dimarts, 29 de maig de 2012

Atenes

M’encanta la nit.
M'ha agradat sempre, des de que tinc ús de raó, li dona un aire a les ciutats que em fascina i és durant la nit quan acostumen a passar les coses que m'interessen.
Havia aterrat al migdia però venia d'una farra mig empalmada amb el vol i necessitava dormir una mica per afrontar la festa de dissabte amb condicions.
A les deu de la nit ja rondava les tavernes de Plaka, als peus de l’Acròpoli d’Atenes.

M'havien aconsellat no gastar-hi molts dies a la capital, però una ciutat que té la Plaça Síntagma, el carrer d’Aristòtil, l'església de la Metamorfosi, amb noms de parades de metro com Monastiraki o Panepistimio, ha de molar! I la millor manera perquè t'entri bé una ciutat és fotre-t'hi una festa.
Vaig quedar-me tota la nit al Roof 45, una terrassa al descobert en un primer pis situat a la zona de Gazi. Els preus picaven una mica però aquell lloc es mereixia cada euro gastat, la música era excel·lent i a pocs llocs es poden degustar pintes de cervesa a l'aire lliure amb vistes al Partenó a ritme d’Immigrant Song.

No desentonava gens entre l’audiència grega, no vaig detectar absolutament cap diferència a nivell físic amb la gent de Barcelona, i aquí hi incloc la distorsió mental que et fan veure les estrangeres més bones. M’agradava ser allà, amb tanta penya passant-s’ho bé i el bon rotllo se'm contagiava. A més semblava que l'alcohol ja no em donava els efectes no desitjats que vaig patir a Beirut. Amb efectes no desitjats no em refereixo a la pèrdua d'equilibri físic i mental, mal de cap, ressaques espantoses, etc.. això encara dura i en alguns casos ha empitjorat; em refereixo als efectes depressius de nostàlgia aguda que et fan sentir incomplert i trobis a faltar algú.
No era el cas, tornava a ser una persona sencera al cent per cent i calia celebrar-ho, vaig cremar tots els euros que em quedaven a la butxaca i ho vaig tancar tot.

Un altre dels efectes no desitjats de la festa és el de llevar-se tard, ja havien tancat l’accés a l'Acròpoli i per compensar-ho vaig anar al museu que hi ha al costat.
De camí un home em va parar i de seguida ens vam fotre a xerrar. Quan va saber que era de Barcelona es va esverar molt i va començar a renegar macagundéu el Messi que va fallar un penalt i els fills de puta dels anglesos han guanyat la copa d'Europa, no és just! Els espanyols, italians i grecs sí que molen però als anglesos els poden donar pel cul! Jo no sabia què contestar però no calia perquè s'ho feia tot ell estic casat amb una basca, saps? de Bilbao, ja m'he divorciat, mira la foto del meu fill! Hi ha un bar d'un amic meu aprop, va vine que et convido a una cervesa, m'encanta parlar amb la gent de Barcelona!

El bar del seu amic tenia massa pinta de puticlub pel meu gust però havia llegit que era de mala educació rebutjar la invitació d'un grec. És veritat que també havia llegit que anés amb compte amb els desconeguts que et conviden a les zones turístiques; heus aquí que em trobava enmig de dos consells que entraven en contradicció. Vaig decidir deixar-me portar per la meva vena més filantròpica i donar-li una oportunitat al meu nou amic.
Hi havia alguns detalls que fallaven en aquell escenari de dos amics que van a prendre alguna cosa. La dona que portava el bar, per exemple, tenia massa pinta de madam i l'única noia que hi havia al local estava massa bona per mirar-me d'aquella manera tan descarada. I l'experiència et fa perdre la fe en els miracles.

El meu amic es dirigia a la cambrera i cridava dues cerveses, aquesta ronda la pago jo que ha vingut el meu amic Josep de Barcelona!!, a continuació es va excusar, havia d’anar a comprar tabac un moment, que no em mogués que ara tornava.

La noia del fons se'm va acostar i es va presentar hola, em dic Tatiana, com estàs?
La Tatiana era d'Ukraïna, tenia els ulls grans i clars i no parava de somriure. Em va demanar si la convidava a prendre alguna cosa. Jo li vaig dir que havia vingut a prendre alguna cosa amb el meu nou amic i tot i que se la veia una noia interessant no estava allà per ella. Ella em va dir que ella també em trobava molt interessant i atractiu, jo li vaig respondre que l'experiència em feia desconfiar i que no creia que fos sincera del tot. Experiència tu? Peró si et veus molt jove, que tens 25, 26 anys? Reconec que em començaven a agradar les mentides de la Tatiana.
Insistia en que la convidés, deuria tenir molta sed pobreta.  
Mira Tatiana, si t'hagués conegut en altres circumstàncies et convidava al que fes falta, sóc una persona molt despresa jo, però no m'agrada que m'enganyin, a més la paraula engany (deception en anglès) s'assembla molt a una paraula que en el meu idioma significa decepció, i així em sento una mica, entre enganyat i decebut.
S'ha de reconèixer que a Grècia se t'encomana el to funest del drama i la tragèdia.

La Tatiana va canviar el gest i es va fer la indignada ho sento josep, però ara sóc jo la que no et crec a tu, la veritat és que no t'interesso gens ni mica!
Vaig agafar la gerra de cervesa i vaig mirar el fons dels seus enormes ulls vaja, sembla que tenim un problema de confiança, oi? Ella va fer que si amb el cap i va somriure de nou, aquest cop crec que sincerament.
Em vaig dirigir a la madam que es mantenia en un segon pla escoltant dissimuladament la nostra conversa aquesta ronda la paga el meu amic, eh?
Me la vaig fotre en dos glop i vaig marxar d'allà.

Els següents dos dies els vaig passar a Nàuplia, el poble més bonic de Grècia segons Javier Reverte, el seu llibre Corazón de Ulises m'acompanyava on anava i és de lectura obligada per tothom qui vulgui visitar el país. Vaig escalar fins el castell, vaig banyar-me a la platja, vaig menjar i vaig beure. Aquell poble era molt bonic, amb els seus carrers, les seves cases, les seves balconades i les seves flors, però allà tot sol m’avorria i vaig decidir tornar a Atenes.

Vaig fer un segon intent d’Acròpoli, aquest cop estava obert. També va haver-hi un segon intent d’estafar-me, un nou amic em portava a un bar molt i molt guapo de músiques del món, amb un ambient multicultural i modern a la vegada i bla bla bla..  Aquesta vegada em va fer mandra seguir el rotllo i em vaig excusar dient-li que tenia pressa.
Primer pensava que era mala sort que tots vinguessin a per mí, ara ja no tinc cap dubte, foto cara de pardillo.

L’última nit la vaig passar a una de les zones més castigades per la crisi, tocant la plaça d'Omónia. Quedava molt a prop de l'hotel i hi vaig anar caminant. Allà vius de primera mà els estralls provocats pel terrorisme financer que sacseja el país, no se m’acut una manera més suau de descriure el que li estan fent a Grècia... espera, un moment, també ens ho estan fent a nosaltres!
La zona era majoritàriament d’immigrants del nord d’Àfrica. Allà sí tenia pinta de guiri, la gent em mirava amb curiositat, de tant en tant m’oferien droga i altres coses que no arribava a entendre; què sinó estava fotent jo allà?
Vaig fer l’últim àpat en un restaurant que no figurarà mai al Trip Advisor ni a la Lonely Planet, era una espècie de menjador per gent amb dificultats, allà servien ranxo tirat de preu i els clients eren majoritàriament gent d'edat avançada, alguns bastant maltractats per la vida.
Mentre esperava que em portessin el menjar vaig fixar-me en l'home que tenia a la taula del costat. No sé si anava molt borratxo o estava malalt, o les dues coses. Cada vegada que acostava la cullera a la boca obria molt els ulls, com si fos l’última vegada que menjaria. Va tenir molta feina per pagar perquè cada vegada que començava a comptar les monedes li queien totes per terra.
El cambrer, era un home molt amable, com la majoria de grecs i gregues amb els que vaig tractar, aquell home però no tractava amb turistes torracollons que es queixen de que la carta no està en el seu idioma, o dels gats que ronden per sota les taules, o de l'aire condicionat. Aquell home treballava amb clientela amb problemes reals i ho feia amb una humanitat i tendresa admirable. Li vaig deixar una bona propina tot i que el menjar no valia res.
Vaig marxar content de Grècia, amb moltes ganes de tornar-hi (com em passa sempre, vaja).

Van ser dies tranquils que vaig viure en soledat amb molt de temps per rumiar, escoltar música i llegir.
Un altre llibre del Javier Reverte marcarà la ruta del proper viatge, i promet bastant. El juliol torno al gran riu.