dimarts, 29 de juny de 2010

Un any sense fumar

La idea de deixar de fumar va començar a agafar forma quan estava fotent cua en una discoteca a Nova York. La cua però, era en sentit contrari, o sigui per poder sortir a fumar al carrer, a dos sota zero.
I estant allà en aquella cua un amic i jo ens vam mirar amb cara de però què collons estem fotent, som uns putus drogates, i vam decidir girar cua i tornar cap endins, endins !!!!
Hores més tard em va sorprendre el fet d'haver sobreviscut en una discoteca vàries hores bevent alcohol sense fumar per primer cop a la meva vida amb prou dignitat.

La nova llei espanyola antitabac implicava no poder fumar als bars i a les discoteques i saber que uns quants amics feien un intent per deixar de fumar em va fer decidir a apuntar-m'hi.
Però abans m'havia de preparar, i em vaig preparar a consciència.

Fase 1: preparació de la batalla
No preparar-se ni mentalitzar-se correctament és com no agafar aire quan vols creuar una piscina per sota l'aigua, estàs abocat al fracàs, estàs mort.
I una bona manera de preparar-se és recopilar informació. Vaig començar llegint el llibre de l'Allen Carr i parlar amb gent que havia deixat de fumar (els hi preguntava com ho feien per no tornar a fumar) i amb gent que havia tornat a fumar (els hi preguntava perquè havien recaigut).
Durant aproximadament un mes i mig el tabac era el motiu de conversa i cada cop que fumava (perquè durant tots aquest temps jo encara fumava) em mirava el tabac de la mateixa manera que un estudia a l'enemic a derrotar.
I llegint i parlant amb la gent descobreixes alguna veritat que altra que et pot anar bé (no és el cas del títol del llibre Es fácil dejar de fumar si sabes como o alguna cosa així, perquè deixar de fumar no ho és de fàcil) i t'ajudarà a dissenyar l'estratègia per guanyar la batalla.

Fase 2: estratègia de combat
La meva estratègia va consistir en disfressar l'enemic i modelar-lo de manera que em fos més fàcil derrotar-lo.
El tabac és el monstre de les mil cares (ara em poso una mica pel·liculero) i hi pots combatre de moltes maneres diferents, es tracta de trobar la teva, la que no et podrà vèncer.
N'hi ha moltes de raons per deixar de fumar (malalties, pudor, tos, qualitat de vida, pèrdua de l'olfacte i del gust, cremada a la samarreta de The Dillinger Escape Plan acabada d'estrenar, etc...), totes de pes per deixar-ho però la droga és tan potent que tu li vas fotent.
No va ser fins trobar una nova cara, desconeguda per mi fins aleshores, que no em vaig veure amb cor de guanyar la batalla.

Mai he entès la penya que s'enganxa a una secta, coneixia casos de gent que jo considero intel·ligent que hi havia caigut de quatre potes i no ho podia entendre de cap de les maneres. A mi és impossible que m'enredin deia. Fins que em vaig donar compte que durant 20 anys he estat víctima d'una de les pitjors sectes que existeix actualment, si amics, la del tabac (més pel·liculero encara).

I si et pares a pensar una mica la nicotina funciona de manera semblant a una secta: s'instal·la al teu cervell i et distorsiona la realitat de manera que trobes justificable respirar una substància tòxica que t'acabarà matant, que a més et costa diners i sobretot sobretot que et fa creure que t'ajuda, a mi fumar em relaxa, a mi fumar m'agrada, etc... Donar-me compte d'això va ser importantíssim i vaig tenir molt clar que no tornaria a fumar mai més.

Fase 3: la resistència
La tercera i última fase dura tota la vida.
Al principi l'enemic envesteix amb força però mica en mica i a mesura que passa el temps va perdent pistonada i més aviat del que un es pensa passa a ser un mal record.

La meva guerra amb el tabac aquest darrer any ha estat cruenta, el molt cabró ho ha intentat de totes les maneres possibles. El primer mes tossia com un putu tísic i he estat refredat la meitat dels dies però amb el que més he flipat ha estat amb els somnis, bé, millor dit, amb els malsons.

Els primers quatre mesos somiava que fumava, el somni sempre era el mateix: fumo => merda, no recordava que havia deixat de fumar => angoixa per haver fracassat => despertar i alleujament.
Els següents mesos el somni mutava i atacava amb més força: fumo => sóc conscient que ho havia deixat però he fracassat i ara de tant en tant fumo d'amagat => angoixa pitjor que l'anterior perquè al fracàs si afegeix l'engany => despertar i alleujament.
Si tenim en compte que passo quasi bé la meitat de la meva vida dormint aquest símptoma no és gens menyspreable la veritat.

En fi, cadascú ho passarà de manera diferent però s'ha d'estar previngut perquè en el meu cas l'enemic ha atacat de forma suau però sense descans. I una cosa que ajuda és ser conscient de l'avantatge que suposa no fumar, que sempre tendeixes a oblidar-ho, i és una avantatge que també és per sempre.

PD: mai he entès el rollo aquest del mono físic i el mono psicològic, per mi és el mateix, ganes de fumar i punt. I és amb el cap que domines el cos per vèncer (suportar) aquestes ganes.
Recordo una conversa amb una amiga on deia que quan estava sense fumar es fotia histèrica i li tremolaven les mans però en canvi quan pujava a un avió i s'havia d'estar el mateix temps sense fumar no patia aquests símptomes.

Aquí està la clau, quan saps que no podràs fumar tu mateix et mentalitzes i aguantes l'abstinència perfectament en canvi si saps que existeix la possibilitat de fumar l'abstinència es torna insuportable.
Curiós, oi?
Ànims, deixar de fumar és possible!


gener 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada