dilluns, 26 de juliol de 2010

Bratislava

El Marquès i jo vam aterrar al cor d'Europa amb el que portàvem posat i poca cosa més.

Ni un putu mapa teníem; clar que el Marquès ja hi havia estat i ja es coneixia el poble de quasi bé mig milió d'habitants on passaríem els següents dos dies amb les seves nits: Bratislava.

I en cas de qualsevol dubte sempre podíem fer ús del nostre spanglish nivell avançat que ens repartíem equitativament: el Marquès s'encarregava del Marlboro Red i jo de la resta.

La ciutat no mata però hi ha festa i eslovaques, suficient per gaudir-hi un cap de setmana, i tenint en compte el nivell de les eslovaques s'hi podia gaudir molt.
Divendres vam fer amics, la Juliette i la Lucía (la primera va acabar plorant desconsoladament en braços de la segona per raons que no sabem però segurament deuria tenir a veure amb que el Marquès no li va fer el cas que mereixia tan delicada donzella), també vam conèixer el Rocky, un ianqui de Miami, cap d'una empresa de puros pata negra, un pèl fastasmilla però enrotllat tinc tres mil treballadors al meu càrrec, els meus puros son millors que els cubans, venc a tot el món, si veniu a Miami esteu convidats a casa meva.... i per acabar la nit vaig fer amistat amb la Jana, que tot i que el Marquès no parava de repetir-me que per la nit no és or tot és el que llueix, era una preciositat eslovaca encantada de parlar amb un català tan encantador com jo.

Vam quedar per sopar l'endemà però sembla que hi va haver una confusió amb l'horari i no vam coincidir <-- o sigui, em va plantar.
Va ser un cop dur ja que l'adorable Jana havia encès l'espurna de l'amor dins del meu cor la nit anterior, mentre conversàvem sobre Kundera, Murakami o Gaudí i érem testimonis com cinc moros sobaven la seva amiga borratxa.

Sort em vaig tenir del Marquès que em va animar a tirar endavant, passar pàgina i agafar un cego memorable.

Diumenge ens vam llevar una mica repercutits però de molt bon humor ja que només una hora de tren ens separava de la fastigosament bonica ciutat de Viena. Repeteixo que era diumenge i clar, la nit no prometia gaire però vam tenir sort de coincidir amb la celebració del títol de lliga del Rapid de Viena i era curiós el contrast de la sobrietat dels edificis imperials amb els càntics d'hordes de hooligans cegos del cul.


L'endemà dilluns operació tornada cap a casa, tramvia fins a l'estació sud de Viena, tren fins a Bratislava, bus fins a l'aeroport, vol fins a Girona i cotxe fins a Terrassa.


PD Targeta de Crèdit: volant cap a Bratislava penso: merda, la targeta de crèdit, em sembla que me l'he deixat al cotxe, no pot ser que sigui tan imbècil... un cop arribat a l'aeroport faig una recerca exhaustiva i les meves sospites es confirmen, no la porto.
Bé Marquès, tirem de la teva i quan tornem fem números? Cap problema diu ell.

Al tornar del viatge pujo al cotxe i la targeta no apareix per enlloc, merda, és possible que l'hagués perdut a la benzinera pujant cap a Girona a l'anada, puc ser encara més imbècil? Després d'una altra recerca exhaustiva, ara al cotxe, es confirma el pitjor, l'he perdut.

M'estava cagant en déu, àngels i arcàngels quan a l'alçada del Montseny em ve un flash i sorgeix una última esperança. I aquesta es basava en la teoria de que sempre es pot ser més imbècil i no em vaig equivocar. La targeta estava ben amagada, a una butxaqueta lateral del necesser, per no perdre-la. Sempre havia estat allà, a l'abast de la mà, viatjant amb nosaltres d'un cantó a l'altre.....

Recordeu amics, l'imbecilitat no té límits.


abril 2008 

dimecres, 14 de juliol de 2010

Bolonya

Ja no queda rastre del segell que em van fotre a la mà el dissabte a la nit en un after de Bolonya. Tampoc queda rastre en el meu cervell ja que portava dotze hores bevent i ja sabeu que el meu cos ja no aguanta segons quines maratons alcohòliques.
També s'ha de dir que portava un gran disgust a sobre perquè el Marquès no em va voler portar a una convenció d'Iron Maiden a la disco Estragon, a les afores de la ciutat. 

Bolonya mola molt, és com si agafessis la zona universitària de Bellaterra i la fotessis en un casc antic rodejat de baretos i llocs per menjar de puta mare . A Itàlia és menja bé, fins i tot els universitaris mengen bé, i tirat de preu.
A qualsevol bar de la zona et demanes una cervesa o vinet que et costarà entre 4 o 5 euros i el preu inclou un mini bufet lliure molt senzill però il·limitat, pots menjar fins a rebentar, pizzes, arròs, cus cus, pasta, amanides, etc... i és una bona solució pels estudiants que viuen en pisos amb neveres buides de menjar i plenes d'ecosistemes fungiformes i sovint sense un ral.
No és una bona solució si et beus deu cerveses cada nit perquè la broma et costarà entre quaranta i cinquanta euros.
Nosaltres no érem universitaris, érem exploradors del món nocturn forjats en una i mil batalles. I amb molts euros per gastar.

Bolonya té dues zones de festa, la universitària que us he parlat abans vertebrada per la Via Zamboni i una altra zona de veterans localitzada al llarg de la Via Pratello. Vam anar alternant les dues (jo tenia preferència per les jovenetes i el Marquès per les veteranes) mentre recorríem una i altre vegada tot el casc antic i gaudíem de l'ambient d'una ciutat on un de cada vuit habitants és estudiant, o sigui un de cada setze és una estudianta, de nou a la universitat!

Dissabte ens vam llevar d'hora (11 del matí) i vam agafar el tren cap a Florència (una hora de tren 17 euros per barba, no està mal, eh?), la ciutat renaixentista per excel·lència que va veure néixer a Miquel Àngel amb la peazo basílica de Santa Maria del Fiore, amb la cúpula de Brunelleschi, el Baptisteri el campanar i tota la mandanga.
Com que el cap de setmana prometia una dieta alta en hidrats de carboni i de reüll havia vist el Marquès pedalant en somnis vam decidir fer una mica d'esport i pujar les 414 escales que té el campanar per veure una vista panoràmica de tota la ciutat.

Ohhh què bonic... bé, Florència la gaudeixes si ets un apassionat de l'art i del Renaixement, té l'hòstia de museus amb escultures i quadres a tutti pleni però com que nosaltres érem profans en la matèria vam passejar una mica pel casc antic i quasi entrem a veure el famós David de Miquel Àngel però finalment vam pensar que per veure un tiu en boles amb la polla petita ja ens teníem a nosaltres cada matí a l'apartament on vivíem.

Vam fer bé no dormint cap a nit a Florència perquè de festa ben poca o sigui que a la tarda vam tornar a Bolonya per enfilar la nit de dissabte amb força, cervesetes, vinets, pizzes, arròs, pasta, matança neuronal i diumenge tres quarts del mateix, de fet ens va sobrar temps i tot i encara haguéssim pogut pillar un tren cap al nord i visitar Venècia que no queda massa lluny.

Però quan viatges millor no abusar i atabalar-te veient moltes coses de cop perquè després tot es confon i no queda ben gravat a la memòria, i com que el dia estava tot moix millor donar un últim cop d'ull a les dues famoses torres de la ciutat, Asinelli i Garisenda, (a les fotos veureu que estan inclinades i no és un efecte òptic de la càmera no, estan molt inclinades, sobretot la més baixa que no sé com encara s'aguanta), passejar per la Via Zamboni i fotre un àpat a l'Osteria dell'Orsa, un dels millors restaurants de la zona.

En definitiva, un gran cap de setmana recomanable per a tothom, amb bon ambient, bon menjar i bona festa.

 

febrer 2009

dilluns, 5 de juliol de 2010

Barri de la Salut, Badalona

La meva primera cita cibernètica:
Perfil Meetic: 34 anys, mare d'una filla de 12, nascuda prop de Trujillo, al Perú, de professió cambrera.

El primer que em vaig donar compte quan la vaig veure en persona és que la gent pot canviar molt a través d'una webcam. I no perquè fos lletja no, tenia una cara d'aquelles metamòrfiques, que costen d'entrar al principi però quan portes una estona amb ella la vas trobant cada cop més guapa.
Els pits L’escot entrava a la primera.

Vivia al barri de la Salut, a Badalona, barri guapo guapo.
Situat a l'est del riu Besós entre Barcelona, Santa Coloma i Sant Adrià està format per un microcosmos aïllat de la resta i totalment endogàmic com molts d'altres al Barcelonès i extraradis.
És curiós com un viatge amb cotxe de 25 minuts pot portar-te tan lluny.

Em va convidar a sopar te invito yo porqué soy muy chula!! a un restaurant xino bufet lliure amb la seva sangria de litre oficial.
No sé si era perquè estava nerviosa o què però era una màquina de xerrar, de seguida em va caure bé, riallera, de la conya, anava de cara i els tenia molt ben posats, tot i que sexe a la primera cita ho veia complicat i més encara quan em va confessar que a part de la filla també vivia amb sa mare.

Després de sopar vam decidir anar al Bora a trobar-nos una amiga seva, la Jesi, un personatge que semblava sortit de la pel·lícula Yo soy la Juani espero que vayas con buenas intenciones con ella, eh?!! que es una mujer de pies a la cabeza!!! Lo que ma dao ella en dos meses no me lo han dao mis amigas que man dao puñaladas por toas partes que a la vegada estava amb un col·lega, el Isma, un paio que definiria senzillament com el putu amo, d'aquells que obren poc la boca però quan ho fan val la pena.

Allà al Bora ens hauríeu de veure a l'Isma i a mi, apalancats en un sofà, fotent-nos birres mentre gaudíem de l'espectacle de les nostres dues xatis ballant descalces com unes boges temazos un rera l'altre, ara Estopa, ara el Canto del Loco, etc...

Quina nit amics!!!! Recordo la Jesi quan em cridava a l'orella mira si la quiero a mi amiga que hasta le he dado mi patito!!!! (el seu patito dels collons era un ninot ronyós en forma de clauer).
Jo intentava no partir-me el cul davant aquestes declaracions d'amistad i l'Isma m'observava amb una mirada còmplice si si, está como una puta cabra.

L'endemà tothom treballava d'hora així que cap a les tres vam plegar veles, vaig acompanyar a la meva nova amiga a casa seva, vaig esperar a que creués la porta, em vaig perdre una mica pel barri amb el cotxe mentre repassava la gran nit que acabava de viure amb tota aquella tropa de personatges surrealistes, va aparèixer la ronda i vaig enfilar C-58 cap a Terrassa.

Van ser només quatre hores de la meva vida en aquell barri però dubto que alguna vegada s'esborrin de la meva memòria.

setembre 2008