dilluns, 1 de novembre de 2010

La noia del tren

Dia 1
Em sembla que he lligat al tren, miradetes, somriures i acomiadament final amb un tímid moviment de la mà. Tant de bo la torni a veure perquè em sembla que m'he enamorat.

Dia 2
Sec a un lloc estratègic on controlo tot el vagó i espero pacientment, encara queden unes quantes parades perquè pugi ella. La veig entrar, fa una ullada ràpida a tot el vagó abans de seure però no em veu, merda, la tinc d'esquena. Però un cop el tren arrenca veig que fa una segona repassada i ara si que em veu, amb un moviment carregat d'energia canvia de seient per quedar encarada i em regala un somriure enoooorme, m'encanta que sigui tan descarada. El joc de les miradetes comença de nou.

Això pinta molt bé, aquest cop no se m'escaparà, porto 24 hores elaborant una tàctica de primer contacte infal·lible. La meva dilatada trajectòria tirant els trastos m'avala i el coneixement adquirit sobre psicologia femenina del llibre que m'estic llegint sobre el cervell femení m'ha ajudat a depurar la tècnica perquè sigui un èxit assegurat.

El trajecte es fa força agradable, llegim, ens mirem, somriem, bé, deu llegir ella perquè amb els nervis que porto a sobre jo no puc concentrar-me, fa estona que estic clavat a la mateixa pàgina.
Ja arribem a la seva parada, el tren redueix velocitat, s'aixeca i es dirigeix cap a la porta. 
És el moment, ara o mai!

M'aixeco, ella gira el cap per dedicar-me un dels seus magnífics somriures però quan veu que camino cap a la seva direcció li canvia la cara, és queda rígida mirant fixament a la porta que té al davant, a un pam de la seva cara.

Arribo al seu costat, me la miro, li han pujat els colors a la cara i està preciosa, li allargo un paperet, ella fa veure que no existeixo, deu resar perquè la porta s'obri d'una puta vegada. La meva insistència fa que finalment es fixi amb el que li ofereixo i ho agafi, el meu correu electrònic. Al darrera hi ha una parella que ens mira amb cara de no entenc que està passant

L'operació ha estat un èxit, ja està fet! Ara només cal esperar.

Passo el cap de setmana sense tenir notícies seves, és normal que no m'escrivís el primer dia però ara ja fa cinc dies i m'estranya una mica que no hagi donat senyals de vida. Avui torno a agafar el tren, a veure si hi ha sort i la torno a veure
 
Dia 8
Sec on sempre i aguaito. Puja al tren i es dirigeix amb pas ferm cap a la meva posició, quan és a la meva alçada em mira, però passa de llarg i canvia de vagó, sento la porta com es tanca darrera meu.

Dia n
Cada dia al vespre, quan plego de treballar i em dirigeixo en tren cap a casa es repeteix la mateixa història. Cada vegada que aquella porta es tanca alguna cosa dins meu em fa mal, el soroll de la portada ressona dins del meu cos, em castiga, és una fuetejada al meu orgull ferit.

Tardo uns quants minuts a reaccionar i concentrar-me de nou en la lectura del nou llibre que m'estic llegint, és de la mateixa autora que l'anterior i parla del cervell masculí. 

Té menys pàgines.



octubre 2010

dimecres, 6 d’octubre de 2010

La Vengadora de las Mujeres (3a part)

Continuació de

Hola Josep, t'ho he explicat tot i no m'has contestat.
No sé què significa el silenci. Espero que entenguis que tot ha estat per la Tona i que el meu únic objectiu era que ella no sofrís per tu i, per tant, honest. No ho he fet de la millor forma, però suposo que tu alguna vegada hauràs fet també alguna estupidesa per alguna cosa que creies que era just.
Al menys jo he après alguna cosa de tot això. Tot està aclarit i espero que valoris el meu penediment des del principi.
Des que em vas dir que m'havies denunciat no dormo pensant quan trucarà la policia a la meva porta... 

Mentre camino per terres lleoneses poso l’Òscar al corrent de la història, volia aprofitar que m’ha convidat a acompanyar-lo a fer el Camino de Santiago per desconnectar una mica però les circumstàncies han obligat a que viatgi amb el Manolo i la Isabel.
Porto dies dormint molt poc, les primeres nits les passava aprenent a rastrejar IP’s, després com es crackeja un compte de correu, detecció de keylogger i software maliciós, desinfecció d’spyware, troians i virus, etc... actualment encara dormo menys perquè fer el pelegrí exigeix llevar-se a hores espantoses. Sort que l’Òscar m’ajuda a ultimar l’estratègia a seguir.

I també està d’acord en no afluixar, sembla que el nostre hacker està espantat i jo vull saber qui collons és, l’haig de continuar collant.

Isabel guapa, menteixes més que parles.
Et repeteixo per última vegada: o em dius la veritat o la nostra denúncia tira endavant.
La Tona també t'ha denunciat. És l'última vegada que em poso en contacte amb tu.

El hacker deu flipar de veure-se-les amb un tiu tan dur com jo.

L’endemà em truca la Tona ja sé qui és el hacker Josep, és l’Antonio. M’acaba de trucar i m’ho ha explicat tot. 
L’Antonio és una història passada de la Tona; aleshores no va ser gaire honest al confessar-li després de fotre’s al llit amb ella que estava casat, i sembla que no li va agradar massa que ella el deixés per algú que li agrada tant follar que té el correu farcit de paraulotes.
Vaig sospitar d’ell molt aviat però la Tona deia que no, que no podia ser.
La Tona està molt decebuda amb l’Antonio, no s’ho esperava gens d’ell i li sap molt de greu que m’hagi emmerdat amb tota aquesta història. 

L’ha vist molt penedit i li semblava sincer quan repetia una vegada més que de la manera més innocent i amb molta sort havia trobat les nostres contrasenyes, i que únicament havia entrat aquesta vegada per fer aquesta petita malifeta.

Li demano l’autèntic correu de l’Antonio, no li diràs res oi Josep? Jo prefereixo oblidar-me d’aquesta història i no en vull saber mai més res d’aquest tiu i et demanaria sis plau que fessis el mateix
Li contesto que no pateixi, que només vull comprovar si existeix aquest correu d’una quedada d’amics d’on diu que va treure la meva adreça, que ella el busqui també a veure si és veritat.
Aquest correu no apareix però buscant buscant la Tona si que en troba un que va rebre de l’Antonio farà prop d’un any on entre uns quants arxius de fotografies jpg n’hi havia una amb extensió exe, que ja li va semblar estrany aleshores però fins ara no havia caigut que podia ser software espia.

Probablement és des d’aquell dia que l’Antonio tenia accés a l’ordinador de la Tona i posterioment al meu gmail el dia que m’hi vaig connectar des de casa seva. Més o menys ja lliga tot.
Queda un últim correu, el títol del seu primer correu Josep=follar em va agradar o sigui que copiarem l'estil:

Antonio=Pringado
Hola Antonio, te escribo para comentarte brevemente a modo de reflexión final como veo toda esta historia de que nos hayas espiado y tal.
En cuanto al tema infórmatico de troyanos y violación de la intimidad ya te espabilarás con la policia, espero que te metan un buen puro y se te pasen las ganas de hacer el subnormal con un ordenador.
En cuanto a lo que has intentado hacer conmigo, me resulta curioso que alguien que engaña a su mujer y espía a sus amigas intente dar algún tipo de lección de como tratar a la gente, ya no digamos ir de vengador de las mujeres cibernético XDDDDD
(<- estic segur que això li farà molta ràbia!!)

Qué ironía, pretendías que Tona supiera cómo era yo (que por cierto ya lo sabía) y ha terminando descubriendo como eras tú, un pobre hombre y un pringado

No tots els que vaguem estem perduts però de tant en tant em creuo amb gent que n'està molt de perduda.

setembre 2010

dissabte, 2 d’octubre de 2010

La Vengadora de las Mujeres (2a part)

Continuació de La Vengadora de las Mujeres (1a part)

Hola Josep, sóc la venjadora.
Vull dir-te que fa 2 dies he enviat correus del teu mail a una persona només. La teva contrasenya la vaig veure per casualitat. Ha estat una broma pesada i em penedeixo. L'assec molt. Només vull que ho sàpigues. No vull que jo es faci mal i ara m'adono malament que ha estat. Ho sento de veritat i no vull causar-te ningun problema. Simplement no m'agradava el teu comportament amb les dones. Però no això no és assumpte mio.
No tornarà a passar. No crec que t'hagi causat problema perquè sol ha estat aquesta broma però he pensat que era millor que ho sabessis perquè no et preocupis.
He comprovat que això té conseqüències penals i no vull problemes perquè un dia estava cabrejat. Ha estat una tonteria. El teu estaras molt enfadat però vull que estes tranquil.
Suposo que si has canviat de contrasenya és perquè t'han avisat. Sóc una persona que aprecia molt Tona i no volia que sofrís més per tu. Jo es que no és motiu per fer això però espero que entenguis la raó. El meu motiu era bo, però m'he equivocat en la forma.
Des que ho vaig fer no puc dormir. Perdoname. Em sento molt malament. Déu vulgui que no prenguis mesures legal. He vist que hi ha entre 3 i 5 anys de presó. Tots cometem errors. Si us plau perdona'm. Si el denúncies la policia em descubriria en 1 dia. Jo noy un hacker, només una estúpida. Ha estat un error per la meva part. Mil perdonis.
Contesta'm si us plau

El Manolo ha canviat d’identitat, ara és la Isabel i per la confusa redacció del seu mail sembla que no parla català. Està passat per un traductor, un mal traductor (L’assec molt és una traducció literal del castellà paraula per paraula de lo siento mucho).
Em congratulo per l’enorme lucidesa de les meves deduccions tenint en compte que acabo d’arribar del pub irlandès, amb les Trappe 4 fermentacions que això implica.
Necessito pensar amb claredat.
Deixarem de banda les ofenses personals, de moment, i ens concentrarem en esbrinar qui collons és el Manolo... perdó, la Isabel.

Qui ets?
Com has entrat al meu correu?
Des de quan espies el meu correu?
Què és l'arxiu la vengadora.exe que vas enviar adjunt al mail?
Si penso que dius la veritat a aquestes 4 preguntes potser retiro la denúncia contra tu.
 

De puta mare, l’alcohol m’ha ajudat a trobar el punt macarra que necessitava.

 

L’endemà al matí la Isabel contesta (he corregit una mica els errors del traductor per fer-lo més llegible):
 
Ho has denunciat de veritat? Si us plau no.
Gràcies per donar-me l'oportunitat d'explicar-me.
Sóc un contacte de la Tona, tu no em coneixes. Fa temps em va arribar un missatge d'ella de quedada entre amics i per casualitat estava el teu correu entre d'altres. No era gens important i no li vaig fer cas, però se'm va quedar el teu mail.

 
Fa poc temps en crear un compte de correu i elegir la contrasenya, en les instruccions parlava sobre les contrasenyes que no s'han d'elegir. Un dia avorrit se'm va ocórrer provar si la gent elegiria aquestes i vaig recordar el teu mail. Crec que vaig encertar la tercera o la quarta i vaig entrar en el teu compte. No m'ho esperava, em va fer por i em vaig oblidar.
Va passar el temps i vaig tornar a entrar. Jo sabia que a la Tona li agradava algú i en veure un missatge teu vaig saber que eres tu. Se'm va ocórrer fer una busqueda amb follar i enviar-li perquè pensés que no valies la pena.
Després em vaig penedir i li vaig dir que no et digués res, que només era informació, vaig voler treure-li importància.

 
L'arxiu eren dues fotos, una amb la foto d'un llibre que s’anomena la venjadora, em va semblar graciós, i una altra foto amb un refrany sobre l'amistat. Ah, i una que se suposa que porta un virus perquè ell se'm connecti a l'ordinador, ho vaig veure per internet, però sincerament, estarà mal fet segur, només volia provar si aquestes coses funcionen. Sens dubte sinó s'obre no passa res i si s'obre crec que tampoc. No és per fer mal.
Sóc conscient de l'ensurt que t'he donat i possiblement també a la Tona. Jo l’estimo molt i si sap qui sóc no m'ho perdonaria en la vida. Si us plau, digues-li que era una broma d'un amic que s'ha penedit. No t'he dit el nom perquè crec que és allò de menys i Tona podria saber qui sóc. 

 
T'he explicat tota la veritat. Tona m'importa molt i ella no sap res. No et preocupis per res. No vull res en contra de tu ni de ningú. Tot ha estat un joc estúpid.
Si vols li envio un missatge i li explico el que teu vulguis.
No sé què més puc dir-te? tot ha estat una maleïda casualitat. Si us plau, no em denunciïs.

Confesso que des de que va començar aquesta història m’ho començo a passar bé. 

Truco a la Tona, li re-envio els correus de la Isabel i mentre comentem la jugada caiem en un detall important: la Isabel em va enviar el primer correu súper mega penedida déu vulgui no prenguis mesures legals poc després de que fes la denúncia als mossos, com si d’alguna manera intuís que l’havia denunciat.
La realitat és que la Isabel no ha intuït res, ho sap, i ho sap perquè també ha estat dins del correu de la Tona, la mateixa IP intrusa apareix en el seu registre gmail.














Continua a
La Vengadora de las Mujeres (3a part)

agost 2010

divendres, 1 d’octubre de 2010

La Vengadora de las Mujeres (1a part)

Sortint de la feina em disposo a admirar novament el meu flamant telèfon mòbil, el trec de la funda, hi connecto els auriculars, i mentre l'acarono suaument com faria Gollum amb l'anell de poder, obro el meu correu.
Tinc un mail de la Tona, primera protagonista d'aquesta turbulenta historia.
Josep, et re-envio una cosa molt estranya que he rebut d'un tal Manolo Cubano, no el conec de res i el correu té mala pinta.

El correu amb mala pinta porta per títol Josep=Follar i comença de la següent manera Abans de llegir obre els arxivaments adjunts, això és sol una mostra a continuació tot un recull de mails i converses meves on hi figura la paraula follar: xats, mails enviats i rebuts, relats, etc... i acaba Se m'oblidava, és sol informacion, fes el que vulguis amb el missatge i amb Josep però que el mai no s'assabenti i signa
La Vengadora amiga

Els arxivaments adjunts que el nostre amic Manolo convida a obrir son tres, una primera imatge on s'hi llegeix Los verdaderos amigos se lastiman con la verdad para no destruirse con la mentira, una segona imatge on apareix la portada d'un llibre, La Vengadora de las Mujeres, de Lope de Vega i un tercer arxiu executable, La Vengadora.exe

Que quedi clar que aquest espectacular correu (li hem de reconèixer al Manolo el bon gust pels títols) no es va enviar des de la meva adreça, sinó des de la seva.

Després d'estar uns quants segons paralitzat davant del mòbil intentant entendre què collons està passant torno a entrar disparat cap a la feina per connectar-me de nou al meu correu des d'un PC. Obro la safata d'entrada i el mail que m'acaba d'enviar la Tona ja no és a la safata d'entrada, ara és a la paperera perquè algú l'ha esborrat i jo no he estat. Hi ha algú fotut el meu correu en aquest precís moment i segur que a cal Cubano el coneixen.

Canvio la contrasenya del correu, miro el registre d'IP (gmail et permet saber des de quines IP t'has connectat per darrera vegada) i descobreixo que a part de la feina, de casa meva i des del mòbil algú més s'ha connectat des de una IP desconeguda.

Truco a la Tona, ella està tan desconcertada com jo, em comenta que quan ha començat a veure que eren coses privades meves ha deixat de llegir els correus, em repeteix que no sap qui és el Manolo i que tot això no li fa gens de gràcia. A mi tampoc me'n fa gens de gràcia, la veritat, saber que algú s'ha fotut dins del teu correu, des de ves a saber quan, doncs ni puta gràcia fa la veritat. 

A qui si que li deu fer gràcia és a la Mossa d'Esquadra que m'està prenent declaració. Ella no riu és clar, es comporta de manera molt professional, aguanta amb cara impertèrrita mentre llegeix sense perdre detall els tres fulls i mig de text on només es parla de follar.

Per contrarestar una mica la vergonya que estic passant li resumeixo, fent-me molt l'indignat, que un intrús que signa com La Vengadora se m'ha fotut dins el meu correu, ha posat en el cercador la paraula follar i ha fet un cortar i pegar d'una bona col·lecció de mails i xats i ho ha enviat a una amiga meva. Que moltes de les coses que hi ha son relats i que m'agrada escriure i que bé, que tot està fora de context... Ella em mira, fa que si amb el cap, i segueix llegint, follar cap aquí follar cap allà... jo ja no sé on mirar.

Quan acaba em pregunta quina relació tinc amb la Tona, jo li comento que recentment vam tenir una breu relació i que ara som amics i prou. Ella em diu el que sembla evident, i és que hi ha algú del meu entorn que per la raó que sigui em vol putejar i que qualsevol novetat que hi hagi ho comuniqui a comissaria.

Envio un correu a la Tona i li comento que ja he fet la denúncia, i que porto dies pensant-hi i no sospito gens qui pot ser, i que si ella té alguna idea.

A mi m'ho preguntes Josep??? Això ho hauries de saber tu!! Ja et vaig dir que no en vull saber res de les teves històries.... sembla que la Tona està emprenyada.

L'endemà rebo un correu d'una tal Isabel bcn que porta per títol Perdoname

















Continua a
agost 2010

divendres, 10 de setembre de 2010

Camino de Santiago

Al Camino de Santiago es pateix.
I no parlo d'esforç físic ja que la travessa la vam fer caminant i si estàs en una mínima forma física i no carregues massa pes no et canses gaire. En els 210 kilòmetres que vam caminar en 8 jornades rarament pujàvem de pulsacions excepte la pujada de 7 kilòmetres a O Cebreiro.
Mai oblidaré aquest poble, lo puto O Cebreiro.

El martiri comença a la base dels peus i va pujant cama amunt. Ho fa lentament però de manera inexorable.
Durant les primeres jornades el dolor a les plantes (si ets molt piadós com l’Óscar també unes butllofes ben maques) t’obliguen a cambiar la forma natural de caminar i mica en mica vas carregant noves zones musculars. Músculs que et faran mal l’endemà i intentaràs esquivar novament traslladant l’esforç a noves fibres i tendons i així dia rera dia fins que tota l’area motriu de cintura cap avall és converteix en una zona difusa de turment i suplici on s’hi conjuguen dolors i mals de diferent textura i intensitat.

Existeixen alguns extres opcionals, a triar a gust del pelegrí, com per exemple el dolor a l’espatlla si portes la motxilla mal lligada o l’atac indiscriminat d’insectes i altres microespècies àvides de sang peregrina.
Tot aquest panorama fa que l’arribada a la Praza do Obradoiro de Santiago s’assembli més a una desfilada de zombis i ànimes en pena que altra cosa.
I dic zombis per una doble raó, la primera perquè les llagues, nafres, butllofes, picades, agulletes, trencaments fibril·lars i tendinitis vàries fan que acabis caminant com el Fraga i la segona per la sobredosi de fàrmacs que t’has xutat per combatre cadascuna de les dolències acumulades al llarg del camí.
I és això el que fa del Camino de Santiago molt més que una excursió. Tota la dificultat i obstacles per arribar a destí li donen a la caminada aires d’epopeia.
La gent plora quan arriba i moltes vegades no sap ni el perquè; n’hi ha que desfoguen tot el sofriment acumulat, altres ploràvem d'alegria per no haver-se de llevar l’endemà a les cinc del matí i altres per empatia amb els companys de fatigues.

Parlant dels companys de fatigues; a Ponferrada vam començar dos, l’Óscar i jo però a Santiago en vam arribar set. En el camí se'ns van unir mare i fill extremenys, un salmantí i una parella del llevant espanyol.

La darrera nit al Retablo, un pub de música infame al casc antic de Santiago, la mare extremenya i jo fèiem repàs de totes les aventures viscudes els darrers dies: quan el salmantí, un empresari de pernils de 70 anys (!) s’havia hostiat a la dutxa perquè s’havia pimplat ell solet una ampolla i mitja de vi per dinar, la hiperactivitat i bon humor de la parella valenciana, la nit de roncs esfereïdors on la gent fugia de l'habitació amb el matalàs a l'esquena, etc.. Mentrestant observàvem com el seu fill intentava fer-se veure en el grup d’onze catalanes acabades d’estrenar a la vintena que ballaven enmig de la pista i que com molta altra gent també formaven part d’aquella gran família de pelegrins.

Jo li comentava a la mare que era molt curiós, que normalment estaria al costat del seu fill tirant els trastos a tanta universitària desbocada però aquella nit preferia estar amb ella, que m’havia fet molta il·lusió conèixer-la en aquell viatge, que era una persona encantadora i que no calia que li digués res més.
Ella em mirava amb els seus grans ulls rodons i em somreia ¿Otro gintonic Josep?

Al Camino de Santiago es pateix, coses de la religió diu el meu pare, però també es gaudeix, es gaudeix molt.


setembre 2010

diumenge, 8 d’agost de 2010

Praga

Quin personatge la Jana.
Viu a la capital d'un país, Bratislava, va de compres a la capital d'un altre, Viena, i es talla les puntes i es fa metxes a una tercera capital, Praga.
És veritat que aquestes tres ciutats no disten molt unes de les altres i amb un cop de cotxe t'hi plantes però després de mirar-me-la de dalt a baix vaig pensar que el resultat final no feia justícia a tanta gasolina cremada. 

Tot i que no sóc la persona més indicada per valorar pentinats, vestimentes i altres elements estètics, i molt menys calçat amb la meva camiseta de Brujería com estava en el restaurant Paparazzi de Bratislava.

El nostre estimat gerricó de mel ensucrada es conserva prou bé per l'edat que té, quaranta rodons, i amb aquesta breu i ambigua descripció donarem per enllestit el tema físic de la Jana.

La Jana podia tenir les seves coses, com demanar per sopar un vi de 75 euros, però quan arribava l'hora de la veritat es desfeia hàbilment de la seva roba vienesa, desmelenava el seu pentinat txec i anava per feina.

El viatge a Praga l'endemà va ser ràpid, bàsicament perquè va folladíssima amb el cotxe. Sortosament per mi i dissortadament per ella m'havia endut l'mp3 amb tota la meva música i vaig decidir ambientar aquella carrera suïcida amb una sessió de DJ Fucker que dubto pugui oblidar mai. 

 
La Jana potser no condueix massa bé i el ràdio del cotxe el porta equalitzat amb el cul però és una amfitriona perfecte: l'hotel on estàvem a Praga, les cafeteries, els restaurants, les passejades, els baretos de la nit, tot estava de puta mare i a l'arribar a l'habitació ho celebràvem junts. Cosa que jo gaudia complagut perquè no sé si us ho havia dit mai però el sexe em mola bastant i quan n'enganxes una que et treu el màxim rendiment val la pena aprofitar-ho.

La Jana és una persona exigent, li agrada que la serveixin bé, si demana una copa de conyac del bo troba inadmissible que li serveixin amb gel, i es queixa. I fa ben fet de queixar-se però penso que la manera de fer-ho no era la més adient (dic em sembla perquè quan parlava en txec o eslovac no lligava un duro però pel to i per les cares de la penya jo diria que molt diplomàtica no era) i cap al final vaig presenciar un fenomen espectacular. 


Al principi no li vaig donar importància al comentari que em va fer la primera nit, crec, anava bastant cego, alguna cosa com quan faig shopping prefereixo que m'atenguin els homes, amb les dones no m'hi porto gaire bé, però al final aquella revelació es va fer del tot evident, cada cop que la persona que ens atenia era una altra dona naixia un camp d'energia negativa entre les dues totalment inestable que no sabies cap a on podia esclatar, era infal·lible.
Les dones son increïbles, literalment increïbles.

La Jana parlava txec, eslovac, alemany, anglès, rus, italià i estava aprenent hongarès, ara bé, de rock ni puta idea i vaig aprofitar-ho fer punxar una segona sessió DJ Fucker en el viatge de tornada, aquest cop de només dos hores i mitja ja que va augmentar la seva velocitat de creuer a 160 kilòmetres per hora perquè tenia por que jo perdés l'avió. Jo tenia por de que ens matéssim.

 

Em quedaven poques hores en terres eslaves i amb un somriure als llavis rememorava l'última nit a l'habitació 402 del Hotel Astoria. L'especialitat de la Jana era l'obliquo, se'm posava a sobre i girava el seu cos uns trenta, trenta cinc graus, vist des de dalt faria l'efecte d'unes tisores que s'obren, tancava una mica les cames i el seu cos menut quedava perfectament ajustat com si fos un guant i es començava a moure. 
Aquella nit la Jana va cridar molt, amb aquells crits desfogava tota la seva frustració d'haver-se d'enfrontar cada dia amb un món injust, un conyac servit amb gel, uns gran magatzems on no pots trobar enlloc el seu paraigües preferit Samsonite de color verd, l'únic que li fa joc amb les ulleres, el mosso de l'hotel que li posa mala cara quan li demana que li aparqui el cotxe, etc....

Quin gran cap de setmana amb la Jana, tot un caràcter.

 agost 2008

dilluns, 26 de juliol de 2010

Bratislava

El Marquès i jo vam aterrar al cor d'Europa amb el que portàvem posat i poca cosa més.

Ni un putu mapa teníem; clar que el Marquès ja hi havia estat i ja es coneixia el poble de quasi bé mig milió d'habitants on passaríem els següents dos dies amb les seves nits: Bratislava.

I en cas de qualsevol dubte sempre podíem fer ús del nostre spanglish nivell avançat que ens repartíem equitativament: el Marquès s'encarregava del Marlboro Red i jo de la resta.

La ciutat no mata però hi ha festa i eslovaques, suficient per gaudir-hi un cap de setmana, i tenint en compte el nivell de les eslovaques s'hi podia gaudir molt.
Divendres vam fer amics, la Juliette i la Lucía (la primera va acabar plorant desconsoladament en braços de la segona per raons que no sabem però segurament deuria tenir a veure amb que el Marquès no li va fer el cas que mereixia tan delicada donzella), també vam conèixer el Rocky, un ianqui de Miami, cap d'una empresa de puros pata negra, un pèl fastasmilla però enrotllat tinc tres mil treballadors al meu càrrec, els meus puros son millors que els cubans, venc a tot el món, si veniu a Miami esteu convidats a casa meva.... i per acabar la nit vaig fer amistat amb la Jana, que tot i que el Marquès no parava de repetir-me que per la nit no és or tot és el que llueix, era una preciositat eslovaca encantada de parlar amb un català tan encantador com jo.

Vam quedar per sopar l'endemà però sembla que hi va haver una confusió amb l'horari i no vam coincidir <-- o sigui, em va plantar.
Va ser un cop dur ja que l'adorable Jana havia encès l'espurna de l'amor dins del meu cor la nit anterior, mentre conversàvem sobre Kundera, Murakami o Gaudí i érem testimonis com cinc moros sobaven la seva amiga borratxa.

Sort em vaig tenir del Marquès que em va animar a tirar endavant, passar pàgina i agafar un cego memorable.

Diumenge ens vam llevar una mica repercutits però de molt bon humor ja que només una hora de tren ens separava de la fastigosament bonica ciutat de Viena. Repeteixo que era diumenge i clar, la nit no prometia gaire però vam tenir sort de coincidir amb la celebració del títol de lliga del Rapid de Viena i era curiós el contrast de la sobrietat dels edificis imperials amb els càntics d'hordes de hooligans cegos del cul.


L'endemà dilluns operació tornada cap a casa, tramvia fins a l'estació sud de Viena, tren fins a Bratislava, bus fins a l'aeroport, vol fins a Girona i cotxe fins a Terrassa.


PD Targeta de Crèdit: volant cap a Bratislava penso: merda, la targeta de crèdit, em sembla que me l'he deixat al cotxe, no pot ser que sigui tan imbècil... un cop arribat a l'aeroport faig una recerca exhaustiva i les meves sospites es confirmen, no la porto.
Bé Marquès, tirem de la teva i quan tornem fem números? Cap problema diu ell.

Al tornar del viatge pujo al cotxe i la targeta no apareix per enlloc, merda, és possible que l'hagués perdut a la benzinera pujant cap a Girona a l'anada, puc ser encara més imbècil? Després d'una altra recerca exhaustiva, ara al cotxe, es confirma el pitjor, l'he perdut.

M'estava cagant en déu, àngels i arcàngels quan a l'alçada del Montseny em ve un flash i sorgeix una última esperança. I aquesta es basava en la teoria de que sempre es pot ser més imbècil i no em vaig equivocar. La targeta estava ben amagada, a una butxaqueta lateral del necesser, per no perdre-la. Sempre havia estat allà, a l'abast de la mà, viatjant amb nosaltres d'un cantó a l'altre.....

Recordeu amics, l'imbecilitat no té límits.


abril 2008 

dimecres, 14 de juliol de 2010

Bolonya

Ja no queda rastre del segell que em van fotre a la mà el dissabte a la nit en un after de Bolonya. Tampoc queda rastre en el meu cervell ja que portava dotze hores bevent i ja sabeu que el meu cos ja no aguanta segons quines maratons alcohòliques.
També s'ha de dir que portava un gran disgust a sobre perquè el Marquès no em va voler portar a una convenció d'Iron Maiden a la disco Estragon, a les afores de la ciutat. 

Bolonya mola molt, és com si agafessis la zona universitària de Bellaterra i la fotessis en un casc antic rodejat de baretos i llocs per menjar de puta mare . A Itàlia és menja bé, fins i tot els universitaris mengen bé, i tirat de preu.
A qualsevol bar de la zona et demanes una cervesa o vinet que et costarà entre 4 o 5 euros i el preu inclou un mini bufet lliure molt senzill però il·limitat, pots menjar fins a rebentar, pizzes, arròs, cus cus, pasta, amanides, etc... i és una bona solució pels estudiants que viuen en pisos amb neveres buides de menjar i plenes d'ecosistemes fungiformes i sovint sense un ral.
No és una bona solució si et beus deu cerveses cada nit perquè la broma et costarà entre quaranta i cinquanta euros.
Nosaltres no érem universitaris, érem exploradors del món nocturn forjats en una i mil batalles. I amb molts euros per gastar.

Bolonya té dues zones de festa, la universitària que us he parlat abans vertebrada per la Via Zamboni i una altra zona de veterans localitzada al llarg de la Via Pratello. Vam anar alternant les dues (jo tenia preferència per les jovenetes i el Marquès per les veteranes) mentre recorríem una i altre vegada tot el casc antic i gaudíem de l'ambient d'una ciutat on un de cada vuit habitants és estudiant, o sigui un de cada setze és una estudianta, de nou a la universitat!

Dissabte ens vam llevar d'hora (11 del matí) i vam agafar el tren cap a Florència (una hora de tren 17 euros per barba, no està mal, eh?), la ciutat renaixentista per excel·lència que va veure néixer a Miquel Àngel amb la peazo basílica de Santa Maria del Fiore, amb la cúpula de Brunelleschi, el Baptisteri el campanar i tota la mandanga.
Com que el cap de setmana prometia una dieta alta en hidrats de carboni i de reüll havia vist el Marquès pedalant en somnis vam decidir fer una mica d'esport i pujar les 414 escales que té el campanar per veure una vista panoràmica de tota la ciutat.

Ohhh què bonic... bé, Florència la gaudeixes si ets un apassionat de l'art i del Renaixement, té l'hòstia de museus amb escultures i quadres a tutti pleni però com que nosaltres érem profans en la matèria vam passejar una mica pel casc antic i quasi entrem a veure el famós David de Miquel Àngel però finalment vam pensar que per veure un tiu en boles amb la polla petita ja ens teníem a nosaltres cada matí a l'apartament on vivíem.

Vam fer bé no dormint cap a nit a Florència perquè de festa ben poca o sigui que a la tarda vam tornar a Bolonya per enfilar la nit de dissabte amb força, cervesetes, vinets, pizzes, arròs, pasta, matança neuronal i diumenge tres quarts del mateix, de fet ens va sobrar temps i tot i encara haguéssim pogut pillar un tren cap al nord i visitar Venècia que no queda massa lluny.

Però quan viatges millor no abusar i atabalar-te veient moltes coses de cop perquè després tot es confon i no queda ben gravat a la memòria, i com que el dia estava tot moix millor donar un últim cop d'ull a les dues famoses torres de la ciutat, Asinelli i Garisenda, (a les fotos veureu que estan inclinades i no és un efecte òptic de la càmera no, estan molt inclinades, sobretot la més baixa que no sé com encara s'aguanta), passejar per la Via Zamboni i fotre un àpat a l'Osteria dell'Orsa, un dels millors restaurants de la zona.

En definitiva, un gran cap de setmana recomanable per a tothom, amb bon ambient, bon menjar i bona festa.

 

febrer 2009

dilluns, 5 de juliol de 2010

Barri de la Salut, Badalona

La meva primera cita cibernètica:
Perfil Meetic: 34 anys, mare d'una filla de 12, nascuda prop de Trujillo, al Perú, de professió cambrera.

El primer que em vaig donar compte quan la vaig veure en persona és que la gent pot canviar molt a través d'una webcam. I no perquè fos lletja no, tenia una cara d'aquelles metamòrfiques, que costen d'entrar al principi però quan portes una estona amb ella la vas trobant cada cop més guapa.
Els pits L’escot entrava a la primera.

Vivia al barri de la Salut, a Badalona, barri guapo guapo.
Situat a l'est del riu Besós entre Barcelona, Santa Coloma i Sant Adrià està format per un microcosmos aïllat de la resta i totalment endogàmic com molts d'altres al Barcelonès i extraradis.
És curiós com un viatge amb cotxe de 25 minuts pot portar-te tan lluny.

Em va convidar a sopar te invito yo porqué soy muy chula!! a un restaurant xino bufet lliure amb la seva sangria de litre oficial.
No sé si era perquè estava nerviosa o què però era una màquina de xerrar, de seguida em va caure bé, riallera, de la conya, anava de cara i els tenia molt ben posats, tot i que sexe a la primera cita ho veia complicat i més encara quan em va confessar que a part de la filla també vivia amb sa mare.

Després de sopar vam decidir anar al Bora a trobar-nos una amiga seva, la Jesi, un personatge que semblava sortit de la pel·lícula Yo soy la Juani espero que vayas con buenas intenciones con ella, eh?!! que es una mujer de pies a la cabeza!!! Lo que ma dao ella en dos meses no me lo han dao mis amigas que man dao puñaladas por toas partes que a la vegada estava amb un col·lega, el Isma, un paio que definiria senzillament com el putu amo, d'aquells que obren poc la boca però quan ho fan val la pena.

Allà al Bora ens hauríeu de veure a l'Isma i a mi, apalancats en un sofà, fotent-nos birres mentre gaudíem de l'espectacle de les nostres dues xatis ballant descalces com unes boges temazos un rera l'altre, ara Estopa, ara el Canto del Loco, etc...

Quina nit amics!!!! Recordo la Jesi quan em cridava a l'orella mira si la quiero a mi amiga que hasta le he dado mi patito!!!! (el seu patito dels collons era un ninot ronyós en forma de clauer).
Jo intentava no partir-me el cul davant aquestes declaracions d'amistad i l'Isma m'observava amb una mirada còmplice si si, está como una puta cabra.

L'endemà tothom treballava d'hora així que cap a les tres vam plegar veles, vaig acompanyar a la meva nova amiga a casa seva, vaig esperar a que creués la porta, em vaig perdre una mica pel barri amb el cotxe mentre repassava la gran nit que acabava de viure amb tota aquella tropa de personatges surrealistes, va aparèixer la ronda i vaig enfilar C-58 cap a Terrassa.

Van ser només quatre hores de la meva vida en aquell barri però dubto que alguna vegada s'esborrin de la meva memòria.

setembre 2008


dimarts, 29 de juny de 2010

Un any sense fumar

La idea de deixar de fumar va començar a agafar forma quan estava fotent cua en una discoteca a Nova York. La cua però, era en sentit contrari, o sigui per poder sortir a fumar al carrer, a dos sota zero.
I estant allà en aquella cua un amic i jo ens vam mirar amb cara de però què collons estem fotent, som uns putus drogates, i vam decidir girar cua i tornar cap endins, endins !!!!
Hores més tard em va sorprendre el fet d'haver sobreviscut en una discoteca vàries hores bevent alcohol sense fumar per primer cop a la meva vida amb prou dignitat.

La nova llei espanyola antitabac implicava no poder fumar als bars i a les discoteques i saber que uns quants amics feien un intent per deixar de fumar em va fer decidir a apuntar-m'hi.
Però abans m'havia de preparar, i em vaig preparar a consciència.

Fase 1: preparació de la batalla
No preparar-se ni mentalitzar-se correctament és com no agafar aire quan vols creuar una piscina per sota l'aigua, estàs abocat al fracàs, estàs mort.
I una bona manera de preparar-se és recopilar informació. Vaig començar llegint el llibre de l'Allen Carr i parlar amb gent que havia deixat de fumar (els hi preguntava com ho feien per no tornar a fumar) i amb gent que havia tornat a fumar (els hi preguntava perquè havien recaigut).
Durant aproximadament un mes i mig el tabac era el motiu de conversa i cada cop que fumava (perquè durant tots aquest temps jo encara fumava) em mirava el tabac de la mateixa manera que un estudia a l'enemic a derrotar.
I llegint i parlant amb la gent descobreixes alguna veritat que altra que et pot anar bé (no és el cas del títol del llibre Es fácil dejar de fumar si sabes como o alguna cosa així, perquè deixar de fumar no ho és de fàcil) i t'ajudarà a dissenyar l'estratègia per guanyar la batalla.

Fase 2: estratègia de combat
La meva estratègia va consistir en disfressar l'enemic i modelar-lo de manera que em fos més fàcil derrotar-lo.
El tabac és el monstre de les mil cares (ara em poso una mica pel·liculero) i hi pots combatre de moltes maneres diferents, es tracta de trobar la teva, la que no et podrà vèncer.
N'hi ha moltes de raons per deixar de fumar (malalties, pudor, tos, qualitat de vida, pèrdua de l'olfacte i del gust, cremada a la samarreta de The Dillinger Escape Plan acabada d'estrenar, etc...), totes de pes per deixar-ho però la droga és tan potent que tu li vas fotent.
No va ser fins trobar una nova cara, desconeguda per mi fins aleshores, que no em vaig veure amb cor de guanyar la batalla.

Mai he entès la penya que s'enganxa a una secta, coneixia casos de gent que jo considero intel·ligent que hi havia caigut de quatre potes i no ho podia entendre de cap de les maneres. A mi és impossible que m'enredin deia. Fins que em vaig donar compte que durant 20 anys he estat víctima d'una de les pitjors sectes que existeix actualment, si amics, la del tabac (més pel·liculero encara).

I si et pares a pensar una mica la nicotina funciona de manera semblant a una secta: s'instal·la al teu cervell i et distorsiona la realitat de manera que trobes justificable respirar una substància tòxica que t'acabarà matant, que a més et costa diners i sobretot sobretot que et fa creure que t'ajuda, a mi fumar em relaxa, a mi fumar m'agrada, etc... Donar-me compte d'això va ser importantíssim i vaig tenir molt clar que no tornaria a fumar mai més.

Fase 3: la resistència
La tercera i última fase dura tota la vida.
Al principi l'enemic envesteix amb força però mica en mica i a mesura que passa el temps va perdent pistonada i més aviat del que un es pensa passa a ser un mal record.

La meva guerra amb el tabac aquest darrer any ha estat cruenta, el molt cabró ho ha intentat de totes les maneres possibles. El primer mes tossia com un putu tísic i he estat refredat la meitat dels dies però amb el que més he flipat ha estat amb els somnis, bé, millor dit, amb els malsons.

Els primers quatre mesos somiava que fumava, el somni sempre era el mateix: fumo => merda, no recordava que havia deixat de fumar => angoixa per haver fracassat => despertar i alleujament.
Els següents mesos el somni mutava i atacava amb més força: fumo => sóc conscient que ho havia deixat però he fracassat i ara de tant en tant fumo d'amagat => angoixa pitjor que l'anterior perquè al fracàs si afegeix l'engany => despertar i alleujament.
Si tenim en compte que passo quasi bé la meitat de la meva vida dormint aquest símptoma no és gens menyspreable la veritat.

En fi, cadascú ho passarà de manera diferent però s'ha d'estar previngut perquè en el meu cas l'enemic ha atacat de forma suau però sense descans. I una cosa que ajuda és ser conscient de l'avantatge que suposa no fumar, que sempre tendeixes a oblidar-ho, i és una avantatge que també és per sempre.

PD: mai he entès el rollo aquest del mono físic i el mono psicològic, per mi és el mateix, ganes de fumar i punt. I és amb el cap que domines el cos per vèncer (suportar) aquestes ganes.
Recordo una conversa amb una amiga on deia que quan estava sense fumar es fotia histèrica i li tremolaven les mans però en canvi quan pujava a un avió i s'havia d'estar el mateix temps sense fumar no patia aquests símptomes.

Aquí està la clau, quan saps que no podràs fumar tu mateix et mentalitzes i aguantes l'abstinència perfectament en canvi si saps que existeix la possibilitat de fumar l'abstinència es torna insuportable.
Curiós, oi?
Ànims, deixar de fumar és possible!


gener 2008

dimarts, 22 de juny de 2010

Bilbao

A Bilbao vaig follar amb la Neus quatre vegades i amb la Maria cinc. El Bernat va follar amb la Neus unes cinc o sis vegades y tres o quatre amb la Maria. La Neus i la Maria van practicar l'almejilling un parell de cops mentre el Bernat i jo fèiem unas pajillas creuades, sin mariconeos clar.
I diumenge al matí, ens vam acomiadar de l'apartament fent tots quatre el trenecito. O sigui que pel que fa al tema sexual es va mantenir la mitjana d’activitat normal.

Vivíem en un apartament al casc antic de puta mare molt a prop del Somera Kalea, segons diuen un dels carrers amb més densitat de bars de tot al món. I la veritat és que vam intentar visitar-los tots; després d'un divendres d'escalfament on tècnicament encara no havia començat la Aste Nagusia (escalfament = farra al casc antic fins a quarts de dues i farra a Mazarredo Kalea fins a la matinada) vam despertar dissabte al migdia i només trepitjar el carrer ja va ser un no parar. Pinxo, zurito, vinillo, pinxo, zurito, vinillo i així tot el dia fins a la matinada. Va ser un dissabte d'aquells que s'aprofiten, calculo que vam estar unes 16, 17 hores menjant i bevent.

Diumenge em vaig quedar sol i vaig aprofitar la intimitat per poder practicar el meu estil de viatge preferit, el viatge mode Josep.
En què consisteix el viatge mode Josep? És molt senzill, és com el de la gent normal però afegint-hi experiències desagradables on ho engegaries tot a prendre pel cul; pèrdua d'objectes i documents (s'ha donat el cas fins i tot de pèrdua de jo mateix), robatoris, hòsties, problemes amb la justícia, etc... Bilbao no va ser una excepció i després de passejar-me unes quantes vegades pel carrer amb més escòria de la zona vaig aconseguir que em robessin la cartera, la càmera de fer fotos i el mòbil.

Afortunadament dilluns ja no estava sol i encaràvem la següent farra aquesta troupe: una parella d’amics de Terrassa on el seu pelegrinatge pel País Basc passava aquell dia per Bilbao, una amiga de Sabadell que havia viscut an any a Bilbao i la Julia i el Txesc (la primera era de la ciutat i el segon era un diable correfoc de La Bisbal). Aquests dos últims feia set anys que xatejaven per internet i aquell dilluns es veien per primera vegada i ja a les deu del vespre que va ser l'hora que els vaig conèixer portaven un pet de la ostia patxi. Una altra bona farra, sí senyor.

Dimarts vaig estar tot el dia amb la meva amiga sabadellenca i també va ser un dia llarg de menjar i beure fins a la matinada. Dimecres recordo estar a l'aeroport de Bilbao esperant l'avió encara molt repercutit de les festes. Tot i estat físicament destrossat i tenir la mala experiència de diumenge estava content perquè havien estat cinc dies increïbles, i em vaig proposar que aquella escapada s'havia de repetir cada any.

Anecdotari
Kebranta Kuellos: aquest bareto ubicat a la Iturribide Kalea el vaig visitar unes quantes vegades, música heavy metal, heavy clàssic i hard rock. El cap de setmana, estàvem acompanyats sempre per una parella de gòtics que semblaven d'un pessebre vivent d’estàtics que estaven ja ja. S'hi podien passar hores allà quiets, apalancats a la barra, fent-se mimitos a les munyequeres de claus.... el diumenge que estava sol no vaig poder més i els hi vaig demanar de fer una foto (em vaig inventar una història d'una amiga meva que volia ser gòtica però li feia vergonya i aquí me'ls vaig guanyar).
Llàstima que aquella foto no pugui veure mai la llum al robar-me la càmera hores més tard, però en el fons del meu cor sé que el pròxim any entraré per la porta del Kebranta Kuellos i allà a la dreta, en aquell racó de la barra, hi trobaré aquella parella de gòtics de Barakaldo, impertèrrits, sense cansar-se mai de veure aquells vídeoclips i acaronant-se els seus braçalets de punxes.

El punk rebentaespectacles: passejant pel casc antic no paraves de trobar-te xarangues (on la penya seguia una ruta de bars inacabables), concerts i espectacles varis. Ens vàrem fixar en un on hi havia malabaristes argentins amb un espectador d'excepció: un punkarra llardós amb una ferida al cap d'on brotava sang que li arribava fins als turmells.
El Bernat i jo ens vam quedar una estona mirant perquè al principi pensàvem que aquella desferra humana formava part de l'espectacle, i tenia pinta de ser entretingut, però després vam veure que no, que el tiu anava molt passat i senzillament tocava els collons. Dies més tard, estava veient un concert i just quan estava a punt d'acabar el mateix paio va pujar a l'escenari, es va fotre a un pam davant del cantant i va començar a cridar al micro: ehhhh ehhhh ehhhhh realment impressionant, si hagués tingut la càmera li hagués fet una foto amb els seus col·legues (humans i gossos) com a mostra de l’audiència punk de les festes.

Identitat: Durant l'Aste Nagusia es viu la identitat basca constantment. I molt sovint la catalana també; hi ha estelades a tort i a dret, pancartes del Xirinacs, penya cantant l'Estaca, etc..
Hi ha herrikotabernes per tot arreu amb les fotos de presos i tal. Recordo un dia en un espectacle de danses folklòriques on veia a la gent del públic realment emocionada, i encara que els balls fossin una pèl ridículs es respirava un aire de "som un poble" que poques vegades es veu per casa nostre. Com va dir el Bernat, encertadament crec, el País Basc pot fer més per Catalunya que la pròpia Catalunya (i que ningú ho confongui en fotre bombes que no va per aquí).


agost 2007

diumenge, 13 de juny de 2010

Reyjavík

La xifra d'islandesos que viuen actualment no arriba als 320 mil (el Vallès Occidental té més habitants) i si comptem tots els islandesos que han existit des de que els víkings noruecs van colonitzar l'illa farà uns mil i pocs anys fins avui dia no arribem a la població que té la comarca del barcelonès.
Aquesta característica fa de l'islandès un individu que no diríem en perill d'extinció però si molt difícil de veure.

La gent és prou oberta per ser nòrdica i tot i ser un dels països més avançats del món són uns farreros de l'hòstia i cap a les quatre quarts de cinc del matí l'alcohol desperta els seus gens víkings més primitius i comencen les bulles i les hòsties pel carrer.
Tornant cap a l'hotel em bevia l'última cervesa mentre veia dos descendents víkings com s'estovaven. Els dos anaven molt passats i realment semblava com si els hi fes mandra tant esforç inútil, de tant en tant aprofitaven que queien a terra per descansar, agafar una mica d'aire i tornar a la càrrega.

Les islandeses estan molt bones. No son les típiques nòrdiques enormes i desmanegades, al contrari; és curiós el contrast d'una terra tan dura com aquella amb la delicada figura de les seves habitants. També beuen que dóna gust i és impactant veure-les de matinada com s'arrosseguen cap a casa amb màniga curta, les seves minis i mig descalces per aquells carrers sembrats de brossa, vidres i restes de barbàrie nocturna islandesa a dos graus sota zero.
Les farres que em vaig fotre dissabte i diumenge van valer molt la pena tot i estar sol, vaig recórrer molts dels garitos de Laugavegur, que és el carrer on se centralitza tota la vida nocturna de Reykjavík.

Mentre em fotia les cerveses saltejades de tant en tant amb xupitos d'Opal Vodka (no sé de que estava fet però era boníssim) i Brennivín (licor típic islandès fet de patata) me'n feia creus d'estar de matinada en aquella illa subàrtica entre Europa i Amèrica rodejat de gent passant-s'ho de puta mare. És un d'aquells moments que disfrutes de debò quan ets a llocs remots. Pensava en els amics i en les nostres festes, aquell és un bon escenari per a nosaltres, tota la penya haguéssim fet molt mal allà!

Islàndia és un festival geològic.
Sincerament, a mi la geologia me la sua bastant però aquesta illa és protagonista de tantes coses que es fa difícil no enganxar-te amb el tema. L'illa està al bell mig de la dorsal mesoatlàntica, una esquerda de dimensions planetàries responsable entre altres coses de separar el continent americà, a la placa nord-americana, de l'europeu, a la placa euroasiàtica.
A mesura que les plaques es separen a un ritme de dos centímetres per any el que hi ha a sota l'escorça fa pressió per sortir a la superfície. I el que hi ha a sota és magma calentet calentet a molta pressió; o sigui que cada dos per tres a Islàndia hi tenim terratrèmols i erupcions volcàniques.
Els islandesos ho saben prou bé i una de les excursions consisteix en visitar un poble arrasat per un mar de magma on encara hi son visibles cases mig inundades per la lava.

Però no tot son inconvenients, viure sota una caldera prop del pol nord té les seves avantatges. Si disposes d'una bona tecnologia pots usar la caldera de sota terra com a calefactor i les glaceres del centre de l'illa com a frigorífic, sense contaminar i amb efectes mediambientals mínims.



Al viatge em vaig emportar molta música nova per escoltar i us volia comentar un disc que ja em quedarà associat tota la vida amb aquest viatge. Es tracta del Yankee Hotel Foxtrot de Wilco, us passo el text d'on el vaig treure perquè descriu perfectament com el veig: Ruidoso pero de alguna manera sereno, líricamente sofisticado, increíblemente pegajoso, complejo y de una simpleza paradójica a la vez. Una obra maestra, un puto clásico. Nadie es demasiado bueno para este album, es mejor que todos nosotros.

abril 2009