dimarts, 7 d’agost de 2012

Festival de la Confraternidad Amazónica

El Festival de la Confraternidad Amazónica se celebra cada any del 15 al 20 de juliol a la població colombiana de Leticia, una petita ciutat del riu Amazones a la triple frontera amb Brasil i Perú. Enganxada a Letícia hi tenim Tabatinga, ja al Brasil, i creuant el riu hi tenim la peruana Santa Rosa. La raó d’anar-hi va ser un llibre, un gran llibre, tot i que les seves pàgines exageren un pèl la repercussió de la festa ja que a Colòmbia (i no diguem la resta del món) poc saben de la megafarra que munten aquells dies els amazonenses, com es fan dir amb orgull tots els habitants de l’amazonia.
Tot i ser un esdeveniment local a una zona remota del planeta no deixa de ser una festa, i una festa és una gran excusa per viatjar.

Iquitos

Al Festival hi arribaríem navegant pel riu des d’Iquitos però la Marta no arribava fins l’endemà i mentre l'esperava aprofitava per fer coses que m’agrada fer quan estic sol, perdre'm per zones poc turístiques i relacionar-me amb la gent local.
A Iquitos hi ha Belén, la Venècia pobre diuen, un barri de barraques apuntalades amb estaques al llit del riu. Quan aquest està baix el fang i la porqueria emergeixen a la superfície.
Passejava quan una dona em va cridar l’atenció, que no anés més enllà que era molt perillós i em fotrien la càmera. A mi em va estranyar perquè fins al moment tothom havia estat molt amable però aquella dona em deia que no em confiés, que a partir d’aquell punt entrava en territori hostil.

No era el primer cop que m’avisaven del perill que corria. Els colombians d'altres departaments em van prevenir del perill que suposava viatjar a la selva, els propis amazonenses em deien que anés en compte a les grans ciutats com Bogotà i Medellín, molt perilloses. Els peruans m’advertien dels perills a la frontera colombiana, els colombians que no em refiés dels peruans; tant uns com els altres coincidien en no sortir de festa sol a Tabatinga, ni de conya vamos, els brasilers es liaven a trets amb una facilitat que espantava (Leticia i Tabatinga estan enganxades, pots anar passejant de Colòmbia a Brasil com qui va de Comarruga a Sant Salvador).
Hi havia bones intencions en tots aquells avisos però també és veritat que la por és mala consellera i tots tenim tendència a desconfiar del què no coneixem, i la rivalitat entre nacionalitats agreujava el recel. La Marta de Sabadell i jo de Terrassa coneixem molt bé aquest fenomen, i dels enormes perills i la mala gent que t’espera si t’atreveixes a creuar el Vallés Occidental.
Ens calia una festa de confraternitat.

Relacionar-me amb la gent em costa una mica, sobre tot quan vaig sol, no m’agrada ser el típic plasta que es va fent amic de tothom perquè està penjat. Hi ha llocs però que no cal fer l'esforç i t'hi relaciones de forma natural, la gent de l'amazonia és acollidora i agraeixen la visita dels turistes (no parlo de les tribus indígenes no "assimilades", aquestes reben l'home blanc amb fletxes. I amb raó).
A més no sempre tens la sort de ser atès per dones tan guapes que et reben amb aquells ulls i somriures radiants, i és clar, un està ben educat i les bones maneres i atencions són correspostes.

M’estava fotent una sopa de fideus a un restaurant del centre, el brou no matava i el clima, 35 graus de temperatura i 100% d’humitat, no ajudava gaire a tirar-ho avall, però a la cambrera li deia que tot estava molt bo. Ella em donava les gràcies i reia.
Mentre rosegava un os de pollastre una noia em va demanar per seure a la meva taula. Jo vaig tenir un moment de dubte perquè des de que porto l’ortodòncia em sento una mica incòmode menjant davant de la gent, no muerdo, eh?? em diu, bueno, un poco a veces!, em va picar l'ullet i va seure. Anava molt pintada, amb un vestit arrapat que li marcava totes les virtuts. Em preguntava d’on era i què feia dinant sol,  jo li deia que era una noia molt atractiva i que per ser les dues del migdia feia molt de goig, yo soy de Piura, donde hay las peruanas más guapas!
La conversa va anar pujant de to, tengo algo para ti! i treu una andròmina informàtica, un adaptador de memòries per les càmeres de fer fotos o alguna cosa semblant. Vaja, resulta que una venedora! Molt original s'ha de reconèixer, mira qué bonito! Con esos ojos que tú tienes te hago un precio especial!
Li vaig dir que gràcies però no. Ella no va insistir i amb una reverència es va aixecar i tota ella va anar desfilant cap a la sortida com una model de passarel·la. La cambrera i les seves companyes em miraven de lluny i reien.

La Marta portava mesos viatjant pel continent i just arribar a l'hostal d'Iquitos va retrobar-se amb el Seb, un australià amb qui havien compartit festes setmanes abans milers de kilòmetres al sud. El Seb però era un home nou, viatjava ara amb la bella Anne, una nord-americana que havia conegut recentment de la qual no es volia separar, i com que el passat ja no els importava i només comptava el present van apuntar-se a última hora a confraternitzar-se amb nosaltres.

Leticia

Érem una família molt ben avinguda.
La Marta i jo ja ens havíem fotut unes quantes festes junts i anàvem rodats. L'Anne era molt tranquil·la, de caràcter serè i reservat que amb el temps i la confiança et regalava somriures, abraçades i algun ball. Del Seb no entenia la meitat del què deia però era diversió en estat pur, i un excel·lent cuiner que ens preparava uns bons tiberis al vespre, sempre estava a punt per liar-la. Ara que penso em sembla que va ser l’únic que no es va fotre malalt.
El clima de l’Amazones és letal. Jo vaig emmalaltir la primera nit a la lancha Jorge Raúl (les lanchas són barcasses que transporten mercaderies i passatgers pel riu i no destaquen precisament per la seva velocitat de creuer); dormir a una hamaca navegant l'Amazones té molt de bucòlic però sinó t'abrigues bé a la nit estàs llest. La Marta va menjar alguna cosa pel carrer que no devia i es va passar tot un dia trallant, i l’Anne per donar un toc de misteri a l'aventura, va desmaiar-se mentre passejava sola de nit per una finca de 50 mil metres quadrats.
Va costar trobar-la, no oblidaré el moment que la vaig veure tirada allà, a l'era, al costat del llac, Anne are you ok?!! Are you ok Anne?!!
Quin ensurt! Ens va agafar molta sed.

Després de sopar passàvem per la licoreria del poble a proveir-nos de cerveses, rom i aiguardent que degustàvem al Parque Orellana mentre vèiem els espectacles que cada nit s'hi donava lloc. El final de festa acabava al rombódromo, una nau immensa on hi actuaven bandes en directes i es ballava i bevia fins a la matinada.
Tot i estar engripat vaig mantenir el tipus, a sobre m'havia saltat un bracket del queixal i el filferro ballava ratllant-me la part interior del llavi. Ja estava fins els collons de patir, vaig aprofitar una nit que anava bastant cego per treure'm tota la ferralla de la boca. No tinc pols de cirurgià, i tou com anava em van saltar un parell de brackets més en el procés, la dentista em renyaria però per fi podria menjar el ceviche sense veure les estrelles.

Vam fer molts amics.
El Gustavo i la seva mare havien estat els nostres veïns d'hamaques a bord del Jorge Raul i anaven a Leticia a comerciar i veure uns familiars. El Gustavo era un tiu bastant espavilat i ens donava valuosos consells, vigileu molt quan l’embarcació abandona els ports ja que hi ha alguns venedors ambulants que aprofiten per endur-se les bosses, ens acompanyava a donar una volta pels pobles on fèiem parada i també ens recomanava desfer-nos com més aviat millor de les herbetes i farinetes que hi havia en aquella capseta, no seria gaire ben rebuda a la frontera colombiana.
També hi havia el Juan Carlos, un home immens que es dedicava als negocis sien por sien legal, i la seva dona, vivien just davant del rombódromo i aprofitaven per vendre cervesa fresca. La jornada dedicada a Colòmbia eren dins ballant cumbias i vallenatos i quan em van veure de seguida em van convidar a seure a la seva taula: una silla para el caballero, quieres agua, servesa o aguardiente? Allà l'aiguardent es pren com aquí el Tequila, de cop i mossegant la llima després. Creo que probaré este aguardiente.
Buena elección amigo, aguardiente antioqueño, el mejor de toda Colombia!
No hi faltaven els típics espavilats de torn que s'enganxen a gorrejar tot el que poden, eren una minoria i no resultaven molt pesats... tot i que no podies refiar-te, n’hi havia un que l’endemà ja venia a gorrejar amb els seus col·legues i els vam haver de despistar.

El programa del Festival consisteix en una barreja de competicions esportives, mostres culturals, mercadillo, actuacions, desfilades militars, etc... però el plat fort és l’elecció de la Miss Confraternidad. En participaven tres, la Miss Perú, la Miss Brasil i la Miss Colòmbia i en el moment més emocionant de la festa s’enunciaven els premis: diners en metàl·lic i cirurgies per totes, la tercera rebria una rinoplàstia, la segona uns pits nous i la primera una “operación sonrisa”. La gent cridava embogida! Val, és veritat que aquests premis poden tenir un lleuger tuf masclista però les models se les veia contentes i això és el què compta.
La colombiana tenia tots els números per guanyar, i jugava a casa però qui es va emportar el premi va ser la de Brasil, la meva preferida. Ens vam fer fotos amb la guanyadora i consolàvem la derrotada, ha sido un robo! Eres la más natural! Tú eres la ganadora! Hemos venido de Barcelona para verte! ella plorava i ens donava les gràcies.
Al Festival de la Confraternidad es viuen emocions fortes.

Eix cafeter 

La segona part del viatge vaig estar per l’eix cafeter, una zona de l'interior amb un clima primaveral fresc i saludable. I va ser vagant per aquelles terres que vaig conviure amb dues joves viatgeres.
La primera la vaig conèixer a un autocar de camí entre Armènia i Salento, el trajecte era curt, d’una mitja hora, però va ser suficient per supeditar a ella qualsevol pla que tingués a posteriori. Cap pintava millor que està en companyia d'aquella antropòloga de 21 anys, la Heather se la veia molt maca.
A aquestes alçades em fa una mica de vergonya reconèixer aquesta dependència de la titola, pensava que als quaranta la testosterona ja rondaria nivells que et permeten portar amb dignitat aquestes situacions, però no és el cas. En fi, un va trampejant la vida i les seves febleses com pot.

La vaig convèncer a venir a la casa on m’allotjava, jo ja tenia reserva i ella es va instal·lar a l'habitació del costat. Compartíem balconada i jo m’adormia imaginant que ella venia a dormir al meu llit, els roncs dels seus companys d'habitació no la deixaven dormir i em demanava una mica de lloc al meu costat.
Ni de conya va passar res d’això, al contrari, l’endemà la Heather es va mostrar distant. Durant l’excursió que vam fer al matí no obria boca i contestava a les meves preguntes amb monosíl·labs, no sabia que passava i la situació em començava a carregar. I que consti que no li havia parlat de l’ANC, ni d’ATTAC i encara menys del Chomsky, temes de conversa que intento frenar perquè he vist que provoquen un efecte de centrifugat immediat.
Per sort a Salento vaig conèixer molta més gent, hi havia bastants nord-americans i són els millors viatgers que conec, els homes sobre tot, de seguida un novaiorquès ens va integrar a tota una colla i vam quedar per sopar. Aquell mateix vespre vaig conèixer la Rahel, una altra flor de primavera, què guapa que era, i quines pestanyes tan llargues. Ella marxava a Popayán l’endemà, jo no sabia on era però també hi anava i vam quedar d'anar-hi plegats l'endemà.
El viatge a Popayan va ser molt agradable, jo tenia por que em passés el mateix que amb la Heather, que la nostra amistat fos flor d’un dia, però en aquest cas la convivència va anar força bé i fins i tot se'm va fer curta.
Ella continuava el seu viatge al sud, cap a l’Equador, on l’esperaven uns amics i jo em preparava per enfilar la recta final del viatge a la gran capital.

Bogotá

Tornant al tema del perill.
Tot i que no em va passar res, i en cap moment vaig tenir sensació de perill, és veritat que a Colòmbia hi ha inseguretat i cal anar amb compte. Hi ha detalls reveladors: policia a tot arreu, a vegades militars; a les grans ciutats hi ha zones literalment acordonades on només s'hi entra i surt en taxi, en alguns trajectes nocturns en autocar graven els passatgers amb vídeo abans de sortir; a la televisió el panorama no és per a tirar coets: siguen los asaltos en Barranquilla, 5 muertos por tiroteo en Medellin, violencia contra mujeres en 4 departamentos...
Però el perill més important a Colòmbia, un perill del que ningú t'avisa i és totalment real, és el de les colombianes, i concretament a Medellín. Sembla talment com si els déus de les muntanyes andines i de les jungles amazòniques s'haguessin posat d'acord en convergir totes les gràcies femenines en aquelles dones del departament d'Antioquia, les paisas.
Ara amb la distància reconec que exagero una mica. A Medellín hi vaig estar sol i a vegades un s'obsessiona i entra en una espiral de realimentació on cada cop més veus el què vols veure. En qualsevol cas fou una colombiana nascuda a Medellín amb qui vaig passar els darrers dies a Bogotà.

La Rosa la vaig conèixer el primer dia del meu viatge, quan encara estava volant, seia al costat de l’avió i aviat ens vam fotre a xerrar, era molt guapa i em va convidar a passar junts els meus últims dies de vacances.
Era odontòloga i vaig estar a punt de demanar-li que em retoqués una mica la destrossa de la meva boca però no vaig voler abusar, tenia molta feina. Però va saber trobar temps per mi i m'acompanyava a visitar la ciutat, m'explicava que a Colòmbia hi havia molts odontòlegs i quan li vaig comentar els premis Miss Confraternitat em deia que era normal, la dona colombiana no li fa fàstics a la cirurgia i a la silicona: llavis, nas, pits, cintura, cul, etc... res escapa a la fulla del bisturí.
La Rosa i jo ens agradàvem, al principi semblava que podríem explorar la nostra amistat des d'angles diferents però entre nosaltres i el llit hi havia una enorme paret, un vell enemic que feia temps que no se'm creuava pel davant: el catolicisme. Entre tots els déus andins i amazònics s'hi havia colat el déu cristià  per fotre-hi la grapa i donar el seu toc de gràcia, però a mi de gràcia poca.
Als noranta, a la universitat de capellans on estudiava era molt combatiu amb la religió però ja fa molts anys que vaig abandonar. El catolicisme és un mur impenetrable, i si aconsegueixes obrir alguna esquerda pots crear torsions emocionals del tot indesitjables, Déu no ho vulgui pas.
I jo tampoc no ho volia, no complicar-se la vida ni la dels que t'envolten és un actiu valuós i font de llarga vida. Els dies amb ella, la seva família i amics van ser tranquils, i em van anar bé per descansar una mica de les farres a Leticia i dels kilòmetres d'autocar a l'interior.

Viatjar és una bona manera d'escapar de la rutina i també és la millor manera de conèixer gent diferent, tot i que amb els anys vaig veient que tots ens assemblem més del que sembla a primera vista. Amb més gent vaig viure grans moments, l'Erik de Perth amb qui ens vam fotre una festa a Iquitos i vam connectar de seguida, l'Andrea de Sydney a qui espero veure aviat a Barcelona, els ianquis de Salento... i molts, molts més! Van ser dies molt especials amb moments carregats de màgia.
Encara recordo la nit que la Marta i jo ens vam acomiadar.

Ella havia de tornar a Iquitos i la seva llanxa sortia a les quatre del matí des de l'altra banda del riu. Vam arribar al moll empalmant la festa de la Miss Confraternidad, era negra nit i hi havia un silenci absolut. Una bombeta il·luminava les barques i els pescadors que dormien allà mateix, al ras. Encara era d'hora, vam treure l'ampolla d'aiguardent per fer els últims brindis i posar punt i final a aquella festa extraordinària.
A l'hora de marxar la Marta, en companyia d'altres passatgers, s'allunyava a bord d'una petita embarcació; es veia molt fràgil surant sobre aquell riu immens, un riu que la nit dibuixava infinit i tenebrós.
Vaig apurar l’ampolla i me’n vaig anar cap al rombódromo.