divendres, 10 de setembre de 2010

Camino de Santiago

Al Camino de Santiago es pateix.
I no parlo d'esforç físic ja que la travessa la vam fer caminant i si estàs en una mínima forma física i no carregues massa pes no et canses gaire. En els 210 kilòmetres que vam caminar en 8 jornades rarament pujàvem de pulsacions excepte la pujada de 7 kilòmetres a O Cebreiro.
Mai oblidaré aquest poble, lo puto O Cebreiro.

El martiri comença a la base dels peus i va pujant cama amunt. Ho fa lentament però de manera inexorable.
Durant les primeres jornades el dolor a les plantes (si ets molt piadós com l’Óscar també unes butllofes ben maques) t’obliguen a cambiar la forma natural de caminar i mica en mica vas carregant noves zones musculars. Músculs que et faran mal l’endemà i intentaràs esquivar novament traslladant l’esforç a noves fibres i tendons i així dia rera dia fins que tota l’area motriu de cintura cap avall és converteix en una zona difusa de turment i suplici on s’hi conjuguen dolors i mals de diferent textura i intensitat.

Existeixen alguns extres opcionals, a triar a gust del pelegrí, com per exemple el dolor a l’espatlla si portes la motxilla mal lligada o l’atac indiscriminat d’insectes i altres microespècies àvides de sang peregrina.
Tot aquest panorama fa que l’arribada a la Praza do Obradoiro de Santiago s’assembli més a una desfilada de zombis i ànimes en pena que altra cosa.
I dic zombis per una doble raó, la primera perquè les llagues, nafres, butllofes, picades, agulletes, trencaments fibril·lars i tendinitis vàries fan que acabis caminant com el Fraga i la segona per la sobredosi de fàrmacs que t’has xutat per combatre cadascuna de les dolències acumulades al llarg del camí.
I és això el que fa del Camino de Santiago molt més que una excursió. Tota la dificultat i obstacles per arribar a destí li donen a la caminada aires d’epopeia.
La gent plora quan arriba i moltes vegades no sap ni el perquè; n’hi ha que desfoguen tot el sofriment acumulat, altres ploràvem d'alegria per no haver-se de llevar l’endemà a les cinc del matí i altres per empatia amb els companys de fatigues.

Parlant dels companys de fatigues; a Ponferrada vam començar dos, l’Óscar i jo però a Santiago en vam arribar set. En el camí se'ns van unir mare i fill extremenys, un salmantí i una parella del llevant espanyol.

La darrera nit al Retablo, un pub de música infame al casc antic de Santiago, la mare extremenya i jo fèiem repàs de totes les aventures viscudes els darrers dies: quan el salmantí, un empresari de pernils de 70 anys (!) s’havia hostiat a la dutxa perquè s’havia pimplat ell solet una ampolla i mitja de vi per dinar, la hiperactivitat i bon humor de la parella valenciana, la nit de roncs esfereïdors on la gent fugia de l'habitació amb el matalàs a l'esquena, etc.. Mentrestant observàvem com el seu fill intentava fer-se veure en el grup d’onze catalanes acabades d’estrenar a la vintena que ballaven enmig de la pista i que com molta altra gent també formaven part d’aquella gran família de pelegrins.

Jo li comentava a la mare que era molt curiós, que normalment estaria al costat del seu fill tirant els trastos a tanta universitària desbocada però aquella nit preferia estar amb ella, que m’havia fet molta il·lusió conèixer-la en aquell viatge, que era una persona encantadora i que no calia que li digués res més.
Ella em mirava amb els seus grans ulls rodons i em somreia ¿Otro gintonic Josep?

Al Camino de Santiago es pateix, coses de la religió diu el meu pare, però també es gaudeix, es gaudeix molt.


setembre 2010