dimarts, 29 de juny de 2010

Un any sense fumar

La idea de deixar de fumar va començar a agafar forma quan estava fotent cua en una discoteca a Nova York. La cua però, era en sentit contrari, o sigui per poder sortir a fumar al carrer, a dos sota zero.
I estant allà en aquella cua un amic i jo ens vam mirar amb cara de però què collons estem fotent, som uns putus drogates, i vam decidir girar cua i tornar cap endins, endins !!!!
Hores més tard em va sorprendre el fet d'haver sobreviscut en una discoteca vàries hores bevent alcohol sense fumar per primer cop a la meva vida amb prou dignitat.

La nova llei espanyola antitabac implicava no poder fumar als bars i a les discoteques i saber que uns quants amics feien un intent per deixar de fumar em va fer decidir a apuntar-m'hi.
Però abans m'havia de preparar, i em vaig preparar a consciència.

Fase 1: preparació de la batalla
No preparar-se ni mentalitzar-se correctament és com no agafar aire quan vols creuar una piscina per sota l'aigua, estàs abocat al fracàs, estàs mort.
I una bona manera de preparar-se és recopilar informació. Vaig començar llegint el llibre de l'Allen Carr i parlar amb gent que havia deixat de fumar (els hi preguntava com ho feien per no tornar a fumar) i amb gent que havia tornat a fumar (els hi preguntava perquè havien recaigut).
Durant aproximadament un mes i mig el tabac era el motiu de conversa i cada cop que fumava (perquè durant tots aquest temps jo encara fumava) em mirava el tabac de la mateixa manera que un estudia a l'enemic a derrotar.
I llegint i parlant amb la gent descobreixes alguna veritat que altra que et pot anar bé (no és el cas del títol del llibre Es fácil dejar de fumar si sabes como o alguna cosa així, perquè deixar de fumar no ho és de fàcil) i t'ajudarà a dissenyar l'estratègia per guanyar la batalla.

Fase 2: estratègia de combat
La meva estratègia va consistir en disfressar l'enemic i modelar-lo de manera que em fos més fàcil derrotar-lo.
El tabac és el monstre de les mil cares (ara em poso una mica pel·liculero) i hi pots combatre de moltes maneres diferents, es tracta de trobar la teva, la que no et podrà vèncer.
N'hi ha moltes de raons per deixar de fumar (malalties, pudor, tos, qualitat de vida, pèrdua de l'olfacte i del gust, cremada a la samarreta de The Dillinger Escape Plan acabada d'estrenar, etc...), totes de pes per deixar-ho però la droga és tan potent que tu li vas fotent.
No va ser fins trobar una nova cara, desconeguda per mi fins aleshores, que no em vaig veure amb cor de guanyar la batalla.

Mai he entès la penya que s'enganxa a una secta, coneixia casos de gent que jo considero intel·ligent que hi havia caigut de quatre potes i no ho podia entendre de cap de les maneres. A mi és impossible que m'enredin deia. Fins que em vaig donar compte que durant 20 anys he estat víctima d'una de les pitjors sectes que existeix actualment, si amics, la del tabac (més pel·liculero encara).

I si et pares a pensar una mica la nicotina funciona de manera semblant a una secta: s'instal·la al teu cervell i et distorsiona la realitat de manera que trobes justificable respirar una substància tòxica que t'acabarà matant, que a més et costa diners i sobretot sobretot que et fa creure que t'ajuda, a mi fumar em relaxa, a mi fumar m'agrada, etc... Donar-me compte d'això va ser importantíssim i vaig tenir molt clar que no tornaria a fumar mai més.

Fase 3: la resistència
La tercera i última fase dura tota la vida.
Al principi l'enemic envesteix amb força però mica en mica i a mesura que passa el temps va perdent pistonada i més aviat del que un es pensa passa a ser un mal record.

La meva guerra amb el tabac aquest darrer any ha estat cruenta, el molt cabró ho ha intentat de totes les maneres possibles. El primer mes tossia com un putu tísic i he estat refredat la meitat dels dies però amb el que més he flipat ha estat amb els somnis, bé, millor dit, amb els malsons.

Els primers quatre mesos somiava que fumava, el somni sempre era el mateix: fumo => merda, no recordava que havia deixat de fumar => angoixa per haver fracassat => despertar i alleujament.
Els següents mesos el somni mutava i atacava amb més força: fumo => sóc conscient que ho havia deixat però he fracassat i ara de tant en tant fumo d'amagat => angoixa pitjor que l'anterior perquè al fracàs si afegeix l'engany => despertar i alleujament.
Si tenim en compte que passo quasi bé la meitat de la meva vida dormint aquest símptoma no és gens menyspreable la veritat.

En fi, cadascú ho passarà de manera diferent però s'ha d'estar previngut perquè en el meu cas l'enemic ha atacat de forma suau però sense descans. I una cosa que ajuda és ser conscient de l'avantatge que suposa no fumar, que sempre tendeixes a oblidar-ho, i és una avantatge que també és per sempre.

PD: mai he entès el rollo aquest del mono físic i el mono psicològic, per mi és el mateix, ganes de fumar i punt. I és amb el cap que domines el cos per vèncer (suportar) aquestes ganes.
Recordo una conversa amb una amiga on deia que quan estava sense fumar es fotia histèrica i li tremolaven les mans però en canvi quan pujava a un avió i s'havia d'estar el mateix temps sense fumar no patia aquests símptomes.

Aquí està la clau, quan saps que no podràs fumar tu mateix et mentalitzes i aguantes l'abstinència perfectament en canvi si saps que existeix la possibilitat de fumar l'abstinència es torna insuportable.
Curiós, oi?
Ànims, deixar de fumar és possible!


gener 2008

dimarts, 22 de juny de 2010

Bilbao

A Bilbao vaig follar amb la Neus quatre vegades i amb la Maria cinc. El Bernat va follar amb la Neus unes cinc o sis vegades y tres o quatre amb la Maria. La Neus i la Maria van practicar l'almejilling un parell de cops mentre el Bernat i jo fèiem unas pajillas creuades, sin mariconeos clar.
I diumenge al matí, ens vam acomiadar de l'apartament fent tots quatre el trenecito. O sigui que pel que fa al tema sexual es va mantenir la mitjana d’activitat normal.

Vivíem en un apartament al casc antic de puta mare molt a prop del Somera Kalea, segons diuen un dels carrers amb més densitat de bars de tot al món. I la veritat és que vam intentar visitar-los tots; després d'un divendres d'escalfament on tècnicament encara no havia començat la Aste Nagusia (escalfament = farra al casc antic fins a quarts de dues i farra a Mazarredo Kalea fins a la matinada) vam despertar dissabte al migdia i només trepitjar el carrer ja va ser un no parar. Pinxo, zurito, vinillo, pinxo, zurito, vinillo i així tot el dia fins a la matinada. Va ser un dissabte d'aquells que s'aprofiten, calculo que vam estar unes 16, 17 hores menjant i bevent.

Diumenge em vaig quedar sol i vaig aprofitar la intimitat per poder practicar el meu estil de viatge preferit, el viatge mode Josep.
En què consisteix el viatge mode Josep? És molt senzill, és com el de la gent normal però afegint-hi experiències desagradables on ho engegaries tot a prendre pel cul; pèrdua d'objectes i documents (s'ha donat el cas fins i tot de pèrdua de jo mateix), robatoris, hòsties, problemes amb la justícia, etc... Bilbao no va ser una excepció i després de passejar-me unes quantes vegades pel carrer amb més escòria de la zona vaig aconseguir que em robessin la cartera, la càmera de fer fotos i el mòbil.

Afortunadament dilluns ja no estava sol i encaràvem la següent farra aquesta troupe: una parella d’amics de Terrassa on el seu pelegrinatge pel País Basc passava aquell dia per Bilbao, una amiga de Sabadell que havia viscut an any a Bilbao i la Julia i el Txesc (la primera era de la ciutat i el segon era un diable correfoc de La Bisbal). Aquests dos últims feia set anys que xatejaven per internet i aquell dilluns es veien per primera vegada i ja a les deu del vespre que va ser l'hora que els vaig conèixer portaven un pet de la ostia patxi. Una altra bona farra, sí senyor.

Dimarts vaig estar tot el dia amb la meva amiga sabadellenca i també va ser un dia llarg de menjar i beure fins a la matinada. Dimecres recordo estar a l'aeroport de Bilbao esperant l'avió encara molt repercutit de les festes. Tot i estat físicament destrossat i tenir la mala experiència de diumenge estava content perquè havien estat cinc dies increïbles, i em vaig proposar que aquella escapada s'havia de repetir cada any.

Anecdotari
Kebranta Kuellos: aquest bareto ubicat a la Iturribide Kalea el vaig visitar unes quantes vegades, música heavy metal, heavy clàssic i hard rock. El cap de setmana, estàvem acompanyats sempre per una parella de gòtics que semblaven d'un pessebre vivent d’estàtics que estaven ja ja. S'hi podien passar hores allà quiets, apalancats a la barra, fent-se mimitos a les munyequeres de claus.... el diumenge que estava sol no vaig poder més i els hi vaig demanar de fer una foto (em vaig inventar una història d'una amiga meva que volia ser gòtica però li feia vergonya i aquí me'ls vaig guanyar).
Llàstima que aquella foto no pugui veure mai la llum al robar-me la càmera hores més tard, però en el fons del meu cor sé que el pròxim any entraré per la porta del Kebranta Kuellos i allà a la dreta, en aquell racó de la barra, hi trobaré aquella parella de gòtics de Barakaldo, impertèrrits, sense cansar-se mai de veure aquells vídeoclips i acaronant-se els seus braçalets de punxes.

El punk rebentaespectacles: passejant pel casc antic no paraves de trobar-te xarangues (on la penya seguia una ruta de bars inacabables), concerts i espectacles varis. Ens vàrem fixar en un on hi havia malabaristes argentins amb un espectador d'excepció: un punkarra llardós amb una ferida al cap d'on brotava sang que li arribava fins als turmells.
El Bernat i jo ens vam quedar una estona mirant perquè al principi pensàvem que aquella desferra humana formava part de l'espectacle, i tenia pinta de ser entretingut, però després vam veure que no, que el tiu anava molt passat i senzillament tocava els collons. Dies més tard, estava veient un concert i just quan estava a punt d'acabar el mateix paio va pujar a l'escenari, es va fotre a un pam davant del cantant i va començar a cridar al micro: ehhhh ehhhh ehhhhh realment impressionant, si hagués tingut la càmera li hagués fet una foto amb els seus col·legues (humans i gossos) com a mostra de l’audiència punk de les festes.

Identitat: Durant l'Aste Nagusia es viu la identitat basca constantment. I molt sovint la catalana també; hi ha estelades a tort i a dret, pancartes del Xirinacs, penya cantant l'Estaca, etc..
Hi ha herrikotabernes per tot arreu amb les fotos de presos i tal. Recordo un dia en un espectacle de danses folklòriques on veia a la gent del públic realment emocionada, i encara que els balls fossin una pèl ridículs es respirava un aire de "som un poble" que poques vegades es veu per casa nostre. Com va dir el Bernat, encertadament crec, el País Basc pot fer més per Catalunya que la pròpia Catalunya (i que ningú ho confongui en fotre bombes que no va per aquí).


agost 2007

diumenge, 13 de juny de 2010

Reyjavík

La xifra d'islandesos que viuen actualment no arriba als 320 mil (el Vallès Occidental té més habitants) i si comptem tots els islandesos que han existit des de que els víkings noruecs van colonitzar l'illa farà uns mil i pocs anys fins avui dia no arribem a la població que té la comarca del barcelonès.
Aquesta característica fa de l'islandès un individu que no diríem en perill d'extinció però si molt difícil de veure.

La gent és prou oberta per ser nòrdica i tot i ser un dels països més avançats del món són uns farreros de l'hòstia i cap a les quatre quarts de cinc del matí l'alcohol desperta els seus gens víkings més primitius i comencen les bulles i les hòsties pel carrer.
Tornant cap a l'hotel em bevia l'última cervesa mentre veia dos descendents víkings com s'estovaven. Els dos anaven molt passats i realment semblava com si els hi fes mandra tant esforç inútil, de tant en tant aprofitaven que queien a terra per descansar, agafar una mica d'aire i tornar a la càrrega.

Les islandeses estan molt bones. No son les típiques nòrdiques enormes i desmanegades, al contrari; és curiós el contrast d'una terra tan dura com aquella amb la delicada figura de les seves habitants. També beuen que dóna gust i és impactant veure-les de matinada com s'arrosseguen cap a casa amb màniga curta, les seves minis i mig descalces per aquells carrers sembrats de brossa, vidres i restes de barbàrie nocturna islandesa a dos graus sota zero.
Les farres que em vaig fotre dissabte i diumenge van valer molt la pena tot i estar sol, vaig recórrer molts dels garitos de Laugavegur, que és el carrer on se centralitza tota la vida nocturna de Reykjavík.

Mentre em fotia les cerveses saltejades de tant en tant amb xupitos d'Opal Vodka (no sé de que estava fet però era boníssim) i Brennivín (licor típic islandès fet de patata) me'n feia creus d'estar de matinada en aquella illa subàrtica entre Europa i Amèrica rodejat de gent passant-s'ho de puta mare. És un d'aquells moments que disfrutes de debò quan ets a llocs remots. Pensava en els amics i en les nostres festes, aquell és un bon escenari per a nosaltres, tota la penya haguéssim fet molt mal allà!

Islàndia és un festival geològic.
Sincerament, a mi la geologia me la sua bastant però aquesta illa és protagonista de tantes coses que es fa difícil no enganxar-te amb el tema. L'illa està al bell mig de la dorsal mesoatlàntica, una esquerda de dimensions planetàries responsable entre altres coses de separar el continent americà, a la placa nord-americana, de l'europeu, a la placa euroasiàtica.
A mesura que les plaques es separen a un ritme de dos centímetres per any el que hi ha a sota l'escorça fa pressió per sortir a la superfície. I el que hi ha a sota és magma calentet calentet a molta pressió; o sigui que cada dos per tres a Islàndia hi tenim terratrèmols i erupcions volcàniques.
Els islandesos ho saben prou bé i una de les excursions consisteix en visitar un poble arrasat per un mar de magma on encara hi son visibles cases mig inundades per la lava.

Però no tot son inconvenients, viure sota una caldera prop del pol nord té les seves avantatges. Si disposes d'una bona tecnologia pots usar la caldera de sota terra com a calefactor i les glaceres del centre de l'illa com a frigorífic, sense contaminar i amb efectes mediambientals mínims.



Al viatge em vaig emportar molta música nova per escoltar i us volia comentar un disc que ja em quedarà associat tota la vida amb aquest viatge. Es tracta del Yankee Hotel Foxtrot de Wilco, us passo el text d'on el vaig treure perquè descriu perfectament com el veig: Ruidoso pero de alguna manera sereno, líricamente sofisticado, increíblemente pegajoso, complejo y de una simpleza paradójica a la vez. Una obra maestra, un puto clásico. Nadie es demasiado bueno para este album, es mejor que todos nosotros.

abril 2009

dilluns, 7 de juny de 2010

Tarifa

Conviure amb quatre amigues és tota una experiència.
Coses que a priori poden semblar normals es transformen en missions impossibles. Anar al lavabo per exemple, aviat aprens que si tens la sort de passar-hi per davant estant desocupat hi has d'entrar i tancar-t'hi. Encara que en aquells moments no hi hagis de fer res pots aprofitar per dutxar-te per exemple, ja que no saps quan ho podràs tornar a fer.
Si et fa mandra també pots entretenir-te en gaudir de l'habitacle guarnit amb tota una sèrie de potingues i estris que formen tot el conjunt d'ampolles i ampolletes, pots i potets, pinzells, raspalls, caixetes, i aparells electrònics desconeguts per la meitat dels mortals (o sigui la part masculina). Ara però, l'autèntic protagonista de tot aquell mosaic d'avituallament femení és sens dubte el secador. Un dia se'm va acudir agafar-lo per on no tocava i la cremada que em vaig fotre tardaré en oblidar-la, a temperatura de corona solar estava, com va patir pobret.

A la hora d'emperifollar-se la Margarida era la més ràpida amb diferència, i apalancats al sofà fèiem llargues tertúlies mentre les demés enllestien. La Rosa tampoc s'hi entretenia massa i juntament amb la Violeta, que després de dutxar-se es posava un vestit anomenat el de pensar que em posaré observàvem el ritual de la Marialluïsa. Es canviava unes dues o tres vegades abans de decidir que es posaria i els trajectes habitació-lavabo eren constants. Ella no podia entendre com nosaltres érem tan ràpids i jo li deia que després de dutxar-me vestir-me només era qüestió de 5 minuts, però ella contestava y si después te arrepientes de lo que te has puesto? I jo no me ha pasado nunca, i llavors ella em mirava amb una cara estranya, com si allò no fos humanament possible, com si fos d'una altra galàxia.
Tantes hores d'emperifollamenta però, no amagava l'autèntica missió en aquell poblet andalús: la cacera indiscriminada de mascles. Aquells pentinats, aquelles pintures, aquells escots, aquelles ombres d'ulls, aquells talons no podien competir amb comentaris del tipus vaya polvo té aquest tiu, me'l follaria ara mateix, qué me corro!!!

Jo mai m'havia fixat tant amb els homes, i és que elles m'anaven dient però que ho veus, oi que no és normal? mira mira aquell, el cambrer és un 10... i la veritat és que tenien raó, hi havia molt guaperes metrosexual per la zona, la competència era dura, ho tenia pelut allà.

De les nits que vam passar destacaria primer la de dissabte que vaig sortir sol de festa i sortint d'un after vaig tardar dues hores per arribar a l'apartament (a uns quants us vaig enviar un sms que resumia molt bé la qüestió joc nou: tens unes claus i has d'encertar la porta, nivell fàcil, tarifa 10000 habitants i la nit de diumenge on la Margarida va pillar un cego estratosfèric on durant breus instants era la reina de Tarifa perdonad que os pise o me caiga encima vuestro y os tire el cubata por el suelo pero es que voy borrachísima y soy feliz!!!!!!!

Durant el dia anàvem a la platgeta, ens instal·làvem en un dels molts xiringuitos que hi ha a la costa atlàntica de Cadis on disfrutàvem de Mojitos, gente guapa, música chill out i kitesurf. No viuen malament aquella penya no, la veritat és que en algunes platges semblava que hi hagués algú a l'entrada decidint qui passava i qui no, edat entre 20 i 40 anys, bon físic, bona salut, etc... no hi veies ni crius, ni gent gran. Un dia em va semblar veure un tiu lleig i els hi vaig fer saber a elles però no em van creure.

Per acabar unes petites línies referent al tema musical. Definitivament Tarifa no és un bon lloc per un metalero i és per això que vaig fer un esforç camaleònic per adaptar-me musicalment a l'ambient. Em vaig proposar un aprenentatge nivell bàsic de la música que sonava, quatre o cinc grupets, no vaig arribar a més. Recordo en un dels meus exàmens que vaig confondre la Paulina Rubio amb la Shakira i la Violeta va fotre un gest de apaqui!! però què dius ignorant!! acabava de cometre sacrilegi i entenia perfectament la seva indignació, com quan algú diu que Mastodon i Machine Head sonen igual.

agost 2007