dissabte, 12 d’octubre de 2013

Groenlàndia

Dissabte 3 de la matinada, el microbús s'atura i obre les seves portes. Baixant sorprenc una tia pixant al carrer, té els ulls vidriosos i el maquillatge regalima galtes avall, en veure'm intenta apujar-se les calces però es desequilibra i cau a terra. Faig veure que no la veig i em dirigeixo a la part posterior del vehicle per recollir la bossa del maleter, allà sóc testimoni d'una imatge força potent: una altra princesa de la nit entra dins d'un taxi arrossegant-se a quatre potes, literalment, no és una manera de parlar no, va entrar com si fos un gos. A punt d'entrar a l'alberg presencio la millor escena de totes, se m'humitegen els ulls de l'emoció: al bar de la cantonada un paio immens ha sortit a pixar fora, el tiu va tan cego que li costa mantenir l'equilibri i va trontollant per no caure, a poc a poc va girant-se fins a quedar totalment de cara al bar, a dos metres escassos dels clients que són fora fumant. El fred polar no li arronsa la polla que li arriba a mitja cuixa.
Benvinguts al carrer Laugavegur de Reykjavík on cada cap de setmana es viu una de les festes més destroyers del planeta. De la festa islandesa ja en vaig parlar al bloc i pel que he vist no ha canviat gaire o sigui que millor centrem-nos en l'experiència a Groenlàndia, a la terra dels inuits.

Darrerament havia viatjat molt pel meu compte i ara el cos em demanava un viatge en grup. El cos és molt savi i sap què li convé, és per això que sempre intento satisfer totes les seves necessitats, per estrafolàries que semblin algunes. La de conèixer gent és la mar de normal i un viatge en grup és una forma fantàstica de fer-ho.

El grup va sortir molt bo, esplèndid, començant pel nostre guru, el guia.
Els guies són personatges fascinants, la majoria d'ells es rodegen d'una aura mística més o menys sofisticada que atrau molt a les dones. En un viatge d'aquestes característiques el seu rol de mascle alfa es multiplica, ells en són plenament conscients i els cabrons es foten les botes. I a sobre no cal que donin gaires explicacions, l'estil de vida d'un guia dóna poc marge d'error i malentesos, és com portar un post-it enganxat al front on hi diu 'follar i prou'. Tot i que una cosa és conèixer les normes i una altra seguir-les. La llum del nostre guia era molt poderosa i la seva jove ajudant, que aprenia l'ofici, hi havia quedat atrapada com arnes a fogueres nocturnes.

Érem un grup variadet. Teníem l'hostessa madrilenya, que sabia moltes coses i n'explicava moltes més, les anècdotes li vessaven de la boca. El metge andalús era tot el contrari, la seva humilitat i prudència feia que anés deixant anar la seva saviesa en petites dosis, vaig tardar uns dies a adonar-me'n que era un crack
"Jesús, a ver si sabes quién es este tío de la foto" "'Pues el de la derecha eres tú y ese de la izquierda.... mmmmm... se parece a Noam Chomsky, no?" 
"Esa respuesta es correcta!!" El cotó no enganya!
El meu company de llitera era un escalador de Barcelona, les emocions li transpiraven pels porus de la pell, d'aquelles persones que viuen la vida d'una manera totalment desacomplexada; ens acompanyava un altre metge, metgessa en aquest cas, una encantadora criatura de riure contagiós que em va portar de cap uns quants dies, més endavant us ho explico. El grup el tancaven tres mexicanes que posaven molta música a les converses "chaparritoo" "aaaandale". Ara fora conyes, van tenir un paper transcendental en un moment molt delicat, de supervivència pura i dura on tot el grup es debatia entre la vida i la mort: un cop érem acampats enmig del no-res vam descobrir que ens havíem oblidat de comprar cerveses, tota una ironia tenint en compte que vivíem dins un congelador gegant. Quan estàvem a punt de morir de set van treure una ampolla de tequila de la seva motxilla màgica. Dins d'una tenda el senyor José Cuervo presidia una taula de campanya il·luminada per espelmes i somriures i va fer del grup una pinya.

Feia poc menys d'un any que havia visitat un dels llocs més calorosos del món i ara tocava passar fred. Aviat moltes de les coses que havien ocupat la meva ment els últims mesos van quedar en un molt llunyà segon pla: que si el dèficit fiscal, la puta equació d'Slutsky, la crisi dels collons i algun atzucac emocional que no porta enlloc.
Allà havia d'ocupar-me de coses realment importants: combatre el fred. A sobre ens va ploure la majoria dels dies i al fred s'hi va sumar un altre enemic mortal, la humitat: tenir els mitjons secs es convertia en prioritari. Arribats al campament després de les nostres expedicions matineres ens reuníem al voltant de l'objecte més venerat de tots: l'estufa de butà. Allà assecàvem la roba i reposàvem forces. Al vespre, després de sopar, ens trèiem una per una totes les capes de roba i ràpidament ens embotíem dins el sac. Sota les aurores boreals llegia contes a la meva nova família "abrigueu-vos bé, winter is coming! I si sortiu a pixar a mitjanit aneu amb compte, because the night is dark and full of terrors...uuuhhh quina poooor"
Els explicava molt bé i se m'adormien de seguida.

La metge em va agradar ben aviat.
El guia ja ens havia avisat que Groenlàndia desperta la part més primitiva de les persones. En el meu cas no calia, les tinc ben despertes, i només falta que em fotin en un paradís natural en companyia de segons qui perquè se'm desestabilitzin els bioritmes.

La relació amb ella la vaig viure en tres estadis: cordialitat, interès i distància. Les dues primeres fases anàvem bastant compassats però cap al final ella es va distanciar. El perquè no el sé i tampoc li vaig preguntar. Tinc algunes teories però no posaria la mà al foc per cap d'elles. Les dones són criatures insondables i amb els anys que porto fotent el cràpula he après ben poques coses. Però qui fa el que pot no està obligat a més i la veritat, no se'm pot acusar d'esforçar-m'hi poc.

Podria haver passat quelcom ben senzill, de la mateixa manera que algú comença a interessar-te pot deixar de fer-ho, teoria bastant probable que no m'agradava gens. Admetre que no moles... doncs que voleu que us digui, no mola!

Una altra teoria una mica més elaborada és la següent: ens ho estàvem passant molt bé, massa i tot, i quan t'aïlles uns dies en un raconet de món és molt fàcil oblidar-te de la teva vida. Si a casa hi ha gent que t'espera millor pensar-t'ho dues vegades abans d'emocionar-te massa amb algú, les tornades poden ser traumàtiques, sé molt bé del que parlo. A part de les 6 capes de roba ella en portava un parell més de sèrie, sabia protegir-se bastant bé i una bona forma d'evitar-se complicacions és aplicant mesures preventives, o sigui, distància.
Aquesta teoria m'agrada més, no és que deixés d'interessar-li sinó que l'interessava massa!

Més teories; el temps passa molt més a poc a poc per una dona i és ben natural per un home anar massa ràpid, és probable que en alguna etapa del viatge em precipités. I no parlo d'ejaculació precoç, malauradament no vaig tenir l'oportunitat de demostrar les meves aptituds en aquest camp.

Una quarta teoria diu que la tercera fase no va existir i tot van ser imaginacions meves. Hi ha un principi físic que diu que no pots estudiar un fenomen sense alterar-lo. Amb les persones passa una cosa semblant, si se't fot al cap que algú s'ha emprenyat amb tu quan no és veritat et tornes hipersensible i veus fantasmes per tot arreu. Vigila, perquè és llavors quan comences a fotre l'imbècil i pot ser que s'emprenyi de veritat!

En qualsevol cas per mi tot fou ben real i em va costar una mica acceptar-ho, ens ho estàvem passant tan bé... M'ho vaig mirar pel costat positiu, imaginem que el viatge hagués acabat de manera diferent, per exemple compartint les últimes nits el sac de dormir per combatre el fred mentre ella m'ensenya els seus tatuatges secrets, doncs que voleu que us digui, hagués acabat el viatge enconyat perdut, segur. Les ties són uns monstres terribles, estàs un temps amb elles i després les trobes a faltar.
Jo no podia permetre'm una tornada a casa melancòlica, empalmava l'endemà cap a Nova Zelanda i hi havia d'anar d'una sola peça. La distància doncs me la vaig prendre com una amarga medecina que la doctora em prescrivia.

La darrera nit la vam passar a Reykjavík, al punt on havíem començat. Després de sopar els vaig acompanyar cap a l'alberg on dormíem i ens vam acomiadar, tots tornaven l'endemà excepte jo que em quedava una jornada més. Em vaig posar una mica trist.

Me'n vaig anar de festa, tornava a ser dissabte i Laugavegur m'esperava en plena efervescència.
Entre cervesa i cervesa feia una mica de recull de l'experiència als fiords groenlandesos. Al fons de la discoteca hi havia la pista amb una bola de miralls que donava voltes i il·luminava a un grup d'islandesos que ballaven posseïts pels déus nòrdics, en estat salvatge. La bola tenia un efecte hipnòtic, era un bàlsam regenerador que m'anava carregant les piles, els meus peus glaçats despertaven de la hibernació i van començar a moure's, sonava un temazo rere l'altre, vaig somriure.
La sang començava a bullir, em vaig fotre a saltar com un boig.