Les primeres 4 hores a Bielorússia les vam passar a l'aeroport internacional de Minsk, es veu que ens faltava un paper.
I això que ho vaig mirar i consultar bé abans de marxar però el que no sabia és que la burocràcia d'allà és coneguda per inventar-se normes a darrera hora per treure't la pasta a base de bé.
Vaig deixar el tema de la negociació en mans del Papi que ja havia tingut experiències anteriors per terres ex soviètiques; bàsicament es tracta d'aguantar i saber quan temps estàs disposat a perdre, el preu final és inversament proporcional al temps d'espera, com més temps passa menys pagues.
Ens demanaven 150 euros per cap (el visat valia 90 euros més la carta d'invitació que ens faltava), nosaltres els hi dèiem que no portàvem tants calers a sobre i necessitàvem un caixer. Era mentida, ells sabien que era mentida i nosaltres sabíem que ells ho sabien. No porteu suficients diners? Molt bé, espereu-vos aquí! ens van dir.
A fora feia molt fred i els sofàs eren molt còmodes, a més ens havíem aixecat a les 4 del matí per agafar l'avió o sigui que no semblava tan mala idea apalancar-nos una estoneta i vam decidir esperar a veure què passava.
Després de fer una becaineta i veient que els de l'aduana no afluixaven vam trucar a una agència de viatges de Minsks on la Tatiana, una agradable bielorussa, ens va dir que no calia el paper que ens demanaven, que amb la reserva de l'hotel ja n'hi havia prou. Però, continuava, si el funcionari de torn s'havia fotut bord ella ens podia fer els documents i portar-los a l'aeroport per 40 eurelios per cap. Encara no havíem entrat al país i els euros ens cremaven les butxaques.
Quan el subnormal de l'aeroport va veure que perillava la seva comissió es va mostrar més amable i menys intransigent amb nosaltres però ja era massa tard, la Tatiana estava en camí i ja no volíem saber res de les seves bones intencions.
La Tatiana va arribar al cap d'una hora, ens va tramitar el visat, ens va ajudar a canviar diners i ens va portar fins al nostre hotel.
Per fi érem a Minsk, i el cap de setmana tot just acabava de començar!
Vam provar sort a l'Overtime, una disco que m'havien recomanat molt a prop de l'hotel on estàvem però no ens van deixar entrar, el porter deia que era una festa privada, que provéssim sort al Next. El Next estava a l'hotel Crowne Plaza i va resultar ser una espècie d'híbrid entre local VIP i puticlub de luxe on vam prendre la copa de rigor, bé un parell o tres em sembla, per acabar anant al bar de l'hotel, dos pisos més avall, on vam conèixer la Hanna, l'Angelina i la Elena, les úniques tres noies que vam veure que no semblaven putes.
Eren molt simpàtiques, bé, la Elena no gaire, es veu que només parlava anglès a partir de les cinc, i estaven fent una cervesa abans d'anar cap a l'Africa, un local amb molt bon ambient, ens van convidar a acompanyar-les.
Vaig estar amb la Hanna molta estona, bevíem, ballàvem, xerràvem, tornàvem a beure. Era israeliana, per educació em va semblar no dir-li què pensava d'Israel, l'estat racista i genocida per excel·lència, i vaig preferir ser més diplomàtic explicant-li les festes que m'havia fotut a Tel Aviv i com m'havia agradat Jesuralem. Ella em deia que havia marxat d'allà perquè ni li agradava la guerra ni tenia ganes de fer la mili.
Em va caure molt bé però cap al tard la vaig perdre de vista, saludava vells amics i en feia de nous, la Hanna tenia un cor molt gran. Jo m'estava fotent xupitos amb l'Angelina, el Papi i la Elena, que a aquelles hores ja parlava anglès i la començava a trobar molt més interessant que al principi. Era morena de pell pàl·lida, molt alta, tota ella tenia un aire vampiresc que m'atreïa.
El club Africa tancava, amb els llums encesos la Elena perdia el seu aire malvat i com si ella mateixa ho sabés tornava al silenci i oblidava el seu anglès. La Hanna reapareixia contenta amb nous números a l'agenda i m'abraçava, ara que me la mirava amb un altra llum la trobava més guapa encara.
És extraordinària la plasticitat del cervell, com s'adapta continuament als nous escenaris.
El Papi i jo havíem viscut un divendres llarguíssim de 25 hores i ja era hora de retirar-nos per afrontar el dissabte en condicions.
Continua a Minsk (segona part)
I això que ho vaig mirar i consultar bé abans de marxar però el que no sabia és que la burocràcia d'allà és coneguda per inventar-se normes a darrera hora per treure't la pasta a base de bé.
Vaig deixar el tema de la negociació en mans del Papi que ja havia tingut experiències anteriors per terres ex soviètiques; bàsicament es tracta d'aguantar i saber quan temps estàs disposat a perdre, el preu final és inversament proporcional al temps d'espera, com més temps passa menys pagues.
Ens demanaven 150 euros per cap (el visat valia 90 euros més la carta d'invitació que ens faltava), nosaltres els hi dèiem que no portàvem tants calers a sobre i necessitàvem un caixer. Era mentida, ells sabien que era mentida i nosaltres sabíem que ells ho sabien. No porteu suficients diners? Molt bé, espereu-vos aquí! ens van dir.
A fora feia molt fred i els sofàs eren molt còmodes, a més ens havíem aixecat a les 4 del matí per agafar l'avió o sigui que no semblava tan mala idea apalancar-nos una estoneta i vam decidir esperar a veure què passava.
Després de fer una becaineta i veient que els de l'aduana no afluixaven vam trucar a una agència de viatges de Minsks on la Tatiana, una agradable bielorussa, ens va dir que no calia el paper que ens demanaven, que amb la reserva de l'hotel ja n'hi havia prou. Però, continuava, si el funcionari de torn s'havia fotut bord ella ens podia fer els documents i portar-los a l'aeroport per 40 eurelios per cap. Encara no havíem entrat al país i els euros ens cremaven les butxaques.
Quan el subnormal de l'aeroport va veure que perillava la seva comissió es va mostrar més amable i menys intransigent amb nosaltres però ja era massa tard, la Tatiana estava en camí i ja no volíem saber res de les seves bones intencions.
La Tatiana va arribar al cap d'una hora, ens va tramitar el visat, ens va ajudar a canviar diners i ens va portar fins al nostre hotel.
Per fi érem a Minsk, i el cap de setmana tot just acabava de començar!
Vam provar sort a l'Overtime, una disco que m'havien recomanat molt a prop de l'hotel on estàvem però no ens van deixar entrar, el porter deia que era una festa privada, que provéssim sort al Next. El Next estava a l'hotel Crowne Plaza i va resultar ser una espècie d'híbrid entre local VIP i puticlub de luxe on vam prendre la copa de rigor, bé un parell o tres em sembla, per acabar anant al bar de l'hotel, dos pisos més avall, on vam conèixer la Hanna, l'Angelina i la Elena, les úniques tres noies que vam veure que no semblaven putes.
Eren molt simpàtiques, bé, la Elena no gaire, es veu que només parlava anglès a partir de les cinc, i estaven fent una cervesa abans d'anar cap a l'Africa, un local amb molt bon ambient, ens van convidar a acompanyar-les.
Vaig estar amb la Hanna molta estona, bevíem, ballàvem, xerràvem, tornàvem a beure. Era israeliana, per educació em va semblar no dir-li què pensava d'Israel, l'estat racista i genocida per excel·lència, i vaig preferir ser més diplomàtic explicant-li les festes que m'havia fotut a Tel Aviv i com m'havia agradat Jesuralem. Ella em deia que havia marxat d'allà perquè ni li agradava la guerra ni tenia ganes de fer la mili.
Em va caure molt bé però cap al tard la vaig perdre de vista, saludava vells amics i en feia de nous, la Hanna tenia un cor molt gran. Jo m'estava fotent xupitos amb l'Angelina, el Papi i la Elena, que a aquelles hores ja parlava anglès i la començava a trobar molt més interessant que al principi. Era morena de pell pàl·lida, molt alta, tota ella tenia un aire vampiresc que m'atreïa.
El club Africa tancava, amb els llums encesos la Elena perdia el seu aire malvat i com si ella mateixa ho sabés tornava al silenci i oblidava el seu anglès. La Hanna reapareixia contenta amb nous números a l'agenda i m'abraçava, ara que me la mirava amb un altra llum la trobava més guapa encara.
És extraordinària la plasticitat del cervell, com s'adapta continuament als nous escenaris.
El Papi i jo havíem viscut un divendres llarguíssim de 25 hores i ja era hora de retirar-nos per afrontar el dissabte en condicions.
Continua a Minsk (segona part)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada