dilluns, 1 de novembre de 2010

La noia del tren

Dia 1
Em sembla que he lligat al tren, miradetes, somriures i acomiadament final amb un tímid moviment de la mà. Tant de bo la torni a veure perquè em sembla que m'he enamorat.

Dia 2
Sec a un lloc estratègic on controlo tot el vagó i espero pacientment, encara queden unes quantes parades perquè pugi ella. La veig entrar, fa una ullada ràpida a tot el vagó abans de seure però no em veu, merda, la tinc d'esquena. Però un cop el tren arrenca veig que fa una segona repassada i ara si que em veu, amb un moviment carregat d'energia canvia de seient per quedar encarada i em regala un somriure enoooorme, m'encanta que sigui tan descarada. El joc de les miradetes comença de nou.

Això pinta molt bé, aquest cop no se m'escaparà, porto 24 hores elaborant una tàctica de primer contacte infal·lible. La meva dilatada trajectòria tirant els trastos m'avala i el coneixement adquirit sobre psicologia femenina del llibre que m'estic llegint sobre el cervell femení m'ha ajudat a depurar la tècnica perquè sigui un èxit assegurat.

El trajecte es fa força agradable, llegim, ens mirem, somriem, bé, deu llegir ella perquè amb els nervis que porto a sobre jo no puc concentrar-me, fa estona que estic clavat a la mateixa pàgina.
Ja arribem a la seva parada, el tren redueix velocitat, s'aixeca i es dirigeix cap a la porta. 
És el moment, ara o mai!

M'aixeco, ella gira el cap per dedicar-me un dels seus magnífics somriures però quan veu que camino cap a la seva direcció li canvia la cara, és queda rígida mirant fixament a la porta que té al davant, a un pam de la seva cara.

Arribo al seu costat, me la miro, li han pujat els colors a la cara i està preciosa, li allargo un paperet, ella fa veure que no existeixo, deu resar perquè la porta s'obri d'una puta vegada. La meva insistència fa que finalment es fixi amb el que li ofereixo i ho agafi, el meu correu electrònic. Al darrera hi ha una parella que ens mira amb cara de no entenc que està passant

L'operació ha estat un èxit, ja està fet! Ara només cal esperar.

Passo el cap de setmana sense tenir notícies seves, és normal que no m'escrivís el primer dia però ara ja fa cinc dies i m'estranya una mica que no hagi donat senyals de vida. Avui torno a agafar el tren, a veure si hi ha sort i la torno a veure
 
Dia 8
Sec on sempre i aguaito. Puja al tren i es dirigeix amb pas ferm cap a la meva posició, quan és a la meva alçada em mira, però passa de llarg i canvia de vagó, sento la porta com es tanca darrera meu.

Dia n
Cada dia al vespre, quan plego de treballar i em dirigeixo en tren cap a casa es repeteix la mateixa història. Cada vegada que aquella porta es tanca alguna cosa dins meu em fa mal, el soroll de la portada ressona dins del meu cos, em castiga, és una fuetejada al meu orgull ferit.

Tardo uns quants minuts a reaccionar i concentrar-me de nou en la lectura del nou llibre que m'estic llegint, és de la mateixa autora que l'anterior i parla del cervell masculí. 

Té menys pàgines.



octubre 2010