dilluns, 4 d’agost de 2014

Vanuatu

El millor del viatge a Vanuatu va ser tornar a casa.
Un àngel negre m'esperava. Sense dir una sola paraula em va col·locar al mig del sofà i se'm va seure a sobre. Després d'un mes d'agònica castedat en unes illes remotes al Pacífic alguna cosa tornava a la vida al baix ventre. Em va abraçar amb força. La temperatura pujava mentre les seves urpes se'm clavaven a l'esquena estrenyent la seva presa indefensa. El meu cos, castigat per la humitat i els insectes de la selva, tornava a ser esclau del desig i començava a moure's.
El terra vibrava i els mobles trontollaven aixecant una boirina de pols, els veïns s'unien a la festa picant les parets.

Existeix un fenomen molt curiós quan viatges en grup. El concepte que tens de cadascú varia molt ràpidament, sobretot els primers dies: avui aquest em cau bé demà és un imbècil, avui aquest és curt demà és un geni, avui aquesta no m'agrada demà follem sota els cocoters.
Amb el temps he anat estudiant aquest fenomen, sobretot l'últim aspecte, el dels cocoters, ja sabeu com m'agrada estudiar aquestes coses. Com és possible que persones que a priori no t'atrauen t'acabin fent perdre el cap en tant poc de temps? Com pot ser que el dia que finalment tens l'oportunitat de visitar l'espectacular Chobe de Botswana et quedis al lodge cardant com un mandril amb una mossa que et resultava transparent el primer dia?
Ara sóc molt prudent a l'hora de guiar-me per les primeres impressions, mai pots dir d'aquesta aigua no en beuré, tot depèn de la set que tinguis, i hi ha deserts on se'n passa molta. Però una altra cosa també és certa, la màgia d'aquest fenomen no és infinita. Vull dir que hi ha escenaris que, per molta set que es tingui, mai acabaran passant, hi ha barreres insalvables entre homes i dones. I és una llàstima que sigui així, això del sexe està dissenyat amb el cul t'ho miris com t'ho miris, però no m'ho vaig inventar jo, no és culpa meva!
Aquests escenaris improbables són els que em van venir al cap al minut 1 de viatge quan ens vam reunir tots a l'aeroport del Prat. Analitzava atentament amb qui compartiria les pròximes 4 setmanes i se m'assecava la gola, allà passaria set, molta set.

Les primeres nits a Port Vila, ocupat desxifrant quin patró seguien els roncs del meu company d'habitació, ja notava com el meu cervell entremaliat s'esforçava en trobar alguna escletxa follable en aquell paratge erm, les neurones se'm fonien buscant senyals. En anteriors viatges aquest senyal se m'havia rebel·lat en forma de somni, una manera ben curiosa que té l'inconscient de comunicar-se, el matí em sorprenia havent somiat amb una noia del grup i a partir d'aquí començava un altre viatge i un nou escenari amb uns bonics cocoters a l'horitzó. A Vanuatu però, el primer somni va ser amb un madrileny amb els collons ben peluts, la prova definitiva que allà no hi havia res a pelar, game over.
L'avantatge de tot plegat va ser poder-me desfer per uns dies de la maledicció masculina per excel·lència, la que ens turmenta gran part de la nostra existència, i cal reivindicar-ho, mai prou reconeguda per l'altra sexe: la incertesa de si acabaràs manxant amb la tia que t'agrada. Com patim, no hi ha dret.
Aquell viatge doncs, seria una desconnexió total. Altres batalletes ocuparien la meva ment els següents dies.

Si als 40 un ja comença a tenir les seves manies, imagineu-vos als 50, als 60 i als.. 70! L'avantatge és que molts ja es coneixien d'altres viatge i les bronques eren entre vells camarades. Era gent molt viatjada i amb molta experiència, per això encara em costa d'entendre que alguns haguessin estat incapaços de processar línies del prospecte del viatge com: porteu equipatge lleuger, el viatge és exigent i no és per a tothom, cal estar en bona forma física, tingueu la ment oberta davant els imprevistos.

A la pujada al volcà ja van començar les lamentacions, que si a la guia diu 4 hores i ja en portem 6, que en aquesta merda d'illa plou cada dia (érem en una selva), que si hi ha fang a tot arreu (plovia cada dia), que si hem de creuar rius cada dos per tres (plovia cada dia), que si em piquen els mosquits (érem en una selva).
Hi havia una dona que tenia un talent innat per trobar pegues a tot, vaig ser testimoni d'aquest do portat a l'extrem. Fent escala a mig camí, a l'aeroport de Singapur, el guia ens va comentar que volant amb Singapur Airlines la companyia et regala 40 dòlars per gastar a l'aeroport. Seria capaç de trobar pegues a això?
- Perquè ningú de la companyia em va avisar l'any passat? El viatge al Chiquitistan també feia escala a Singapur!
Sí, era capaç.

Un dels clímax del viatge va ser quan el sènior del grup es va cagar dins la bassa on ens banyàvem.
Els trekkings per la selva eren durs i la higiene complicada, per això aprofitàvem els rius per refrescar-nos, omplir cantimplores i rentar-nos una mica. A priori doncs, no semblava una bona idea buidar els intestins allà mateix i era molt poc intel·ligent fer-ho riu amunt ja que algun vell camarada podria veure com la teva merda assoleix el nivell de flotació i sura riu avall topant amb els feliços banyistes.
No me'n vaig adonar del què passava fins que vaig sentir els crits "ja n'estic fins als collons de les teves criaturades!!", hi ha disputes que foten tanta ferum que ni la vella camaraderia suporta.

Els viatges en grup s'han acabat per mi.
A mesura que he anat vagant pel món el meu concepte de viatge ha anat variant. Sincerament, encara no tinc clar quin concepte és exactament i encara hi ha moltes preguntes que no sé respondre, com la primera de totes: perquè viatjo? A hores d'ara em costa respondre-la. Té a veure amb escapar de la rutina, això està clar, però darrera hi ha moltes més coses que haig d'anar investigant.
El que sí vaig descartant són les coses que ja no m'interessen i les vaig substituint per altres que em van interessant més. Per exemple, prefereixo passar la tarda bevent cerveses i jugant al billar amb el meu col·lega etíop al seu poble de mala mort que contemplar extasiat la posta de sol en una remota platja paradisíaca al pacífic. Ja sé que cada cosa té el seu moment però el viatjar sol et permet fer molt més el primer.

I també et proveeix de millors històries pel blog! A Vanuatu hi va haver històries prometedores, amb bons protagonistes:
Un xaval de Port Vila m'oferia sortir de festa amb ell i provar la droga local; tenia mala pinta no ens enganyem i va activar algunes alarmes antiestafa (cada cop que algú em pren el pèl se m'hi instal·la una de nova, en tinc una pila), però d'haver anat sol hagués temptat la sort.
Una guapíssima guia local amb la que vaig quedar en deute; en el trekking de 4 dies per l'interior de l'illa de Santo em vaig deixar el sac i a la nit fotia molt fred. La meva proposta de dormir junts en el seu, el més pràctic, no va acabar de quallar i va optar per deixar-me la seva manta.
Els portejadors a l'ascens dels volcans Benbow i Marum, molt bona gent i sempre de bon humor. La segona nit ja em convidaven a beure kava amb ells, m'hi hagués estat setmanes amb aquella colla.
La banda de música del sud de l'illa de Pentecostés, que després del concert de benvinguda es treien la roba, es lligaven una fulla de palmera a la polla, pujaven dalt d'una bastida de canyes, es lligaven una liana als turmells i saltaven al buit.
Punts de partida d'històries fantàstiques que quedaven avortades ja que l'endemà sempre havia d'anar algun lloc o altre, la disciplina del viatge en grup m'obligava a continuar endavant.
No tornarà a passar.

L'àngel negre em mirava fixament intentant esbrinar els meus pensaments. Feia cara de cansat, no la dissimulava ja que després de 30 hores de vol l'opció de dormir al meu llit s'havia convertit en una magnífica idea. Els àngels negres però, també s'anomenen diables, són cruels i no tenen misericòrdia,  no marxen sense el que volen. Un mes fora són molts dies i el preu a pagar és alt.
- Una hora més.