dissabte, 12 d’octubre de 2013

Groenlàndia

Dissabte 3 de la matinada, el microbús s'atura i obre les seves portes. Baixant sorprenc una tia pixant al carrer, té els ulls vidriosos i el maquillatge regalima galtes avall, en veure'm intenta apujar-se les calces però es desequilibra i cau a terra. Faig veure que no la veig i em dirigeixo a la part posterior del vehicle per recollir la bossa del maleter, allà sóc testimoni d'una imatge força potent: una altra princesa de la nit entra dins d'un taxi arrossegant-se a quatre potes, literalment, no és una manera de parlar no, va entrar com si fos un gos. A punt d'entrar a l'alberg presencio la millor escena de totes, se m'humitegen els ulls de l'emoció: al bar de la cantonada un paio immens ha sortit a pixar fora, el tiu va tan cego que li costa mantenir l'equilibri i va trontollant per no caure, a poc a poc va girant-se fins a quedar totalment de cara al bar, a dos metres escassos dels clients que són fora fumant. El fred polar no li arronsa la polla que li arriba a mitja cuixa.
Benvinguts al carrer Laugavegur de Reykjavík on cada cap de setmana es viu una de les festes més destroyers del planeta. De la festa islandesa ja en vaig parlar al bloc i pel que he vist no ha canviat gaire o sigui que millor centrem-nos en l'experiència a Groenlàndia, a la terra dels inuits.

Darrerament havia viatjat molt pel meu compte i ara el cos em demanava un viatge en grup. El cos és molt savi i sap què li convé, és per això que sempre intento satisfer totes les seves necessitats, per estrafolàries que semblin algunes. La de conèixer gent és la mar de normal i un viatge en grup és una forma fantàstica de fer-ho.

El grup va sortir molt bo, esplèndid, començant pel nostre guru, el guia.
Els guies són personatges fascinants, la majoria d'ells es rodegen d'una aura mística més o menys sofisticada que atrau molt a les dones. En un viatge d'aquestes característiques el seu rol de mascle alfa es multiplica, ells en són plenament conscients i els cabrons es foten les botes. I a sobre no cal que donin gaires explicacions, l'estil de vida d'un guia dóna poc marge d'error i malentesos, és com portar un post-it enganxat al front on hi diu 'follar i prou'. Tot i que una cosa és conèixer les normes i una altra seguir-les. La llum del nostre guia era molt poderosa i la seva jove ajudant, que aprenia l'ofici, hi havia quedat atrapada com arnes a fogueres nocturnes.

Érem un grup variadet. Teníem l'hostessa madrilenya, que sabia moltes coses i n'explicava moltes més, les anècdotes li vessaven de la boca. El metge andalús era tot el contrari, la seva humilitat i prudència feia que anés deixant anar la seva saviesa en petites dosis, vaig tardar uns dies a adonar-me'n que era un crack
"Jesús, a ver si sabes quién es este tío de la foto" "'Pues el de la derecha eres tú y ese de la izquierda.... mmmmm... se parece a Noam Chomsky, no?" 
"Esa respuesta es correcta!!" El cotó no enganya!
El meu company de llitera era un escalador de Barcelona, les emocions li transpiraven pels porus de la pell, d'aquelles persones que viuen la vida d'una manera totalment desacomplexada; ens acompanyava un altre metge, metgessa en aquest cas, una encantadora criatura de riure contagiós que em va portar de cap uns quants dies, més endavant us ho explico. El grup el tancaven tres mexicanes que posaven molta música a les converses "chaparritoo" "aaaandale". Ara fora conyes, van tenir un paper transcendental en un moment molt delicat, de supervivència pura i dura on tot el grup es debatia entre la vida i la mort: un cop érem acampats enmig del no-res vam descobrir que ens havíem oblidat de comprar cerveses, tota una ironia tenint en compte que vivíem dins un congelador gegant. Quan estàvem a punt de morir de set van treure una ampolla de tequila de la seva motxilla màgica. Dins d'una tenda el senyor José Cuervo presidia una taula de campanya il·luminada per espelmes i somriures i va fer del grup una pinya.

Feia poc menys d'un any que havia visitat un dels llocs més calorosos del món i ara tocava passar fred. Aviat moltes de les coses que havien ocupat la meva ment els últims mesos van quedar en un molt llunyà segon pla: que si el dèficit fiscal, la puta equació d'Slutsky, la crisi dels collons i algun atzucac emocional que no porta enlloc.
Allà havia d'ocupar-me de coses realment importants: combatre el fred. A sobre ens va ploure la majoria dels dies i al fred s'hi va sumar un altre enemic mortal, la humitat: tenir els mitjons secs es convertia en prioritari. Arribats al campament després de les nostres expedicions matineres ens reuníem al voltant de l'objecte més venerat de tots: l'estufa de butà. Allà assecàvem la roba i reposàvem forces. Al vespre, després de sopar, ens trèiem una per una totes les capes de roba i ràpidament ens embotíem dins el sac. Sota les aurores boreals llegia contes a la meva nova família "abrigueu-vos bé, winter is coming! I si sortiu a pixar a mitjanit aneu amb compte, because the night is dark and full of terrors...uuuhhh quina poooor"
Els explicava molt bé i se m'adormien de seguida.

La metge em va agradar ben aviat.
El guia ja ens havia avisat que Groenlàndia desperta la part més primitiva de les persones. En el meu cas no calia, les tinc ben despertes, i només falta que em fotin en un paradís natural en companyia de segons qui perquè se'm desestabilitzin els bioritmes.

La relació amb ella la vaig viure en tres estadis: cordialitat, interès i distància. Les dues primeres fases anàvem bastant compassats però cap al final ella es va distanciar. El perquè no el sé i tampoc li vaig preguntar. Tinc algunes teories però no posaria la mà al foc per cap d'elles. Les dones són criatures insondables i amb els anys que porto fotent el cràpula he après ben poques coses. Però qui fa el que pot no està obligat a més i la veritat, no se'm pot acusar d'esforçar-m'hi poc.

Podria haver passat quelcom ben senzill, de la mateixa manera que algú comença a interessar-te pot deixar de fer-ho, teoria bastant probable que no m'agradava gens. Admetre que no moles... doncs que voleu que us digui, no mola!

Una altra teoria una mica més elaborada és la següent: ens ho estàvem passant molt bé, massa i tot, i quan t'aïlles uns dies en un raconet de món és molt fàcil oblidar-te de la teva vida. Si a casa hi ha gent que t'espera millor pensar-t'ho dues vegades abans d'emocionar-te massa amb algú, les tornades poden ser traumàtiques, sé molt bé del que parlo. A part de les 6 capes de roba ella en portava un parell més de sèrie, sabia protegir-se bastant bé i una bona forma d'evitar-se complicacions és aplicant mesures preventives, o sigui, distància.
Aquesta teoria m'agrada més, no és que deixés d'interessar-li sinó que l'interessava massa!

Més teories; el temps passa molt més a poc a poc per una dona i és ben natural per un home anar massa ràpid, és probable que en alguna etapa del viatge em precipités. I no parlo d'ejaculació precoç, malauradament no vaig tenir l'oportunitat de demostrar les meves aptituds en aquest camp.

Una quarta teoria diu que la tercera fase no va existir i tot van ser imaginacions meves. Hi ha un principi físic que diu que no pots estudiar un fenomen sense alterar-lo. Amb les persones passa una cosa semblant, si se't fot al cap que algú s'ha emprenyat amb tu quan no és veritat et tornes hipersensible i veus fantasmes per tot arreu. Vigila, perquè és llavors quan comences a fotre l'imbècil i pot ser que s'emprenyi de veritat!

En qualsevol cas per mi tot fou ben real i em va costar una mica acceptar-ho, ens ho estàvem passant tan bé... M'ho vaig mirar pel costat positiu, imaginem que el viatge hagués acabat de manera diferent, per exemple compartint les últimes nits el sac de dormir per combatre el fred mentre ella m'ensenya els seus tatuatges secrets, doncs que voleu que us digui, hagués acabat el viatge enconyat perdut, segur. Les ties són uns monstres terribles, estàs un temps amb elles i després les trobes a faltar.
Jo no podia permetre'm una tornada a casa melancòlica, empalmava l'endemà cap a Nova Zelanda i hi havia d'anar d'una sola peça. La distància doncs me la vaig prendre com una amarga medecina que la doctora em prescrivia.

La darrera nit la vam passar a Reykjavík, al punt on havíem començat. Després de sopar els vaig acompanyar cap a l'alberg on dormíem i ens vam acomiadar, tots tornaven l'endemà excepte jo que em quedava una jornada més. Em vaig posar una mica trist.

Me'n vaig anar de festa, tornava a ser dissabte i Laugavegur m'esperava en plena efervescència.
Entre cervesa i cervesa feia una mica de recull de l'experiència als fiords groenlandesos. Al fons de la discoteca hi havia la pista amb una bola de miralls que donava voltes i il·luminava a un grup d'islandesos que ballaven posseïts pels déus nòrdics, en estat salvatge. La bola tenia un efecte hipnòtic, era un bàlsam regenerador que m'anava carregant les piles, els meus peus glaçats despertaven de la hibernació i van començar a moure's, sonava un temazo rere l'altre, vaig somriure.
La sang començava a bullir, em vaig fotre a saltar com un boig.

divendres, 28 de juny de 2013

Costa Est dels Estats Units

Boston

La primera visita a Boston era obligada, cap al Massachussets Institute of Technology, edifici 32, torre D, planta 8, departament de Lingüística i Filosofia.... “El professor Noam Chomsky sis plau?“ 
Una dona de mitjana edat va aixecar els ulls de l’ordinador i m'escrutava per sobre les ulleres, “Qui el demana?” 
“Em dic Josep" 
"Ja té una cita amb ell?" 
Aquella tia em tractava amb una condescendència que no m'agradava gens. "No ben bé, farà un parell de mesos que li vaig escriure comentant que potser passava per aquí i que m'agradaria coneixe'l" 
"El professor Noam Chomsky serà aquí en una estona, podrà saludar-lo però facis càrrec que és un home molt ocupat i té una reunió molt important i bla bla bla ....” O sigui que estava a Boston! No em podia creure la sort que tenia, aquest home no para quiet i no és fàcil enganxar-lo.

No vaig haver d'esperar gaire. Els nervis em van passar de cop quan el vaig veure, Chomsky és un gegant intel·lectual però no en fa ostentació, el tracte amb ell és afable i agradable. Em va preguntar d'on era i a què em dedicava, i què feia als Estats Units. La seva secretària em va preguntar si portava llibres perquè els signés, aquella tia tenia pressa i em volia llargar ràpid, tu calla que estic parlant amb ell, no veus que estàs fotent l'espelma?!
"Porto un llibre per regalar-li, són dos articles del segle XVIII sobre la Guerra de Successió, l'any que ve en farà 300 anys i serà bon moment per llegir-lo"
Ell el fullejava encuriosit "ostres, hi ha els originals, ei, moltes gràcies!"
La secretària tornava a interrompre'ns "Vols que us faci una foto?", aquella dona tenia el protocol ben après. "I tant!" Vaig situar-me al seu costat i mirant a l'objectiu vaig aixecar el polze "És vostè una estrella eh, professor?" Els dos vam riure mentre la secretària immortalitzava el moment.

S'havia de celebrar.
Vaig buscar a la guia algun antro decent per prendre alguna cosa però un cop era dins al Church la música no sonava, tampoc era un antro. Les seves pantalles de plasma retransmetien un esdeveniment transcendental per la vida dels bostonians, un partit de hoquei sobre gel entre Boston i Chicago. Vaig tenir més sort al Great Scott, hi havia música en directe i vaig enganxar dos grups molt bons, només començar la primera banda és va marcar una versió de Game of Thrones que em va convèncer. Aquella gent sabia fidelitzar el públic, vaig demanar-me la cervesa més gran i vaig seure.

No vaig lligar gaire per Amèrica, la vegada que vaig estar més a prop fou durant el segon concert al Great Scott. Hi havia una noia asseguda una mica més endavant que no parava de girar-se, em mirava i li comentava alguna cosa a la seva amiga a cau d'orella. Allò prometia, jo ja m'havia fotut uns quants tancs de cervesa i tenia por que l'alcohol em jugués una mala passada, però no era el cas no, seguia girant-se una vegada, i una altra, i una altra. Jo anava adoptant diferents postures per fer-me l'interessant i amb la última em deuria passar perquè fotent-se les mans al cap va fotre un xiscle "Oh my god!!!" L'amiga i la resta de la colla em miraven amb cares d'horror, alguna cosa no quadrava. Vaig girar-me que no fos que.... efectivament, l'objecte d'atenció no era pas jo sinó una puta tele on Chicago acabava d'empatar el partit en l'últim minut.
Allò va ser el més a prop que vaig estar de lligar.


Nova York

El cap de setmana el vaig passar a Harlem. Tenia ganes d'explorar racons foscos de la gran ciutat i que millor que el barri negre de Nova York.
Durant el dia passejava pels carrers al voltant de la 125 gaudint de l'ampli mostrari religiós de la zona. Arreu s'hi muntaven paradetes improvisades on fidels cantaven extasiats les seves experiències "alabat sia el senyor, al·leluia! quan era jove em fotia crack fins el cul però nostre senyor em va donar una segona oportunitat, al·leluia!, i ara sóc aquí al·leluia!" tothom cantava, picava de mans i movia molt el cap com si aquelles revelacions els rebotessin dins el crani "jo em fotia tones de cocaïna abans d'esmorzar i mai sortia de casa sense la meva pipa, us ben juro que anava de pet a la tomba però al·leluia!, Jesús em va deixar rectificar, al·leluia!"
De tota aquella patuleia els meus preferits eren els Israelite School of Universal Practical Knowledge, una secta supremacista negra que es proclamaven descendents d'una de les dotze tribus d'Israel. Els hauríeu de veure dalt de les tarimes, amb aquella pinta de gangsta, la indumentària post-apocalíptica, i tota aquella imatgeria extrema. En teniu una mostra en aquest vídeo.

Les nits les passava a l'Shrine. Era molt a prop de l'hostal i s'hi podia sopar mentre veies música en directe. Les meves pretensions inicials de sortir fins a rebentar-ho tot van quedar en un no res, no sé si era pel mal temps o què però no em trobava amb l'estat d'ànim òptim per fer nous amics.  I no m'agrada forçar.
Cap problema, vells amics m'esperaven al darrer tram del viatge.


Washington D.C.

A Washington m'esperava l'Anne, una guapíssima americana del sud que havia conegut l'any anterior al cor de l'Amazones (< capítol de Letícia). El seu manso, el Sean, tenia ganes de coneixe'm, havia viscut un any a Granada i parlava una mica el castellà. Aquella parella eren uns amfitrions perfectes, van acollir-me a casa seva i em portaven amunt i avall. Baltimore quedava a prop i al comentar que em feia gràcia veure la terra del McNulty, l'Omar i l'Snoop no van dubtar en acompanyar-m'hi a menjar marisc.

Al cap d'un parell de dies vaig descobrir que la casa on dormia no era d'ells sinó del germà petit del Sean, el Jami, un enginyer superdotat de Cisco. Encara no ens havíem presentat formalment i va triar el pitjor moment per fer-ho, just després de fumar-me un petardo d'una maria explosiva que cultivava una amiga de l'Anne. No estic gaire acostumat a fumar i quan el Jami va seure davant meu disposat a sociabilitzar jo m'agafava ben fort a la cadira reclinable i m'enlairava cap a l'estratosfera.
"Hola Josep! A Espanya qui està per sobre, el govern o l'exèrcit?"
"L'exèrcit està per sobre el govern"
"I què passa si l'exèrcit no li agrada el govern que s'ha votat i ..."
"Ai perdona, no, és el govern qui controla l'exèrcit"
"Ja, i què passa si el govern es torna boig i decideix envair el món?"
Al Jami li agradava jugar i jo no em trobava en el meu millor moment per batusses dialèctiques, prou feina tenia per enfilar una paraula rera altra amb una mínima coherència. Aquella fumada em va deixar totalment fora de combat.
"Vols que t'ensenyi les meves armes, Josep?"
"I tant!"
El Jami m'ensenyava satisfet una lluent 9 mil·límetres dins una caixa plena de munició, jo no m'atrevia a tocar-la i ja considerava seriosament la idea de patir al·lucinacions. Era un militarista convençut que havia treballat com a enginyer al cos de marines, quan ataqués l'enemic no l'enganxaria amb la guàrdia baixa. El Jami és l'exemple perfecte de que la intel·ligència i el sentit comú no tenen perquè anar junts. El seu germà Sean en tenia molt de sentit comú i quan va veure que la meva capacitat de conversa era la d'una ameba va venir al rescat. Mentrestant l'Anne estudiava concentrada la recepta de la seva primera paella, jo havia promès ajudar-la però en aquells moments jo i la meva cadira reclinable travessàvem el núvol d'Oort.

El Sean i el Jami eren la nit i el dia, pacifisme contra bel·licisme, darwinisme o creacionisme, 11 de setembre i teoria de la conspiració. Amb l'Anne havíem visitat el Pentàgon feia poca estona i estava totalment convençuda de la implicació de la Casa Blanca en els atemptats. El Sean i jo teníem la mateixa opinió: el govern ianqui no eren les germanetes de la caritat precisament ni mereixien cap premi Nobel de la pau (els màsters chomskyans en donen fe), però creure'ls responsables d'aquella massacre al cor financer del país era passar-se de la ratlla. El Jami opinava que calia envair una dotzena més de països.

Van ser dies tranquils, relaxats i amb pocs ensurts. Tot va anar bastant rodat i pràcticament no vaig tenir cap problema durant els 10 dies que vaig passar per l'est americà, cosa rara quan viatjo. Semblava que tenia la sort de cara, tenia la flor al cul.

Però el viatge no havia acabat i jo parlava massa aviat. L'Anne m'acompanyava amb cotxe cap a l'aeroport de Washington per iniciar l'operació tornada, d'allà enllaçava a Nova York on volaria cap a Barcelona per gentilesa d'Air Europa (si alguna vegada hi voleu no us perdeu sis plau la delicatessen "rejilla de frankfurt", la cosa més fastigosa que he menjat a 10 mil metres).
"A quina terminal hem d'anar Josep?"
"Espera que miro, a veure, vol Washington/Nova York, a les 05:20pm, dimecres dia 3 de juliol... 3 de juliol??!! Però si queden 2 setmanes pel 3 de juliol!!!!"
Error. M'havia equivocat de data. L'Anne pensava que feia conya, no em veia capaç de fotre cagades com aquesta, però sí amics, en sóc ben capaç! En un tancar i obrir d'ulls la meva tornada plàcida cap a Barcelona es va tornar en un malson: ja no quedaven vols per tornar a Nova York i perdia tots els enllaços cap a casa.
 "Tranquil Josep, agafa el meu mòbil i busca aeroports del voltant, Richmond, Baltimore..." Tot anava ple excepte un vol que sortia de Baltimore en dues hores. Em resistia a comprar-lo perquè era car però no hi havia més collons i ja m'estava fotent nerviós.
"Anne, acabo de comprar un altre vol per 500 dòlars, surt de l'aeroport de Baltimore en dues hores"
L'Anne va entrar el nou destí al GPS per dirigir-nos cap al nord "Esperem que no hi hagi cua"

La interestatal 295 era una festa, jo no havia vist mai tants cotxes en una autopista. Allà embussats em preguntava què collons feia tanta gent anant cap a Baltimore un dimecres a la tarda i començava a semblar-me una idea racional començar a donar-me cops de cap contra la porta.
L'Anne em va assenyalar la guantera i em va demanar que li passés la bosseta del racó. L'Anne era capaç de liar porros, conduir i animar-me al mateix temps, i tot ho feia bé.
"Tranquil Josep, no desesperis, arribarem a temps i agafaràs aquest putu avió" El seu accent del sud tenia efectes sedants i per uns moments em veia dins d'una pel·lícula americana.
Vam arribar a just a temps per volar. Mentre m'acomiadava i li tornava a donar les gràcies pensava que aquella peli no tenia un final gaire bo, el protagonista no només no es follava la tia bona sinó que a més acabava fotent el préssec de la forma més lamentable.


Addenda
Existeix molt material a la xarxa sobre Chomsky per a qui tingui curiositat per saber qui és. Per començar jo sempre recomano aquest documental. Jo ja li havia donat algun protagonisme en els altres blocs que porto, aquest i aquest altre, i ja li tocava una entrada en el de viatges.
Val la pena, sens dubte, si algú d'aquest planeta mereix una excusa per viatjar aquest és Noam Chomsky :)
 













Mother Falcon al Great Scott


dissabte, 16 de març de 2013

Etiòpia (tercera part)

Continuació d Etiòpia (primera part) i Etiòpia (segona part)

Bahir Dar

Els trajectes en bus són un clàssic i a molts països funciona de la mateixa manera. Els vehicles, més o menys atrotinats, van omplint-se de passatgers i bosses fins que ja no hi cap ni una agulla. Quan tothom està extremadament incòmode el motor arrenca i comença a fer kilòmetres.

És una manera barata de veure l'interior i conèixer gent, penseu que tanta proximitat física amb la resta de passatgers et força a intimar una mica. Algun cop follant he tingut la parella més lluny que la família etíop amb qui compartia seient. Tornaven a casa després d'assistir a una festivitat religiosa molt important a Axum i aviat em van convidar a menjar pastanagues.
Les carreteres etíops estan prou bé, el problema és que també les transiten cabres, vaques, burros, camells i moltíssima gent que va amunt i avall convertint el trajecte en una cursa d'obstacles. Va ser dur, portava unes 12 hores anxovat en aquella ferralla amb ganes d'arribar a Bahir Dar, era dissabte i el Tekeste m'havia dit que hi havia molta festa però un no sempre aconsegueix el que es proposa, i a l'Àfrica menys.
El conductor va parar en un poble de mala mort i em va dir que allà ens quedàvem, ja era fosc i si volia anar a Bahir Dar podia continuar l'endemà al matí. El meu cervell endormiscat assimilava com podia la mala notícia mentre mirava el pedregar al costat de la carretera, aquell nou escenari no s'ajustava gaire a la idea de festa que tenia en ment i pensava que aquell tiu s'estava quedant amb mi. Però no, no s'estava quedant amb mi, el trajecte havia acabat i jo em quedava allà, tirat!

Vaig fer el paper del client emprenyat, després del client dialogant, del client suplicant... el conductor va evitar que em rebaixés més mentre assegurava que no hi havia res a fer, era l'únic passatger que anava a l'oest i la carrera no li sortia a compte. Frustrat vaig acceptar els diners que m'oferia per compensar el mal viatge i poder passar la nit a l'hotel del poble. No era mala idea tampoc, la nit anterior no havia dormit i estava cruixit de tantes hores a la carretera, m'aniria bé descansar.
L'"hotel" era una casa senzilla i la família que el regentava va fer el què bonament va poder per acomodar-me el millor possible. L'habitació era molt freda; vaig despullar-me ràpidament, vaig deixar la roba sobre una cadireta de fusta, vaig apagar el llum i em vaig cargolar sota el gruix de llençols i mantes.
A les fosques em recreava amb la idea d'estar desconnectat del món; no parlo del wifi, que no en tenia, sinó que ningú sabia que era allà dormint sota aquelles gruixudes mantes en aquella habitació d'aquella caseta d'aquell poblet al costat d'aquella carretera. I amb ningú m'incloïa jo mateix ja que no tenia la més remota idea d'on era.
Aquesta idea, lluny d'alarmar-me m'agradava i em va fer somriure. Ja començava a entrar en calor, s'estava tan bé... Em vaig adormir.

Un altre clàssic dels viatges és l'atac microbiològic; àcars, polls, puces, mosquits... no tinc manies, ho arreplego tot. Aquelles mantes tan gruixudes donaven vida a tot un ecosistema parasitari que es va acarnissà amb la meva esquena. Un record de la meva curta estada en aquell paratge que m'acompanyaria fins al final del viatge.
Al migdia finalment vaig arribar a Bahir Dar. L'Eyaya, un jove que treballava a l'hotel on m'allotjava es va oferir a acompanyar-me a fer unes quantes gestions, "ves amb compte amb la gent que t'ofereixi excursions al llac i altres històries", m'avisava. Feia un parell d'hores que era a la ciutat i ja estava envoltat per un núvol de gent que em convidava a fer moltes coses. L'Eyaya i jo ens vam anar desempallegant d'ells i quan ja estàvem sols vam anar a fer una cervesa prop del llac.

Era diumenge i la zona estava molt animada. Se'ns va unir un amic seu, el Berachew, parlava un anglès perfecte i estava molt interessat en tot el que estava passant a Espanya. Jo els hi explicava les meves aventures al Danakil i les meves vivències amb el Tekeste, què agradable era trobar-se amb gent local tant de puta mare! Quan el Berachew va saber que havia provat el txat em va dir que el de Bahir Dar era el millor de tota Etiòpia, et feia sentir increïblement bé i si el feies servir per follar era la bomba. Em preguntava què em semblaven les dones etíops i abans de respondre ja m'explicava que ell se n'havia follat moltes, i que eren unes màquines. Tenia una amiga seva infermera que li agradaven els ferenjis, era guapíssima, i que si volia la trucava perquè ens acompanyés. Aquell paio era un pèl bocamoll però estava disposat aguantar-lo si em presentava una infermera.

Vam acabar la cervesa i ens vam dirigir cap al restaurant on havíem quedat amb ella, un local molt conegut a la ciutat on podies sopar mentre gaudies de música en directe, "els etíops estem molt orgullosos de la nostra cultura i ens agrada mostrar-la als estrangers". L'entrada era més cara pels ferenjis i el Berachew es va oferir a regatejar-me el preu si li avançava els calers. Com que sóc gat escaldat em vaig veure obligat a fer les preguntes impertinents de torn que en condicions normals no faries, "una cosa, cadascú paga la seva, eh?" "Home si ens convides l'Eyaya i jo no direm que no..." "Ho sento, però encara em queden uns quants dies de vacances i vaig curt de pasta." "És clar home, ja ho entenem, cap problema!"

Quan vam arribar el local ja era mig ple i els músics escalfaven motors dalt de l'escenari, vam demanar unes quantes cerveses. L'Eyaya feia estona que no obria boca i el fil de la conversa el portava el seu amic, "la meva amiga no trigarà gaire a arribar Josep!" i em picava l'ullet. Jo tenia dubtes "Una cosa, al final ens han fet pagar a l'entrada?" "Si si, mentre ens escorcollaven li he passat els calers al de la porta." "Mmmm... val." Jo li havia avançat més diners del compte perquè no ho tenia just, calia més preguntes impertinents, "Val, m'has de tornar el canvi doncs." "Com?" "Dic que si la meva entrada costava 150 i te n'he donat 200 me'n deus 50". I ell "si si, 200 els tres, ja li he pagat al de la porta." "Val, però hem quedat que cadascú es paga la seva, oi? Jo pago 150 i vosaltres la resta." "Com?" Aquell paio m'estava fotent nerviós i l'Eyaya mirava a terra.
Vaig aturar un cambrer que passava pel costat de la taula, "perdoni, quin és el preu que paguem els estrangers per entrar al restaurant?" "Aquí no cobrem entrada senyor."
Ja hi tornàvem a ser. L'Eyaya no sabia on fotre's, vaig agafar el Berachew pel braç "que t'ho dic de debò Josep, pregunta-li al de la porta, ja veuràs!" "Clar, li pregunto en amhàric, oi? Mira, o em tornes els calers ara mateix o et munto un pollastre que te'n recordaràs" "No et posis nerviós Josep, anem a parlar fora...".  El tenia ben agafat i molta gent del local ja ens estava mirant, vaig cridar "Torna'm els calers!!". Un tiu immens amb corbata s'acostava quan el Berachew va fotre la mà a la butxaca, va deixar anar els 200 birs sobre la taula i va marxar corrents. L'Eyaya encara mirava a terra, aquell xaval em començava a caure malament "Però tu quins collons d'amics tens?!!"
El tiu immens amb corbata era l'amo del restaurant i quan va estar al cas del que havia passat va fotre fora l'Eyaya i em va convidar a barra lliure, per les molèsties va dir. Va ser molt amable, tantes emocions fortes m'havien donat molta sed.

L'última jornada al país va ser molt tranquil·la. Al matí vaig navegar pel llac Tana en companyia de locals i ferenjis. A bord d'una petita embarcació vaig conèixer la Sivan, una israeliana guapíssima que va aconseguir en temps rècord aparcar tots els meus prejudicis sobre els turistes israelians. Vam estar junts només mig dia però l'efecte que em va provocar aquella criatura del mitjà orient fou tan intensa que em vaig haver d'esforçar per no fotre una bestiesa, el seu somriure m'esclatava a la cara i em sacsejava de dalt a baix. L’alemanot que tenia al costat em va caure malament des del principi, es disputava amb mi l'atenció de la bella Sivan i jugava brut "ostres Josep, són puces això que tens als braços? Hauries de rentar-te tota la roba, eh?" la sarna ja em baixava colzes avall però a la Sivan no semblava importar-li, em somreia i a sobre aguantava estoicament l'intercanvi d'anècdotes (desagradables) que es tenen quan es viatja amb israelians. Era injust pobra, i a sobre va ser l'única que no es va queixar de la clavada de preus dels monestirs.
La Sivan havia estudiat a Madrid i tenia planejat tornar-hi aviat "avisa'm si passes a prop de Barcelona, amb molt de gust t'ensenyaré la ciutat Sivan". Ella no em va convidar a visitar-la a Tel Aviv, segurament perquè sabia que diria que sí.


Davant de l'hotel hi havia una colla que es guanyaven la vida enllustrant sabates al carrer, jo hi feia parada sovint i aprofitava per descansar una mica. Eren gent molt ben parida, havia passat molt bones estones amb ells i em volia acomiadar. Mentre em raspallaven les espardenyes xerràvem i rèiem, sobretot quan els hi enumerava les vegades que m'havien timat al seu país, allò els hi feia molta gràcia.
L'enllustrador raspallava amb ganes però aquelles espardenyes no les faria netes, la sal del Danakil les havia malmès irremeiablement.  

Tres xavals s'acostaven caminant pel carrer, el del mig em mirava somrient i va aixecar el polze amb la mà, s'assemblava molt a... no pot ser! "si si, sóc jo, el Berachew!!" Els seus acompanyants també reien "aquest cabró et volia fotre els calers, eh, ferenji?" La meva cara era un poema, allà va començar a riure tothom, fins i tot la venedora ambulant plorava de riure.

Va ser la quarta vegada que trepitjava l'Àfrica, la primera que hi anava pel meu compte i com us podeu imaginar l'experiència va ser molt diferent. Un salt al buit en solitari d'aquesta mena es viu més intensament i et posa a prova a diari, davant teu sorgeixen nous escenaris amb nous protagonistes i un mai acaba de controlar la situació. T'ho has de prendre amb calma perquè és un procés d'adaptació constant i costa, i pels que no estem preparats ni a casa nostra costa encara més.
Però val la pena. És quan aconsegueixes sortir de la teva bombolla.... diguéssim cultural, o social, que te'n dones compte de les teves mancances, dels teus prejudicis, de les teves debilitats i de la teva ignorància.
Marxava d'allà sense entendre moltes de les coses que m'havien passat, no m'havia enterat de la pel·lícula, vaja. Em sembla que aniré a veure el Tekeste perquè me l'expliqui.