dissabte, 3 de març de 2012

Isfahan

La setmana a l'Iran va ser intensa.
Vaig dormir poc, vaig caminar molt i mai vaig estar sol. 
Xiraz, Qom, Teheran i sobretot l’extraordinària Isfahan em van obrir les seves portes i em donaven la millor de les benvingudes.
He volgut reproduir algunes de les vivències que vaig compartir amb els iranians, els protagonistes d’aquest viatge.


La família d’Isfahan

Havia quedat amb sis iranianes a l'Aní, un cafè situat al barri armeni d'Isfahan. Anava amb temps i per això em vaig aturar quan un home de mitjana edat em va abordar, hoooola, oooon vaaaas? Parlava amb anglès molt a poc a poc i em somreia.
Vaig acceptar el grapat de pipes que m'oferia amb la ma. Semblava un pèl retardat.

Amb molta parsimònia m’explicava que era d’un poblet i havia vingut amb el fill i la dona a passar el dia a Isfahan, tenia molta curiositat per la meva procedència i aviat va convidar al fill a unir-se a la conversa, la dona va quedar-se a l’altre acera.
Animava al seu fill a parlar l’anglès amb mi, al cap d’una bona estona vaig comprendre que si parlava tan a poc a poc era perquè volia fer-se entendre. Em va agradar aquell home, ens vam fer fotos amb els mòbils i les compartíem amb el bluetooth, jo no sabia gairé bé com es feia i el fill m’ajudava.
Allà qui era un pèl retardat era jo.

Creuant el pont Khaju vaig accelerar el pas, m’havia entretingut massa amb aquella família i feia tard.


L’home de Xiraz

Portava hores caminant per Xiraz, molta gent em mirava amb curiositat, alguns em donaven la benvinguda al seu país, un home em va aturar.
Enumerava orgullós les llicenciatures dels seus set fill i es mostrava molt curiós sobre mi però quan va saber que tenia 40 anys i no estava casat va quedar molt sorprès. Va tirar el cap una mica enrere i m'escrutava intentant esbrinar què fallava. 
Com érem davant d’una important mesquita funerària la conversa va derivar cap a la religió i quan li vaig confessar que no creia en déu va obrir molt els ulls. Vaig endevinar un punt de decepció en la seva mirada. Definitivament fallava alguna cosa.

Jo l’intentava convèncer de que no era cap mala persona i que la vida no m'anava malament sense dona i déu però no el convencia pas. Ell em mirava d'una altra manera, semblava que li fes una mica de llàstima, i donant la conversa per acabada em va desitjar el millor dels futurs possibles.


El Masood

El trajecte amb autocar d'Isfahan a Xiraz trigava unes set hores. L’home que seia al meu costat era molt atent amb mi, em mostrava el camí dels lavabos quan paràvem i m’oferia menjar i beure que portava.

Quan vam arribar a Xiraz em va fer un gest per acompanyar-lo, el vaig seguir a la cafeteria de la terminal d’autobusos i em va convidar a una pizza i una pepsi. No parlava res d’anglès i amb prou feines vaig saber que es deia Masood, que tenia un fill de 4 anys i que vivia a Isfahan. Després em va demanar un taxi, em va acompanyar a l’hotel i em va ajudar a fer el check in. A l'hora de marxar em va agafar per les espatlles, em va donar tres petons i fent un gest amb el mòbil es va acomiadar.
La veritat, tanta extrema amabilitat em deixà profundament commogut.


El Surush

El que em temia es va fer realitat, l’autocar VIP no feia parada a la ciutat de Qom i em va deixar tirat a l'autopista; es de suposar que els serveis VIP acabaven allà i era jo qui m'havia de buscar la vida per arribar al centre. Eren les sis del matí de negra nit i fotia fred.
Era molt a prop d’una mesquita i arribaven els taxis. En vaig agafar un cap al centre, havia estat tota la nit en ruta i havia dormit molt poc, necessitava descansar.
El jove recepcionista de l’hotel em va dir que no hi havia habitacions lliures però que podia buscar-me un altre hotel del mateix estil. Va fer un parell de trucades i em va dibuixar un mapa. Em va oferir un te però jo tenia ganes d’agafar el llit, li vaig donar les gràcies i vaig començar a tirar.
Sense saber-ho havia anat a parar davant d'una casa que havia estat residència del Khomeini quan el recepcionista em va atrapar. Havia acabat el torn i anava cap a casa seva, l’hotel que m’havia recomanat li anava de pas i vam començar a xerrar. Em preguntava què collons fotia a Qom, ciutat santa xiita i centre d’estudis religiosos del país, mul·làs a punta pala vaja. Jo li explicava que estava llegint un llibre sobre la història d’Orient Mitjà i tenia curiositat.

El Surush em va acompanyar a veure un santuari molt important de la ciutat i m’anava explicant coses, que a Qom la gent fotia mala cara, que tan aspirant a aiatol·là no era bo, que el nord del país era molt bonic... i que anava a comprar el pa i em convidava a esmorzar a casa seva.

Em va presentar el seu germà, la mare no la vaig veure, i això que em va preparar un dels millors esmorzars que he menjat en ma vida. El Surush anava augmentant el grau d’hospitalitat a mesura que passaven les hores.
Començava a fer cara de cansat, ell em convidava a dormir una estona, i a dinar més tard i a sopar. També havia trucat a un amic seu, el Habi, que portava cotxe, per si volia donar un vol per la ciutat.
El Surush i el Habi eren bons amics i sempre feien broma, vam connectar de seguida tot i que em sabia greu no seguir el ritme. 
Necessitava dormir.

Com que ja era migdia vaig pensar que no tenia massa sentit quedar-me a Qom i millor passar el dia i mig que em quedava a la capital del país, Teheran. El Surush i el Habi hi estaven d’acord i també estaven d’acord en portar-m’hi amb cotxe.

No era un favor menor, Teheran era a cent kilòmetres i l'hotel on anava, que m'havien reservat ells, clar, era al cor de la ciutat, una metròpoli de dotze milions de persones amb un tràfic espantós.
Jo portava un cego de no dormir espectacular, no podia evitar riure de les parides d'aquell parell. El Surush ho acabava de deixar amb una noia de Teheran i tornar a la ciutat li portava records dolorosos. El Habi se n'enfotia, li deia que segurament l'havia deixat pel seu pare (el pare estava desaparegut feia anys, havia abandonat la família i aquesta desgràcia familiar era objecte de múltiples parides).
Un cop facturat a l'hotel de Teheran ens vam acomiadar, havien de tornar a Qom per treballar, jo no sabia com donar-los les gràcies, em va saber moltíssim greu separar-me d'aquell parell que havia conegut feia poques hores.


El Morteza

Per fi vaig trobar el Rock Coffee Shop, segons m'havien dit era l'únic local on podies escoltar rock a Isfahan. Quan portava mitja cervesa sense alcohol uns estudiants asseguts a la barra em van convidar a unir-m’hi i compartir el plat de pasta que menjaven.

El Morteza estudiava arqueologia i l'interessava molt l'opinió que jo tenia del seu país. Jo li deia que estava gratament sorprès, els iranians eren molt hospitalaris i m'estaven tractant de puta mare. També l'interessava l'opinió que es tenia a l’exterior de l'Iran, jo li contestava que abans de venir havia rebut dos tipus diferents de consells, per una banda dels que havien estat a l'Iran, molt favorables, i per altra banda dels que no hi havien anat mai, ni hi pensaven anar. Llavors parlàvem de política, de la manipulació dels mitjans, etc.. un segon estudiant es va afegir a la conversa, deia que li sabia molt de greu la imatge que estava donant el govern iranià, que ells no eren així i de cap manera compartien moltes de les seves coses. 
Amb Pink Floyd de fons parlàvem de les armes nuclears, dels Estats Units, d'Israel, Rússia... jo intentava consolar-los dient-li que el govern espanyol tampoc era per tirar coets i que també em faria molta ràbia que la gent es pensés que tots els espanyols són com els subnormals que ens governen, tot i que sabia que no hi havia punt de comparació.

No em van deixar pagar la cervesa, tampoc els taxis que vaig compartir amb el Morteza cap a casa. A Isfahan era un convidat i els convidats no paguen.


El Kouroush

De camí nocturn a Qom l'autocar VIP va fer una parada tècnica a un xiringuito de carretera per pixar i menjar alguna cosa. Vaig mirar la carta a veure què hi havia però era tota en persa. Se'm deuria notar que no entenia res perquè de seguida es va acostar algú a ajudar-me.
Em va demanar un te, que em va convidar, i m'explicava que era bomber i tornava cap a casa després d'un mes treballant fora. De nou a l'autocar vam seure junts i vam estar xerrant tota la nit, m'explicava que havia estudiat psicologia, que no estava casat perquè no volia tenir parella a l'Iran. Deia que la religió perjudicava molt la relació entre homes i dones, que l'islam era una religió que havia nascut al poble àrab i no encaixava bé amb els perses. No entenia perquè anava a Qom.

Li agradava la música espanyola i em va demanar de traduir-li algunes cançons que portava al mòbil. L'autocar VIP continuava fent kilòmetres cap al nord, tots els passatgers dormien excepte nosaltres dos. Connectats als auriculars anàvem repassant tots els èxits atemporals del Julio Iglesias.
 
El Koroush era molt intel·ligent, tenia una cicatriu que li baixava a un costat del nas que li donava un aire interessant. En un món just el Koroush seria un jove bomber que faria molt mal entre l'audiència femenina, però el món no és just i menys encara si has nascut en una dictadura religiosa.
Va baixar a Isfahan.


La Nazanin, l’Aliya, la Fatima, la Shamim, la Sahba i la Mahsa.

Encara no m’havien portat el pastisset de xocolata que ja les sentia riure’s de mi. Les tenia a prop, darrera meu, i vaig parar l’orella, deien paraules en anglès i semblava que es preparaven per abordar-me, jo em vaig girar i les vaig saludar, salam!

La Sahba va prendre la iniciativa i me les va anar presentant una per una, la seva germana Mahsa, la Fàtima de Teheran, la Nazanin, l’Aliya i la Shamim. Tenien de dinou a vint-i-pocs anys i totes estudiaven a les universitats d’Isfahan.
Em preguntaven d’on era, quants anys tenia, si tenia nòvia, si m’agradava l’Iran, si les trobava guapes, si viatjava molt, … moltes coses vaja.
Feia poques hores que havia arribat al país i poc m’imaginava que el meu primer contacte amb els mítics perses fos d'aquella manera.
Jo també preguntava molt, sobretot com vivia una dona a l’Iran, elles contestaven que el vel no el volien per res però s’havien de fotre i l’havien de portar, tampoc podien passejar-se amb homes que no fossin familiars seus i que hi havia una policia especial que s’encarregava de vetllar pel compliment d’aquestes normes. Llavors una esclatava i deia que volia cambiar de religió i les altres li cridaven l'atenció, que no cridés massa.
L’alcohol també estava prohibit però la Sahba deia que si volia em portava a casa seva a beure whisky amb el seu pare.
També m’explicaven que la gent d’Isfahan tenia fama de ser molt garrepes, però elles ho negaven i per demostrar-ho, em convidaven a tot el que menjava o bevia. Jo també volia pagar alguna cosa però no em deixaven.
Tenia la seva conya el tema, les polacas d'Iran i el polaco espanyol barallant-se per veure qui convidava.

M’ho passava bomba. La gent ens mirava, algú amb mala cara, sobretot un home d’edat avançada, feia cara de què s’ha cregut aquest estranger gaudint de les nostres dones, jo no volia causar problemes i elles em deien que em tranquilitzés, que hi havia molt retrògrada masclista a l’Iran.

La Sahba es va posar seriosa, em volia preguntar una cosa i em demanava que fos honest, que li digués la veritat. Jo em vaig posar en guàrdia, aquest tipus de preguntes em fan molta por. Josep, no et giris, darrera teu hi ha el meu ex amb la seva nòvia, vull que te la miris dissimuladament i em diguis si la trobes més guapa que jo.
Respirava tranquil, era una pregunta fàcil, hi havia una resposta correcte i una incorrecte i en aquell cas concret no calia mentir perquè la Sahba era molt més guapa.
Però no sempre hi ha tanta sort, s'han donat casos de preguntes trampa on totes les respostes són incorrectes!

Ens vam fer moltes fotos, ens vam donar els números de mòbil i el facebook. L’últim dia em van acompanyar amb cotxe fins on estava allotjat. En un semàfor ens vam aturar al costat d’un parell que estaven privant dins del cotxe. La Mahsa els va demanar de convidar-me un tast, vam desviar-nos del carrer principal per aparcar en un carreró més apartat i em van oferir un xupito de vodka i una mica de cervesa per tirar-ho avall.
Vam continuar conduint cap al casc antic d’Isfahan. Estava a la glòria, amb la companyia d’aquelles noies extraordinàries, la música rebentant els altaveus i el vodka confortant-me l'estómac. Estava de festa.

Les germanes Shahmohammadi es van acomiadar de mi, jo anava a donar la mà com marca el protocol però elles em van abraçar i aprofitant l’intimitat dels carrerons pobrement il·luminats del casc antic d’Isfahan ens vam donar tres petons.
Vaig tornar a donar les gràcies, vaig baixar del cotxe i vaig veure com s'allunyaven i eren devorades per aquell tràfic salvatge.