divendres, 28 de juny de 2013

Costa Est dels Estats Units

Boston

La primera visita a Boston era obligada, cap al Massachussets Institute of Technology, edifici 32, torre D, planta 8, departament de Lingüística i Filosofia.... “El professor Noam Chomsky sis plau?“ 
Una dona de mitjana edat va aixecar els ulls de l’ordinador i m'escrutava per sobre les ulleres, “Qui el demana?” 
“Em dic Josep" 
"Ja té una cita amb ell?" 
Aquella tia em tractava amb una condescendència que no m'agradava gens. "No ben bé, farà un parell de mesos que li vaig escriure comentant que potser passava per aquí i que m'agradaria coneixe'l" 
"El professor Noam Chomsky serà aquí en una estona, podrà saludar-lo però facis càrrec que és un home molt ocupat i té una reunió molt important i bla bla bla ....” O sigui que estava a Boston! No em podia creure la sort que tenia, aquest home no para quiet i no és fàcil enganxar-lo.

No vaig haver d'esperar gaire. Els nervis em van passar de cop quan el vaig veure, Chomsky és un gegant intel·lectual però no en fa ostentació, el tracte amb ell és afable i agradable. Em va preguntar d'on era i a què em dedicava, i què feia als Estats Units. La seva secretària em va preguntar si portava llibres perquè els signés, aquella tia tenia pressa i em volia llargar ràpid, tu calla que estic parlant amb ell, no veus que estàs fotent l'espelma?!
"Porto un llibre per regalar-li, són dos articles del segle XVIII sobre la Guerra de Successió, l'any que ve en farà 300 anys i serà bon moment per llegir-lo"
Ell el fullejava encuriosit "ostres, hi ha els originals, ei, moltes gràcies!"
La secretària tornava a interrompre'ns "Vols que us faci una foto?", aquella dona tenia el protocol ben après. "I tant!" Vaig situar-me al seu costat i mirant a l'objectiu vaig aixecar el polze "És vostè una estrella eh, professor?" Els dos vam riure mentre la secretària immortalitzava el moment.

S'havia de celebrar.
Vaig buscar a la guia algun antro decent per prendre alguna cosa però un cop era dins al Church la música no sonava, tampoc era un antro. Les seves pantalles de plasma retransmetien un esdeveniment transcendental per la vida dels bostonians, un partit de hoquei sobre gel entre Boston i Chicago. Vaig tenir més sort al Great Scott, hi havia música en directe i vaig enganxar dos grups molt bons, només començar la primera banda és va marcar una versió de Game of Thrones que em va convèncer. Aquella gent sabia fidelitzar el públic, vaig demanar-me la cervesa més gran i vaig seure.

No vaig lligar gaire per Amèrica, la vegada que vaig estar més a prop fou durant el segon concert al Great Scott. Hi havia una noia asseguda una mica més endavant que no parava de girar-se, em mirava i li comentava alguna cosa a la seva amiga a cau d'orella. Allò prometia, jo ja m'havia fotut uns quants tancs de cervesa i tenia por que l'alcohol em jugués una mala passada, però no era el cas no, seguia girant-se una vegada, i una altra, i una altra. Jo anava adoptant diferents postures per fer-me l'interessant i amb la última em deuria passar perquè fotent-se les mans al cap va fotre un xiscle "Oh my god!!!" L'amiga i la resta de la colla em miraven amb cares d'horror, alguna cosa no quadrava. Vaig girar-me que no fos que.... efectivament, l'objecte d'atenció no era pas jo sinó una puta tele on Chicago acabava d'empatar el partit en l'últim minut.
Allò va ser el més a prop que vaig estar de lligar.


Nova York

El cap de setmana el vaig passar a Harlem. Tenia ganes d'explorar racons foscos de la gran ciutat i que millor que el barri negre de Nova York.
Durant el dia passejava pels carrers al voltant de la 125 gaudint de l'ampli mostrari religiós de la zona. Arreu s'hi muntaven paradetes improvisades on fidels cantaven extasiats les seves experiències "alabat sia el senyor, al·leluia! quan era jove em fotia crack fins el cul però nostre senyor em va donar una segona oportunitat, al·leluia!, i ara sóc aquí al·leluia!" tothom cantava, picava de mans i movia molt el cap com si aquelles revelacions els rebotessin dins el crani "jo em fotia tones de cocaïna abans d'esmorzar i mai sortia de casa sense la meva pipa, us ben juro que anava de pet a la tomba però al·leluia!, Jesús em va deixar rectificar, al·leluia!"
De tota aquella patuleia els meus preferits eren els Israelite School of Universal Practical Knowledge, una secta supremacista negra que es proclamaven descendents d'una de les dotze tribus d'Israel. Els hauríeu de veure dalt de les tarimes, amb aquella pinta de gangsta, la indumentària post-apocalíptica, i tota aquella imatgeria extrema. En teniu una mostra en aquest vídeo.

Les nits les passava a l'Shrine. Era molt a prop de l'hostal i s'hi podia sopar mentre veies música en directe. Les meves pretensions inicials de sortir fins a rebentar-ho tot van quedar en un no res, no sé si era pel mal temps o què però no em trobava amb l'estat d'ànim òptim per fer nous amics.  I no m'agrada forçar.
Cap problema, vells amics m'esperaven al darrer tram del viatge.


Washington D.C.

A Washington m'esperava l'Anne, una guapíssima americana del sud que havia conegut l'any anterior al cor de l'Amazones (< capítol de Letícia). El seu manso, el Sean, tenia ganes de coneixe'm, havia viscut un any a Granada i parlava una mica el castellà. Aquella parella eren uns amfitrions perfectes, van acollir-me a casa seva i em portaven amunt i avall. Baltimore quedava a prop i al comentar que em feia gràcia veure la terra del McNulty, l'Omar i l'Snoop no van dubtar en acompanyar-m'hi a menjar marisc.

Al cap d'un parell de dies vaig descobrir que la casa on dormia no era d'ells sinó del germà petit del Sean, el Jami, un enginyer superdotat de Cisco. Encara no ens havíem presentat formalment i va triar el pitjor moment per fer-ho, just després de fumar-me un petardo d'una maria explosiva que cultivava una amiga de l'Anne. No estic gaire acostumat a fumar i quan el Jami va seure davant meu disposat a sociabilitzar jo m'agafava ben fort a la cadira reclinable i m'enlairava cap a l'estratosfera.
"Hola Josep! A Espanya qui està per sobre, el govern o l'exèrcit?"
"L'exèrcit està per sobre el govern"
"I què passa si l'exèrcit no li agrada el govern que s'ha votat i ..."
"Ai perdona, no, és el govern qui controla l'exèrcit"
"Ja, i què passa si el govern es torna boig i decideix envair el món?"
Al Jami li agradava jugar i jo no em trobava en el meu millor moment per batusses dialèctiques, prou feina tenia per enfilar una paraula rera altra amb una mínima coherència. Aquella fumada em va deixar totalment fora de combat.
"Vols que t'ensenyi les meves armes, Josep?"
"I tant!"
El Jami m'ensenyava satisfet una lluent 9 mil·límetres dins una caixa plena de munició, jo no m'atrevia a tocar-la i ja considerava seriosament la idea de patir al·lucinacions. Era un militarista convençut que havia treballat com a enginyer al cos de marines, quan ataqués l'enemic no l'enganxaria amb la guàrdia baixa. El Jami és l'exemple perfecte de que la intel·ligència i el sentit comú no tenen perquè anar junts. El seu germà Sean en tenia molt de sentit comú i quan va veure que la meva capacitat de conversa era la d'una ameba va venir al rescat. Mentrestant l'Anne estudiava concentrada la recepta de la seva primera paella, jo havia promès ajudar-la però en aquells moments jo i la meva cadira reclinable travessàvem el núvol d'Oort.

El Sean i el Jami eren la nit i el dia, pacifisme contra bel·licisme, darwinisme o creacionisme, 11 de setembre i teoria de la conspiració. Amb l'Anne havíem visitat el Pentàgon feia poca estona i estava totalment convençuda de la implicació de la Casa Blanca en els atemptats. El Sean i jo teníem la mateixa opinió: el govern ianqui no eren les germanetes de la caritat precisament ni mereixien cap premi Nobel de la pau (els màsters chomskyans en donen fe), però creure'ls responsables d'aquella massacre al cor financer del país era passar-se de la ratlla. El Jami opinava que calia envair una dotzena més de països.

Van ser dies tranquils, relaxats i amb pocs ensurts. Tot va anar bastant rodat i pràcticament no vaig tenir cap problema durant els 10 dies que vaig passar per l'est americà, cosa rara quan viatjo. Semblava que tenia la sort de cara, tenia la flor al cul.

Però el viatge no havia acabat i jo parlava massa aviat. L'Anne m'acompanyava amb cotxe cap a l'aeroport de Washington per iniciar l'operació tornada, d'allà enllaçava a Nova York on volaria cap a Barcelona per gentilesa d'Air Europa (si alguna vegada hi voleu no us perdeu sis plau la delicatessen "rejilla de frankfurt", la cosa més fastigosa que he menjat a 10 mil metres).
"A quina terminal hem d'anar Josep?"
"Espera que miro, a veure, vol Washington/Nova York, a les 05:20pm, dimecres dia 3 de juliol... 3 de juliol??!! Però si queden 2 setmanes pel 3 de juliol!!!!"
Error. M'havia equivocat de data. L'Anne pensava que feia conya, no em veia capaç de fotre cagades com aquesta, però sí amics, en sóc ben capaç! En un tancar i obrir d'ulls la meva tornada plàcida cap a Barcelona es va tornar en un malson: ja no quedaven vols per tornar a Nova York i perdia tots els enllaços cap a casa.
 "Tranquil Josep, agafa el meu mòbil i busca aeroports del voltant, Richmond, Baltimore..." Tot anava ple excepte un vol que sortia de Baltimore en dues hores. Em resistia a comprar-lo perquè era car però no hi havia més collons i ja m'estava fotent nerviós.
"Anne, acabo de comprar un altre vol per 500 dòlars, surt de l'aeroport de Baltimore en dues hores"
L'Anne va entrar el nou destí al GPS per dirigir-nos cap al nord "Esperem que no hi hagi cua"

La interestatal 295 era una festa, jo no havia vist mai tants cotxes en una autopista. Allà embussats em preguntava què collons feia tanta gent anant cap a Baltimore un dimecres a la tarda i començava a semblar-me una idea racional començar a donar-me cops de cap contra la porta.
L'Anne em va assenyalar la guantera i em va demanar que li passés la bosseta del racó. L'Anne era capaç de liar porros, conduir i animar-me al mateix temps, i tot ho feia bé.
"Tranquil Josep, no desesperis, arribarem a temps i agafaràs aquest putu avió" El seu accent del sud tenia efectes sedants i per uns moments em veia dins d'una pel·lícula americana.
Vam arribar a just a temps per volar. Mentre m'acomiadava i li tornava a donar les gràcies pensava que aquella peli no tenia un final gaire bo, el protagonista no només no es follava la tia bona sinó que a més acabava fotent el préssec de la forma més lamentable.


Addenda
Existeix molt material a la xarxa sobre Chomsky per a qui tingui curiositat per saber qui és. Per començar jo sempre recomano aquest documental. Jo ja li havia donat algun protagonisme en els altres blocs que porto, aquest i aquest altre, i ja li tocava una entrada en el de viatges.
Val la pena, sens dubte, si algú d'aquest planeta mereix una excusa per viatjar aquest és Noam Chomsky :)
 













Mother Falcon al Great Scott