El Kurdistan iraquià

El policia kurd de duanes fotia cara de molta mala llet. Ja hi estic acostumat, és la rebuda típica que et trobes a tots els controls d'immigració del món, però en el cas d'Irbil era una mica pitjor. Aquell home tenia ganes de plegar, després del llarg torn de nit l'últim que necessitava era algú que li compliqués la vida. Agafava el passaport com si estigués contaminat i consultava una llista d'estats que tenia penjada al suro del costat. Amb el dit els anava seguint un per un, anava molt a poc a poc, l'estona fins a arribar a la S se'm va fer una eternitat. El vaig haver d'avisar quan passava de llarg 'Spain, Spain!'. Em va inspeccionar per darrera vegada, va segellar el passaport i em va deixar passar.

Va ser més fàcil del que em pensava. Fins no fa massa, calia un permís especial per entrar al Kurdistan iraquià però, com em va dir un guia a Corea del Nord, ja no és necessari, compres un bitllet d'avió i t'hi presentes. No passa el mateix si vols visitar la resta del país, si et ve de gust fotre't una festa a Bagdad, els tràmits es compliquen i, com m'explicarien els kurds, són mons totalment diferents. 

Vaig aprofitar l'escapada per fer un treball de la universitat. Ja sabeu del meu compromís amb el coneixement i disciplina de la condició humana des de qualsevol àmbit: genètica, biologia del comportament, psicologia, filosofia de la ment... no li faig fàstics a res. Potser m'exposo massa però alguns camps d'investigació demanen una implicació total per part del científic, sobretot els relacionats amb la sexualitat. Sovint en surto escaldat però, com bé sabreu els lectors del blog, no és per manca de bones intencions. 
 
A primer cop d'ull pot semblar mala idea aterrar a menys de 100 kilòmetres de Mossul, antic baluard d'Estat Islàmic i en l'actualitat una ciutat arrasada per la guerra. La veritat però és que la regió kurda és un oasi de pau a l'Orient Mitjà. De fet, els moments més delicats eren en els nombrosos controls militars que m'anava creuant. Després de revisar el meu passaport espanyol sempre em preguntaven el mateix: ets del Barça o el Madrid?

El treball que havia de fer estava relacionat amb la plataforma Couchsurfing, un servei d'allotjament gratuït, i abans de sortir de Barcelona havia contactat amb cinc nois i cinc noies. Els primers van respondre tots i amb molt bona predisposició a col·laborar, de les segones només en va respondre una però no ens vam arribar a trobar. Dies després entendria el perquè.

L'endemà mateix ja tenia la primera entrevista amb l'Ardawan, un estudiant d'enginyeria. M'havia citat a un centre comercial on vam prendre te i m'explicava la seva experiència amb l'aplicació. 

- Conec Airbnb però prefereixo allotjar els turistes gratuïtament, no vull diners per tenir-los a casa. Sempre m'ha interessat com viuen els estrangers, m'agrada rebre'ls a casa i facilitar informació del lloc on visc i la seva història. També és bo pel meu país, i especialment necessari quan la gent creu que la majoria dels iraquians som terroristes i no coneixen l'existència del Kurdistan
- Tens raó, jo mateix que viatjo sovint no sabia que Irbil fos un lloc tan segur. Utilitzaries Couchsurfing per viatjar fora?
- Ho estic rumiant, és possible si faig un màster a l'estranger.
- Pots venir a Barcelona, seràs benvingut. 
- Gràcies.
És fàcil per a tu viatjar fora?
- No, necessito una carta d'invitació. Llavors pot ser que em donin el visat, no és segur, tarden de sis mesos a un any en tramitar-ho. Els iraquians som a la llista negra.

El hobby de viatjar no és viable si vius a l'Iraq. O com deia el Mustapha, el segon usuari de Couchsurfing que vaig conèixer 'és el problema de tenir el pitjor passaport del món, després de l'afganès'. Estudiava arquitectura i havia tingut molt més contacte amb estrangers que l'Ardawan. Fumava, bevia alcohol i s'esforçava a trencar els estereotips locals. Em va portar al barri cristià on vam sopar i fer unes quantes cerveses. Com l'Ardawan, no em va deixar pagar res.
 
- Amb Airbnb el convidat arriba, et dóna els diners i adéu, no hi ha cap mena d'interacció. La relació és molt diferent si ofereixes casa teva de franc per a dormir i menjar. Una vegada va venir una noia i vaig ser jo qui va dormir al sofà, ella va dormir al meu llit, és un tema cultural. Amb el Coachsurfing tinc l'oportunitat de viatjar sense moure'm de casa, he conegut gent de tot el món.

A la segona birra vam decidir aparcar el treball de la universitat per parlar de ties. De fet, el treball no deixava de ser una excusa per conèixer gent. Pels homes, parlar de sexe és un dels grans temes de conversa durant gran part de la nostra existència. Podríem dir que és el monotema des de l'adolescència fins ben entrada la maduresa, que en alguns casos no acaba d'arribar mai. Les hormones no perdonen, de tant en tant s'agrairia una mica de treva. 
Una taula d'homes parlant de dones em recorda les conferències de congressos on els científics debaten sobre què és la realitat, quin és l'origen de la vida o com sorgeix la consciència. El llenguatge potser és una mica més sofisticat però el fons és el mateix. Tothom fa veure que sap de què parla però ningú en té ni puta idea. Ja se sap, la ignorància és molt atrevida, per això en pots parlar tranquil·lament amb tothom, sigui amb el veí octogenari del 1r 4a o amb el nou amic de l'orient mitjà.
Les dones et diran el mateix, que els homes no hi ha per on agafar-los, però hi ha una diferència important. Elles no es queixen de no entendre'ns, es queixen d'entendre'ns massa bé, com podem ser d'aquesta manera? A l'inici d'una relació, el nostre simplisme infantil i lleugeresa existencial fa gràcia i desperta certa atracció, però a mesura que s'acumulen anys i responsabilitats aquestes virtuts es converteixen en defectes i en molts casos acaben essent obstacles insalvables.

Però al Mustapha tot això encara li quedava molt lluny. Sortia amb una noia francesa que havia conegut a Turquia, dels pocs països que poden visitar els iraquians sense visat. No es podien veure gaire i tenien una relació oberta, és a dir, oberta per a ella, ja que l'amic Mustapha ho tenia fotut per lligar a Irbil. No perquè no fos atractiu, tot el contrari, el problema és que en els bars kurds només hi ha homenots, de les kurdes ni rastre. Pel carrer no es prodigaven massa i sempre que en veia anaven acompanyades dels seus marits. 
Em va sorprendre gratament que el Mustapha, criat en una societat tan conservadora com aquella, no tingués cap problema amb les relacions obertes. Aquell home sabia com trencar estereotips. 



El Karwan, un reconegut guia localem va explicar per què no tenia cap possibilitat de quedar amb un perfil femení de Couchsurfing. 'No està ben vist que una noia vagi sola amb un home si no és el seu marit'. 
L'últim dia al Kurdistan vaig decidir fer un tour guiat fora de la capital. El Karwan m'explicava les dificultats que havia tingut amb portals com TripAdvisor per promocionar la seva empresa a un destí com aquell. 
El temps no acompanyava, va ploure tot el dia, però m'era igual, el Karwan era molt ben parit i em posava al dia del passat i present del Kurdistan. Els kurds de l'Iraq també van celebrar un referèndum d'independència just una setmana abans que el de Catalunya. També tenen un tribunal suprem que el va declarar inconstitucional i la seva desobediència els va costar bastant més que cops de porra. 

El Karwan em va portar a menjar els millors pinxos de la regió abans de visitar els gorgs i les muntanyes del nord-est del país, molt a prop de la frontera amb Iran. Una zona molt freqüentada pel turisme a l'estiu, àrabs en la seva majoria, i que ara era desert. Els ressorts estaven tancats i érem els únics que passejàvem per la zona. Em preguntava si estava casat.

- Fa un mes vaig conèixer una noia xinesa en una ONG a Puerto Rico. Ens vam agradar tant que aviat va abandonar la seva llitera per instal·lar-se a la meva habitació. Ens tornarem a veure d'aquí a uns mesos als Estats Units, a veure com va.
- Entenc, aquí és tan diferent...
- A què et refereixes?
- Sexe abans del matrimoni és impensable, això de 'a veure com va' aquí no existeix.

Al Kurdistan el procés prematrimonial involucra molta gent, potser massa. És de tot menys discret. Si alguna noia t'agrada, són família, amics i veïns qui t'ajudaran a decidir si és un bon partit: si és verge guanya punts, si es relaciona amb molts homes diferents resta punts, si es passeja pel centre de la ciutat amb un estranger que no para de fer preguntes en resta més.   

- El mateix passava a Espanya fa només dues generacions Karwan. La societat ha canviat molt les darreres dècades.
- Aquí també ha canviat, en la generació dels meus avis els matrimonis eren forçats.

El Karwan tenia dona i un fill petit. 'Havia tingut molta sort', deia, 'casar-se és una decisió per a tota la vida i gairebé es fa a cegues', el 'a veure com va' és quan ja has passat per vicaria, t'has hipotecat i estàs a punt de parir el primer fill. 
A mi se'm posaven els pèls de punta, quina necessitat hi ha d'arriscar-se d'aquesta manera? Poden sortir malament tantes coses! Imagineu per exemple, que a la nit de noces la núvia regala al nuvi una llista de fantasies sexuals que no la deixaven dormir i ara per fi les podrà posar en pràctica amb l'home de la seva vida, el seu príncep blau. Convindreu amb mi que la reacció més natural per part d'ell seria saltar d'alegria agraint a déu misericordiós la seva bona sort; però no és el cas, ha anat a ensopegar amb l'home més purità del poble, un talibà encobert que la mira amb cara inquisidora mentre l'acusa de barjaula i coses molt pitjors. Situacions com aquestes les que vulgueu, són temes que haurien de quedar clars amb la teva futura parella abans de signar qualsevol document.
Al capdavall, els prínceps blaus no existeixen i els homes de la teva vida tampoc. 

És cert que les persones no les acabes de conèixer mai, amb el temps sempre hi ha sorpreses, però si et van les apostes a llarg termini com les de formar una família és recomanable un període de prova, tant amb la compatibilitat sexual com amb la convivència, a veure com va. Si toleres bé els canvis i la nova rutina un cop ha baixat la febre hormonal dels primers mesos, aniràs ben encarat a l'etapa més important, l'única que no té marxa enrere: els fills. Una autèntica prova de foc que en la majoria de casos fa saltar pels aires totes les bones intencions del passat
Els darrers anys m'he documentat àmpliament en aquest aspecte i m'atreveixo a dir que disposo de sòlides teories que marcaran un abans i un després en el camp de la condició humana. I que si us sembla bé ho deixarem per a futures entregues al blog.

Les misèries de la paternitat són coses que tothom pateix i ningú en parla. No trencaria la norma amb el Karwan, a més, per res del món volia espatllar el gran dia que havíem passat junts. 

En el control d'immigració de tornada cap a Barcelona em va tocar un policia més simpàtic. Em donava les gràcies per visitar el seu país i em preguntava com es diu t'estimo en castellà. 

- Ho pot dir de dues maneres, te quiero o te amo.
- Avui li diré a la meva dona.
- Segur que li agrada. 
- Moltes gràcies i que tingui un bon vol.


Ucraïna

PRIMER ACTE: EL DELICTE

Vaig aguantar dues hores sense que em robessin. No portava ni mig white russian que tota una dramatització es desplegà davant meu amb sinistres intencions. 
No era la primera vegada, altres performances interpretades en exclusiva per a un servidor ja s'han relatat al blog: Atenes, Addis Abeba, Cusco, Katmandú... la llista és llarga. Prendre'm el pèl i estafar-me no entén de sexes, races i religions. Existeix un consens global
No voldria treure mèrits als delinqüents, n'hi ha que s'ho curren molt, però sóc un objectiu fàcil. Vaig confiat i em moc per llocs i hores que no caldria. 

L'acte d'obertura va ser magistralment interpretat. Un primer grup de mascles, que anomenarem 'els bons', se'm va acostar per demanar-me on podien trobar femelles. Els gestos que feien amb les mans i els malucs eren inequívocs i formen part d'un idioma universal. 

- No en tinc ni idea, just acabo d'arribar de Barcelona...
- Barcelona! Benvingut home...


Un segon grup, 'els dolents', es va afegir a la conversa i en qüestió de segons era enmig d'una batalla campal. Vaig escapar d'un salt però el mal ja estava fet, encara no havia creuat el carrer que m'adonava que m'havien fotut el mòbil. 

Em vaig enfadar molt. Amb el temps, la relació amb el mòbil pot arribar a ser molt estreta, només així s'entenen reaccions que amb molta probabilitat empitjoraran la situació, ja de per si delicada. 

M'havien parlat molt bé d'Odessa, hi ha molta festa, sobretot a la zona d'Arcàdia, a la costa del Mar Negre, el que seria una Eivissa en versió eslava. Un bon lloc per passar un cap de setmana llarg i desconnectar una mica. Ara sense mòbil, la desconnexió era total.
Vaig fer mitja volta i em vaig encarar amb la banda dels bons per demanar explicacions. Aquella colla s'havien convertit en la bondat personificada, els hi sabia molt greu tot el que havia passat però ells eren innocents.

- Nosaltres no hem fet res, tu ho has vist, han estat els altres.

De 'els altres' no en quedava rastre, la maniobra de dispersió s'havia executat amb precisió militar. La meva impotència era majúscula.

Aquests disgustos donen molta set. Intentava calmar-me en una de les cerveseries al carrer Deribassovska per capgirar la situació. A hores d'ara ja sóc un expert. A mesura que les putades de la vida s'han anat succeint he anat construint un sofisticat arsenal d'autodefensa per remuntar el meu estat d'ànim. Humiliacions i desamors, enganys i decepcions, el fracàs de tota una civilització per a reconèixer un gegant intel·lectual com Noam Chomsky... per a qualsevol contratemps tinc a punt una subrutina al cervell per redreçar la situació el més aviat possible
M'havia quedat sense navegador, guia, música, càmera i els llibres de l'Stanislas Dehaene. Podria sobreviure quatre dies sense mòbil? No fa massa anys vivíem així, sembla impensable ara mateix. Mirant-ho bé, l'aïllament d'internet m'obligaria a relacionar-me més amb la gent, i qui sap, potser alguna bella donzella local es veuria commoguda per la meva trista història i m'ajudaria a passar el mal tràngol. Sí, és clar! I la probabilitat jugava ara a favor meu, després d'una cosa dolenta en toca una de bona, oi?

Si us plau, no us rigueu de les meves subrutines, a mi em funcionen. Tornant cap a l'hotel em vaig tornar a creuar la banda dels bons.



SEGON ACTE: LA NEGOCIACIÓ

- D'acord, vosaltres guanyeu, no puc viure sense mòbil, me'l podeu tornar sis plau?
- Ja t'he dit que no el tenim, m'agradaria ajudar-te però no sé de quina manera.

Qui portava la veu cantant feia cara de bona persona i inspirava confiança, qualitats que aprofitava per entabanar a pardillos com jo. 

- Vosaltres sou d'aquí, segurament sabeu qui són, podríeu intercedir per mi.
- Potser es podria contactar amb ells, qui sap, però si fos el cas, què vols que els hi digui?
- Els hi podries dir que sóc un tiu de puta mare i no em mereixo el tracte que estic rebent.
- Dubto que això els convenci amic.
- El mòbil és una merda, no val res, però té un gran valor sentimental. Tinc 100 euros a la butxaca...
- Això podria funcionar, espera't aquí un moment, ara vinc.

El meu amic va allunyar-se uns quants metres per fer un parell de trucades. Els llums de l'avinguda l'il·luminaven com si fos dalt d'un escenari, gesticulava i no parava de moure's mentre discutia les condicions de l'entrega. Semblava un d'aquells negociadors d'ostatges de les pel·lícules. Una multitud de curiosos s'havia congregat al meu voltant per veure què passava, fet que no agradava a la resta de la colla que m'observava amb cares de circumstàncies. 

El negociador tornava satisfet. Mitjançant l'amic d'un familiar esgarriat per les drogues i la mala vida havia aconseguit contactar amb els lladres perquè em tornessin el mòbil. Havíem tingut molta sort! Això sí, hauríem d'anar amb molt de compte, aquella gent no era de fiar, allò era perillós. 
El meu cap de setmana de relax i desconnexió es convertia en una sòrdida aventura amb la pitjor companyia possible. El nivell d'alcohol encara no havia baixat prou per a adonar-me que tot allò era una mala idea, al contrari, estava totalment ficat en el paper i en la missió: recuperar aquell mòbil.

El punt de trobada era un punt del mapa allunyat del centre, tardaríem una estona a arribar-hi, temps que vam aprofitar per coneixe'ns i fer amistat. I no és per aquests moments que viatgem? Veure noves maneres de fer, contribuir a l'economia local, conèixer de primera mà com funciona la delinqüència organitzada... turisme de proximitat cent per cent!

- S'ha de ser molt covard per aprofitar-se d'algú d'aquesta manera, no creus?

Poques vegades tens l'oportunitat de dir a la cara d'un indesitjable quina opinió et mereix. El rol d'amic salvador que interpretava no li permetia sentir-se al·ludit i em donava barra lliure per despatxar-me a gust.
Els carrers eren cada vegada més foscos. El cabreig inicial es va anar convertint en preocupació. Preocupació per un final de pel·lícula alternatiu on el protagonista acaba sense el mòbil, els 100 euros i la samarreta de Bola de Drac.

- Ja estem a punt d'arribar. Sobretot no facis cap tonteria. Pensa que si hi ha merder, jo no em puc barallar, sóc lluitador i això es considera una arma en un judici. 'Això' eren els punys.
- Fas arts marcials? Jo també, fa poc que m'he tret el cinturó negre, sóc molt fan del Vasyl Lomachenko, va néixer prop d'aquí, oi?
- Coneixes el Loma?!

Aquelles paraules van provocar un gir de guió important. No pas el fet que fos cinturó negre, que era mentida (però en cas de voler-me ostiar, s'ho repensaria), sinó que fos seguidor del boxejador ucraïnès, una estrella nacional. El meu amic em mirava sorprès i per uns moments em va semblar veure cert grau d'empatia. Juraria que començava a tenir mala consciència.

- Els que tenim experiència en arts marcials sabem molt bé què és l'honor i els codis ètics que regeixen la no-violència i els combats. 

Això és cert a mitges, però m'anava molt bé per continuar minant-li la moral, reforçar els nostres lligams i augmentar la probabilitat de no acabar a l'hospital.

TERCER ACTE: L'INTERCANVI

El lloc escollit per fer l'intercanvi era una plaça al costat del Teatre Nacional d'Odessa, no se m'hauria acudit millor lloc per posar punt final a tota aquella farsa. Durant el dia era un espai amb molt d'ambient, ple de restaurants i cafeteries; a la nit no s'hi veia ni una ànima. Vam arribar puntuals, la resta va arribar un pèl després. Els haguéreu hagut de veure, quin efecte que feien, caminant un al costat de l'altre ocupant tota l'amplada del carrer, alguns s'havien tapat la cara amb mocadors i tots estaven molt seriosos i emprenyats, com si jo els hagués robat a ells. Faria riure si no fos perquè ja estava totalment sobri i no veia gens clar el desenllaç. El suspens era màxim.
El meu amic em va demanar els diners i va començar a comptar-los. Aquell home feia anar els bitllets a una velocitat extraordinària, segur que no era la primera vegada, potser durant el dia treballava en alguna entitat bancària. N'hi havia un bon gruix, els va comptar dues vegades en menys de 10 segons. Tot seguit es va dirigir cap als lladres i van discutir una bona estona. No entenia què deien però semblava que hi havia algun problema amb la quantitat. Aquell fragment de l'obra estava un pèl sobre actuat però per tractar-se de teatre amateur ho feien prou bé. Finalment van acceptar els diners i em van tornar el mòbil. 
El meu amic em va agafar pel braç per fer mitja volta i tocar el dos.

Ens vam acomiadar al mateix lloc on va començar tot. Vaig repassar el mòbil, les constants vitals eren estables, va patir molt amb tota aquella història.

- Et convidaria a una cervesa però no tinc diners. Seré a Odessa fins dimecres, quedem un altre dia si vols.
- No et preocupis, està bé. 

No ens veuríem més. Vaig donar-li les gràcies i me'n vaig anar a dormir.


Moldàvia

- A mi també m'agrada escriure Josep, podríem fer un duel de relats! Què et sembla?
- Un duel de relats? A què et refereixes?
- Escrivim un relat entre els dos. Sobre el què vulguis, tu tries.


A la Nadya li agradaven els reptes. Aquella noia era un portent de la naturalesa, ho feia tot bé, i em reptava a escriure. Em deixava triar el tema i l'idioma: romanès, anglès o rus; havia guanyat premis literaris amb els tres. Ho tenia molt pelut, el meu anglès no és per tirar coets però no podia negar-me davant aquell somriure. Aquella moldava m'agradava molt i jo també volia agradar-li. Em mirava desafiant, com si m'estigués llegint els pensaments

La resistència era inútil.

Era el meu segon viatge a Moldàvia i tota la gent amb qui m'havia creuat m'havia donat molt bona impressió, potser havia estat de sort, però ho trobava rellevant tenint en compte que fins fa poc no sabia situar el país en un mapa, ni tan sols que existia.
Qualsevol excusa era bona per mantenir el contacte amb ella, i a mi també m'agraden els reptes.

- D'acord. Tinc una idea, escriurem sobre el dia que hem passat junts però tu et faràs passar per mi i jo per tu.
- Fet!


El repte ara era doble. La Nadya i jo ens coneixíem de feia poques hores i ens havíem de posar en la pell de l'altre amb poquíssima informació. Us confesso que la meva idea no era gens innocent, la vaig deixar anar com aquell qui no vol la cosa, però darrere hi havia un pla maquiavèl·lic on volia posar en pràctica una tècnica de seducció fins ara mai vista. Fent-me passar per ella, tindria l'oportunitat d'explicar una versió interessada del dia que ens vam conèixer. Diria en boca seva coses que no va dir, plantaria a la seva ment pensaments que no va tenir, de manera que a mesura que ella anés llegint la meva (seva) versió dels fets, una llavor aniria germinant fins a arrelar dins l'inconscient de la Nadya. 

Ah! No em digueu que no era un pla ambiciós! Pretenia ni més ni menys que canviar la història!

Us confesso que en aquest punt em començaven a preocupar les implicacions ètiques de les meves investigacions. Em feia por haver de pagar un preu massa alt per la meva contribució a la ciència, per res del món volia que el meu nom fos recordat al costat de monstres com Josef Mengele per l'ús d'experiments poc ortodoxos.
Però qui podia resistir-se a una oportunitat com aquesta? No m'agrada defugir responsabilitats, però la Nadya era tan guapa que anul·lava completament el meu criteri. 

Era una operació molt delicada. De forma subliminal calia barrejar ficció i realitat per anar modificant gradualment els seus records. Si tot anava bé faria créixer dins seu una llavor preciosa amb el meu nom escrit en majúscules, més aviat que tard la Nadya es despertaria un bon matí amb la idea força: 'el Josep m'agrada!'

El que ve a continuació és l’intercanvi d’escrits amb la Nadya. Els he traduït al català i he afegit entre parèntesis i en cursiva comentaris per posar-vos en context (al final de tot hi ha l'original).
Vaig ser l'encarregat d'obrir foc.

Jo:

- Ja sóc aquí.
- Venint.

Ja hi tornem a ser, no és la primera vegada que quedo amb un desconegut però no m’hi acabo d’acostumar, a veure com va aquesta vegada. Espero que no confongui la nostra trobada amb una cita com m’ha passat amb els anteriors, alguns poden ser molt pesats (explícitament deia que no es tractava d'una cita per introduir precisament el concepte de cita, el jardiner feia forat per plantar la llavor).
La meva mare diu que no hauria de continuar fent això, pot ser perillós, però no puc evitar-ho, m’encanta (la Nadya i jo ens vam conèixer a través d’una aplicació on locals s’ofereixen a fer de guia a turistes). Conèixer gent de fora és una finestra a un món desconegut, amb costums diferents, algunes d’elles per aprendre, i sempre és una aventura interessant. Qualsevol expectativa sempre resulta errònia i l’inesperat és cert. Aquesta falta de control m’atrau molt, em manté viva, definitivament m’agrada! (la Nadya no en tenia gens de falta de control, tot el contrari, però m'hauria anat molt bé que en perdés una mica).

El Josep fa tard, mal senyal, m’han dit que els europeus del sud no són amics de la puntualitat, ho vaig poder comprovar a Itàlia. Diuen que els espanyols són com els italians però amb pitjor anglès, veurem. Espero que no sigui una pèrdua de temps, tinc un examen demà i qualsevol cosa per sota l’excel·lent seria inacceptable (la Nadya era una màquina, ho feia tot bé, estudiava Dret i no baixava del 9,5).

Potser no ha estat una bona idea després de tot...

- Nadya?
- Ehh.. si!

No s’assembla gens al tiu de la foto, cap problema, sembla ben parit i el seu anglès no està del tot malament, pels estàndards del sud naturalment (parlant bé de mi en boca de la Nadya, no llegia res tan patètic des del llibre del Sánchez Dragó tirant-se floretes en boca de Jesús).
M’hi trobo bé, l’estómac em diu que serà divertit, i la intuïció mai em falla. Oh! Quin cotxe més acollonant hi ha aparcat! I resulta que és meu! (la Nadya estava enamorada del seu Volvo).

- Anem cap Old Orhei, Josep?
- Som-hi Nadya, fot-li canya!

Ella:

- Ja sóc aquí.
- Venint.

He viatjat molt a la vida, he estat arreu, he fet coses per aquí, he pujat muntanyes per allà, he menjat de tot (a la Nadya li va fer molta gràcia una anècdota meva d’un viatge on havia menjat termites vives, el tema serà recurrent al llarg de la història), però us puc assegurar que el sol brilla diferent a Moldàvia. Amb centelleigs de tendresa i amargor formant borrissols entre els núvols com cotó blanc (la traducció no fa justícia a l’original).

El seu perfil estava bé, he remenat pel ShowAround i per alguna raó ella em va cridar l’atenció. Vaig decidir donar-li una oportunitat. 
Faig una mica tard, espero que no m’ho tingui en compte. Encara no he vist cap insecte, espero que n’hi hagi algun en el meu apartament. He decidit per norma tastar un bitxo de cada país. Al llarg del temps he anat acumulant un ampli coneixement sobre els sabors de la naturalesa, a través dels insectes, és clar, però encara no n’he arreplegat cap i les termites són el meu plat prefer...

- Nadya?
- Ehh.. si!
- Encantat de coneixe’t.
- Igualment.

Havíem planejat anar a Old Orhei, un congost espectacular, un indret ple de llegendes i històries que atreu no només els turistes sinó també als gurmets locals.
La Nadya em demanava de sortir de pressa perquè havia deixat el cotxe mal aparcat. Espero que no sigui un pot de cotxe, tenim una hora de carretera i m’agradaria gaudir el viatge.
Girant la cantonada el meu cor es va aturar, em semblava veure visions, mai m’hauria imaginat que existís al planeta una màquina com aquella. Allò estava totalment fora d’escala. 

- Aquest és el meu cotxe ^^



Jo:


Conèixer algú és com llegir un llibre (la Nadya era una excel·lent lectora, més que llegir devorava llibres). Sempre és excitant al començament però qui sap, potser et decebrà en algun punt. El problema amb un llibrepersona és que són més llargs que els de paper, molt més llargs. Jo sóc capaç de llegir 27 llibres en un mes (no exagerava, era la seva marca personal), puc sofrir lesions de retina i perdre lligams amb els éssers més estimats (aquí sí exagerava), però al cap i a la fi tot és qüestió de temps. Amb un llibrepersona és quelcom diferent. En primer lloc mai el comences per l’inici, de fet, llegeixes capítols aleatoris i la majoria del temps repeteixes les mateixes pàgines, moltes altres mai les arribes a llegir. 

El llibreJosep no ha començat gaire bé, ja fa mitja hora que som a la carretera i encara no ha dit res del meu cotxe. Ho trobo de molt mala educació i estrany venint d’un home. 46 anys i viatjant sol? Potser és gai (aquí li estava dient que no ho era). Això estaria bé, estic una mica farta de la malaltia que sofreixen alguns homes que confonen ser simpàtica amb lligar (jo la pateixo), he tingut algunes males experiències amb bons amics, nous capítols de la seva personalitat que no em van agradar gens. Capítols més aviat escrits per Isaac Asimov que per la vida mateixa. Quina decepció (la Nadya m'havia explicat que un bon amic se li havia declarat enviant l'amistat a prendre pel sac. Al blog hem parlat exhaustivament de com es pateix en la posició de l'amic gai).

Tant de bo tot fos tan senzill com conduir el meu Volvo esquivant forats de carretera i ràdars de velocitat.

- Una mica de música Josep? Pots connectar el mòbil, l’equip d’àudio sona de puta mare!
- I tant, però no porto música al mòbil.
- Què t’agrada?
- Rock, metal... però el que escoltis ja m’està bé.


El Josep és del tipus acomodatiu (no ho sabia prou), crec que ens entendrem. Espero que li agradi la gastronomia moldava, la gent pot ser molt especial amb el menjar.
(havia començat fluix però aquest segon relat li va agradar molt, anàvem molt bé!)

Ella:

Començo a pensar que l’univers s’ha conjurat per trobar-nos. Definitivament, m’agrada Moldàvia, m’havien dit que el menjar era llegendari però qui fa d’aquí un lloc tan especial és la seva gent.

No m'agrada gaire parlar per parlar. Prefereixo parlar d’àtoms, d’experiències, de les nostres pors, dels alts i baixos de la vida, d’extraterrestres, de revolucions i de la història, parlar sobre els nostres colors preferits o la música que ha canviat la nostra forma de veure el món (al donar a la Nadya l’oportunitat de parlar de mi es confirmava de nou el que diuen els meus amics, sóc molt pesat). 

Vull arribar a saber perquè la Nadya ha començat a escriure un llibre i per sobre de tot, vull llegir-lo. És interessant com a vegades dues persones connecten a un nivell inexplicable, compartint la mateixa visió de com funciona les coses (aquesta última frase, venint d’ella, deia molt). Sóc molt afortunat, com m’agrada aquest món, és realment impressionant! Em sento viu mentre viatgem per aquests formidables turons amb antigues i petites cases, sembla com si en qualsevol moment un vell follet amb barba apareixerà per esbrinar quina classe de bruixeria fa aquest soroll. Se sorprendria de saber que és el so dels pneumàtics volant per la carretera. Quan passéssim pel seu costat la seva llarga barba platejada ballaria emportada pel vent, i seria just llavors quan el vell follet entendria que existeixen moltes altres coses en aquest univers!

Tornant a la nostra història, se m’acut que tinc curiositat sobre la cultura local i especialment la política, però suposo que ja hi haurà temps de parlar d’això més endavant. Sembla que la Nadya també controla aquests temes, segur que tindrem una bona xerrada a dalt del congost on ens dirigim (la Nadya també parlava bé d’ella mateixa però en aquest cas era del tot justificat, aquella noia ho feia tot bé).


Em pregunto si el vell follet li ha passat mai pel cap de viatjar en cotxe. Possiblement, el seu mitjà de transport consisteixi en un acte de fe i un bri de màgia.


Jo:

- Mira Nadya, el teu moneder és del mateix color que les estovalles.
- Si Josep, vaig robar un tros de teixit l’última vegada que vaig venir.
- De veritat?!
- No hahahahaha
- Hahahahahaha


El Josep té sentit de l’humor, m’agrada. Després de tot el rotllo polític que m’ha fotut sobre Catalunya pensava que era del perfil #tocardepeusaterra i #foraconyes, ara veig que també li agrada la ironia i la frivolitat. 
M’agrada el sentit de l’humor, m’encanta riure! De fet, a qui no? Vaig llegir en un llibre que l’humor és el llenguatge de la intel·ligència, no recordo quin exactament, llegir-ne una dotzena al dia té els seus inconvenients. El que sé del cert és que riure amb algú és com levitar de la realitat i surar enmig d’una boirina de fantasia.

Mai em canso de venir a aquest poble, l’església mereix una visita cada vegada, des d’aquí dalt és majestuosa. Com més ric més còmoda em trobo flotant a l’atmosfera amb el Josep. Dins la nostra bombolla de diversió i fantasia el passat esdevé irrellevant, juntament amb els problemes i les preocupacions que comporta. Només el present importa i aquest esclat de felicitat et fa sentir realment bé (ho estava donant tot).

El riure és una força poderosa. Construeix estrets lligams entre les persones i els connecta de formes inesperades. Que estrany és confessar els pensaments més íntims a un desconegut que acabes de conèixer! Un secret confessat és un altre llast alliberat del nostre globus aerostàtic que s’eleva cap a l’estratosfera.
Des de l’espai, el congost d’Old Orhei no és més que una fina línia a la superfície terrestre, les cases són puntets i el meu Volvo és un espurna de llum entre el paisatge ombrívol (la metàfora de la bombolla flotant per l'espai era molt clara, volia que la Nadya tallés tots els vincles que la retenien a terra i volés amb mi amb la nostra nau espacial, sense mirar enrere).

El temps passa massa ràpid! És hora de tornar a la realitat i tornar a Chisinau. Crec que el Josep ha gaudit del viatge, sembla content i relaxat, naturalment està de vacances. Tant de bo jo pogués dir el mateix i no tenir un examen l’endemà. El meu Volvo vol més aventures i el Josep podria ser un bon copilot. Li agrada la música, li agrada el meu cotxe, li agrada el menjar moldau... fins i tot li agraden els acudits més diabòlics (la Nadya feia gala d’un humor negre exquisit).



*******

El duel de relats es va interrompre en aquest punt. La Nadya havia marxat uns dies a Creta amb la seva parella i a la tornada els xats eren menys freqüents. També és cert que la distància i l'oblit feien de les seves. M'havia parlat d'ell només coneixe'ns, abans de pujar al Volvo, suposo que volia que em quedés clar que era una noia compromesa per evitar situacions desagradables. Però a mesura que la Nadya i jo ens coneixíem, el seu amic i el seu compromís van desaparèixer de les converses. La freqüència amb la qual una persona cita la seva parella davant teu és un bon indicador de les seves intencions.
Els llastos que alliberava de la nostra nau a mesura que viatjàvem per l'espai feien referència a aquests compromisos. Convidava a la Nadya, aquell portent que ho feia tot bé, a fer tot el que no s'ha de fer, a ser perfecta. No sabia aleshores que tan selecta categoria l'ocuparia algú molt especial 16 mesos més tard.

No em vam parlar mai d'aquest canvi de rumb, suposo que la meva expedició a Moldàvia va coincidir amb una crisi de parella, una crisi que l'escapada a Creta havia esvaït del tot.
E
ls darrers xats ho deixaven ben clar:

- Nadya, com estàs? Fa temps que no sé res de tu.
- No he parat, amb els estudis a fora i sol·licituds de feina vaig de bòlit! Me'n vaig a Ucraïna amb el meu home en una setmana! La vida és meravellosa!


La traducció del 'meu home' és game over.





El duel de relats original:

Jo:

- I’m here
- Coming

Here I go again, it’s not the first time I meet a stranger but I am never get used to it, let’s see how it goes this time. I hope he didn’t misunderstand the meeting as a date like the other ones, some of them can be very annoying. My mum always say I must stop doing this, it can be dangerous, but I can’t help it, I love it, knowing someone from outside it’s like a window to a new place, with other rules, some of them unlearned, a strange world, and that adventure is always interesting no matter what. Any thought about what are going to happen always results wrong and the unexpected is true, that lack of control attracts me a lot. Keeps me alive, definitely, I like it!

Mmmm he is late, bad sign, I heard southern Europeans are not friends of being on time. It was true in Italy, they say Spanish are like Italians but with worse english, let’s see. I expect this will not be a waste of time, I have a test tomorrow and something below and A it would be unacceptable.
Maybe it hasn’t been a good idea after all...

- Nadya?
- Ehh.. yes!

He doesn’t seem the guy of the picture at all, but it’s ok, he seems nice and his english is not so bad at all, for southern Europe standards of course.

I feel comfortable, my guts say it would be fun, and they never lie me.
Oh, wait, what an amazing car is parked there! And it happens that is mine!

- Let’s go to Orheiul Vechi, Josep?
- Let’s go Nadya, let it roll!

Ella:

- I’m here.
- Coming.

I have travelled a lot in my life, been there, done that, climbed this, eaten that, but what I have noticed for sure, is that the sun shines different in Moldova. It just has a pitch of tenderness and bitterness swirling around the clouds and making a big fuzz of white cotton up in there.

Her profile was nice, I’ve searched into ShowAround a bit, but for some reason she caught my attention so I decided to give it a go. I’m being late a bit, hope she doesn’t mind too much. I haven’t seen a single bug up till now, I hope there is one in my apartment. You see, I’ve decided to make a habit – eating a different bug in every country. Up until now, I’ve managed to build up quite a good knowledge about the tastes of the wildlife (throughout bugs, of course), but I didn’t get the chance to catch one in here and termites are definitely my fav---

- Nadya?
- Ehhh.. yes!
- Nice to meet you.
- Nice to meet you too.

We planned on going to Old Orhei, a beautiful natural canyon, a place full of legends and stories that attracts not only tourists, but also local gourmands.

She asked to me to hurry a bit because Nadya left her car in the “Prosecutions” parking lot. I hope it’s not going to be a cart or something, cause the we have an hour of driving or so and I honestly would like to enjoy it.

Just as we turned around the corner my heart stopped. It was heavenly, oh my, never have I thought to see a godly cart on this Earth. What I have seen was beyond amazing.

- That’s my car ^^

Jo:

Knowing somebody it’s like reading a book. Always exciting at the beginning but who knows, maybe you will be disappointed at some point. The problems with a person’s book are that they are longer than paper ones, very much longer. I could read 27 books in a month, I could suffer some retina injuries and lose my ties with my beloved ones, but it’s all a matter of will and time. With person’s books it’s quite different. First of all you never start from the beginning, in fact it’s like reading random chapters and looks like most of the time you are reading the same pages, other ones you’ll never know.

Josep’s book hasn’t started well, it has been almost half an hour and he still haven’t said a nice word of my car. This is rude and really weird coming from a man. Mmmm 46 and travelling alone? Maybe he is gay. That would be fine, I am a bit tired of the disease that most of the men suffer that makes them misunderstand being kind with hooking-up, I had bad experiences with good friends about that, new chapters of their personality that I don’t like at all. Some of them more likely written by Isaac Asimov than life itself. What a disappointment.
I wish all would be as easy as driving my Volvo among radars and potholes.

- Do you like some music, Josep? You can plug your phone. The hi-fi of this car is badass!
- Of course, but I don’t have music in my phone.
- What do you like?
- I like rock and metal but what you are used to listen is fine.

Josep is an accommodative type, I think we will understand each other. I hope he will like moldavian food, people could be very special about food preferences.

Ella:

I’m starting to get pretty sure that the universe conspired our meeting. I really do enjoy Moldova, and even though I heard the food is legendary, the people are what make this place just so special.

I don’t really like small talk. I prefer speaking about atoms, about experiences, about fears, ups and downs, aliens, revolutions and history, about favorite colours or the music that changed the way you see the world. I want to get to know why Nadya started writing a book and moreover I would like to read it. It’s interesting how sometimes two people meet and on some unexplainable level, they just belong to the same theory about how like works. I really absolutely amazes me how lucky I am and how much I am in love with this world. It is indeed wonderful. I feel alive while driving around these formidable hills with small, old houses which look as though, at any moment, an old dwarf with a beard will come out to find what kind of sorcery makes that sound. And he would be amazed to know it’s the sound of wheels going fast along the road. And when it passes right by him, his long silver beard would dance along the wind and that’s when the old man would understand that there’s so much more to this universe!

Back to our story, it occurs to me that I am actually quite curious about the local culture and especially about the problems in politics, but I guess I am going to have that talk with Nadya a bit later. She seems to know about that kind of stuff, so I believe that we will have a nice discussion on top of the canyon she is driving me to.

I wonder if the dwarf ever thought about travelling with a car. Or maybe his only means of transportation is a leap of faith and a little bit of magic..
.

Jo:

- Look Nadya, your purse, it's the same color as the table clothe
- Yeah Josep, I stole a piece of it last time I was here
- Really?!
- Noo hahahahaha
- Hahahahahaha


Josep has sense of humor, I like it. After all this politic shit he told me about Catalonia I thought he was the type of #feetontheground and #notimefullbullshit, now I see he has room for irony and frivolity.

I like sense of humor, I love to laugh! In fact, who doesn't? I read in a book that humor is the language of intelligence, I don’t remember which one exactly, reading a dozen of them daily has its inconveniences. What I am sure is when you laugh with someone is like levitate from reality and flow among mists of fantasy.

I am never tired of visiting this town, the church deserves a visit every time. From here up it’s majestic and the more I laugh the more I am comfortable floating in the atmosphere with Josep. Inside our bubble of fun and fantasy the past gains irrelevance, as well with all the problems and worries attached, only the present matters and that spark of happy lightness feels really good.

Laugh is a powerful stuff. It builds strong links between people and connects each other in a such unexpected way. How strange is confessing the most inner thoughts to a stranger you've just known! A secret unveiled it’s another weight dropped from our balloon heading up the stratosphere.
Here in the space the cliffs of Orheiul Vechi are no more of a tiny line on a surface, the houses are simple dots and my Volvo is a spark of light among all this shady landscape.

Time’s running out, damn fast! It’s time to go down the reality and go back to Chisinau. I think Josep enjoyed the trip, he seems happy and relaxed, of course he is on holiday. I wish I could say the same and not having the test tomorrow. My Volvo ask for more adventures and Josep could be a good copilot. He likes my music, he likes my car, he likes moldovan food.. even he likes my most evil jokes.

Brasil

- Et puc preguntar una cosa, Josep?
- Naturalment, dispara.

L'Adriana s'havia posat molt seriosa. Fins ara les converses havien estat lleugeres i festives però la nostra amistat encetava una nova fase. Podia imaginar-me què li preocupava, si una relació s'allarga prou, tard o d'hora arriba el moment 'hem de parlar' que consisteix bàsicament a exposar les teves intencions de cara al futur, però l'Adriana i jo feia molt poc que ens coneixíem.

Tot anava molt de pressa.

- A tu t'agradaria que estigués tontejant amb un altre home mentre estem junts?

- Eh... doncs la veritat és que no, però fes el que et doni la gana, només faltaria.
- Llavors perquè ho estàs fent tu?

Hagués sigut interessant que l'Adriana em gravés durant l'interrogatori per poder-vos mostrar la cara que vaig fotre. M'esperava preguntes personals relacionades amb la solteria als quaranta, des de 'per què no t'has casat mai' fins a versions menys diplomàtiques com 'quin és el teu puto problema', però tot allò que deia l'Adriana estava totalment fora del guió.


L'idil·li amb aquella brasilera tenia els dies comptats. Cada relació té un temps de maduració, n'hi ha que duren un any, n'hi ha que duren tota una vida. L'Adriana i jo vam cremar totes les fases en menys d'una setmana.

La vaig conèixer la meva primera nit a São Luís en plena festa de celebració de la victòria del Bolsonaro en les eleccions. No seré jo qui critiqui l'Adriana per les seves idees polítiques, i menys després de veure-la ballar. Aquella mateixa nit ja fèiem plans per passar el cap de setmana junts a un dels parcs naturals més espectaculars al nord del Brasil, els Lençóis Maranhenses.
Havia decidit anar-hi després d'una rebregada emocional que m'havia deixat el cap del revés. El meu cervell era com un rusc d'abelles després de rebre l'impacte d'un meteorit. Necessitava un canvi i no hauria pogut escollir millor el lloc on anar.

L'Adriana cuidaria de mi 'Et prometo que esborraré la tristesa dels teus ulls i del teu cor'. Si algú coneixia el dol era ella, amb 37 anys havia perdut el seu marit en un accident de cotxe deixant-la sola amb una filla petita. Els meus problemes eren minúsculs contratemps comparats amb la vida d'aquella noia. I és per això que permetia l'Adriana acusar-me de qualsevol cosa, fins i tot de les que era innocent.

El paper de víctima el vaig explotar al màxim, vaig ser un pèl
egoista, però em reconfortava tenir algú tan a prop una altra vegada. No ho faig mai, de fet tinc poques raons per queixar-me, visc amb molta autonomia i moltes de les coses que em passen me les busco jo mateix. Però sempre és agradable fotre les culpes a algú altre, oi?
Tornaràs a ser feliç Josep, t’ho asseguro, Déu no va creuar els nostres camins en va.

A Brasil, com d’altres societats fonamentalistes, tard o d’hora acaba apareixent Déu. Pels brasilers és important i ben aviat volen saber quina opinió tens al respecte. Al blog ja han sortit converses delicades sobre el tema a l’Iran, a Etiòpia i a Mèxic, aquesta última fou especialment greu, ja que va ensorrar una prometedora amistat amb una noia de Tijuana.

Recordo als 20 anys quan intentava convèncer la meva parella sobre la irracionalitat de creure en Déu. Aleshores associava religió amb incultura i era realment frustrant veure com aquella noia, que duplicava la meva intel·ligència, podia viure amb aquell nivell de misticisme. Amb els anys vaig arribar a dues conclusions importants, la primera és que les persones no som racionals, i la segona és que molta gent no vol saber la veritat, vol viure tranquil·la.
Amb el temps he après que amb segons quins discursos no es va enlloc, i si m’importava poc que l’Adriana fos una ultra de Bolsonaro, encara m'importava menys que la Bíblia fos el seu llibre de capçalera.


- M’agradaria creure en Déu però em costa molt, Adriana. M’he educat en un entorn molt laic on es qüestiona absolutament tot, però reconec que a vegades envejo la fortalesa i coratge que la religió et dóna per enfrontar-te a l’adversitat. Ho intento però no puc!


Ah! Que lluny quedaven aquells discursos rotunds on afirmava que Déu només era un producte de la ment humana: 'Déu no existeix! I si existís, seria un psicòpata per crear un món amb tant de sofriment'. Ni rastre quedava d’aquella pretesa superioritat moral que m’atorgava el meu ateisme militant. Una superioritat moral que no arrencava ovacions ni aplaudiments precisament, tot el contrari, l’únic que aconseguia eren mirades de rebuig i desconfiança ‘si em foto al llit amb aquest tiu aniré a l’infern!’.

El nou discurs aconseguia l’efecte contrari. Em mostrava com una criatura que vaga perduda en la foscor i necessita l’ajuda del bon samarità per tornar a la llum. En comptes de recels i suspicàcies despertava condescendència i molta, molta tendresa. L’Adriana tornaria a cuidar de mi. Les seves abraçades em protegien, em feien sentir segur, m’estrenyia 
la cara ben fort entre els seus pits i jo estava content.



La mev
a ruta inicial era recórrer la costa des de São Luís fins a Fortaleza però conèixer l'Adriana tan aviat va alterar el recorregut. Em quedaria tota la setmana a São Luís. Durant el dia passejava pel passeig marítim, visitava mercats i m'atrevia amb la capoeira. Bàsicament feia temps a que ella sortís de treballar per sopar junts. L'Adriana era agent immobiliària i el negoci anava molt bé en aquell racó del Brasil, tenia molta feina venent pisos però s'ho va poder combinar per escapar-nos uns dies junts.

São Luís em recordava molt una visita recent a la ciutat nord-americana de Nova Orleans; amb diferències importants. La ciutat de Louisiana s'ha convertit en un putiferi decadent amb multitud de turistes en coma etílic convivint amb indigents locals que malviuen al carrer. Això sí, els edificis de l'època colonial amb les seves balconades enlluernadores estan en un estat de conservació excel·lent.

A la ciutat sud-americana existeix un altre ordre de prioritats, la població està en millor estat que els seus carrers i edificis. Això no vol dir que no hi hagi problemes, sobretot al centre històric on hi havia la Pousada on m'allotjava. El Marcos, el madrileny que regentava l'hostal, m'orientava per la zona i em recordava de tancar bé l'enreixat quan sortís a donar un vol. Des de la meva habitació sentia la música de la capoeira, un gimnàs amb una important tasca d'integració per a joves amb problemes de reinserció. El mestre Bamba, s'encarregava que els veïns de São Luís fessin esports i es focalitzessin en tombarelles i salts mortals a ritme de tambor, en comptes de robar als turistes.
L'Adriana no entenia que feia amb aquells vagabundos, ella preferia el nord, les platges, i que la convidés a les marisqueries del passeig marítim.


Entre setmana tot anava com una seda però la convivència dels darrers dies ho va precipitar tot. El divendres, conduint cap a Barreirinhas, fèiem plans de futur per veure’ns el febrer a Pinheiro i celebrar o melhor carnaval do Maranhão, el dissabte m’acusava de lligar amb una altra noia, i el diumenge jo ja tenia ganes de volar cap a casa.

- No estic tontejant amb ningú Adriana, no sé de què em parles. Ella aixecava la cella, se li havia activat el detector de mentides. Et refereixes a aquella noia d’allà...?
- Veus com saps de qui parlo?


Allò era interessant. Un acadèmic de la condició humana es deu en cos i ànima a l’estudi de la disciplina, fins i tot en els escenaris més adversos. Ja m’havia trobat en una situació semblant, recordeu l’episodi de l’argentina dalt el ferri de camí a Formentera. Podria ser que aquella noia estigués lligant amb mi, l’Adriana se n’hagués adonat i jo no? Era una possibilitat. Ja vam analitzar al blog la pèssima capacitat d’anàlisi que tenim els homes a l’hora de desxifrar senyals femenins. La subtilesa no és el nostre fort.

- Qui està tontejant, ella o jo?
- Tu Josep, tu.
- T’estàs confonent, si estigués lligant amb ella ho sabria, no sóc tan despistat.


L’Adriana era molt desconfiada, havia tingut males experiències amb els nois i per a ella tot era motiu de sospita. Vivia en un estat d’alerta contínua que feia molt difícil relaxar-se. Tenia aquella noia asseguda al davant i per no mirar-la havia de mirar el plat de peix arrebossat amb patates fregides o entretenir-me observant el sostre, i em començaven a fer mal les cervicals. Al cap d’una estona em va demanar que no li tingués en compte, que m’havia d’acostumar, ‘as mulheres brasileiras são muito apaixonadas’ deia, però allò no tenia res a veure amb la passió. Allò era una altra cosa.

Les nostres converses aviat derivaven en retrets i acusacions. L'últim dia plegats va aparèixer una clau d'hotel al terra del cotxe. 'Només pot ser teva, ets l'únic que ha pujat al meu cotxe darrerament, t'has fotut al llit amb una altra?'.
Era la primera vegada que veia aquell tros de cartró, us ho ben juro, però les meves explicacions no l'acabaven de convèncer, ni el meu posat de bon minyó funcionava. A ulls de l'Adriana era culpable.

'La fe que tens en Déu l'hauries de tenir en les persones', però l'Adriana no m'escoltava, havia patit molt, tenia mal currículum amb els homes i per ella érem poc més que una polla amb potes que calia lligar curt.

A mi no m'agradava haver-me de justificar constantment. I que consti que també tinc el meu costat fosc, que no ens enganyem, és força diversificat. Faig coses de les quals no em sento gens orgullós i em costa deixar de fer-les.
Normalment aquest costat fosc tarda a aparèixer, al principi som capaços de mostrar la nostra millor cara, és més tard que la merda comença a flotar. Però amb l'Adriana tot anava molt de pressa, feia una setmana que ens havíem conegut i ja semblàvem un matrimoni mal avingut.


No suporto el conflicte. Els meus amics diuen que no suporto el compromís. No, no suporto el conflicte i me n'allunyo tant com puc. N'hi ha que malauradament t'hi has d'enfrontar, d'altres però, tens l'opció d'agafar un vol de tornada i enterrar-lo per sempre més. El febrer doncs, en comptes de celebrar o melhor carnaval do Maranhão, vaig decidir canviar de rumb i volar a la Xina, a visitar una amiga que no tenia ganes de veure'm, però això ja és una altra història.

Geòrgia

- Ho recordo perfectament, érem tu, la Taso, la Sophii i aquella amiga espanyola, la daixonses, com es deia....
- Que no Josep, no era espanyola, era la meva germana que havia estudiat a Madrid i per això parlava una mica espanyol.
- No parlem de la mateixa persona, mira.


No seria la primera vegada que algú intenta treure avantatge de la meva mala memòria i em vol fer passar gat per llebre. En alguns casos se m'ha acusat de coses molt greus. Per sort tenia fotos d'aquella nit i estava tot documentat.

- Goita, és aquesta noia amb el cap mig rapat i el cabell de color blau.
- Aquesta noia és la meva germana!


La Meko tornava a tenir raó. Era una lluita molt desigual. Ella tenia memòria fotogràfica 'tinc un arxiu dins del meu cap!' i jo amb prou feina recordava què ens havien portat de primer. També és cert que l'atenció no és el meu fort i en 5 minuts de conversa n'hi ha prou perquè el meu caparró surti per la finestra i voli lluny cap a l'espai exterior. Just quan reprenia el fil apareixia un altre focus de distracció important, la cambrera del Gattolardo que s'interessava per si els fetuccine amb salsa d'anxoves eren del nostre gust.
La Meko era efectivament una base de dades i la posava a prova constantment.

- A veure, quan vaig estar a Geòrgia per primera vegada?
- El juny del 2017, me'n recordo perquè celebràvem l'aniversari de la Sophii.


Cert. Aquesta era fàcil. Una bona amiga recorda els aniversaris sense necessitat que t'avisi el facebook, i pobre de tu que et passi per alt perquè és una falta greu.

Havia decidit anar-hi per referències de l'Aliona, una moscovita que vaig conèixer durant la meva expedició siberiana l'any anterior (crònica pendent). Buscava pis per viure amb la seva parella però a Moscou tot era caríssim i van acabar emigrant a Batumi, una ciutat georgiana costanera del Mar Negre sovintejada per hordes d'ucraïnesos i russos. L'Aliona aviat va trencar la relació per començar a sortir amb un atractiu georgià. Durant aquest període de transició xatejàvem cada dia, m'ajudava a aprendre rus i m'explicava perquè Geòrgia té tanta ascendència entre els eslaus.

La primera parada al país caucàsic va ser a Chiatura, una relíquia soviètica on només es parla rus. L'excusa per ser allà era saludar un monjo solitari que viu en una petita ermita dalt d'un monòlit imponent, el pilar Katskhi. No vaig tenir sort, l'home no admet visites, probablement per això havia triat viure sol allà dalt, però l'excursió no fou en va i aprofitava per posar en pràctica el meu repertori de vocabulari rus 'cervesa!, restaurant!, noia bonica!'. La ruta continuava per les muntanyes de Svanètia on vaig conèixer dos catalans de Vilafranca acompanyats d'una fotògrafa georgiana. Ella em va facilitar els millors locals per sortir de festa a Tbilissi i de retruc conèixer la Meko Kharkhelauri.



Però abans hi havia parada a Batumi. L'expectació per retrobar-me amb l'Aliona era màxima, sobretot després d'unes línies de xat que em feien ballar el cap 'm'agradaria escriure't més sovint Josep, però no sé si és correcte'. Semblava que el seu compromís amb l'atractiu georgià no deixava explorar la nostra amistat a fons. Em sabia greu perquè era molt guapa i les seves classes de rus eren molt útils.

El que m'intrigava sobretot era la verbalització del seu dubte. Normalment, si creus que una cosa no està bé la deixes de fer i punt. El fet de dir-m'ho obertament em semblava una invitació a comportar-nos de forma més incorrecta, si cabia. Ja sabeu que sempre m'ho faig venir bé. L'Aliona m'allargava la mà i em convidava a traspassar una línia vermella. Molt de compte aquí! Un cop la creues entres en terreny perillós amb resultats imprevisibles que escapen fàcilment al teu control, territori no apte per a cors delicats. En vam parlar àmpliament en l'aventura a Malàisia.

El lloc escollit per retrobar-nos fou el Conte Bar. A la cita però hi sobrava gent, s'havia presentat amb la seva atractiva parella i 4 amics més. El seu nòvio era cordial però no m'agradava com em mirava, possiblement no li agradava com em mirava jo l'Aliona. Van ser els primers a retirar-se i vaig continuar la festa amb la resta de georgians sense poder evitar certa decepció.

La darrera nit al país la passava a la capital. 'Si t'agrada sortir Josep, no et perdis el Bassiani!' m'havia dit la fotògrafa. La idea era fer una prèvia d'escalfament al bar del costat però un cop dins ja no em vaig moure en tota la nit.
La parella darrera la barra eren els que anaven més torrats amb diferència, em van rebre com si em coneguessin de tota la vida, amb una abraçada i un xupito local. El foraster fou presentat a tothom en plena celebració d'aniversari.

La Meko em va situar a la friend zone des del principi. Aquí també vam analitzar en profunditat la polèmica teoria de l'amic gai. No és un bon lloc per estar-hi, fa molt de fred. La Meko és d'aquelles persones que omplen els xats de cors i petons i a cada conversa em diu que m'estima molt. De tant en tant hi afegeix la paraula clau 'amic' perquè no se m'oblidi. De follar res. Fa bé, com a norma general, si ets atractiva, els teus amics se't voldran passar per la pedra en algun moment o altra, és dur, però el sexe és així, no me'l vaig inventar jo. Una amiga meva sempre protesta quan em sent dir aquestes coses:

- No és veritat Josep, mira tu i jo, som amics, oi?
- A veure amiga meva, tu i jo som amics perquè, primer, tu vols i, segon, perquè continuament corregeixo el rumb natural de navegació.


Hi ha excepcions, és clar, també existeixen els ornitorrincs, però no oblidem que en l'estudi de la condició humana busquem línies generals de comportament.

De tornada cap a Barcelona xatejava de nou amb l'Aliona. Li deia que estava content d'haver conegut la seva parella i amics. Era mentida però volia donar un aire de normalitat a la nostra situació i no volia que se sentís malament quan parlàvem. Va ser aleshores quan em vaig adonar que hi havia hagut un enorme malentès. Els xats els carrega el diable i si no són en el teu idioma, qualsevol precaució és poca. Quan l'Aliona deia 'no sé si és correcte' no exposava cap mena de dubte existencial sobre si està bé o malament passar més estona xatejant amb un semi desconegut que amb la seva atractiva parella. En realitat es referia a les dificultats que tenia per expressar-se en una altra llengua. L'Aliona no controla gaire l'anglès i moltes de les coses que m'escrivia 'no sabien si eren correctes'.
Jo parlava d'infidelitat i ella d'ortografia, havia tornat a fer el préssec pel món d'una forma lamentable.



La cambrera del Gattolardo és la persona amb les pupil·les més grans que he vist mai. Amb ulls que semblen pous sense fons.

- I la segona vegada que ens vam veure Meko, recordes quan era?
- És clar, vas venir l'octubre del mateix any, et vaig convidar a la festa del meu aniversari.


Jo també recordava les dates. Era just després del referèndum de l'1 d'octubre i m'havia agafat uns dies per desconnectar de la política. Mentre engarjolaven mig govern català jo estava fotent botellón pels carrers de Tbilissi amb universitaris georgians.

Geòrgia m'encanta, hi aniré tantes vegades com faci falta. Té llengua i alfabet propi, sembla un idioma extret del Senyor dels Anells (საქართველო és el nom del país en georgià). Sobreviure en l'actualitat enmig de tres imperis com són el persa, l'otomà i el rus, és un autèntic miracle. I un tresor, com la seva gent.
Si algú em cregués, diria que jo també m'estimo la Meko només com a amiga. És una persona encantadora però la diferència d'edat es nota molt, m'atrau només a estones i si passés alguna cosa, complicaria la gestió dels dies posteriors.
Com podeu apreciar començo a tenir en compte les conseqüències de fotre-la on no toca, perquè llavors m'acuseu d'immadur.

Per la Meko sóc l'amic gran, experimentat i amb sentit comú (encara no em coneix prou) a qui pot explicar els seus problemes amb els tios perquè l'aconselli (la friend zone de llibre). Sempre dic el mateix 'els homes els conec bé, les dones ben malament'. M'explicava que hi havia un noi amb qui sortia que la maltractava, un cop el va engegar a la merda ell li demanava perdó i prometia que havia canviat. Li feia por que l'enganyés de nou. 'Meko, la gent canvia però no en un parell de setmanes. Et troba a faltar terriblement, segurament és sincer quan diu que vol canviar però és improbable que això passi'. La nostàlgia té un gran poder de persuasió, et pot fer creure que són certes coses que no ho són, i el que abans no volies ara ho desitges amb totes les teves forces. És un miratge, és clar, i no és bo prendre decisions importants en aquestes condicions com organitzar casaments, signar hipoteques o tenir fills.

A Geòrgia predominen mentalitats conservadores i per això la Meko té problemes amb el seu pare. 'Vam discutir molt fort, no li agrada que tingui amics gais'. També té problemes amb el gènere masculí 'Els tios sempre volen sexe ben aviat, no ho entenc. Jo prefereixo esperar una mica'.
Aquest no era un problema exclusiu de la Meko, aquest és un problema global. El disseny de l'espècie obliga les femelles a fer-se càrrec de l'ou fecundat, i no els convenen mascles que surtin volant poc després. Com saber si li agrades de veritat o només vol divertir-se una estona? Una bona estratègia és fer-lo esperar. Si vol follar amb tu aquesta nit, vol dir que li agrades. Si pot esperar fins a la setmana que ve vol dir que li agrades més. I si sobreviu tres mesos a base d'una estricta dieta de sopars romàntics i passejades sota la llum de la lluna, li agrades més encara! No és un mètode infal·lible però funciona prou bé.

El maig del 2018 la Meko em va tornar la visita. Ella encara no té prou diners per viatjar, la resta del món és molt cara per als georgians, però la seva àvia Natasha, cap del departament d'anestesiologia de l'hospital de Tbilissi, tenia un bon sou i se la va emportar a fer les espanyes. La vaig convidar a sortir de festa per Barcelona però era complicat. No és que la Natasha desconfiés de mi, al contrari, la Meko ja l'havia posat al corrent de l'adorable que era el seu estimat amic Josep, però se sentia responsable de la seva néta quan viatjava i no la volia tard a casa.

Un any més tard ens trobàvem al llac Garda. L'àvia se l'havia tornat a emportar, aquesta vegada per Itàlia, i m'afegia al final de ruta. Havien recorregut Nàpols, Roma, Florència i Venècia 'Josep, vine'm a veure sis plau, estic farta de veure museus! Salva'm!!'
L'ambient era molt viciat, massa dies juntes. Els companys de viatges importen, i si us separen dues generacions és fàcil acabar arrencant-te els ulls. Les dues estaven encantades de tenir-me allà i poder descarregar tots els greuges acumulats durant les vacances. La Natasha agraïa molt que les portés amb el cotxe amunt i avall pel llac 'Que bonic aquest poble! Gràcies per l'excursió Josep'. Només feia mala cara quan la seva néta s'aturava cada 100 metres per fer el seu reportatge de ganyotes davant el mòbil i penjar-ho a Instagram.

La cambrera del Gattolardo ens demanava què volíem per postres. Estàvem tips a rebentar però sempre queda espai per la xocolata. Vueling m'havia cancel·lat el vol d'anada i pensava gastar-me la indemnització sopant amb la Meko als millors restaurants de Desenzano del Garda.

- Vols que t'expliqui un secret? La nit que ens vam conèixer pensava que a la Taso li agradava.
- Què dius?!
A la Meko quasi li surt el vi pel nas.
- Sí si, anava molt cega, i m'abraçava tota l'estona. Vas haver-la d'acompanyar a casa, recordes? Naturalment que ho recordava, era una pregunta retòrica. 'Lendemà em va escriure disculpant-se per haver marxat sense acomiadar-se de mi, li feia ràbia no recordar coses, havia de tornar a Tbilissi el més aviat possible!'.

La Meko posava cara d'incredulitat. La Taso era la seva millor amiga i no estava al corrent de res del que deia (i per tant, el meu secretet no tenia cap indici de versemblança, tot eren imaginacions meves). En qualsevol cas vaig voler insistir en aquella hipotètica història entre la Taso i jo. Volia posar en pràctica una altra teoria sobre la condició humana, la del desig col·lectiu. Ens pensem que ens agraden les coses independentment de l'entorn, que el nostre gust és exclusiu i fora de tota manipulació, però no és cert. Només cal veure com funcionen les modes i les tendències. Amb les persones hi ha inèrcies semblants. Ho vaig veure clar amb amics meus que els hi agradaven les mateixes noies que m'agradaven a mi. No era casualitat, era causalitat: ella m'agrada ➨ ella t'agrada. Ja vam parlar al blog d'aquest fenomen i el mecanisme psicològic que hi ha al darrere.

La meva història va fer dubtar la Meko, sentia com m'escanejava de baix a dalt amb la mirada. Ja feia estona que havia portat la conversa al terreny sexual i el meu flirteig amb la cambrera del Gattolardo formava part d'aquell experiment científic on pretenia presentar-me davant la Meko com alguna cosa més que l'amic gran asexuat.
L'experiment no va acabar de donar els fruits esperats, al comiat continuava afegint la paraula clau 'amic' quan em deia com m'estimava. Algunes teories tenen marges d'error grans. Li vaig prometre que ens tornaríem a veure aviat i vaig agrair de nou la sort d'haver-me creuat en el camí d'aquella estrella georgiana.