una estona, va emetre el seu veredicte: va donar la raó al taxista i a mi em va tocar pagar.














Bocas del Toro

La capital de Panamà és una illa d'opulència i frenesí capitalista que et pot fer perdre la perspectiva d'on ets realment: al carib; amb el ritme i el calor característics de la seva gent, 'suavesitooo mi amol'.

Res a veure amb la següent parada, Bocas del Toro, el ressort guiri per excel·lència de Panamà, a tocar de Costa Rica.
Garitos com la Iguana et donen servei les 24 hores perquè et puguis fondre els dòlars a plaer: dormir, menjar, excursions pels voltants i, pels que ens agrada anar a dormir tard, follar festa fins a la matinada en companyia de locals, ianquis i argentines. La policia, omnipresent arreu, s'encarrega de que el turista pugui emborratxar-se i lligar amb seguretat. A primera vista sembla exagerat veure'ls equipats amb armilles antibales i fusells però quan t'expliquen que dies abans hi hagut un 'un balasero' al Barco Hundido no ho és tant.

10 segons és el temps que tarda un ianqui a fer amics, encara no havia arribat a la barra que ja xerrava 'do you speak english?' 'Where are you from?' El John era un jubilat de Florida i portava mesos viatjant pel continent. S'acabava de separar; m'ho explicava mentre m'ensenyava una foto on es veia una dona somrient al costat d'una tonyina acabada de pescar. No se'l veia pas trist, al contrari, estava eufòric. Al John li agradava beure, es fotia 25 cerveses cada dia i aquesta petita anomalia havia afectat la seva relació, la pobra dona no podia seguir el ritme. Allò no podia continuar de cap manera i el John va haver de prendre una decisió: va deixar la dona.
Jo li explicava que abans aguantava bé l'alcohol però ara amb 2 mitjanes anava tocat.
'Home clar, això és perquè no te'n fots 25'
Aquell paio portava un pet permanent.

Bocas del Toro és el lloc perfecte per relaxar-te i descansar però no estava cansat. També és un lloc ideal per passar la lluna de mel amb la teva companya preferida de la UNED però continuava solter. A més a més, vagant pel planeta, ja he visitat llocs semblants, enclavaments privilegiats cadascun d'ells amb la seva empremta local però que el turisme ha anat uniformitzant poc a poc. Sigui a l'Àfrica, al sud-est asiàtic, a l'Amèrica llatina o al Mediterrani, aquests llocs cada cop s'assemblen més: els mateixos turistes, els mateixos kits d'snorkel, els mateixos hippies venent collarets i els mateixos dosificadors infames per servir cubates.
Amb el temps les historietes del John començaven a repetir-se i l'únic caixer de l'illa va deixar d'escopir dòlars, l'única opció d'aconseguir efectiu de la targeta de crèdit era un supermercat de xinesos al 10% de comissió.
No parava de rebre senyals negatives. Possiblement hi estava una mica predisposat ja que feia dies que em passava pel cap visitar una altra regió del país, el Darién. M'ho havien desaconsellat molt, es veu que era molt perillós, que si s'hi amagaven les FARC, que si segrestaven turistes... tot el que deien encara em feien venir més ganes d'anar-hi.
El John no ajudava gaire a decidir-me, em volia demostrar la seva teoria de com més birres beus menys cego vas i no parava de demanar rondes. Ens acompanyava un guia local que tampoc em podia ajudar, una llàstima perquè ell es coneixia tot Panamà excepte el Darién, i és clar, millor no anar-hi. I ho deia com si aquell raonament tingués alguna lògica.
Allò ja era massa. Doncs sí amics, aniria al Darién, i ho faria ara mateix.

La gràcia d'anar per lliure és que pots fer el que et dóna la gana, tot i que aquell rampell no seria fàcil de portar-lo a la pràctica ja que volia anar a l'altra punta del país, a la frontera colombiana. Era un rampell d'aquells "de pensar poc", d'aquells que proliferen passades les 4 de la matinada, com si a mitja farra a Bilbao decideixes que l'endemà sortiràs per Tarifa.

Moure's pel país no era fàcil i havia d'encadenar 3 missions impossibles: fer-me la bossa cego sense deixar-me res, resar perquè hi hagués places en el primer vol i empalmar 3 busos fins al Darién. Difícil bàsicament perquè viatjava amb la logística habitual, zero guies i un mòbil en mode avió.
Em sabia greu abandonar la meva bicicleta però què collons! El Darién.. semblava extret del món del Senyor dels Anells.















El Darién

Fer-se la bossa cego sense deixar-se res ✔
Pillar el primer avió cap a la capital ✔✔
Empalmar busos fins a la Palma abans de que es fes fosc ✔✔✔

Èxit total! La part més pesada van ser les 10 hores de trajecte en bus digerint vídeos de reggaeton i pel·lícules del Vin Diesel.
A mesura que ens acostàvem a la frontera colombiana escenes de realisme màgic afloraven a la tele:
'♫ haciendo el amooor, recorriendo tu cuerpo poco a poco, no me digas que noooo 
Vente conmigo que yo quiero escribir la historia sólo contigoooo ♫'
Aquells versos ja et feien supurar les oïdes però la visió d'aquells dos puteros fotent-se copes dalt del veler et convidava a arrancar-te els ulls.

Però com dic sempre, un a tot s'acostuma. El cos s'adapta i amb el temps, el que et semblava insuportable, et va resultant més tolerable, coses de la genètica. Kilòmetre a kilòmetre el ritme de la cumbia penetrava en els meus porus i aviat vaig formar part d'aquella família de passatgers que es commovien amb aquelles històries d'amor i desamor.
'♫ Le voy a dar candela pa que aprenda, que a las mujeres buenas se respeta. Voy a buscarme leche condensada para olvidarme de su mermelada ♫'
Tot i les deficiències musicals em reconeixereu que el símil de la 'leche condensada' està molt ben trobat.

El darrer transport era una petita llanxa que em portaria a La Palma, al cor del Darién. Aquell paisatge em recordava molt l'Amazones, per la vegetació, el transport fluvial, la pell negra i els somriures blancs.

La Palma és un poble molt petit, la vida és tranquil·la i només arribar es va confirmar el que ja sospitava: de perill res, a no ser que et faci por passar un cap de setmana sense wifi. A més, aquella zona encara no està 'contaminada' pel turisme i conserva aquell toc tan especial que tenen els pobles, aquella màgia que tan fàcilment et transporta al passat.
En llocs com aquest la vida se simplifica: els petits juguen al carrer (el carrer literalment, només n'hi ha un), els grans es refugien de la calor al Regocijo, el bar del poble, i els més veterans seuen davant una rampa de formigó que fa de moll, per veure què descarreguen les llanxes.

Al moll precisament vaig conèixer el Freddy Córdova, havia treballat en l'antiga URSS i havia tocat molts calers de jove, ara estava jubilat. Mentre m'explicava la seva vida anava fent glops a una ampolla d'aiguardent que tenia amagada sota un cartró. Ràpidament m'organitzava l'estada amb excursions pels voltants, jo em queixava dels preus però deia que valia la pena 'pensa que aquí no vénen estrangers, fes vídeos dels poblats indígenes i els vens a Espanya, et faràs d'or!' 'tienes que pensar en lucrarte'. Jo li responia que no havia vingut a fer calers però no aconseguia treure'l d'aquí, aquell home només tenia 'el lucro' al cap.
En el transcurs de la conversa, i com aquell que no vol la cosa, va i em diu 'y ahora vas al súper de Perú y me traes una de éstas', senyalant-me l'ampolla d'aiguardent buida. Aquell paio si sabia 'como lucrarse', li vaig allargar un dólar i vaig marxar.

Perú era el nom que li donaven a un peruà instal·lat allà des de feia més de 30 anys, els mateixos que feia que no es veien amb el seu germà, aquells dies de visita. L'endemà diumenge anaven d'excursió a una platja propera i em convidaven a passar el dia amb ells.
El Perú era un vividor, un personatge en tota regla que tant abunden als pobles petits, s'havia mogut molt al llarg de la seva vida. La titola tampoc havia parat quieta, havia estat amb 3000 dones, '500 pagando', ja no tenia la planta de quan era jove i havia de deixar anar bitllets para montar a una hembra', amb les seves pròpies paraules. Tant frenesí havia donat els seus fruits, 19 fills oficials, 'seguramente tengo alguno más por ahí'.
Amb confiança, després de coneixe'l una mica més, haig de dir que aquell home tendia una mica cap a l'exageració però en qualsevol cas era un home agradable i molt estimat al poble.

El poble tafanejava mentre carregàvem la barca de provisions: pollastre amb arròs, vi i cerveses. 'Perú, no os lleváis mujeres?' preguntaven, 'Eso Perú, no llevamos mujeres?' afegia jo.
'Iban a venir un par de amigas pero al final no ha podido ser. Yo bombeo a una' afegia picant-me l'ullet.

L'últim dia quan m'acomiadava vaig tenir l'oportunitat de conèixer 'el par de amigas' del Perú, eren dues prostitutes. Al presentar-me, una d'elles em va mirar fixament als ulls mentre llepava un con de gelat amb molta perícia, se'm va acostar, em va agafar la mà i m'hi va donar un petó com si jo fos una reina. 'Carne blanca y sabrosa' deia l'altre. Jo no podia fer res més que admirar l'amabilitat d'aquelles noies tenint en compte el lamentable estat dels meus braços i cames, coberts de picades i erupcions vàries, típiques del tròpic.
Eren molt atractives, se li havia de reconèixer el mèrit al Perú a l'hora de triar les amistats. La del gelat em va pressionar la barbeta amb l'índex i el polze i va somriure a la seva amiga 'a este le gustan las michas, eh?'
'¿perdone, me gustan las qué?'
 'las michas!' fent un triangle amb els dits i senyalant-se el cony.
Els germans reien, el parell d'amigues també, fins i tot el Freddy Córdoba que a aquelles hores ja anava ben torrat li feia gràcia allò de las michas.

Hora de marxar, abans de pujar dalt l'autobús ja sentia la música de dins a tot drap, quin calvari! Tot i que ja em començaven a agradar-me aquelles cutre-rimes, sembla que 10 dies al Panamà havien aconseguit canviar la manera de veure les coses. I no és per això que viatgem?
De forma inconscient vaig anar inclinant el cap, em vaig posar la gorra de costat i se'm van començar a moure les mans, d'aquella manera com fan els rappers, com quan t'espolses esparadrap enganxat als dits.
♫Le gusta que le hagan todas las posiciones, que le unten crema de todos los sabores 
Pa' que le hagan lo que nunca ha sentido, 
Y pide que se lo haga YOOOOO ♫



Més fotos del viatge