La noia del tren

Dia 1


Em sembla que he lligat al tren, mirades, somriures i acomiadament final amb un tímid moviment de la mà. Tant de bo la torni a veure perquè em sembla que m'he enamorat.

Dia 2

Sec a un lloc estratègic on controlo tot el vagó i espero pacientment, encara queden unes quantes parades perquè pugi ella. La veig entrar, dóna una ullada ràpida abans de seure però no em veu, merda, la tinc d'esquena. Però un cop el tren arrenca, veig que fa una segona repassada i ara sí que m'ha vist, amb un moviment carregat d'energia canvia de seient per quedar encarada i em regala un somriure enorme, m'encanta que sigui tan descarada. El joc de les mirades comença altra vegada.

Això pinta molt bé, aquest cop no se m'escaparà, porto 24 hores elaborant una tàctica de primer contacte infal·lible. La meva dilatada trajectòria tirant els trastos m'avala i el coneixement adquirit sobre psicologia femenina del llibre que m'estic llegint sobre el cervell femení m'ha ajudat a depurar la tècnica perquè sigui un èxit assegurat.

El trajecte es fa força agradable, llegim, ens mirem, somriem, bé, deu llegir ella perquè amb els nervis que porto a sobre no puc concentrar-me, fa estona que estic clavat a la mateixa pàgina.
Ja arribem a la seva parada, el tren redueix velocitat, s'aixeca i es dirigeix cap a la porta.
És el moment, ara o mai!

M'aixeco, ella gira el cap per dedicar-me un dels seus magnífics somriures però quan veu que camino cap a la seva direcció li canvia la cara, es queda rígida mirant fixament a la porta que té al davant, a un pam de la seva cara.

Arribo al seu costat, me la miro, li han pujat els colors a la cara i està preciosa, li allargo un paperet, ella fa veure que no existeixo, deu resar perquè la porta s'obri d'una puta vegada. La meva insistència fa que finalment accepti un valuós regal: el meu correu electrònic. Al darrere hi ha una parella que ens mira amb cara de no entenc que està passant.
L'operació ha estat un èxit, ja està fet! Ara només cal esperar.

Passo el cap de setmana sense tenir notícies seves, és normal que no m'escrivís el primer dia però ara ja fa cinc dies i m'estranya una mica que no hagi donat senyals de vida. Avui torno a agafar el tren, a veure si hi ha sort i la torno a veure.

Dia 8

Sec on sempre i aguaito. Puja al tren i es dirigeix amb pas ferm cap a la meva posició, quan és a la meva alçada em mira, però passa de llarg i canvia de vagó, sento la porta com es tanca darrere meu.

Dia n

Cada dia al vespre, quan plego de treballar i em dirigeixo en tren cap a casa es repeteix la mateixa història. Cada vegada que aquella porta es tanca alguna cosa dins meu em fa mal, el soroll de la portada ressona dins del meu cos, em castiga, és una fuetejada al meu orgull ferit.

Tardo uns quants minuts a reaccionar i concentrar-me de nou en la lectura del nou llibre que m'estic llegint, és de la mateixa autora que l'anterior i parla del cervell masculí.
Té menys pàgines.



La Vengadora de las Mujeres

Sortint de la feina em disposo a admirar novament el meu flamant telèfon mòbil, el trec de la funda, hi connecto els auriculars, i mentre l'acarono suaument com faria Gollum amb l'anell de poder, obro el meu correu.
Tinc un mail de la Lisa, primera protagonista d'aquesta turbulenta història 'Josep, et reenvio una cosa molt estranya que he rebut d'un tal Manolo Cubano, no el conec de res i el correu té mala pinta'.

El correu amb mala pinta porta per títol Josep=Follar i comença de la següent manera 'Abans de llegir obre els arxivaments adjunts, això és sol una mostra', a continuació tot un recull de mails i converses meves on hi figura la paraula follar: xats, mails enviats i rebuts, relats, etc. i acaba 'se m'oblidava, és sol informacion, fes el que vulguis amb el missatge i amb Josep però que el mai no s'assabenti', signat 'La Vengadora amiga'.

Els arxivaments adjunts que el nostre amic Manolo convida a obrir són tres, una primera imatge on es llegeix Los verdaderos amigos se lastiman con la verdad para no destruirse con la mentira, una segona imatge on apareix la portada d'un llibre, La Vengadora de las Mujeres de Lope de Vega, i un tercer arxiu executable, La Vengadora.exe.

Que quedi clar que aquest espectacular correu (li hem de reconèixer al Manolo el bon gust pels títols) no es va enviar des de la meva adreça, sinó des de la seva.

Després d'estar uns quants segons paralitzat davant del mòbil intentant entendre què collons està passant torno a entrar disparat cap a la feina per connectar-me de nou al meu correu des d'un PC. Obro la safata d'entrada i el mail que m'acaba d'enviar la Lisa ja no és a la safata d'entrada, ara és a la paperera perquè algú l'ha esborrat i jo no he estat. Hi ha algú fotut el meu correu en aquest precís moment i segur que a cal Cubano el coneixen.

Canvio la contrasenya del correu, miro el registre d'IP (gmail et permet saber des de quines IP t'has connectat per darrera vegada) i descobreixo que a part de la feina, de casa meva i des del mòbil algú més s'ha connectat des d'una IP desconeguda.

Truco a la Lisa, ella està tan desconcertada com jo, em comenta que quan ha començat a veure que eren coses privades meves ha deixat de llegir els correus, em repeteix que no sap qui és el Manolo i que tot això no li fa gens de gràcia. A mi tampoc me'n fa gens de gràcia, la veritat, saber que algú s'ha fotut dins del teu correu, des de vés a saber quan, doncs ni puta gràcia fa la veritat.

A qui sí que li deu fer gràcia és a la Mossa d'Esquadra que m'està prenent declaració. Ella no riu és clar, es comporta de manera molt professional, aguanta amb cara impertèrrita mentre llegeix sense perdre detall els tres fulls i mig de text on només es parla de follar.

Per contrarestar una mica la vergonya que estic passant li resumeixo, fent-me molt l'indignat, que un intrús que signa com La Vengadora se m'ha fotut dins el meu correu, ha posat en el cercador la paraula follar i ha fet un cortar i pegar d'una bona col·lecció de mails i xats i ho ha enviat a una amiga meva. Que moltes de les coses que hi ha són relats i que m'agrada escriure i que bé, que tot està fora de context... Ella em mira, fa que si amb el cap, i segueix llegint, follar cap aquí follar cap allà... jo ja no sé on mirar.

Quan acaba em pregunta quina relació tinc amb la Lisa, jo li comento que recentment vam tenir una breu relació i que ara som amics i prou. Ella em diu el que sembla evident, i és que hi ha algú del meu entorn que per la raó que sigui em vol putejar i que qualsevol novetat que hi hagi ho comuniqui a comissaria.

Envio un correu a la Lisa i li comento que ja he fet la denúncia, i que porto dies pensant-hi i no sospito gens qui pot ser, i que si ella té alguna idea 'A mi m'ho preguntes Josep? Això ho hauries de saber tu! Ja et vaig dir que no en vull saber res de les teves històries'. Sembla que la Lisa està emprenyada.

L'endemà rebo un correu d'una tal Isabel bcn que porta per títol Perdoname:

Hola Josep, sóc la venjadora.
Vull dir-te que fa 2 dies he enviat correus del teu mail a una persona només. La teva contrasenya la vaig veure per casualitat. Ha estat una broma pesada i em penedeixo. L'assec molt. Només vull que ho sàpigues. No vull que jo es faci mal i ara m'adono malament que ha estat. Ho sento de veritat i no vull causar-te ningun problema. Simplement no m'agradava el teu comportament amb les dones. Però no això no és assumpte mio.
No tornarà a passar. No crec que t'hagi causat problema perquè sol ha estat aquesta broma però he pensat que era millor que ho sabessis perquè no et preocupis.
He comprovat que això té conseqüències penals i no vull problemes perquè un dia estava cabrejat. Ha estat una tonteria. El teu estaras molt enfadat però vull que estes tranquil.
Suposo que si has canviat de contrasenya és perquè t'han avisat. Sóc una persona que aprecia molt Lisa i no volia que sofrís més per tu. Jo es que no és motiu per fer això però espero que entenguis la raó. El meu motiu era bo, però m'he equivocat en la forma.
Des que ho vaig fer no puc dormir. Perdoname. Em sento molt malament. Déu vulgui que no prenguis mesures legal. He vist que hi ha entre 3 i 5 anys de presó. Tots cometem errors. Si us plau perdona'm. Si el denúncies la policia em descubriria en 1 dia. Jo noy un hacker, només una estúpida. Ha estat un error per la meva part. Mil perdonis.
Contesta'm si us plau.


El Manolo ha canviat d’identitat, ara és la Isabel i per la confusa redacció del seu mail sembla que no parla català. Està passat per un traductor, un mal traductor (L’assec molt és una traducció literal del castellà paraula per paraula de lo siento mucho).
Em congratulo per l’enorme lucidesa de les meves deduccions tenint en compte que acabo d’arribar del pub irlandès, amb les Trappe 4 fermentacions que això implica. Necessito pensar amb claredat.
Deixarem de banda les ofenses personals, de moment, i ens concentrarem en esbrinar qui collons és el Manolo... perdó, la Isabel.

Qui ets?
Com has entrat al meu correu?
Des de quan espies el meu correu?
Què és l'arxiu la vengadora.exe que vas enviar adjunt al mail?
Si penso que dius la veritat a aquestes 4 preguntes potser retiro la denúncia contra tu.

De puta mare, l’alcohol m’ha ajudat a trobar el punt macarra que necessitava.

L’endemà al matí la Isabel contesta (he corregit una mica els errors del traductor per fer-lo més llegible):

Ho has denunciat de veritat? Si us plau no.
Gràcies per donar-me l'oportunitat d'explicar-me.
Sóc un contacte de la Lisa, tu no em coneixes. Fa temps em va arribar un missatge d'ella de quedada entre amics i per casualitat estava el teu correu entre d'altres. No era gens important i no li vaig fer cas, però se'm va quedar el teu mail.

Fa poc temps en crear un compte de correu i elegir la contrasenya, en les instruccions parlava sobre les contrasenyes que no s'han d'elegir. Un dia avorrit se'm va ocórrer provar si la gent elegiria aquestes i vaig recordar el teu mail. Crec que vaig encertar la tercera o la quarta i vaig entrar en el teu compte. No m'ho esperava, em va fer por i em vaig oblidar.
Va passar el temps i vaig tornar a entrar. Jo sabia que a la Lisa li agradava algú i en veure un missatge teu vaig saber que eres tu. Se'm va ocórrer fer una busqueda amb follar i enviar-li perquè pensés que no valies la pena.
Després em vaig penedir i li vaig dir que no et digués res, que només era informació, vaig voler treure-li importància.

L'arxiu eren dues fotos, una amb la foto d'un llibre que s’anomena la venjadora, em va semblar graciós, i una altra foto amb un refrany sobre l'amistat. Ah, i una que se suposa que porta un virus perquè ell se'm connecti a l'ordinador, ho vaig veure per internet, però sincerament, estarà mal fet segur, només volia provar si aquestes coses funcionen. Sens dubte sinó s'obre no passa res i si s'obre crec que tampoc. No és per fer mal.
Sóc conscient de l'ensurt que t'he donat i possiblement també a la Lisa. Jo l’estimo molt i si sap qui sóc no m'ho perdonaria en la vida. Si us plau, digues-li que era una broma d'un amic que s'ha penedit. No t'he dit el nom perquè crec que és allò de menys i la Lisa podria saber qui sóc.

T'he explicat tota la veritat. La Lisa m'importa molt i ella no sap res. No et preocupis per res. No vull res en contra de tu ni de ningú. Tot ha estat un joc estúpid.
Si vols li envio un missatge i li explico el que teu vulguis.
No sé què més puc dir-te? tot ha estat una maleïda casualitat. Si us plau, no em denunciïs.


Confesso que des que va començar aquesta història m’ho començo a passar bé.
Truco a la Lisa, li reenvio els correus de la Isabel i mentre comentem la jugada caiem en un detall important: la Isabel em va enviar el primer correu súper mega penedida déu no vulgui prenguis mesures legals, poc després que fes la denúncia als mossos, com si d’alguna manera intuís que l’havia denunciat.
La realitat és que la Isabel no ha intuït res, ho sap, i ho sap perquè també ha estat dins del correu de la Lisa, la mateixa IP intrusa apareix en el seu registre gmail.



Hola Josep, t'ho he explicat tot i no m'has contestat.
No sé què significa el silenci. Espero que entenguis que tot ha estat per la Lisa i que el meu únic objectiu era que ella no sofrís per tu i, per tant, honest. No ho he fet de la millor forma, però suposo que tu alguna vegada hauràs fet també alguna estupidesa per alguna cosa que creies que era just.
Almenys jo he après alguna cosa de tot això. Tot està aclarit i espero que valoris el meu penediment des del principi.
Des que em vas dir que m'havies denunciat no dormo pensant quan trucarà la policia a la meva porta...

Mentre camino per terres lleoneses poso l’Òscar al corrent de la història, volia aprofitar que m’ha convidat a acompanyar-lo a fer el Camino de Santiago per desconnectar una mica però les circumstàncies han obligat que viatgi amb el Manolo i la Isabel.
Fa dies que dormo molt poc, les primeres nits les passava aprenent a rastrejar IP’s, després com es crackeja un compte de correu, detecció de keylogger i software maliciós, desinfecció d’spyware, troians i virus, etc. actualment encara dormo menys perquè fer el pelegrí exigeix llevar-se a hores espantoses. Sort que l’Òscar m’ajuda a ultimar l’estratègia a seguir.

I també està d’acord a no afluixar, sembla que el nostre hacker està espantat i jo vull saber qui collons és, l’haig de continuar collant.

Isabel guapa, menteixes més que parles.
Et repeteixo per última vegada: o em dius la veritat o la nostra denúncia tira endavant.
La Lisa també t'ha denunciat. És l'última vegada que em poso en contacte amb tu.
El hacker deu flipar de veure-se-les amb un tiu tan dur com jo.

L’endemà em truca la Lisa. 'Ja sé qui és el hacker Josep, és l’Antonio. M’acaba de trucar i m’ho ha explicat tot'.
L’Antonio és una història passada de la Lisa; aleshores no va ser gaire honest al confessar-li després de fotre’s al llit amb ella que estava casat, i sembla que no li va agradar massa que ella el deixés per algú que li agrada tant follar que té el correu farcit de paraulotes.
Vaig sospitar d’ell molt aviat però la Lisa deia que no, que no podia ser.
La Lisa està molt decebuda amb l’Antonio, no s’ho esperava gens d’ell i li sap molt de greu que m’hagi emmerdat amb tota aquesta història.
L’ha vist molt penedit i li semblava sincer quan repetia una vegada més que de la manera més innocent i amb molta sort havia trobat les nostres contrasenyes, i que únicament havia entrat aquesta vegada per fer aquesta petita malifeta.

Li demano l’autèntic correu de l’Antonio. 'No li diràs res oi Josep? Jo prefereixo oblidar-me d’aquesta història i no en vull saber mai més res d’aquest tiu i et demanaria sis plau que fessis el mateix'.
Li contesto que no pateixi, que només vull comprovar si existeix aquest correu d’una quedada d’amics d’on diu que va treure la meva adreça, que ella el busqui també a veure si és veritat.
Aquest correu no apareix però remenant la Lisa en troba un altre que va rebre de l’Antonio farà prop d’un any on, entre uns quants arxius de fotografies jpg, n'apareix un amb extensió exe, que ja li va semblar estrany aleshores però fins ara no havia caigut que podia ser software espia.
Probablement és des d’aquell dia que l’Antonio tenia accés a l’ordinador de la Lisa i posteriorment al meu gmail el dia que m’hi vaig connectar des de casa seva. Més o menys ja lliga tot.

Queda un últim correu, el títol del seu primer correu Josep=follar em va agradar o sigui que copiarem l'estil:

Antonio=Pringado
Hola Antonio, te escribo para comentarte brevemente a modo de reflexión final como veo toda esta historia de que nos hayas espiado.
En cuanto al tema infórmatico de troyanos y violación de la intimidad ya te espabilarás con la policia, espero que te metan un buen puro y se te pasen las ganas de hacer el subnormal con un ordenador.
En cuanto a lo que has intentado hacer conmigo, me resulta curioso que alguien que engaña a su mujer y espía a sus amigas intente dar algún tipo de lección de como tratar a la gente, ya no digamos ir de vengador de las mujeres cibernético (estic segur que això li farà molta ràbia).
Qué ironía, pretendías que Lisa supiera cómo soy (que por cierto ya lo sabía) y ha terminando descubriendo como eres tú, un pobre hombre y un pringado.

No tots els que vaguen estant perduts però de tant en tant em creuo amb gent que n'està molt de perduda.


Camino de Santiago

Al Camino de Santiago es pateix.
I no parlo d'esforç físic, ja que la travessa la vam fer caminant i si estàs en una mínima forma física i no carregues massa pes no et canses gaire. En els 210 kilòmetres que vam caminar en 8 jornades, rarament pujàvem de pulsacions excepte la pujada de 7 kilòmetres a O Cebreiro.
Mai oblidaré aquest poble, lo puto O Cebreiro.

El martiri comença a la base dels peus i va pujant cama amunt. Ho fa lentament però de manera inexorable.
Durant les primeres jornades el dolor (si ets molt piadós com l’Óscar, acompanyat de nafres als preus) t’obliga a canviar la forma natural de caminar i de mica en mica vas carregant noves zones musculars. Músculs que et faran mal l’endemà i intentaràs esquivar novament traslladant l’esforç a noves fibres i tendons. Aquest cercle viciós aconsegueix que tota l'àrea motriu de cintura cap avall es converteixi en una zona difusa de turment i suplici on es conjuguen dolors i mals de diferent textura i intensitat.

Existeixen alguns extres que varien depenent de la persona. Per exemple, el dolor a l’espatlla si portes la motxilla mal lligada, o l’atac indiscriminat d’insectes i altres invertebrats àvids de sang peregrina, si ets de sang dolça. Tot aquest panorama fa que l’arribada a la Praza do Obradoiro de Santiago s’assembli més a una desfilada de zombis i ànimes en pena que altra cosa.
I dic zombis per una doble raó, la primera perquè les llagues, nafres, butllofes, picades, agulletes, trencaments fibril·lars i tendinitis, fan que acabis caminant com el Fraga, i la segona per la sobredosi de fàrmacs que t’has xutat per combatre cadascun dels mals acumulats al llarg del camí.
I és això el que fa del Camino de Santiago molt més que una excursió. Tota la dificultat i obstacles per arribar a destí li donen a la caminada aires d’epopeia.
La gent plora quan arriba i moltes vegades no sap per què; n’hi ha que desfoguen tot el sofriment acumulat, altres per no haver-nos de llevar a les cinc del matí, i altres per empatia amb els companys de fatigues.

Parlant dels companys de fatigues; a Ponferrada vam començar dos caminants, l’Óscar i jo, però a Santiago en vam arribar set. En el camí se'ns van unir mare i fill extremenys, un salmantí i una parella del llevant espanyol.

La darrera nit al Retablo, un pub de música infame al nucli antic de Santiago, la mare extremenya i jo fèiem repàs de totes les aventures viscudes els darrers dies: quan el salmantí, un empresari de pernils de 70 anys s’havia hostiat a la dutxa després de fotre's ampolla i mitja de vi per dinar, la hiperactivitat i bon humor de la parella valenciana, la nit de roncs esfereïdors on la gent fugia de l'habitació amb el matalàs a l'esquena, etc. Mentrestant, observàvem com el seu fill intentava fer-se veure en el grup d’onze catalanes acabades d’estrenar a la vintena que ballaven enmig de la pista i, que com molts d'altres, formaven part d’aquella nova família.

Jo li comentava a la mare que era molt curiós, que normalment estaria al costat del seu fill, donant-li suport enmig de tanta universitària desbocada, però aquella nit preferia estar amb ella. Ella em mirava amb els seus grans ulls rodons i em somreia '¿Otro gintonic, Josep?'.

Al Camino de Santiago es pateix, coses de la religió diuen, però també es gaudeix, i es gaudeix molt.


Un any sense fumar

La idea de deixar de fumar va començar a agafar forma quan estava fotent cua en una discoteca a Nova York. La cua però, era en sentit contrari, o sigui per poder sortir a fumar al carrer, a dos sota zero.
I estant allà en aquella cua un amic i jo ens vam mirar amb cara de 'però què collons estem fotent, som uns drogaddictes', i vam decidir girar cua i tornar cap endins.
Hores més tard em va sorprendre el fet d'haver sobreviscut en una discoteca unes quantes hores bevent alcohol sense fumar per primer cop a la meva vida amb prou dignitat.

La nova llei espanyola antitabac implicava no poder fumar als bars i a les discoteques i saber que uns quants amics feien un intent per deixar de fumar em va fer decidir a apuntar-m'hi.
Però abans m'havia de preparar, i em vaig preparar a consciència.

Fase 1: preparació de la batalla


No preparar-se ni mentalitzar-se correctament és com no agafar aire quan vols creuar una piscina per sota l'aigua, estàs abocat al fracàs, estàs mort.
I una bona manera de preparar-se és recopilar informació. Vaig començar llegint el llibre de l'Allen Carr i parlar amb gent que havia deixat de fumar (els hi preguntava com ho feien per no tornar a fumar) i amb gent que havia tornat a fumar (els hi preguntava perquè havien recaigut).
Durant aproximadament un mes i mig el tabac era el motiu de conversa i cada cop que fumava (perquè durant tots aquest temps jo encara fumava) em mirava el tabac de la mateixa manera que un estudia a l'enemic a derrotar.
I llegint i parlant amb la gent descobreixes alguna veritat que altra que et pot anar bé (no és el cas del títol del llibre Es fácil dejar de fumar si sabes como o alguna cosa així, perquè deixar de fumar no ho és de fàcil) i t'ajudarà a dissenyar l'estratègia per guanyar la batalla.

Fase 2: estratègia de combat

La meva estratègia va consistir a disfressar l'enemic i modelar-lo de manera que em fos més fàcil derrotar-lo.
El tabac és el monstre de les mil cares (ara em poso una mica pel·liculero) i hi pots combatre de moltes maneres diferents, es tracta de trobar la teva, la que no et podrà vèncer.
N'hi ha moltes de raons per deixar de fumar (malalties, pudor, tos, qualitat de vida, pèrdua de l'olfacte i del gust, cremada a la samarreta de The Dillinger Escape Plan acabada d'estrenar, etc.), totes de pes per deixar-ho però la droga és tan potent que tu li vas fotent.
No va ser fins a trobar una nova cara, desconeguda per mi fins aleshores, que no em vaig veure amb cor de guanyar la batalla.

Mai he entès la penya que s'enganxa a una secta, coneixia casos de gent que jo considero intel·ligent que hi havia caigut de quatre potes i no ho podia entendre de cap de les maneres. A mi és impossible que m'enredin deia. Fins que em vaig adonar que durant 20 anys he estat víctima d'una de les pitjors sectes que existeix actualment, si amics, la del tabac (més pel·liculero encara).

I si et pares a pensar una mica, la nicotina funciona de manera semblant a una secta: s'instal·la al teu cervell i et distorsiona la realitat de manera que trobes justificable respirar una substància tòxica que t'acabarà matant, que a més et costa diners i sobretot que et fa creure que t'ajuda 'a mi fumar em relaxa, a mi fumar m'agrada, etc.' Donar-me compte d'això va ser importantíssim i vaig tenir molt clar que no tornaria a fumar mai més.

Fase 3: la resistència

La tercera i última fase dura tota la vida.
Al principi l'enemic envesteix amb força però de mica en mica i a mesura que passa el temps va perdent pistonada i més aviat del que un es pensa passa a ser un mal record.

La meva guerra amb el tabac aquest darrer any ha estat cruenta, el molt cabró ho ha intentat de totes les maneres possibles. El primer mes tossia com un tísic i he estat refredat la meitat dels dies però amb el que més he flipat ha estat amb els somnis, bé, millor dit, amb els malsons.

Els primers quatre mesos somiava que fumava, el somni sempre era el mateix: fumo 
➨ merda, no recordava que havia deixat de fumar ➨ angoixa per haver fracassat ➨ despertar i alleujament.
Els següents mesos el somni mutava i atacava amb més força: fumo ➨ sóc conscient que ho havia deixat però he fracassat i ara de tant en tant fumo d'amagat  angoixa pitjor que l'anterior perquè al fracàs si afegeix l'engany ➨ despertar i alleujament. 
Si tenim en compte que passo gairebé la meitat de la meva vida dormint aquest símptoma no és gens menyspreable la veritat.

En fi, cadascú ho passarà de manera diferent però s'ha d'estar previngut perquè en el meu cas l'enemic ha atacat de forma suau però sense descans. I una cosa que ajuda és ser conscient de l'avantatge que suposa no fumar, que sempre tendeixes a oblidar-ho, i és un avantatge que també és per sempre.

PD: mai he entès el rotllo aquest del mono físic i el mono psicològic, per mi és el mateix, ganes de fumar i punt. I és amb el cap que domines el cos per vèncer (suportar) aquestes ganes.
Recordo una conversa amb una amiga on deia que quan estava sense fumar es fotia histèrica i li tremolaven les mans però en canvi quan pujava a un avió i s'havia d'estar el mateix temps sense fumar no patia aquests símptomes.

Aquí està la clau, quan saps que no podràs fumar tu mateix et mentalitzes i aguantes l'abstinència perfectament en canvi si saps que existeix la possibilitat de fumar l'abstinència es torna insuportable.
Curiós, oi?
Ànims, deixar de fumar és possible!


Islàndia

La xifra d'islandesos que viuen actualment no arriba als 320 mil (el Vallès Occidental té més habitants) i si comptem tots els islandesos que han existit des que els vikings noruecs van colonitzar l'illa, farà uns mil i pocs anys, fins avui dia no arribem a la població que té la comarca del barcelonès.
Aquesta característica fa de l'islandès un individu que no diríem en perill d'extinció però si molt difícil de veure.

La gent és prou oberta per ser nòrdica i, tot i ser un dels països més avançats del món, són uns farreros de l'hòstia. Ben entrada la nit l'alcohol desperta els seus gens vikings més primitius amb conseqüències imprevisibles.
Tornant cap a l'hotel em bevia l'última cervesa mentre gaudia d'una baralla autòctona. Els dos anaven tan beguts que semblava un combat a càmera lenta, els costava molt moure's i quan queien a terra aprofitaven per descansar, agafar una mica d'aire i tornar a la càrrega.

Les islandeses són espectaculars, sobta el contrast d'una terra tan dura amb la delicada figura de les seves habitants. A l'hora de beure estan al mateix nivell que els mascles i aviat comença a fer calor i a pesar la gravetat. Impacta veure-les de matinada arrossegant-se cap a casa amb màniga curta, minifaldilles i amb les sabates de taló a les mans, enmig d'aquells carrers sembrats de brossa, vidres i restes de barbàrie nocturna islandesa a dos graus sota zero.

Les farres que em vaig fotre dissabte i diumenge van valer molt la pena, tot i estar sol. Vaig recórrer molts dels locals de Laugavegur, l'eix vertebrador de l'activitat nocturna de Reykjavík.

Islàndia és un festival geològic.
Sincerament, no tinc massa devoció per la geologia però l'illa és protagonista de tantes coses excepcionals que es fa difícil no enganxar-te amb el tema. Està situada al bell mig de la dorsal meso atlàntica, una esquerda de dimensions planetàries responsable entre altres coses de separar el continent americà, a la placa nord-americana, de l'europeu, a la placa euro asiàtica. A mesura que les plaques es separen a un ritme de dos centímetres per any el que hi ha a sota l'escorça fa pressió per sortir a la superfície. I el que hi ha a sota és magma a molta pressió; o sigui que cada dos per tres a Islàndia hi tenim terratrèmols i erupcions volcàniques.
Els islandesos ho saben prou bé i una de les excursions consisteix a visitar un poble arrasat per un mar de magma on encara són visibles cases mig inundades per la lava.

Però tot no són pegues, viure sota una caldera prop del pol nord té els seus avantatges. Si disposes d'una bona tecnologia, pots usar la caldera de sota terra com a calefactor i les glaceres del centre de l'illa com a frigorífic, sense contaminar i amb efectes mediambientals mínims. 


Al viatge em vaig emportar molta música nova per escoltar i destacaria l'obra mestra que quedarà associat per sempre més amb aquest viatge. Es tracta del Yankee Hotel Foxtrot de Wilco, us passo el text d'on el vaig treure perquè descriu perfectament com el veig 'Ruidoso pero de alguna manera sereno, líricamente sofisticado, increíblemente pegajoso, complejo y de una simpleza paradójica a la vez. Una obra maestra, un puto clásico. Nadie es demasiado bueno para este album, es mejor que todos nosotros'.


Tarifa

Conviure amb quatre amigues és tota una experiència.
Coses que a priori poden semblar normals es transformen en missions impossibles. Anar al lavabo per exemple, aviat aprens que si tens la sort de passar-hi per davant estant desocupat, hi has d'entrar i tancar-t'hi. Encara que en aquells moments no hi hagis de fer res pots aprofitar per dutxar-te per exemple, ja que no saps quan ho podràs tornar a fer.
Si et fa mandra, també pots entretenir-te a gaudir de l'habitacle guarnit amb tota una sèrie de potingues i estris que formen tot el conjunt d'ampolles i ampolletes, pots i potets, pinzells, raspalls, caixetes, i aparells electrònics desconeguts per la meitat dels mortals (o sigui la part masculina). Ara però, l'autèntic protagonista de tot aquell mosaic d'avituallament femení és sens dubte l'assecador. Un dia se'm va acudir agafar-lo per on no tocava i la cremada que em vaig fotre tardaré a oblidar-la, a temperatura de corona solar estava, com va patir pobret.

A l'hora d'emperifollar-se la Margarida era la més ràpida amb diferència, i apalancats al sofà fèiem llargues tertúlies mentre la resta enllestia. La Rosa tampoc s'hi entretenia massa i juntament amb la Violeta, que després de dutxar-se es posava un vestit anomenat 'el de pensar que em posaré' observàvem el ritual de la Marialluïsa. Es canviava unes dues o tres vegades abans de decidir que es posaria i el trajecte habitació-lavabo eren constants. Ella no podia entendre com nosaltres érem tan ràpids i jo li deia que després de dutxar-me vestir-me només era qüestió de 5 minuts, però ella contestava 'y si después te arrepientes de lo que te has puesto?', 'Pues no me ha pasado nunca', i llavors ella em mirava amb una cara estranya, com si allò no fos humanament possible, com si fos d'una altra galàxia.

Tantes hores d'emperifollamenta apuntava un objectiu clar en aquell poblet andalús: la cacera indiscriminada de mascles. Aquells pentinats, aquelles pintures, aquells escots, aquelles ombres d'ulls, aquells talons, aquells delicats comentaris 'vaya polvo té aquest tiu, me'l follaria ara mateix, qué me corro!'.
Jo mai m'havia fixat tant amb els homes, 'però que ho veus, Josep? Oi que no és normal? Mira't aquell, el cambrer és un 10', la veritat és que tenien raó, hi havia molt surfer guaperes metrosexual per la zona, la competència era dura, ho tenia pelut allà.

De les nits que vam passar destacaria primer la de dissabte que vaig sortir sol de festa i sortint d'un after vaig tardar dues hores per arribar a l'apartament (a uns quants us vaig enviar un sms que resumia molt bé la qüestió 'joc nou: tens unes claus i has d'encertar la porta, nivell fàcil, tarifa 10000 habitants' i la nit de diumenge on la Margarida va pillar un cego estratosfèric on durant breus instants era la reina de Tarifa 'perdonad que os pise o me caiga encima vuestro y os tire el cubata por el suelo pero es que voy borrachísima y soy feliz!'.

Durant el dia anàvem a la platgeta, ens instal·làvem en un dels molts xiringuitos que hi ha a la costa atlàntica de Cadis on disfrutàvem de Mojitos, gente guapa, música chill out i kitesurf. No es viu malament allà no, en algunes platges semblava que hi hagués algú a l'entrada decidint qui passava i qui no, edat entre 20 i 40 anys, bon físic, bona salut, etc... no hi veies ni nens petits, ni gent gran. 

Un dia vaig veure un tiu lleig, els hi vaig comentar amb aquella il·lusió de la primícia, però no em van creure.

Per acabar unes petites línies en referència al tema musical. Definitivament Tarifa no és un bon lloc per un metalero i és per això que vaig fer un esforç camaleònic per adaptar-me musicalment a l'ambient. Em vaig proposar un aprenentatge nivell bàsic de la música que sonava, quatre o cinc grupets, no vaig arribar a més. Recordo en un dels meus exàmens que vaig confondre la Paulina Rubio amb la Shakira i la Violeta em va tocar el crostó 'Però què dius ignorant!', acabava de cometre sacrilegi i entenia perfectament la seva indignació. 

Com quan em confonen Mastodon i Machine Head.

Jordània

No vaig tardar massa a perdre'm per la capital de Jordània. Si consulteu un mapa d'Amman, veureu que no hi ha cap carrer en línia recta. El Discopub ja tenia mala pinta abans d'entrar però començava a patir símptomes de deshidratació i necessitava beure.

- Només vull prendre una cervesa...
- Cap problema amic, endavant. 

Ben aviat se'm va acostar una de les cambreres per prendre nota, es movia i em mirava de tal manera que hagués posat nerviós el mateix Al·là. Les birres entraven molt bé amb aquell pica pica jordà i de mica en mica em vaig anar integrant en l'ambient. Un cantant egipci feia de mestre de cerimònies i em dedicava un dels seus temazos mentre la cambrera em treia a ballar. L'audiència aplaudia i esclatava en sonores riallades.

Es deia Laila, era originària del Marroc i em convidava que la convidés a beure. M'explicava que les seves companyes de feina eren de molts llocs, Síria, Indonèsia, Palestina, etc. Jo mai havia vist una marroquina com ella, volia fer-nos una foto junts però ella rebutjava amablement. La Laila anava una mica borratxa, simulava que estava contenta però se li escapava una mirada trista que despertava la meva vena salva ànimes. Volia ajudar-la però vaig preferir callar. Fa uns quants anys em vaig trobar en una situació semblant al Brasil i encara me'n penedeixo, les lliçons morals a desconeguts millor estalviar-te-les, sobretot quan no tens ni puta idea de la vida que porten. Vam ballar una estona més, vaig apurar la cervesa, i em vaig acomiadar de l'egipci. Demà tocava visitar el mar Mort, m'hi portaria el taxista que m'havia vingut a buscar a l'aeroport, l'Ahmed. Ens havíem fet amics i em va dir que després aniríem de festa a un lloc que m'agradaria, amb noies procedents de Rússia i Ucraïna molt simpàtiques. 

L'endemà, després de l'obligada visita al mar Mort, l'Ahmed em va treure a passejar. A Amman totes les discoteques són en hotels on invariablement es repeteix el mateix patró: els homes són jordans i les dones estrangeres. En el primer local on vam anar eren filipines, en el segon procedien de Rússia, Bielorússia i Ucraïna. Aquest era el lloc que tant m'havia recomanat l'Ahmed, i efectivament, eren noies molt simpàtiques, tot i que s'havia oblidat de dir-me que aquella era una simpatia que calia pagar, no sé si m'enteneu.
- Ahmed, tinc son, anem cap a l'hotel'.

Em vaig prendre l'última cervesa a l'habitació, amb companyia de L'ultimàtum de Bourne, rumiava sobre l'autèntic drama d'aquell país. No em volia precipitar en les meves conclusions però els dies següents confirmarien les meves sospites. El concepte 'sortir de festa' no és el mateix pels jordans que per nosaltres.

L'endemà l'Ahmed em va proposar de visitar un centre comercial. Em deia que era un bon lloc per conèixer noies i per demostrar-m'ho va abordar una siriana a la secció de cosmètics. No sé què deien perquè parlaven en àrab però em miraven i reien contínuament. Després d'acomiadar-nos l'Ahmed m'explicava la conversa.

- Estava bona eh? I no era gaire car tirar-se-la, 10 dinars m'oferia, a tu t'ho feia per 5 que tens uns ulls molt macos.
- Què dius, però si era molt jove, no?
- 16 anys! 

Se'l veia molt satisfet, posava cara de qui té molt d'èxit entre les dones. Jo començava a estar fart de tota aquella farsa i l'Ahmed em començava a caure malament. Tenia ganes d'estar sol.


A la tarda vaig conèixer l'Emad. Treballava al restaurant d'un hotel de luxe en forma de ziggurat al centre, tan bon punt em va conèixer em va convidar a sortir de festa aquella mateixa nit amb un amic. Jo em volia assegurar que li quedés clar que no m'interessaven locals amb noies estrangeres simpàtiques, m'interessaven més aviat llocs on conèixer gent 'normal'.

- És possible?

- Oi tant, cap problema, anirem a un lloc que està molt bé on només hi ha jordans. Hem quedat a la una de la nit, quan acabi el servei.

La nit no començava del tot bé, l'Emad em proposava un pla d'acció massa ambiciós.

- Vols passar una nit de puta mare per només 250 dinars? Un dinar equival a un euro aproximadament.  
- Com? Em sap greu però el meu pressupost és més baix, vosaltres quan sortiu us gasteu això? 
- Hi altres llocs, per 200...
- Passo, anem on aniríeu vosaltres, com si jo no hi fos, no cal que feu cap extra per mi.
- Podem anar a aquest local que costa 30 dinars entrar.
- Et refereixes a 30 cadascú, oi? Perquè ja portava el temps suficient per saber com funcionaven les coses a Jordània, i ja m'ensumava per on anava el meu estimat amic Emad.
- Si si, cadascú.

A la primera de canto l'Emad ja volia que pagués l'entrada dels tres. Em faig càrrec que a molts països la diferència de nivell adquisitiu és abismal i normalment el turista 'ric' paga les copes però aquell parell m'estaven prenent el pèl. I que consti que una mica sí que me'l deixo prendre, quan sóc fora me'l deixo prendre una mica més, però tot té un límit.
Tornant amb taxi l'Emad em deia que li sabia greu el malentès, i que podíem quedar un altre dia. També em demanava que pagués el taxi, que ells no portaven un duro 'Oi tant Emad, quedem que ja et trucaré'.

El matí següent em vaig adormir i vaig perdre el bus que anava a Petra. El canvi de plans em portava a Jerash, un altre dels punts forts de Jordània. El taxista em va convèncer aviat que anar-hi en bus era mala idea, anava massa tard, molt millor i còmode anar-hi en taxi. Ell m'ho feia més bé de preu perquè era de Barcelona 'moltes gràcies, és vostè molt amable!'
Quan t'estafen tant, és bona estratègia actuar com si passés tot el contrari. Gaudeixes més de les vacances i ets més feliç en general.
El tema de conversa fou monotemàtic, sexe i prostitució. El taxista tenia amics que eren grans folladors, tenien molts diners i s'havien passat per la pedra ties (és a dir, prostitutes) d'arreu del món. M'explicava molts detalls que potser no calien, els saudites i kuwaitians tenien preferència pel sexe anal, i ell fins i tot s'havia enrotllat amb una filipina que només pesava 45 kilos. 
Aquell home em provocava nàusees.

L'endemà vaig tornar a perdre l'autocar cap a Petra, aquesta vegada no per haver-me adormit sinó per presentar-me en l'estació equivocada. L'alternativa fou un bus de línia més incòmode, més calorós i amb més passatgers. La meva ruta continuava al sud, a la població d'Aqaba, al mar Roig, a tocar de la frontera amb l'Aràbia Saudita, Israel i Egipte.

L'últim dia vaig escriure un sms a la Laila per acomiadar-me.

- Demà torno cap a Barcelona Laila, tant de bo ens tornem a veure. 
- Qui ets?
- Sóc el Josep, recordes? Ens vam conèixer fa uns dies al Discopub.
- Truca'm.

Em va renyar una mica 'per què no has tornat?', 'He fet una mica de turisme pel país, és molt maco...' però a ella no l'interessaven els meus viatges, volia que tornés al Discopub a ballar amb ella. 
Li vaig proposar de veure'ns fora de la feina però no li anava bé, estava molt ocupada. De fons sentia les seves amigues rient i cridant 'Barcelona! Barcelona!!', més al fons encara sonaven els temazos de l'egipci.