Un any sense fumar

La idea de deixar de fumar va començar a agafar forma quan estava fotent cua en una discoteca a Nova York. La cua però, era en sentit contrari, o sigui per poder sortir a fumar al carrer, a dos sota zero.
I estant allà en aquella cua un amic i jo ens vam mirar amb cara de 'però què collons estem fotent, som uns drogaddictes', i vam decidir girar cua i tornar cap endins.
Hores més tard em va sorprendre el fet d'haver sobreviscut en una discoteca unes quantes hores bevent alcohol sense fumar per primer cop a la meva vida amb prou dignitat.

La nova llei espanyola antitabac implicava no poder fumar als bars i a les discoteques i saber que uns quants amics feien un intent per deixar de fumar em va fer decidir a apuntar-m'hi.
Però abans m'havia de preparar, i em vaig preparar a consciència.

Fase 1: preparació de la batalla


No preparar-se ni mentalitzar-se correctament és com no agafar aire quan vols creuar una piscina per sota l'aigua, estàs abocat al fracàs, estàs mort.
I una bona manera de preparar-se és recopilar informació. Vaig començar llegint el llibre de l'Allen Carr i parlar amb gent que havia deixat de fumar (els hi preguntava com ho feien per no tornar a fumar) i amb gent que havia tornat a fumar (els hi preguntava perquè havien recaigut).
Durant aproximadament un mes i mig el tabac era el motiu de conversa i cada cop que fumava (perquè durant tots aquest temps jo encara fumava) em mirava el tabac de la mateixa manera que un estudia a l'enemic a derrotar.
I llegint i parlant amb la gent descobreixes alguna veritat que altra que et pot anar bé (no és el cas del títol del llibre Es fácil dejar de fumar si sabes como o alguna cosa així, perquè deixar de fumar no ho és de fàcil) i t'ajudarà a dissenyar l'estratègia per guanyar la batalla.

Fase 2: estratègia de combat

La meva estratègia va consistir a disfressar l'enemic i modelar-lo de manera que em fos més fàcil derrotar-lo.
El tabac és el monstre de les mil cares (ara em poso una mica pel·liculero) i hi pots combatre de moltes maneres diferents, es tracta de trobar la teva, la que no et podrà vèncer.
N'hi ha moltes de raons per deixar de fumar (malalties, pudor, tos, qualitat de vida, pèrdua de l'olfacte i del gust, cremada a la samarreta de The Dillinger Escape Plan acabada d'estrenar, etc.), totes de pes per deixar-ho però la droga és tan potent que tu li vas fotent.
No va ser fins a trobar una nova cara, desconeguda per mi fins aleshores, que no em vaig veure amb cor de guanyar la batalla.

Mai he entès la penya que s'enganxa a una secta, coneixia casos de gent que jo considero intel·ligent que hi havia caigut de quatre potes i no ho podia entendre de cap de les maneres. A mi és impossible que m'enredin deia. Fins que em vaig adonar que durant 20 anys he estat víctima d'una de les pitjors sectes que existeix actualment, si amics, la del tabac (més pel·liculero encara).

I si et pares a pensar una mica, la nicotina funciona de manera semblant a una secta: s'instal·la al teu cervell i et distorsiona la realitat de manera que trobes justificable respirar una substància tòxica que t'acabarà matant, que a més et costa diners i sobretot que et fa creure que t'ajuda 'a mi fumar em relaxa, a mi fumar m'agrada, etc.' Donar-me compte d'això va ser importantíssim i vaig tenir molt clar que no tornaria a fumar mai més.

Fase 3: la resistència

La tercera i última fase dura tota la vida.
Al principi l'enemic envesteix amb força però de mica en mica i a mesura que passa el temps va perdent pistonada i més aviat del que un es pensa passa a ser un mal record.

La meva guerra amb el tabac aquest darrer any ha estat cruenta, el molt cabró ho ha intentat de totes les maneres possibles. El primer mes tossia com un tísic i he estat refredat la meitat dels dies però amb el que més he flipat ha estat amb els somnis, bé, millor dit, amb els malsons.

Els primers quatre mesos somiava que fumava, el somni sempre era el mateix: fumo 
➨ merda, no recordava que havia deixat de fumar ➨ angoixa per haver fracassat ➨ despertar i alleujament.
Els següents mesos el somni mutava i atacava amb més força: fumo ➨ sóc conscient que ho havia deixat però he fracassat i ara de tant en tant fumo d'amagat  angoixa pitjor que l'anterior perquè al fracàs si afegeix l'engany ➨ despertar i alleujament. 
Si tenim en compte que passo gairebé la meitat de la meva vida dormint aquest símptoma no és gens menyspreable la veritat.

En fi, cadascú ho passarà de manera diferent però s'ha d'estar previngut perquè en el meu cas l'enemic ha atacat de forma suau però sense descans. I una cosa que ajuda és ser conscient de l'avantatge que suposa no fumar, que sempre tendeixes a oblidar-ho, i és un avantatge que també és per sempre.

PD: mai he entès el rotllo aquest del mono físic i el mono psicològic, per mi és el mateix, ganes de fumar i punt. I és amb el cap que domines el cos per vèncer (suportar) aquestes ganes.
Recordo una conversa amb una amiga on deia que quan estava sense fumar es fotia histèrica i li tremolaven les mans però en canvi quan pujava a un avió i s'havia d'estar el mateix temps sense fumar no patia aquests símptomes.

Aquí està la clau, quan saps que no podràs fumar tu mateix et mentalitzes i aguantes l'abstinència perfectament en canvi si saps que existeix la possibilitat de fumar l'abstinència es torna insuportable.
Curiós, oi?
Ànims, deixar de fumar és possible!


Islàndia

La xifra d'islandesos que viuen actualment no arriba als 320 mil (el Vallès Occidental té més habitants) i si comptem tots els islandesos que han existit des que els vikings noruecs van colonitzar l'illa, farà uns mil i pocs anys, fins avui dia no arribem a la població que té la comarca del barcelonès.
Aquesta característica fa de l'islandès un individu que no diríem en perill d'extinció però si molt difícil de veure.

La gent és prou oberta per ser nòrdica i, tot i ser un dels països més avançats del món, són uns farreros de l'hòstia. Ben entrada la nit l'alcohol desperta els seus gens vikings més primitius amb conseqüències imprevisibles.
Tornant cap a l'hotel em bevia l'última cervesa mentre gaudia d'una baralla autòctona. Els dos anaven tan beguts que semblava un combat a càmera lenta, els costava molt moure's i quan queien a terra aprofitaven per descansar, agafar una mica d'aire i tornar a la càrrega.

Les islandeses són espectaculars, sobta el contrast d'una terra tan dura amb la delicada figura de les seves habitants. A l'hora de beure estan al mateix nivell que els mascles i aviat comença a fer calor i a pesar la gravetat. Impacta veure-les de matinada arrossegant-se cap a casa amb màniga curta, minifaldilles i amb les sabates de taló a les mans, enmig d'aquells carrers sembrats de brossa, vidres i restes de barbàrie nocturna islandesa a dos graus sota zero.

Les farres que em vaig fotre dissabte i diumenge van valer molt la pena, tot i estar sol. Vaig recórrer molts dels locals de Laugavegur, l'eix vertebrador de l'activitat nocturna de Reykjavík.

Islàndia és un festival geològic.
Sincerament, no tinc massa devoció per la geologia però l'illa és protagonista de tantes coses excepcionals que es fa difícil no enganxar-te amb el tema. Està situada al bell mig de la dorsal meso atlàntica, una esquerda de dimensions planetàries responsable entre altres coses de separar el continent americà, a la placa nord-americana, de l'europeu, a la placa euro asiàtica. A mesura que les plaques es separen a un ritme de dos centímetres per any el que hi ha a sota l'escorça fa pressió per sortir a la superfície. I el que hi ha a sota és magma a molta pressió; o sigui que cada dos per tres a Islàndia hi tenim terratrèmols i erupcions volcàniques.
Els islandesos ho saben prou bé i una de les excursions consisteix a visitar un poble arrasat per un mar de magma on encara són visibles cases mig inundades per la lava.

Però tot no són pegues, viure sota una caldera prop del pol nord té els seus avantatges. Si disposes d'una bona tecnologia, pots usar la caldera de sota terra com a calefactor i les glaceres del centre de l'illa com a frigorífic, sense contaminar i amb efectes mediambientals mínims. 


Al viatge em vaig emportar molta música nova per escoltar i destacaria l'obra mestra que quedarà associat per sempre més amb aquest viatge. Es tracta del Yankee Hotel Foxtrot de Wilco, us passo el text d'on el vaig treure perquè descriu perfectament com el veig 'Ruidoso pero de alguna manera sereno, líricamente sofisticado, increíblemente pegajoso, complejo y de una simpleza paradójica a la vez. Una obra maestra, un puto clásico. Nadie es demasiado bueno para este album, es mejor que todos nosotros'.


Tarifa

Conviure amb quatre amigues és tota una experiència.
Coses que a priori poden semblar normals es transformen en missions impossibles. Anar al lavabo per exemple, aviat aprens que si tens la sort de passar-hi per davant estant desocupat, hi has d'entrar i tancar-t'hi. Encara que en aquells moments no hi hagis de fer res pots aprofitar per dutxar-te per exemple, ja que no saps quan ho podràs tornar a fer.
Si et fa mandra, també pots entretenir-te a gaudir de l'habitacle guarnit amb tota una sèrie de potingues i estris que formen tot el conjunt d'ampolles i ampolletes, pots i potets, pinzells, raspalls, caixetes, i aparells electrònics desconeguts per la meitat dels mortals (o sigui la part masculina). Ara però, l'autèntic protagonista de tot aquell mosaic d'avituallament femení és sens dubte l'assecador. Un dia se'm va acudir agafar-lo per on no tocava i la cremada que em vaig fotre tardaré a oblidar-la, a temperatura de corona solar estava, com va patir pobret.

A l'hora d'emperifollar-se la Margarida era la més ràpida amb diferència, i apalancats al sofà fèiem llargues tertúlies mentre la resta enllestia. La Rosa tampoc s'hi entretenia massa i juntament amb la Violeta, que després de dutxar-se es posava un vestit anomenat 'el de pensar que em posaré' observàvem el ritual de la Marialluïsa. Es canviava unes dues o tres vegades abans de decidir que es posaria i el trajecte habitació-lavabo eren constants. Ella no podia entendre com nosaltres érem tan ràpids i jo li deia que després de dutxar-me vestir-me només era qüestió de 5 minuts, però ella contestava 'y si después te arrepientes de lo que te has puesto?', 'Pues no me ha pasado nunca', i llavors ella em mirava amb una cara estranya, com si allò no fos humanament possible, com si fos d'una altra galàxia.

Tantes hores d'emperifollamenta apuntava un objectiu clar en aquell poblet andalús: la cacera indiscriminada de mascles. Aquells pentinats, aquelles pintures, aquells escots, aquelles ombres d'ulls, aquells talons, aquells delicats comentaris 'vaya polvo té aquest tiu, me'l follaria ara mateix, qué me corro!'.
Jo mai m'havia fixat tant amb els homes, 'però que ho veus, Josep? Oi que no és normal? Mira't aquell, el cambrer és un 10', la veritat és que tenien raó, hi havia molt surfer guaperes metrosexual per la zona, la competència era dura, ho tenia pelut allà.

De les nits que vam passar destacaria primer la de dissabte que vaig sortir sol de festa i sortint d'un after vaig tardar dues hores per arribar a l'apartament (a uns quants us vaig enviar un sms que resumia molt bé la qüestió 'joc nou: tens unes claus i has d'encertar la porta, nivell fàcil, tarifa 10000 habitants' i la nit de diumenge on la Margarida va pillar un cego estratosfèric on durant breus instants era la reina de Tarifa 'perdonad que os pise o me caiga encima vuestro y os tire el cubata por el suelo pero es que voy borrachísima y soy feliz!'.

Durant el dia anàvem a la platgeta, ens instal·làvem en un dels molts xiringuitos que hi ha a la costa atlàntica de Cadis on disfrutàvem de Mojitos, gente guapa, música chill out i kitesurf. No es viu malament allà no, en algunes platges semblava que hi hagués algú a l'entrada decidint qui passava i qui no, edat entre 20 i 40 anys, bon físic, bona salut, etc... no hi veies ni nens petits, ni gent gran. 

Un dia vaig veure un tiu lleig, els hi vaig comentar amb aquella il·lusió de la primícia, però no em van creure.

Per acabar unes petites línies en referència al tema musical. Definitivament Tarifa no és un bon lloc per un metalero i és per això que vaig fer un esforç camaleònic per adaptar-me musicalment a l'ambient. Em vaig proposar un aprenentatge nivell bàsic de la música que sonava, quatre o cinc grupets, no vaig arribar a més. Recordo en un dels meus exàmens que vaig confondre la Paulina Rubio amb la Shakira i la Violeta em va tocar el crostó 'Però què dius ignorant!', acabava de cometre sacrilegi i entenia perfectament la seva indignació. 

Com quan em confonen Mastodon i Machine Head.