dimecres, 9 de febrer de 2011

Antàrtida i Geòrgia del Sud

La travessa a bord del buc Kapitan Khlebnikov per aigües antàrtiques commemorava el 95è aniversari de l'expedició d'Ernest Shakleton amb el vaixell Endurance i durant els 30 dies que va durar l'aventura cent viatgers d'arreu del món vam reviure alguns moments importants de la seva extraordinària història.

El senyor Shakleton pretenia creuar l'Antàrtida passant pel pol sud però va quedar atrapat en el gel abans de poder arribar al continent. Ell i els seus homes van passar més d'un any presoners al Mar de Weddell fins que el gel va destrossar el vaixell, llavors remolcant a pols els bots salvavides per sobre el glaç van poder arribar a una petita illa deixada de la mà de déu. La història a partir d’aquí comença a agafar tons d’epopeia amb episodis extraordinaris de supervivència humana i és una de les més famoses en les exploracions i navegacions polars.

Confesso que jo sabia ben poca cosa abans d'embarcar-me i quan algú va saber que no havia fet cap foto a l'illa Elefant casi em mata però com és possible??? La importantíssima illa Elefant on els homes del Shakleton es van quedar tirats durant mesos esperant que els vinguessin a buscar, però a quin planeta vius i bla bla bla....
En aquell vaixell Sir Ernest Shakleton era més famós que el Michael Jackson.

El bar era un lloc important. Els primers dies el visitava sovint, la gent que estava sola i no tenia son sempre es trobava allà però quan vaig conèixer la Shinobu ja no el freqüentava tant. Preferia acompanyar-la a l’auditori on s’impartien conferències sobre l’Àntàrtida i també es passaven documentals de les zones polars, jo li deia de seure darrera de tot i així li podia fotre mà però ella no em deixava, es veu que tenia que prendre apunts, la Shinobu era japonesa japonesa.

Vaig estar amb ella les tres quartes parts del viatge, uns 25 dies més o menys. Em va caure molt bé de seguida que la vaig conèixer, estava com una puta cabra i em feia molta gràcia tota la seva...... japonesitat.
De seguida em va xocar el seu particular punt de vista, tenia 37 anys, pels estàndards japonesos una vella, i el fet de no estar encara casada ni amb criatures era tota una desgràcia personal. 

Jo la trobava molt guapa i li deia que segons els estàndards europeus aparentava 10 anys menys i el fet de no estar casada ni amb criatures era una gran notícia. Ella es posava a riure i no em creia, em dius aquestes coses per afalagar-me, haig d'anar amb compte amb tu, em va calar ràpid, la Shinobu era molt intel·ligent.

Ben aviat em va deixar entrar a la seva cabina. Jo vaig malinterpretar aquest gest d'hospitalitat japonesa per culpa d'aquest prisma distorsionador que tinc instal·lat al cervell que em fa veure sexe a tot arreu. Res més lluny de la realitat.
Com em va explicar hi havia dos tipus diferents de japoneses, les que podien separar el sexe de l'amor i gaudien del sexe sense compromís i les més conservadores, les que només feien l'amor amb la persona que estimaven, i ella era de les segones. 

Doncs mira, això és com a Espanya l'hi vaig respondre i jo sóc dels primers o sigui que hauríem de buscar una solució intermèdia, no trobes? Ella es posava a riure i es tapava la boca, després em mirava de reüll i remugava alguna cosa en japonès sota el nas.

Sortint de veure un documental del Shackleton a l'auditori la Shinobu estava molt emprenyada, deia que era un farsant i un egoista (us recordo que el Shackleton era l’explorador irlandès amb qui tot déu es fotia palles per les seves heroïcitats). Ella trobava del tot imperdonable que s'haguessin menjat als gossos que portaven pels trineus. Jo li preguntava que faria ella en una situació límit on hagués de triar entre menjar-se els gossos o palmar-la. Em va respondre que en una situació com aquella hagués disparat a les bèsties i a continuació s'hagués fotut un tret. 
Quan es tractava dels animals podia ser molt radical i em va semblar que parlava seriosament.

La última setmana de viatge vaig abandonar els meus companys d'habitació i em vaig mig instal·lar amb la Shinobu, la seva cabina era dos pisos més avall i quan hi havia mala mar el vaivé disminuïa considerablement. Quan estava marejat la Shinobu em cuidava molt bé, em portava la sopa al llit, em tapava i em donava un petó de bona nit.
Quan li demanava que s'estirés al meu costat ella posava mala cara; li deia que m'anava bé pel mareig però ella no veia què tenia a veure una cosa amb l'altra. Jo insistia en que érem de llocs molt diferents i que els xocs de cultures tenien aquestes coses llavors ella accedia no gaire convençuda.

M'explicava que havia deixat l'últim nòvio que tenia perquè quan sortia de festa sempre agafava el cotxe i privava molt. Ella ho trobava molt irresponsable això de conduir borratxo i el va engegar, la Shinobu els tenia molt ben posats.
Ja que sortia el tema li vaig explicar que m'havien retirat el carnet una temporada i que casi em foten a la presó per un episodi boirós on tornava conduint a casa després d'un sopar que es va allargar massa. 
Mentre li explicava la història amb cara de víctima ella m'escrutava molt seriosa amb els seus ulls orientals i a l'acabar em va preguntar has demanat perdó als teus pares?
Al contestar-li que no em va fer prometre que només arribar ho faria.

La Shinobu no volia que se sabés que estàvem junts, li feia molta vergonya i li preocupava moltíssim el què pensarien els altres. Ella representava l'honor del seu poble i allò que fèiem a la seva cabina de forma compulsiva, sovint més d'una vegada, i sense cap mena de compromís previ, estava molt mal fet i la deshonorava. Jo intentava apaivagar els seus remordiments dient-li que no estàvem al Japó, que fèiem bé estant junts perquè ens ho passàvem de puta mare i que no patís pels demés passatgers, que la majoria anaven més cremats que nosaltres, jubilats inclosos, i segur que s'alegraven de veure'ns junts.
Ella ho negava amb el cap i em deia que jo era molt estrany.

La vaig arribar a conèixer una mica en aquells llargs dies de convivència i si ja és complicat per un individu del gènere masculí saber què pensa una dona no diguem com es complica quan hi afegim el factor japonès.

Mai oblidaré el viatge a l'Antàrtida, ni tampoc els amics que vaig fer en aquell trencaglaç més enllà de la fi del món. 
Fa poc la Shinobu em preguntava si coneixia la Sierra de Andújar, vol anar a veure el Linx ibèric. 



novembre 2010