diumenge, 23 de desembre de 2012

Etiòpia (segona part)

Continuació d'Etiòpia (primera part)

La depressió de Danakil

Al Danakil hi falta un cartell a l'entrada que posi Benvingut a l'infern
En aquell desert fa calor, molta calor, i l'activitat volcànica no en facilita la supervivència, però la vida és tossuda i es manifesta a llocs inimaginables. Els àfars porten vivint en aquell desert molts segles i no els hi agraden les visites. Aquest poble de pastors nòmades té molta mala hòstia i allà els estrangers no són benvinguts, aquella és una terra hostil. 

És per això que acompanyant la caravana de ferenjis àvids d'emocions fortes, hi anava un cap àfar local, la seva era una feina "diplomàtica" per resoldre els problemes que ens poguéssim trobar, una espècie de relacions públiques que en comptes de corbata portava fusell. Per si no n'hi hagués prou amb totes aquestes "inconveniències" érem molt a prop de la frontera amb Eritrea, una zona calenta del mapa on de tant en tant passen coses i per que la gent dormís tranquil·la ens escortaven soldats de l'exèrcit etíop.

Érem una gran família! La Marie, una atractiva noia del Quebec que parlava un anglès afrancesat mooooolt arrossegat, tremendament sexi confesso; el Fabio de la Toscana, un excel·lent company de viatge amb qui vaig compartir moltíssimes hores de quatre per quatre per pistes impossibles; la parella d'australians Cat i Brandon, optimistes per naturalesa, no em cansaré mai de repetir-ho, què grans són els australians; l'irlandès Denis que per molt desert a 40 graus que patíssim, per molta manca d'aigua corrent, dutxes i lavabos, per complicada que fos la higiene durant quatre dies, sir Denis anava sempre impecable. El grup de ferenjis el tancaven quatre bielorussos que per trencar una mica el gel van convidar-nos a gintònics la primera nit. De les seves motxilles no paraven de sortir ampolles "siguis on siguis del món, si necessites alcohol, busca un rus" deia molt seriós l'Alexander

No és fàcil arribar-hi però el lloc paga la pena. Aviat oblides a quin planeta vius i entres en aquell nou món d'irrealitat; mars de sal, llacs d'àcid sulfúric..., la vall del Dallol sembla un quadre pintat pel teu col·lega ionqui després de convidar-lo a tripis... i l'estrella indiscutible d'aquell escenari extraterrestre: l'Erta Ale i la seva caldera de lava.

Al campament base vam coincidir amb un altre pack turístic de rostres pàl·lids i tan aviat com aquell sol inclement es va pondre vam iniciar junts l'ascens al volcà, una caminada nocturna d'unes tres hores.
La Marianne era una anglesa que mostrava molt interès en tot el què estava passant a Catalunya, ella treballava a Escòcia i allà hi passen coses semblants. Era genetista i jo aprofitava per preguntar-li sobre Dawkins i la seva creuada contra el creacionisme i la religió "a Etiòpia hi ha una majoria molt important de cristians ortodoxos, molt integristes" em deia. Era veritat, tot déu portava creus penjant del coll i alguns d'ells les tenien tatuades a la cara.
Jo li vaig explicar una conversa que havia tingut dies abans amb el Tekeste quan em confessava que no s'havia llegit El Codi da Vinci perquè li feia por, havia sentit dir que en aquelles pàgines es deien coses lletges sobre Jesús i la seva tropa i al saber que jo era un descregut es va veure amb cor de fer-me preguntes delicades. "No entenc una cosa Josep" deia "mira, jo he nascut en una família cristiana on m'han explicat que el cristianisme és l'únic camí cap a la salvació, i si em desvio una mica cremaré a l'infern. La meva amiga en canvi" m'assenyalava una noia asseguda al seu costat "és musulmana i a casa seva li diuen exactament el mateix. Sembla doncs que anar o no anar a l'infern té més a veure amb la casa on has nascut que cap altre cosa, no? És un tema de pur atzar!"
La Marianne assentia amb el cap "aquest Tekeste és un paio intel·ligent, El Codi da Vinci no li ha de fer por, però ha d'estar preparat per posar en dubte el què creia fins ara". Jo també feia que sí amb el cap "és veritat, de fet és el que li vaig acabar dient i amb molt de tacte per cert. Aquest és un tema delicat i per deferència al Tekeste li vaig estalviar respostes del tipus 'els déus acostumen a ser uns cabronassos sàdics i venjatius'. Aquests temes van arrelats endins i no volia que el Tekeste se sentís malament."

"Completament d'acord Josep". La Marianne no estava d'acord amb mi, estava completament d'acord, i això m'agradava. La conversa fluïa extraordinàriament en aquell escenari de màgia volcànica il·luminat tènuement per la lluna plena.

Una altra conversa estava tenint lloc entre la Marianne i jo, una conversa molt més física i primitiva entre els nostres cossos, una conversa invisible i inaudible però en cap cas indetectable. Era el nostre tercer dia a la depressió del Danakil i la higiene era complicada, caminàvem de nit al mes de novembre i allà hi feia calor. La suor regalimava coll avall, allò era un festival de feromones que voleiaven d'un cos a l'altre lliures de la competència deslleial de desodorants i perfums. La gràcia de tot plegat és que aquella tia em va començar a agradar abans de saber quina cara tenia, podria dir-se que no era la més guapa de l'expedició però tenia un aire de criatura del bosc que m'atreia.
En companyia de la Marianne vaig arribar dalt del cim.

L'espectacle era hipnotitzador, aquell paisatge de roca i foc ens teletransportava al passat quan el món encara era jove. Ferenjis, guies i soldats admiràvem en silenci el mar de lava que teníem a pocs metres de distància.
Per sorpresa el Denis va treure de la seva motxilla una ampolla d'absenta (si necessites alcohol i no trobes russos busca un irlandès), alternàvem els glops amb una ampolla de vi que ens havia regalat el nostre guia, tot un detall. Van ser moments de felicitat viscuda amb especial intensitat amb aquella nova família; ningú volia marxar d'allà, no volíem que aquell moment s'acabés.
Però res dura per sempre i el nostre guia, que era jove però molt savi, va decidir que era hora de marxar, no li feia gaire gràcia tenir al seu càrrec ferenjis borratxos als marges del cràter d'un volcà actiu.

Els camins amb la Marianne se separaven més aviat del desitjat, em va saber greu que tal dispendi de feromones no s'hagués materialitzat en quelcom més palpable. Em vaig acomiadar d'ella assegurant-li que ens veuríem a Edimburg l'estiu que ve, a veure.


Mekele

El recepcionista de l'hostal em va rebre amb un somriure i una encaixada de mans, em va sorprendre ja que la setmana anterior havia estat una mica esquerp. L'explicació d'aquest canvi d'humor era la Marta, una periodista d'Addis Abeba que estava de vacances i s'allotjava al mateix hostal. Em van convidar a beure cervesa amb ells; la Marta estava contenta de veure'm, havien parlat de mi i sabia d'on era, d'on venia i fins i tot a quina habitació dormia. Jo també estava content de conèixer-la, tenia un nom que podia pronunciar i la vaig convidar a sortir de festa amb nosaltres. Va declinar la invitació, estava cansada i volia fer bondat.
Jo volia fer mal, aquella era la meva última nit a Mekele i s'havia de celebrar, el Tekeste havia estat treballant i tenia les butxaques plenes de bitllets, "propines dels ferenjis Josep, aquesta nit convido jo!" 
Ja hi tornàvem a ser, sopar abundant a base d'injera, carn, verdures, arròs i picant, molt picant. La nit es presentava llarga i no m'hi extendré gaire, ja n'he parlat a la primera part i faré referència només a una desagradable trobada amb un altre ferenji. De seguida que em va veure entrar per la porta va venir a presentar-se, era un metge xinès que portava treballant a l'Àfrica una bona temporada "vine Josep que et presentaré la meva nòvia local!" Ella somreia mentre aquell paio l'arrambava per darrera i li magrejava els pits "aquest lloc és de puta mare, eh?! Aquí un pot mostrar-se tal com és!" Els locals se'l miraven amb cara de circumstàncies. "Agafa'n una home! Treu-la a ballar!" Li vaig fer cas, vaig acostar-me a una noia que tenia ullada d'abans, era tan guapa que feia mal i portava estona observant-me, recolzada a la barra, immòbil com una estàtua. Al cap de dos segons d'estar amb ella vaig entendre perquè necessitava suport, portava un pet que no s'aguantava la pobre i feina tenia perquè no em caigués a terra. El xinès no parava de cridar, "toca-la home, toca-la!!" Aquell paio era repugnant i el Tekeste el volia hostiar "odio aquest paio, l'odio!" Era millor marxar, vaig recolzar delicadament aquella fràgil criatura al seu racó i vam sortir per la porta.

Vaig agafar el llit amb ganes, estava molt cansat i al cap de poques hores havia de ser a l'estació d'autobusos per viatjar cap al sud. Vaig despertar-me al cap de mitja hora parlant amb la Marta, havia entrat a la meva habitació i estava asseguda al meu llit. Al meu cervell li va costar una mica assimilar aquell nou escenari, m'hi deuria portar fusionant somnis amb realitat, una realitat embriagada amb brots somnàmbuls. Sovint m'exposo a situacions surrealistes però allò era massa.
Vaig posar-me en guàrdia però la seva veu em tranquil·litzava. "Perquè no m'has contestat les trucades?" La Marta m'havia trucat durant tota la nit, es veu que s'ho havia repensat i volia apuntar-se a la festa. "Em sap greu, no ho he vist fins ara i en poques hores marxo de la ciutat". Em va agafar de la mà, "segur que has de marxar?".

En aquella habitació començava a fer calor, la vaig convidar a estirar-se amb mi dins el llit. La Marta va començar a treure's la roba, portava unes rastes que li arribaven fins a la cintura i li acariciaven aquella pell negra extraordinària, el seu blanquíssim somriure il·luminava tota l’habitació i en el fons dels seus ulls em semblava tornar a veure el foc ardent de l’Erta Ale. Al cap em van venir les espècies, aquella pols vermella màgica, vaig resar al déu rastafari perquè em donés forces.

De matinada el Tekeste em va acompanyar a agafar l’autobús, jo li explicava el que m'acabava de passar "t’ha demanat calers?" "No." "Trobes a faltar alguna cosa?" "Mmmm.. doncs diria que tampoc." "Sembla que li has agradat a la Marta!" Vaja, allò era tot un consol "en qualsevol cas quan arribis a casa passa per l’hospital a veure si tens tots els òrgans". Vam riure, ens vam abraçar i ens vam dir adéu.

Continua a Etiòpia (tercera part)



diumenge, 9 de desembre de 2012

Etiòpia (primera part)

Addis Abeba

No tenia molt clar on anar, feia només quatre dies que havia decidit viatjar cap a Etiòpia i talment em trobava com si m’haguessin teletransportat allà des del menjador de casa meva, sense plans, sense guia i sense coneixement. El meu pas era decidit però ulls experts veien que anava perdut i era un blanc perfecte. No tardaria a tenir companyia.
El Ben es va oferir a orientar-me una mica per la metròpoli. Era un jove emprenedor amb molts plans de futur, actualment treballava a l'alberg on m'allotjava i si no li era familiar era "perquè no el reconeixia sense el mono de feina" deia. Alerta groga.

Quan li vaig parlar de fer algunes excursions pel país el Ben va trucar un amic seu que tenia bons contactes i segurament em donaria un cop de mà. El Matias ja tenia la seva edat, era un vell llop de mar que havia viscut molts anys a bord d'un mercant grec, la seva vida era una pel·lícula d'aventures. Tenia molta cultura i em prometia bons contactes pel que necessités, fins i tot per acostar-me a Juba, la capital del Sudan del Sud. Per demostrar-ho va trucar al consolat davant meu, picant-me l’ullet els demanava que quan jo hi passés a tramitar el visat em tractessin bé. Alerta taronja.

El Matias i el Ben em van recomanar la visita d’un lloc molt especial, una casa 'cultural' on joves estudiants portaven programes de beneficència. Les voluntàries servien te i un vi amb mel que elles mateixes preparaven, tenia un gust estrany però no estava del tot malament. Mentre bevia elles, engalanades amb vestits tradicionals, em treien a ballar danses etíops. Em sentia una mica ridícul fent aquells moviments però em confortava saber que els diners recaptats eren destinats a zones rurals del país amb dificultats.
La Hikma estudiava econòmiques i el seu anglès era perfecte, el seu cos també. De seguida vam connectar i vam quedar que m'acompanyaria l'endemà a passejar per la ciutat i fer-me una mica de guia "ens convides a beure amb tu Josep? Amb els diners ajudes al nostre voluntariat de benefic..." "si si ja n'estic al cas Hikma, endavant!"
M'explicava com era la universitat on estudiava, i les possibilitats que se'ns obrien l'endemà en una ciutat com Addis. Jo li anava dient tot que si, hipnotitzat com estava per aquells ullassos, la Hikma sabia com fer-te sentir bé, era una noia molt agradable. El Ben ballava amb la resta de noies que cada cop més omplien l’habitació, el Maties assegut al meu costat fumava i bevia "relaxa’t amic meu, relaxa’t i gaudeix!" Massa tard vaig veure que les noies que estava convidant s'estaven fotent xampany francès i conyac del bo, amb criteri el preferien al vinatxo que elles mateixes preparaven. Alerta roja.

La meva aportació a la beneficència potser pujaria més del desitjat, vaig demanar la factura.
Aquell paper canviava l'escenari completament.
Vaig aixecar la vista i amb el somriure esborrat de la cara vaig fer un repàs a tota aquella colla. El Ben, aquell jove emprenedor i enrotllat ara em semblava un imbècil ballant d'aquella manera, el vell llop de mar d’en Matias s'havia convertit en un pirata, i les joves estudiants en unes males putes. Ara entenia allò de gaudeix i relaxa't, aquella xifra et podia provocar un atac de cor.
Em vaig emprenyar. Cagant-me amb déu, vaig agafar la factura i li vaig plantar als morros del Matias "tu que ho saps tot i que dones tan bons consells se t'ha oblidat aconsellar-me d'això?!" La resta obria molt els ulls, no vaig caure que els etíops son molt religiosos però en aquells moments no estava per futileses, em vaig esbravar. Porto molts anys escoltant metal i el meu repertori de renecs en anglès és ampli.

No és la primera vegada que me la claven, ni serà la última, però sempre fa ràbia. No feia massa que a Atenes ho havien intentat sense èxit però d'allò ja feia mig any i la meva memòria és fràgil, a sobre em veig incapaç de mantenir la guàrdia alta constantment. Em sembla que ho prefereixo així, m'imposaria un estat de desconfiança que no em deixaria gaudir dels viatges. En qualsevol cas, hòstia puta quina ràbia!!
L'endemà vaig trucar a la Hikma, volia quedar amb ella i que m'expliqués tota aquella farsa. Vam quedar al meu barri, a Bole, una zona amb molta activitat nocturna. Mentre l'esperava els venedors ambulants m'oferien condons i les noies que feien cantonades em convidaven a utilitzar-los. Jo els deia educadament que havia quedat amb una amiga però la Hikma no va aparèixer. Ni aquella nit, ni l'endemà.


Mekele

Havia entrat a l'Àfrica per la porta gran i necessitava un canvi d'aires. Vaig volar cap al nord, a la ciutat de Mekele des d'on iniciaria una de les excursions més al·lucinants que he fet a la meva vida. Encara quedaven uns dies però, l'excursió era la setmana següent i aquella ciutat era perfecte per estar-s'hi el cap de setmana.

El Tekeste, un noi de l'agència amb qui havia contractat el viatge em va venir a buscar a l'aeroport i em va acompanyar a un hostalet prop del centre. El jove de recepció era seriot i quan em va ensenyar la meva habitació em va dir que no hi podia convidar cap noia. "Home, segur que no? Amb aquest llit tan gran? I si n'estic molt enamorat puc?" El Tekeste reia però el recepcionista era inflexible "són les normes, cap noia". Vaig acceptar, tot i que de forma un tant involuntària acabaria trencant la norma.

El Tekeste és un paio de puta mare, vaig tenir molta sort al coneixe'l i la vaig aprofitar. Vaig passar amb ell moltes hores i em posava al dia sobre la història del seu país: la bíblica Kush, l'Abissínia imperial, la multiètnica Etiòpia, l'orgull d'Àfrica... Jo l'escoltava atentament, aprenia moltes coses. Algunes de molt pràctiques com per exemple les diferències de calendari i d'horari. Allà els rellotges van diferent i si per exemple vols quedar amb algú a les set de la tarda li has de dir a la una. Detall important aquest de les hores, oi?? Ja podia anar esperant a la Hikma jo!
Jugàvem al billar, bevíem cervesa i passàvem les tardes apalancats en una espècie de chillouts on la gent es reuneix per fer tertúlia i solucionar el món.

És des d'un d'aquests locals que escric aquestes línies, el Tekeste discuteix amb els seus amics, sembla interessant el que diuen però jo no els entenc, parlen en tigrinya, una de les llengües majoritàries de la vuitantena que hi ha al país. Tots jaiem en terres encoixinats, sona música reggae, no oblidem que sóc en terra rastafari, mengem cacauets, bevem te i fumem tabac (jo no). També masteguem unes herbes que, segons m'explica el Tekeste, t'obren la ment i t'ajuden a concentrar-te.
La droga no és gaire potent però diria que sí que m'ajuda a centrar-me a escriure tot i que l'etíop que tinc asseguda al davant m'ho posa difícil. Es fa complicat descriure com són les dones etíops i qualsevol cosa que escrigui no els hi farà justícia però us ben juro que estan a l'alçada de les totpoderoses bielorusses.

Extraordinàries les festes que ens vam fotre, vam empalmar dijous, divendres i dissabte, i cada nit superava l'anterior. Per sopar compartíem una gran plata de carn i verdures ben condimentats, amb les mans llescàvem l'injera que acompanyava tots els àpats. Les cerveses omplien la taula, en consumia molta per apaivagar l'efecte del picant, omnipresent arreu. El Tekeste hi estava acostumat i se'n fotia a grapats, deia que donava molta potència sexual, per això quan les europees es follen els etíops se'ls emporten cap a casa. Jo ja no em notava la llengua però hi sucava pa confiant en els poders miraculosos d'aquella pols vermella.
Els bars eren fosquíssims i a tot arreu hi havia noies que ballaven amb tu si les convidaves a cervesa. Allà vaig conèixer la Shalom, ballàvem i bevíem mentre el Tekeste li feia festes a la seva amiga, una dona explosiva que semblava una reina egípcia "uauuu Tekeste, aquesta tia és increïble!" "És meva!" em responia, i tots quatre rèiem, se t'encomanava aquell riure i el meu cervell apuntava inconscientment una altra nit memorable.

Aquells balls t'ho treien tot fora de lloc i la meva força de voluntat i capacitat de judici eren governats cada cop més per les parts baixes. La Shalom em va demanar que sortíssim fora que volia parlar amb mi. Se'm volia passar per la pedra i em deia que li posés preu. "Ostres noia, em poses en un compromís, posa'l tu, a veure" va teclejar el número 500 al meu mòbil. Mai m'ha agradat regatejar i canviar un feix de bitllets vells i descolorits per aquella simpàtica ballarina em destrempava una mica. "Mira Shalom, avui deixem-ho estar i demà ja veurem què passa". Ella em va prendre el mòbil i va teclejar el número 200, eren uns 8 euros al canvi, em sembla que li agradava a la Shalom. Vam tornar dins on el Tekeste estava a punt de perdre la cordura ballant amb la seva Cleopatra, vam apurar la cervesa i la Shalom ens va acompanyar a la sortida. Volia que li donés diners "transport, taxi" deia. Al principi m'hi vaig negar i se'm va posar morruda. Em sabia greu, pobre Shalom, havia estat gran part de la nit amb mi i potser no n'havia tret tots els diners que volia, li vaig donar un bitllet que li va tornar el somriure, em va abraçar, em va donar un grandíssim petó i va marxar cap dins.

Tots aquells locals amb aquelles noies treballant-hi podien donar-te una idea equivocada sobre les motivacions reals de voler conèixer un ferenji com jo, ferenji és com anomenen els blancs.
En realitat els homes es mostraven molt més interessats en mi que les dones, les que no treballaven als bars vull dir. La nit de dissabte vaig estar en una festa universitària on només hi havia estudiants, les noies que eren allà no venien a ballar amb tu ni et demanaven que les convidessis a cervesa. Allà era jo qui m'acostava i em presentava amb el millor dels somriures i carregat de bones intencions "encantada de coneixe't Josep" responien, i immediatament s'allunyaven a l'altra punta de la pista. Bé, allò ja s'ajustava més dins l'equilibri universal entre homes i dones.

Continua a Etiòpia (segona part)