La travessa a bord del buc Kapitan Khlebnikov per aigües antàrtiques commemorava el 95è aniversari de l'expedició del Shakleton amb el vaixell Endurance i durant els 30 dies que va durar l'aventura 100 viatgers d'arreu del món vam reviure alguns moments importants de la seva odissea.
Sir Ernest Shakleton pretenia creuar l'Antàrtida passant pel pol sud però va quedar atrapat en el gel abans de poder arribar al continent. Ell i els seus homes van passar més d'un any presoners al Mar de Weddell fins que el gel va destrossar el vaixell, llavors remolcant a pols els bots salvavides per sobre el glaç van poder arribar a una petita illa deixada de la mà de déu. La història a partir d'aquí comença a agafar tons d’epopeia amb episodis extraordinaris de supervivència humana; una de les més famoses en les exploracions i navegacions polars.
Jo sabia ben poca cosa abans d'embarcar. A tothom sorprenia que mau hagués sentit a parlar de l'illa Elefant. Com era possible? La conegudíssima illa Elefant on la tripulació de l'Endurance va sobreviure durant mesos esperant que els vinguessin a buscar. A quin món vivia?
En aquell vaixell, el capità Shakleton era més famós que el Michael Jackson.
Les primeres jornades es feien molt llargues i la gent aprofitava per fer vida social al bar del buc. Els primers dies el visitava sovint però quan vaig conèixer la Shinobu preferia acompanyar-la a l’auditori on s’impartien conferències sobre l’Antàrtida i es passaven documentals de fred. Jo volia seure darrere de tot per lligar una mica però ella em feia callar, havia de prendre apunts. Vaig estar amb ella les tres quartes parts del viatge, uns 25 dies més o menys. Em va caure molt bé, era una criatura ben estranya i em feia molta gràcia tota la seva japonesitat.
Els xocs culturals eren evidents. La Shinobu tenia 37 anys, pels estàndards japonesos una vella, i el fet de no estar casada ni amb criatures era tota una desgràcia personal. Jo la trobava molt guapa i segons els estàndards europeus aparentava 10 anys menys, l'intentava convèncer que estar soltera i sense criatures era una gran notícia. Ella somreia però amb un xic de desconfiança.
- Em dius aquestes coses per afalagar-me, haig d'anar amb compte amb tu. La Shinobu era una persona prudent i intel·ligent a parts iguals.
Ben aviat em va deixar entrar a la seva cabina. Jo vaig malinterpretar aquest gest d'hospitalitat nipona per culpa d'aquest prisma distorsionador que tinc instal·lat al cervell que em fa veure sexe a tot arreu. Res més lluny de la realitat.
Sir Ernest Shakleton pretenia creuar l'Antàrtida passant pel pol sud però va quedar atrapat en el gel abans de poder arribar al continent. Ell i els seus homes van passar més d'un any presoners al Mar de Weddell fins que el gel va destrossar el vaixell, llavors remolcant a pols els bots salvavides per sobre el glaç van poder arribar a una petita illa deixada de la mà de déu. La història a partir d'aquí comença a agafar tons d’epopeia amb episodis extraordinaris de supervivència humana; una de les més famoses en les exploracions i navegacions polars.
Jo sabia ben poca cosa abans d'embarcar. A tothom sorprenia que mau hagués sentit a parlar de l'illa Elefant. Com era possible? La conegudíssima illa Elefant on la tripulació de l'Endurance va sobreviure durant mesos esperant que els vinguessin a buscar. A quin món vivia?
En aquell vaixell, el capità Shakleton era més famós que el Michael Jackson.
Les primeres jornades es feien molt llargues i la gent aprofitava per fer vida social al bar del buc. Els primers dies el visitava sovint però quan vaig conèixer la Shinobu preferia acompanyar-la a l’auditori on s’impartien conferències sobre l’Antàrtida i es passaven documentals de fred. Jo volia seure darrere de tot per lligar una mica però ella em feia callar, havia de prendre apunts. Vaig estar amb ella les tres quartes parts del viatge, uns 25 dies més o menys. Em va caure molt bé, era una criatura ben estranya i em feia molta gràcia tota la seva japonesitat.
Els xocs culturals eren evidents. La Shinobu tenia 37 anys, pels estàndards japonesos una vella, i el fet de no estar casada ni amb criatures era tota una desgràcia personal. Jo la trobava molt guapa i segons els estàndards europeus aparentava 10 anys menys, l'intentava convèncer que estar soltera i sense criatures era una gran notícia. Ella somreia però amb un xic de desconfiança.
- Em dius aquestes coses per afalagar-me, haig d'anar amb compte amb tu. La Shinobu era una persona prudent i intel·ligent a parts iguals.
Ben aviat em va deixar entrar a la seva cabina. Jo vaig malinterpretar aquest gest d'hospitalitat nipona per culpa d'aquest prisma distorsionador que tinc instal·lat al cervell que em fa veure sexe a tot arreu. Res més lluny de la realitat.
- Al Japó hi ha dos perfils diferents de dones japoneses, les més modernes que poden separar el sexe de l'amor, i les més conservadores que només fan l'amor amb la persona que estimen. I jo sóc de les segones.
- Doncs mira, a Barcelona passa el mateix i jo sóc dels primers. Hauríem de buscar una solució intermèdia, no trobes?
Ella es posava a riure tapant-se la boca. Em mirava fent-se l'avergonyida i remugava alguna cosa en japonès.
La Shinobu era l'únic passatger del trencaglaç que no sentia una devoció especial pel Shackleton. Tot el contrari, deia que era un farsant i un egoista, trobava imperdonable que s'haguessin menjat als gossos de l'expedició.
- I què faries tu en una situació límit on s'ha de triar entre la supervivència o matar els animals?
- Jo hauria disparat als gossos i després m'hagués disparat a mi. La Shinobu era animalista i parlava molt seriosament.
L'última setmana de viatge vaig abandonar els meus companys d'habitació i em vaig instal·lar a la cabina de la Shinobu, dos pisos més avall on el vaivé de la mala mar disminuïa considerablement. Quan em marejava la Shinobu cuidava de mi, em portava la sopa al llit, em tapava i em feia un petó de bona nit. Li demanava que s'estirés al meu costat, que també m'anava bé pel mareig però ella no veia quina relació tenia una cosa amb l'altra. Jo insistia en el fet diferencial, els xocs culturals tenen aquestes coses, quan es viatja un ha de tenir la ment oberta a noves maneres de veure el món. Ella accedia no gaire convençuda. Ho havia deixat amb la seva parella perquè quan sortien de festa bevia molt i sempre agafava el cotxe. Això de conduir borratxo era tremendament irresponsable i el va acabar deixant. Jo sabia de què parlava, feia poc que m'havien retirat el carnet una temporada i quasi em foten a la presó per culpa d'un sopar que es va allargar massa. M'escoltava amb molta atenció i els seus ulls orientals travessaven la meva mala consciència.
- Has demanat perdó als teus pares?
Vaig contestar-li que no però vaig prometre que en arribar a casa ho faria.
La Shinobu no volia que se sabés que estàvem junts. Li feia molta vergonya i li preocupava què pensava la resta de la tripulació. Ella representava l'honor del seu poble i allò que fèiem a la seva cabina de forma compulsiva, de forma repetida i sense compromís previ, estava molt mal fet i la deshonrava. Intentava tranquil·litzar-la dient-li que no estàvem al Japó, que fèiem bé estant junts perquè ens ho passàvem de puta mare i que no patís per la resta de passatgers. En aquell vaixell tothom anava molt cremat i tothom s'alegrava de veure'ns junts. Ella ho negava amb el cap i em deia que jo era molt estrany.
Jo també la trobava molt estranya però després de dies navegants junts pel mar glaçat de Weddell la vaig arribar a entendre una mica. Les interaccions entre femelles i mascles mai són senzilles, i el factor japonès afegeix encara més misteri a l'apassionant món de la condició humana. Mai oblidaré el viatge a l'Antàrtida, ni tampoc els amics que vaig fer en aquell trencaglaç, més enllà de la fi del món.
- Doncs mira, a Barcelona passa el mateix i jo sóc dels primers. Hauríem de buscar una solució intermèdia, no trobes?
Ella es posava a riure tapant-se la boca. Em mirava fent-se l'avergonyida i remugava alguna cosa en japonès.
La Shinobu era l'únic passatger del trencaglaç que no sentia una devoció especial pel Shackleton. Tot el contrari, deia que era un farsant i un egoista, trobava imperdonable que s'haguessin menjat als gossos de l'expedició.
- I què faries tu en una situació límit on s'ha de triar entre la supervivència o matar els animals?
- Jo hauria disparat als gossos i després m'hagués disparat a mi. La Shinobu era animalista i parlava molt seriosament.
L'última setmana de viatge vaig abandonar els meus companys d'habitació i em vaig instal·lar a la cabina de la Shinobu, dos pisos més avall on el vaivé de la mala mar disminuïa considerablement. Quan em marejava la Shinobu cuidava de mi, em portava la sopa al llit, em tapava i em feia un petó de bona nit. Li demanava que s'estirés al meu costat, que també m'anava bé pel mareig però ella no veia quina relació tenia una cosa amb l'altra. Jo insistia en el fet diferencial, els xocs culturals tenen aquestes coses, quan es viatja un ha de tenir la ment oberta a noves maneres de veure el món. Ella accedia no gaire convençuda. Ho havia deixat amb la seva parella perquè quan sortien de festa bevia molt i sempre agafava el cotxe. Això de conduir borratxo era tremendament irresponsable i el va acabar deixant. Jo sabia de què parlava, feia poc que m'havien retirat el carnet una temporada i quasi em foten a la presó per culpa d'un sopar que es va allargar massa. M'escoltava amb molta atenció i els seus ulls orientals travessaven la meva mala consciència.
- Has demanat perdó als teus pares?
Vaig contestar-li que no però vaig prometre que en arribar a casa ho faria.
La Shinobu no volia que se sabés que estàvem junts. Li feia molta vergonya i li preocupava què pensava la resta de la tripulació. Ella representava l'honor del seu poble i allò que fèiem a la seva cabina de forma compulsiva, de forma repetida i sense compromís previ, estava molt mal fet i la deshonrava. Intentava tranquil·litzar-la dient-li que no estàvem al Japó, que fèiem bé estant junts perquè ens ho passàvem de puta mare i que no patís per la resta de passatgers. En aquell vaixell tothom anava molt cremat i tothom s'alegrava de veure'ns junts. Ella ho negava amb el cap i em deia que jo era molt estrany.
Jo també la trobava molt estranya però després de dies navegants junts pel mar glaçat de Weddell la vaig arribar a entendre una mica. Les interaccions entre femelles i mascles mai són senzilles, i el factor japonès afegeix encara més misteri a l'apassionant món de la condició humana. Mai oblidaré el viatge a l'Antàrtida, ni tampoc els amics que vaig fer en aquell trencaglaç, més enllà de la fi del món.
