dijous, 28 d’abril de 2011

Minsk (tercera part)

Continuació de Minsk (primera part) i Minsk (segona part)

Necessitava beure.
La meva amiga Catherine estava més pendent dels seus nous amics, inclosa la Hanna, que de mi i en aquell moment de desconsolat abandonament vaig caure en dos fets importants.
El primer és que estant en terres russes encara no havia provat el vodka i el segon és que encara no havia demanat música a cap local dels que havia estat. 


El primer era fàcil de satisfer, em vaig fixar que la gent es fotia el vodka sol servit en unes petites gerres i en moltes taules buides hi havia vasets amb la preuada medicina, vaig triar-ne un mig ple i me'l vaig fotre d'un sol glop. Ja veia les coses d'una altra manera, ara necessitava escoltar música una mica decent, mentre ballava amb la Catherine i la Hanna encara es podia aguantar però ara ja es començava a fer insuportable.

Vaig dirigir-me amb pas ferm cap a una bella donzella, que no sabria explicar perquè però semblava que estava allà esperant-me, li vaig comentar que estava tenint una nit molt difícil i necessitava sentir una cançó, si ella seria tan amable d’ajudar-me, que segur que el DJ li fotria més cas que a mi. Ella va riure i em va agafar pel braç, el seu contacte va tenir un efecte sorprenent sobre mi, talment com si despertés d'un malson.


Em vaig girar cap a la pista on hi havia els meus amics i de cop i volta ho vaig veure tot molt clar. La Catherine no era una dona qualsevol, era la pura encarnació de Satanàs que s'alimentava de les pobres ànimes que se li creuaven pel davant, un per un vam anar caient sota el seu encanteri, els dos admiradors del Doodah King Bar, jo mateix, la Hanna, el pobre desgraciat que encara la tenia eixarrancada a sobre.... vaig mirar amb nous ulls a aquella noia que encara em tenia ben agafat pel braç i amb qui estava en deute.

Definitivament m'agradava!

Vam demanar una cançó que no ens van posar, vam sortir del Coyote Bar amb llum de dia i vam compartir el taxi cap a casa. L'endemà al matí, dolorosament d'hora pel matí (amb la típica ressaca bielorussa), mentre fèiem les maletes el Papi cap a Barcelona i jo cap a Vílnius, la meva amiga m'enviava sms i em deia que era una llàstima que marxés, jo la vaig trucar i li vaig dir que la meva visita a Vílnius podia esperar un dia mes i que em quedava a Minsk.
Vaig passar tot el diumenge amb ella, vam quedar pel centre (per cert, molt a prop on 24 hores més tard hi hauria un atemptat amb una dotzena de morts), i em va ensenyar una mica el centre de la ciutat. Va ser el final perfecte a un grandíssim cap de setmana.

L'endemà sí vaig marxar cap a Vílnius, m’hi vaig estar un parell de dies amb uns amics que fa poc que s'hi han instal·lat, vaig aprofitar per pair una mica tot el que havia viscut en terres bielorusses, massa emocions fortes per una sola persona.

Un cop a Terrassa, al sofà de casa meva, repassava les fotos i recordava totes les vivències amb el Papi, després d'uns quants dies per agafar distància i perspectiva ja tenia el cap clar i sabia el què havia de fer; total, estava en deute amb la meva amiga: comprar un altre bitllet a Minsk!


 abril 2011

dimecres, 20 d’abril de 2011

Minsk (segona part)

Continuació de Minsk (primera part)

El dissabte ens vam llevar a una hora prudent per patejar una mica la ciutat i confirmar el que sospitàvem de la nit anterior, a Bielorússia hi ha les ties més bones del món.
Fent mojitos en una cafeteria del centre no donàvem crèdit al què vèiem, algú hauria de fer un estudi seriós de filogenètica geogràfica, en cas de que això existeixi, i explicar el perquè en aquesta franja de l'europa oriental, començant per Estònia a acabant per Ucraïna, existeix aquesta alta concentració de dones tan guapes.

I amb aquest dubte existencial de la naturalesa humana en ment arrancava la nit de dissabte; les nostres amigues Angelina, Elena i Hanna van tenir l'amabilitat de passar-nos a buscar i portar-nos a degustar gastronomia bielorussa a un restaurant típic d'allà. Era bona idea, així descansàvem de la pizzeria del costat de l'hotel.
El que no sabíem d'un restaurant típic bielorús és que també és típic que només paguin el convidats, o potser només va ser típic aquella nit. L'Angelina encara ens va donar les gràcies però quan la Hanna (la israeliana pacifista) i la Elena (la vampiressa amnèsica) no van ni acabar de sopar amb nosaltres perquè van aparèixer un amics seus russos ja dubtàvem una mica de la qualitat de la seva amistat.
Després de sopar vam anar al Doodah King Bar, un local de concerts on s'havia de pagar entrada, la Hanna reapareixia, se'm va posar al costat i em va dedicar un dels seus millors somriures. Si li volia que li pagués l'entrada ho tenia clar, jo ja estava fart de fer de caixer automàtic, si vols festa que te la pagui el teu col·lega rus.

El Papi i jo vam entrar sols. El local era immillorable, dels que a mi m'agraden, música en directe, la gent deixada anar amb ganes de passar-s'ho bé, bon lloc per utilitzar una de les meves tàctiques de primer contacte, la de la foto!
Vaig demanar que ens la fes la primera que va passar, allà podies triar a l'atzar tranquil·lament, mentre ens enquadrava i enfocava el Papi i jo no podríem creure el què teníem al davant. Però tu estàs veient el mateix que jo??!! Aquella tia estava fora d'escala, espectacular amb totes les lletres. Era la Catherine, la protagonista absoluta d'aquella nit.

M'estalviaré descriure com és la Catherine, només diré que destacava exageradament per sobre de les demés miressis per on la miressis, i vull recordar que les demés eren bielorusses.
I naturalment tenia molts admiradors, n'hi havia un parell de fixes que s'alternaven, el primer la treia a ballar i el segon se li acostava per darrera i li deia coses a cau d'orella. Amb tot això s'hi sumaven els atacs esporàdics de la gent que anava passant.
Sembla mentida que amb tot aquest tràfec tingués temps per estar per mi, però així era, la Catherine tenia temps per tothom.
Xerràvem, llavors s'excusava un moment perquè l'admirador número 1 la treia a ballar, tornava, l'admirador número 2 li deia coses a l'orella, seia amb mi i continuàvem xerrant, tornava l'admirador número 1... durant els interludis jo m'anava fotent les seves copes, pagades entre tots els admiradors, en tenia una bona pila i no li convenia beure més, portava un pet important. Cada cop que tornava de ballar em preguntava el mateix, com és que has vingut a Minsk? A priori la conversa podia semblar molt repetitiva però no era el cas ja que jo sempre responia coses diferents: perquè el mes passat no tenia ni puta idea d'on era Minsk, perquè havia vist al youtube una entrevista molt catxonda amb el seu president Lukashenko, perquè l'havia vingut a buscar a ella, etc....

En aquell ambient tan agradable l'Angelina va aparèixer, ens deia que estaven amb els russos al Coyote Bar i que s'hi estava tan i tan bé. A l'Angelina li sabia greu haver-nos deixats tirats i ens venia a buscar però per mi ja podia ser la rehòstia el Coyote aquest que jo no em movia del costat de la meva nova amiga, llavors l'Angelina li va proposar acompanyar-nos i ella va acceptar.

La sortida del Doodah King va ser per gravar-la, els dos admiradors que esportivament s'havien anat alternant perdien els papers i l'agafaven perquè no marxés, ella se'ls va treure de sobre com va poder i finalment vam posar rumb cap a l'últim local de la nit.

Ja hi tornàvem a ser tots, l'Angelina, la Hanna, la Elena, els amics russos, la Catherine el Papi i jo.
La Hanna, lluny de molestar-se amb mi per aparèixer amb una amiga molt més guapa que ella, va homenatjar-la com es mereixia, la va treure a ballar i les dues van marcar-se un ball lèsbic de primer ordre; s'acariciaven, es magrejaven, es donaven petons.... la gent s'acostava i agafava lloc per gaudir de l'espectacle.
El Papi em va animar a unir-m'hi, al fi i al cap les dues eren amigues meves. Vaig esforçar-me en no semblar una rèmora que aprofita l'avinentesa per fotre mà a veure què arreplega. No no, m'ho vaig currar bastant, m'esforçava en no trencar la coreografia i que tot plegat tingués una bona harmonia. 
El vodka no ajudava, en un moment donat la Cate va fer un moviment dirty dancing molt brusc i em va caure a terra, la Hanna em renyava, tot plegat era bastant surrealista...

Noves hordes d'admiradors del Coyote Bar es preparaven per assetjar la Catherine, cada cop que tornava de la barra o del lavabo havia d'esperar que acabés de ballar amb el nou pretendent. La darrera vegada estava ballant amb un tiu immens, la tenia encavalcada a l’alçada de la cintura i feia que se la follava al ritme de la música, el seu espectacular cos reverberava les salvatges envestides, tota ella estava en èxtasi.
Aquella imatge em feia mal, sortir de festa amb la Catherine era molt estressant. Ja no va tornar amb mi després d'aquell ball, la nit s'acabava però una darrera sorpresa m'esperava abans d'anar a dormir.




 abril 2011

diumenge, 17 d’abril de 2011

Minsk (primera part)

Les primeres 4 hores a Bielorússia les vam passar a l'aeroport internacional de Minsk, es veu que ens faltava un paper.
I això que ho vaig mirar i consultar bé abans de marxar però el que no sabia és que la burocràcia d'allà és coneguda per inventar-se normes a darrera hora per treure't la pasta a base de bé.
Vaig deixar el tema de la negociació en mans del Papi que ja havia tingut experiències anteriors per terres ex soviètiques; bàsicament es tracta d'aguantar i saber quan temps estàs disposat a perdre, el preu final és inversament proporcional al temps d'espera, com més temps passa menys pagues.


Ens demanaven 150 euros per cap (el visat valia 90 euros més la carta d'invitació que ens faltava), nosaltres els hi dèiem que no portàvem tants calers a sobre i necessitàvem un caixer. Era mentida, ells sabien que era mentida i nosaltres sabíem que ells ho sabien. No porteu suficients diners? Molt bé, espereu-vos aquí! ens van dir.
A fora feia molt fred i els sofàs eren molt còmodes, a més ens havíem aixecat a les 4 del matí per agafar l'avió o sigui que no semblava tan mala idea apalancar-nos una estoneta i vam decidir esperar a veure què passava. 


Després de fer una becaineta i veient que els de l'aduana no afluixaven vam trucar a una agència de viatges de Minsks on la Tatiana, una agradable bielorussa, ens va dir que no calia el paper que ens demanaven, que amb la reserva de l'hotel ja n'hi havia prou. Però, continuava, si el funcionari de torn s'havia fotut bord ella ens podia fer els documents i portar-los a l'aeroport per 40 eurelios per cap. Encara no havíem entrat al país i els euros ens cremaven les butxaques.
Quan el subnormal de l'aeroport va veure que perillava la seva comissió es va mostrar més amable i menys intransigent amb nosaltres però ja era massa tard, la Tatiana estava en camí i ja no volíem saber res de les seves bones intencions.
 

La Tatiana va arribar al cap d'una hora, ens va tramitar el visat, ens va ajudar a canviar diners i ens va portar fins al nostre hotel. 
Per fi érem a Minsk, i el cap de setmana tot just acabava de començar!

Vam provar sort a l'Overtime, una disco que m'havien recomanat molt a prop de l'hotel on estàvem però no ens van deixar entrar, el porter deia que era una festa privada, que provéssim sort al Next. El Next estava a l'hotel Crowne Plaza i va resultar ser una espècie d'híbrid entre local VIP i puticlub de luxe on vam prendre la copa de rigor, bé un parell o tres em sembla, per acabar anant al bar de l'hotel, dos pisos més avall, on vam conèixer la Hanna, l'Angelina i la Elena, les úniques tres noies que vam veure que no semblaven putes.

Eren molt simpàtiques, bé, la Elena no gaire, es veu que només parlava anglès a partir de les cinc, i estaven fent una cervesa abans d'anar cap a l'Africa, un local amb molt bon ambient, ens van convidar a acompanyar-les. 

Vaig estar amb la Hanna molta estona, bevíem, ballàvem, xerràvem, tornàvem a beure. Era israeliana, per educació em va semblar no dir-li què pensava d'Israel, l'estat racista i genocida per excel·lència, i vaig preferir ser més diplomàtic explicant-li les festes que m'havia fotut a Tel Aviv i com m'havia agradat Jesuralem. Ella em deia que havia marxat d'allà perquè ni li agradava la guerra ni tenia ganes de fer la mili.
Em va caure molt bé però cap al tard la vaig perdre de vista, saludava vells amics i en feia de nous, la Hanna tenia un cor molt gran. Jo m'estava fotent xupitos amb l'Angelina, el Papi i la Elena, que a aquelles hores ja parlava anglès i la començava a trobar molt més interessant que al principi. Era morena de pell pàl·lida, molt alta, tota ella tenia un aire vampiresc que m'atreïa.


El club Africa tancava, amb els llums encesos la Elena perdia el seu aire malvat i com si ella mateixa ho sabés tornava al silenci i oblidava el seu anglès. La Hanna reapareixia contenta amb nous números a l'agenda i m'abraçava, ara que me la mirava amb un altra llum la trobava més guapa encara.
És extraordinària la plasticitat del cervell, com s'adapta continuament als nous escenaris.


El Papi i jo havíem viscut un divendres llarguíssim de 25 hores i ja era hora de retirar-nos per afrontar el dissabte en condicions.  

Continua a Minsk (segona part) 

abril 2011 



dimecres, 9 de febrer de 2011

Antàrtida i Geòrgia del Sud

La travessa a bord del buc Kapitan Khlebnikov per aigües antàrtiques commemorava el 95è aniversari de l'expedició d'Ernest Shakleton amb el vaixell Endurance i durant els 30 dies que va durar l'aventura cent viatgers d'arreu del món vam reviure alguns moments importants de la seva extraordinària història.

El senyor Shakleton pretenia creuar l'Antàrtida passant pel pol sud però va quedar atrapat en el gel abans de poder arribar al continent. Ell i els seus homes van passar més d'un any presoners al Mar de Weddell fins que el gel va destrossar el vaixell, llavors remolcant a pols els bots salvavides per sobre el glaç van poder arribar a una petita illa deixada de la mà de déu. La història a partir d’aquí comença a agafar tons d’epopeia amb episodis extraordinaris de supervivència humana i és una de les més famoses en les exploracions i navegacions polars.

Confesso que jo sabia ben poca cosa abans d'embarcar-me i quan algú va saber que no havia fet cap foto a l'illa Elefant casi em mata però com és possible??? La importantíssima illa Elefant on els homes del Shakleton es van quedar tirats durant mesos esperant que els vinguessin a buscar, però a quin planeta vius i bla bla bla....
En aquell vaixell Sir Ernest Shakleton era més famós que el Michael Jackson.

El bar era un lloc important. Els primers dies el visitava sovint, la gent que estava sola i no tenia son sempre es trobava allà però quan vaig conèixer la Shinobu ja no el freqüentava tant. Preferia acompanyar-la a l’auditori on s’impartien conferències sobre l’Àntàrtida i també es passaven documentals de les zones polars, jo li deia de seure darrera de tot i així li podia fotre mà però ella no em deixava, es veu que tenia que prendre apunts, la Shinobu era japonesa japonesa.

Vaig estar amb ella les tres quartes parts del viatge, uns 25 dies més o menys. Em va caure molt bé de seguida que la vaig conèixer, estava com una puta cabra i em feia molta gràcia tota la seva...... japonesitat.
De seguida em va xocar el seu particular punt de vista, tenia 37 anys, pels estàndards japonesos una vella, i el fet de no estar encara casada ni amb criatures era tota una desgràcia personal. 

Jo la trobava molt guapa i li deia que segons els estàndards europeus aparentava 10 anys menys i el fet de no estar casada ni amb criatures era una gran notícia. Ella es posava a riure i no em creia, em dius aquestes coses per afalagar-me, haig d'anar amb compte amb tu, em va calar ràpid, la Shinobu era molt intel·ligent.

Ben aviat em va deixar entrar a la seva cabina. Jo vaig malinterpretar aquest gest d'hospitalitat japonesa per culpa d'aquest prisma distorsionador que tinc instal·lat al cervell que em fa veure sexe a tot arreu. Res més lluny de la realitat.
Com em va explicar hi havia dos tipus diferents de japoneses, les que podien separar el sexe de l'amor i gaudien del sexe sense compromís i les més conservadores, les que només feien l'amor amb la persona que estimaven, i ella era de les segones. 

Doncs mira, això és com a Espanya l'hi vaig respondre i jo sóc dels primers o sigui que hauríem de buscar una solució intermèdia, no trobes? Ella es posava a riure i es tapava la boca, després em mirava de reüll i remugava alguna cosa en japonès sota el nas.

Sortint de veure un documental del Shackleton a l'auditori la Shinobu estava molt emprenyada, deia que era un farsant i un egoista (us recordo que el Shackleton era l’explorador irlandès amb qui tot déu es fotia palles per les seves heroïcitats). Ella trobava del tot imperdonable que s'haguessin menjat als gossos que portaven pels trineus. Jo li preguntava que faria ella en una situació límit on hagués de triar entre menjar-se els gossos o palmar-la. Em va respondre que en una situació com aquella hagués disparat a les bèsties i a continuació s'hagués fotut un tret. 
Quan es tractava dels animals podia ser molt radical i em va semblar que parlava seriosament.

La última setmana de viatge vaig abandonar els meus companys d'habitació i em vaig mig instal·lar amb la Shinobu, la seva cabina era dos pisos més avall i quan hi havia mala mar el vaivé disminuïa considerablement. Quan estava marejat la Shinobu em cuidava molt bé, em portava la sopa al llit, em tapava i em donava un petó de bona nit.
Quan li demanava que s'estirés al meu costat ella posava mala cara; li deia que m'anava bé pel mareig però ella no veia què tenia a veure una cosa amb l'altra. Jo insistia en que érem de llocs molt diferents i que els xocs de cultures tenien aquestes coses llavors ella accedia no gaire convençuda.

M'explicava que havia deixat l'últim nòvio que tenia perquè quan sortia de festa sempre agafava el cotxe i privava molt. Ella ho trobava molt irresponsable això de conduir borratxo i el va engegar, la Shinobu els tenia molt ben posats.
Ja que sortia el tema li vaig explicar que m'havien retirat el carnet una temporada i que casi em foten a la presó per un episodi boirós on tornava conduint a casa després d'un sopar que es va allargar massa. 
Mentre li explicava la història amb cara de víctima ella m'escrutava molt seriosa amb els seus ulls orientals i a l'acabar em va preguntar has demanat perdó als teus pares?
Al contestar-li que no em va fer prometre que només arribar ho faria.

La Shinobu no volia que se sabés que estàvem junts, li feia molta vergonya i li preocupava moltíssim el què pensarien els altres. Ella representava l'honor del seu poble i allò que fèiem a la seva cabina de forma compulsiva, sovint més d'una vegada, i sense cap mena de compromís previ, estava molt mal fet i la deshonorava. Jo intentava apaivagar els seus remordiments dient-li que no estàvem al Japó, que fèiem bé estant junts perquè ens ho passàvem de puta mare i que no patís pels demés passatgers, que la majoria anaven més cremats que nosaltres, jubilats inclosos, i segur que s'alegraven de veure'ns junts.
Ella ho negava amb el cap i em deia que jo era molt estrany.

La vaig arribar a conèixer una mica en aquells llargs dies de convivència i si ja és complicat per un individu del gènere masculí saber què pensa una dona no diguem com es complica quan hi afegim el factor japonès.

Mai oblidaré el viatge a l'Antàrtida, ni tampoc els amics que vaig fer en aquell trencaglaç més enllà de la fi del món. 
Fa poc la Shinobu em preguntava si coneixia la Sierra de Andújar, vol anar a veure el Linx ibèric. 



novembre 2010