diumenge, 13 de desembre de 2015

Mèxic, 1a part

Estic pletòric, ja m'havien parlat bé d'aquest país però la realitat supera les expectatives, després de dues setmanes voltant encaro una altra nit de festa, la última. L'escenari escollit és al barri de La Condesa, Ciutat de Mèxic, m'acompanyen la millor amfitriona del planeta, la Sandy, la seva parella Poncho, y la cosina Paulina. Vaguem pels millors bars de la zona i faig el que puc per pagar ronda però no em deixen, aquests mexicans em tracten massa bé i no vull tornar a casa.
Han estat dues setmanes intenses, emocions fortes a cada cantonada, literalment, sortint de La Xampa un home ens ofereix un joc, té mala pinta, l'home i el joc, però la Sandy somriu 'Hacemos unos toques Josep?'
No sé què es proposen però A donde fueres, haz lo que vieres. A més a més, tocar m'agrada.

Ens agafem tots de la mà en rotllana, tanca el cercle 'la máquina de toques', un nom inofensiu si es té en compte el rol sinistre que ocupa. El Poncho em mira amb gest de desafiament 'Listo?' Això té molt mala pinta.

L'home comença a girar una rodeta poc a poc. Amb el primer formigueig als dits me n'adono de quin joc es tracta, allò no era una sardana, els meus amics comencen a riure, un riure nerviós, un riure elèctric!
L'home també riu però el seu té un caire més sàdic, puja la tensió. Estic agafat de les ties més bones de Mèxic i no puc fer el bujarra, no seré jo qui abandoni però el mal comença a ser insuportable, els dits se'm comencen a engarrotar i quan intento deixar-me anar he quedat enganxat al born metàl·lic.
'Vale vale, vale! Stop! Que pares joder!!' l'home encara aguanta uns segons més abans de parar la màquina, el cabró sembla complagut.
El Poncho li paga 40 pesos 'Otra cerveza Josep?!' Estar a punt de morir electrocutat fa venir molta sed 'Ok, esta la pago yo!'





Oaxaca
Mezcal del bueno, mezcal a punto de veneno

Vaig conèixer l'Adriana en un indret màgic de l'Estat de Oaxaca, a Hierve el agua. Venia de Tijuana amb una amiga i la filla d'aquesta, l'Olivia, una simpàtica nena d'onze anys.
L'Adriana també feia màgia i em va embruixar de seguida, la resistència era inútil. No és que em resistís, eh? però en cas d'haver-ho fet no hagués servit de res, ja es veia amb aquells ullassos que tenia. Pobre de mi, no portava ni dos dies al país i ja havia caigut sota l'influx d'una preciositat local.
Quan ens fèiem fotos m'agafava de la cintura i recolzava el cap a la meva espatlla, em convidava a pinya amb mezcal i em somreia sempre, a l'Adriana li feia una mica de tilín.

Vam quedar per sortir aquell mateix vespre, m'havia de confirmar l'hora i mentre esperava el seu whatsapp rumiava sobre les possibilitats d'acabar-nos veient. No hi tenia moltes esperances, darrerament tothom em plantava i ... calla, un missatge, és ella, diu que no pot venir, vaja! Li sap molt greu però la seva amiga no es troba bé i no vol deixar-la sola a l'alberg.

En aquest punt val la pena fer una pausa en el relat i parlar de l'apassionant personatge de l'amiga, concretament el de l'amiga sabotejadora. Ja es prou complicat enrotllar-se amb algú que només falta que vagi acompanyada d'una amiga que farà tot el possible per evitar-ho. He patit el tema i les estratègies no s'acaben, des de tècniques de sabotatge actiu on serà la pròpia amiga la que intenti liar-se amb tu (podries sortir-hi guanyant però recomano retirada, allò té tots els números d'acabar com el rosari de l'aurora) fins a tècniques de sabotatge passives molt més subtils però també més efectives. L'amiga reclama l'atenció perquè la que t'agrada, en aquest cas l'Adriana, hagi de triar entre ella o tu, i aquí tens totes les de perdre, sempre. I com reclama l'atenció? Bé, aquest és un camp força diversificat, des de l'amiga que no beu mai però justament aquella nit va tan borratxa que no pot tornar a casa sola, i se l'ha d'acompanyar. O l'amiga que just avui li ha vingut al cap una desgràcia que la deprimeix profundament i necessita 'una amiga de veritat'. O l'amiga amb salut de ferro que inexplicablement se li ha posat el sopar malament i es troba fatal... quina mena de persona abandonaria la seva amiga malalta per sortir de festa amb un tiu que acaba de conèixer? L'Adriana segur que no.

Que quedi ben clar que tu a l'amiga no li interesses gens, ni tan sols en el cas que se't vulgui passar per la pedra, tot té a veure amb un tema territorial i d'equilibri de forces tremendament complex en les relacions d'amistat humanes. Resumint-ho molt, la sabotejadora activa llença un missatge a l'amiga gens subtil: el que et pots follar tu m'ho puc follar jo. En el cas de sabotatge passiu el missatge és cap al nouvingut, i també és clar: per la meva amiga tu NO ets més important que jo.

Amb els homes passa el mateix, normalment són sabotejadors actius i tinc un amic que n'és un gran mestre. Espera pacientment a que facis un primer contacte i quan la cosa comença a fluir ja el tens allà fotent cullerada. Quan menys t'ho esperes ets fora de la conversa i tots sabem el final de la història: allà folla tothom menys tu.
Al principi em tocava molt els collons però amb el temps m'ho he pres amb filosofia, en realitat és un tribut a l'amistat. Ell et fotrà els plans enlaire però ho fa perquè t'admira i vol estar al teu nivell.
Bé, qui no es consola es perquè no vol. Tornem a Mèxic.

La situació era greu, no és fàcil trobar gent especial i quan passa s'ha de viure com si no hi hagués demà, sobre tot quan ets lluny de casa. Era la meva última nit a Oaxaca i l'endemà marxava cap a Chiapas 'Ojalá nuestros caminos se vuelvan a cruzar algun día, me encantaría volver a verte' em deia l'Adriana entristida. 'A mi también me gustaría, y estoy seguro que nuestros caminos volverán a cruzarse, mañana concretamente. Me quedo un día más'. L'avantatge de viatjar pel teu compte és aquesta precisament, els plans es fan i desfan sobre la marxa i cal explotar-ho al màxim.
Ja hi havia demà! L'Adriana es va posar molt contenta i jo també però fins l'endemà encara quedava tota la nit de divendres i tocava sortir, no perdono festes a muermos de país com Jordània, menys encara a la terra del mezcal.
A més, m'aniria bé per posar en pràctica una altra de les meves teories.

Es basa en la famosa màxima de qui busca no troba i que les oportunitats apareixen quan un menys s'ho espera. Sabeu allò de 'quan no tenia parella no em menjava un rosco i ara que surto amb una tia no paren de presentar-se oportunitats, no és just!', paraules que acostumen a pronunciar-se amb ràbia i llàgrimes als ulls.
Això passa per dues raons. La primera és per l'anomenat efecte corretja, quan un home surt amb parella pot ser inspeccionat per l'audiència femenina sense por, saben que per molt que et repassin de dalt a baix no t'hi acostaràs, vas lligat i no hi ha perill de que li acabis fotent el taladro tota la nit, que és el que passaria si anessis sol, és clar. És per això que et miren més, no et facis il·lusions, de fet quan vas sol t'observen igual, però sense que te'n donis compte. Això per una banda.

L'altra raó té a veure amb la teva actitud, si busques alteres la teva manera de ser, no et mostres natural, es nota, i possiblement hi surtis perdent. Com més vulguis estar amb ella més probabilitats que acabis fotent el passarell, com més bona estigui més pagafantisme. En canvi, si et relaciones d'una forma molt més natural, i amb això vull dir que no vas a lligar, pot resultar inacceptable per segons qui 'com és possible que no em tiri els trastos ni em rigui les gràcies? què s'ha cregut?' i llavors resultes més atractiu, i acabes lligant.
És tot ben estrany i el llibre que llegia aquells dies no donava gaires respostes:
'El tema del sexe ens preocupa. És la font dels nostres plaers més intensos però sovint és també causa de tristesa, gran part de la qual sorgeix de conflictes interns entre els rols evolucionats d'homes i dones. Aquest llibre és un informe especulatiu de com la sexualitat humana ha arribat a ser de la forma en què és avui dia. La majoria de nosaltres no ens adonem de com inusuals són les pràctiques sexuals humanes comparades amb les d'altres sers vius'.
Jo sí que me n'adono senyor Diamond, i té tota la raó, el sexe és una puta broma.

I no va fallar. A l'antro de La Mezcalera vaig viure una nit apoteòsica, deuria tenir el somriure de l'Adriana dibuixat a la cara, no ho sé, però allò no era normal, una guapíssima cambrera em convidava a mezcals, el Saul em fotia punts amb totes les seves amigues i l'Arantzazu m'abraçava amb força. Era el seu aniversari i mentre ens enroscàvem al mig de la pista em deia que ho celebraríem com déu mana, ella no obeïa a déus zapoteques, era basca i anava molt forta.
Vaig tancar el bar amb companyia dels treballadors. Un d'ells no parava de sobar-me el baix ventre dient-me on m'havia de tatuar, s'havia fixat que no marxava amb l'Arantzazu i es va confondre. Jo li deia que encara que fos de Barcelona no era gay, m'agradaven les ties, ell es lamentava i jo també, ser gay pot complicar-te l'existència segons on però pel que fa al sexe és el puto paradís.

L'endemà va ser una jornada la mar de romàntica. L'Adriana i jo passejàvem pel zócalo de Oaxaca amb aquella cara d'empanats que fan els enamorats, la ressaca ajudava a situar-me en el paper. Ens fèiem moltes fotos, mastegàvem insectes junts i vivíem amb intensitat aquells grans moments quan descobreixes persones que t'agraden. A la tarda se'ns van afegir l'amiga i la petita Olivia, la primera no mostrava rastre del malestar de la nit anterior i la segona em va agafar confiança de seguida i amb només tres preguntes, aquella innocent criatura, em va fotre enlaire l'idil·li:
'Usted cuántos años tiene?' 'Tengo cuarenta y tres' L'Adriana va fotre uns ulls com unes taronges, ella en tenia 25 i està clar que me'n posava bastants menys. Enganyo amb l'edat, de nit encara més i si em dones conversa puc fregar l'adolescència.
'Y cuándo te vas a casar?' 'Mmmm.. nunca' Segon error, i dels grossos. Resposta pèssima si un opta per ser candidat a una tòrrida història d'amor amb una jove mexicana.
'Y a qué templo vas? Nosotras somos bautistas' 'A ninguno, soy ateo' Tocat i enfonsat, havia cavat la meva pròpia tomba. No oblidem que a Mèxic, a banda dels toros infames, també vam deixar l'empremta del catolicisme més ranci i purità.
Quina punteria l'Olivia, la mare que la va parir, en un no tres i no res (en aquest cas literal) vaig passar de ser un prometedor pretendent europeu a ser un cràpula immadur i amoral.

Era el moment de marxar. Els dies anaven passant i encara mancaven moltes hores d'autocar fins al destí final, els cenotes de la costa oriental del Yucatán. Mal em pesi no era el que buscava l'Adriana, ni tampoc el que buscava un altíssim percentatge de dones mexicanes, no ens enganyem. Allò no és Europa i el puritanisme encara impregna gran part de la societat iberoamericana.
Però les generalitzacions mai són justes i dies més tard em creuaria amb una excepció, una deessa asteca en permanent conflicte amb la norma i l'obediència, una criatura ben entremaliada.

Continua a Mèxic 2a part













dijous, 9 de juliol de 2015

Uruguai i Argentina

Montevideo, 5 de la matinada en un dels molts locals de la Avenida Doctor Luis Alberto de Herrera. Després de voltar per tota la ciutat per fi he trobat el lloc ideal, pinta molt bé, fa estona que una gràcil uruguaiana balla davant meu, de tant en tant es gira i em dóna l'esquena. No recordo qui em va dir que era un molt bon senyal, 'si se't fot de cul és que li agrades!' Serà el meu primer contacte, l'emoció m'embarga, som-hi!
'Hola, qué tal, cómo te llamas?'
'Ana' 
'Soy Josep de Barcelona y justo acabo de llegar...' però ella ja no m'escolta, ha donat mitja volta i es reuneix corrent cap a les seves amigues que han seguit expectants l'escena amb gran hilaritat. Comenten la jugada i em miren de reüll mentre faig veure que no veig com es riuen de mi.

L'atenció del grup es dirigeix ara cap al paio més borratxo del local, ha substituït el kit de mate + termo d'aigua calenta per una ampolla de cava i una copa que li vessa per sobre la camisa mentre es mou. L'Ana s'hi acosta i balla davant d'ell, les amigues esclaten amb sonores riallades.
Sobren bufons en aquesta discoteca, hora d'anar a dormir.

La primera jornada a Montevideo havia estat intensa, havia recorregut els punts més calents de la ciutat i m'agradava el que veia, allò era un món ple de possibilitats. Com sempre quan sóc a una nova ciutat estava excitat i una mal educada no aconseguiria deprimir-me. El taxista que em portava cap a casa em va dir que aquell local no valia la pena, 'sólo hay chetas (pijes), si de verdad quieres agarrar (lligar) una mina (noia) yo conosco un buen boliche (discoteca)'.

Eren quarts de sis però li vaig fer cas, mai rebutjo un bon consell. El local escollit era l'Ibiza Mega Disco, un dels pitjors antros de la capital. Havia vingut a l'Uruguai amb ganes de saber com era possible que un home com el Pepe Mujica arribés a president de govern d'un país, no em quadrava gaire tal com està muntada l'estructura del poder. A primer cop d'ull no semblava que la fauna de l'Ibiza em resolgués els dubtes però no m'hi podia resistir, veient l'estat del personal que a aquelles hores feia cua, alguns de dubtosa sexualitat, el tema prometia. El control d'entrada era exhaustiu, armes, drogues.. el porter m'escorcollava a fons i ensumava amb gest sospitós la meva capseta de pastilles Juanola. Li vaig preguntar a quina hora tancaven i em va dir una de les coses més maques que he sentit quan un no té ganes d'anar a dormir 'Aquí no serramos amigo!'


El primer contacte és un tema complex, la vergonya és un poderós dissuasiu i a ningú li agrada ser rebutjat tot i que amb el temps s'accepta amb normalitat. Per alguns conèixer gent és natural, per altres una barrera infranquejable. La confiança en tu mateix és clau, sortir en grup ajuda a vèncer la timidesa i les drogues poden enterrar-la completament. Viatjant sol i havent aparcat vicis dificultaven bastant l'empresa però no la feien impossible, hi ha altres estimulants. Per una banda les ganes de conèixer gent i per l'altra el fet de poder compartir en aquest blog la meva petita col·lecció d'aventures i contratemps.

Explicaré la meva estada per Uruguai i Buenos Aires aprofitant 3 primers contactes que van tenir lloc fora de les zones d'oci habituals com són els bars i les discoteques, i que van tenir cert recorregut. No tot el recorregut que jo voldria certament, ja sabeu que la meva ment científica m'empeny a estudiar aspectes de la condició humana a fons tot i que, malauradament, aquesta curiositat no es veu sempre recompensada.
















Òmnibus 152

Per primera vegada m'he allotjat en cases de particulars. És una excel·lent forma d'aterrar als llocs, els amfitrions acostumen a ser gent molt oberta sempre disposada a donar-te un cop de mà, valuosos consells i en el cas de Buenos Aires una targeta SUBE per moure't en transport públic.

No parava, semblava un insecte atrapat dins dins d'una ampolla de vidre movent-me d'un cantó a l'altre. La ciutat és immensa i aviat me'n vaig adonar que un autobús és un lloc tan bo com qualsevol altre per conèixer gent. Em vaig proposar el repte d'un bus una conversa. A vegades pujava sense saber on em portaria la línia o sigui que les meves preguntes de turista perdut eren sinceres. Els porteños són gent oberta disposada a ajudar al turista i les porteñas són extraordinàriament atractives.

Aviat va córrer el rumor per la ciutat del misteriós 'turista del ómnibus' que seduïa les dones més belles de Buenos Aires. El 'maraqueig' de les Juanola a la butxaca pujant els graons del vehicle delataven la seva presència i posaven en guàrdia a les passatgeres incautes, es feia el silenci immediatament, les amigues emmudien i els homes abraçaven les seves dones. Però era inútil, ningú podia escapar al poderós escrutini del 'turista del bus'.
Aviat vaig anar depurant la meva tècnica per a treure més profit del viatge, les víctimes escollides eren les assegudes a la finestra de manera que seient al seu costat tallava qualsevol possibilitat d'escapatòria. L'òmnibus 152 té un recorregut llarguíssim i a l'Avinguda Santa Fe vaig conèixer la Maipú, una dolça criatura que sense deixar de somriure va resoldre tots els meus dubtes, els reals i els inventats, tenia molta paciència. També era molt ben educada i a tot em deia que sí, fins i tot quan li vaig proposar de que l'endemà m'acompanyés a la Florería Atlántico, al barri del Retiro, un dels millors bars del món. La Maipú es mereixia el millor.

Li vaig donar el meu correu per acabar de confirmar l'hora i ens vam acomiadar. A primera hora del matí em va escriure excusant-se, tenia una setmana complicada i no li anava bé veure'ns. El correu era llarg i em feia moltes preguntes, on tenia previst anar, quants dies em quedava a Buenos Aires, etc. Detectava reserves en veure'ns immediatament però li despertava interès. Jo vaig deixar oberta la porta a quedar més endavant mentre intercanviàvem correus i ens anàvem coneixent però ja no ens vam veure més.

Per sort no vaig canviar de plans, el viatge continuava a l'altra ribera del riu de la Plata, a l'Uruguai i mai vaig ser prou lluny de Buenos Aires com per no tornar-hi si la bella Maipú deixava de tenir setmanes complicades. Diàriament m'escrivia amb ella, encara no veia clar quedar amb mi però el seu interès cap a tot el que feia no minvava. Li agradaven molt les fotos que li enviava de la costa uruguaiana i també li agradava molt viatjar, de fet a principis de l'any que ve estaria per Europa i segur tindríem ocasió de veure'ns. El seu interès es va acabar de cop i els meus correus ja no van obtenir resposta. La Maipú va desaparèixer de la meva vida, semblava talment com si l'òmnibus 152 li hagués passat per sobre.














24 hores a La Pedrera

Arraulit sota les mantes intento combatre el fred, no hi ha calefacció a l'habitació, les portes i finestres no tanquen i la temperatura a l'interior i a l'exterior és la mateixa, 4 graus. Abans de fotre'm al llit li havia demanat una estufeta al Barbas, l'home que regentava aquells apartaments, però no n'hi quedava cap, mala sort. Aquell espai era molt rústic i econòmic però fotia un fred de collons, i odio el fred.

Maleint els meus ossos, abraçat als genolls, sento just a l'altra banda de la paret una noia cantar. Té una veu extraordinària amb els poderosos efectes d'un bàlsam regenerador. Jo cagant-me amb déu pel fred i aquella noia cantant d'aquella manera... quines actituds tan diferents davant les coses, oi? Tanta bellesa enmig d'aquell temps inclement em commou i me n'adono de la sort que tinc de viure aquell moment. La màgia d'aquella noia ha transformat la mala sort en bona sort, torno a estar content i m'adormo.

Havia arribat a aquell poble a l'atzar. Palplantat a la terminal de 3 Cruces de Montevideo observava la pantalla amb els busos que feien ruta cap a la costa i vaig pujar en el primer que sortia: Destino La Pedrera. Semblava un lloc tan bo com qualsevol altre. Era l'únic passatger que baixava en aquella parada i aviat vaig saber perquè. La visió d'aquell poble fantasma amb els gossos passejant pel carrer del poble evocaven una idea força al meu cap: estació errònia. A l'estiu allò es fotia com un ou però ja feia molts mesos de l'estiu, a l'hemisferi sud al juny fa fred i la majoria de comerços, albergs i restaurants estan tancats. Els llocs per allotjar-se es limitaven a les casetes del Barbas on només s'hi allotjava una noia que cantava com un rossinyol.
Allò semblava l'inici d'una pel·lícula romàntica de les dolentes, però si acabava amb final feliç era prou bona per mi.

L'endemà me la vaig trobar al pati practicant el que semblaven exercicis de meditació. No volia destorbar-la i vaig esperar a que acabés per presentar-me. La Paloma era de Montevideo i portava uns quants mesos a La Pedrera, estava vivint 'una especie de retiro'. La seva vida a la capital no li agradava i va fer un canvi radical, va deixar la feina, la família i la parella. Actualment passava els seus dies passejant per la platja, fent dibuixets i tocant la flauta. Vivia de la renda d'un familiar. És veritat que això desmuntava una mica el seu discurs hippie però aquella noia havia renunciat a moltes comoditats que jo no en seria capaç, començant per la calefacció a l'hivern i acabant per les pizzes Buitoni.
A la marihuana no hi havia renunciat i la pipa de fumar l'acompanyava arreu.

Vam estar tot el dia junts, vam xerrar, tocar la flauta i fumar (tabac no eh? tranquils). Es coneixia tots els racons i en companyia dels gossos del poble passejàvem per paratges impressionants. Érem una parella de perroflautes autèntics, parlàvem sobre quina merda de món ens havia tocat viure, les perversions del consumisme, les maldats del capitalisme i la superficialitat de la vida que tenia la gent (nosaltres no, els demés). Teníem teories per tot i, naturalment, no mouríem ni un dit per canviar les coses.
La Paloma molava i insistia en que em quedés aquella nit, se celebrava Sant Joan i vindria molta gent dels voltants. La idea era atractiva però em venia al cap aquella habitació tan freda amb aquelles mantes tan primes... ara que ben pensat, també podíem dormir junts amb la Paloma! Tenia molt de sentit en aquell context i se la veia prou oberta per acceptar una proposta així, en el transcurs de la nit li plantejaria.

A la festa de Sant Joan la seva actitud va canviar, no la veia tan receptiva als 'meus encants' i preferia la companyia dels seus vells amics i alguns de nous. Després de perseguir-la amunt i avall m'envaïa aquella desagradable sensació d'estar fotent el préssec una altra vegada. L'últim cop que la vaig veure era asseguda davant el foc al costat d'un amic fumadíssim en posició de Loto. Li vaig donar les gràcies per la companyia i me'n vaig anar a dormir. La proposta d'acompanyar-me li vaig estalviar, m'hagués dit que no.

Una vegada més maleïa la meva mala sort sota les mantes, amb lo calentet que estaria amb la Paloma... Vaig sentir-la arribar poc després, tornava a cantar però ja no m'agradava la seva veu, de fet em molestava i vaig estar a punt de picar a la paret per fer-la callar 'shtttt!'

















La Betania

La ruta continuava cap a l'oest de l'Uruguai i nord d'Argentina, una visita llampec a Iguaçú, els salts d'aigua més espectaculars del planeta. Les 12 hores de bus d'anada i 12 de tornada valen la pena, creieu-me.
El viatge acabava on l'havia començat, Montevideo, allà rebia un amic que venia per feina, un congrés de psicologia, i vam aprofitar la companyia de dues col·legues uruguaianes per explorar la ciutat a fons. No disposes sempre de 3 psicòlegs al teu servei i ho vaig aprofitar. Entaulats endrapant àpats espectaculars debatíem les sempre apassionants relacions entre homes i dones. Com sabeu, és un camp on no hi he estalviat esforços i compartia les meves teories i plantejava tots els meus dubtes. No vam arreglar el món però la successió d'asados, dulces de leche, cerveses artesanals, White Russian i riures em van fer passar els dies volant.

Els darrers dos dies els vaig passar amb la Betania, l'havia conegut la setmana anterior quan va venir a rescatar-me a la terminal d'autobusos, perdut com estava. Amablement m'havia acompanyat a l'andana on sortia el meu bus cap a Buenos Aires. M'havia donat el seu número i repassant la darrera conversa veia que hi deia literalment 'suerte y a sus órdenes'.
Vaja, 'a sus órdenes', podia ser una frase feta de cordialitat uruguaiana o podia ser.... vaig citar-me aquella mateixa tarda amb ella. Vam connectar de seguida, de fet massa i tot, als postres ens lamentàvem no haver-nos conegut abans 'Te vas pasado mañana? Por qué no me escribiste antes?!'. Es veritat que quedava poc temps però encara teníem 24 hores i depèn a què les dediquis en poden ser moltes.

La Betania era una persona molt directa. Tenia les idees molt clares i mirava als ulls quan parlava. Havia engegat una botiga de roba de segona mà i li anava 'viento en popa'. Parlava sense embuts i se li entenia tot el que deia, virtut que s'agraeix quan tens poc temps. Jo li explicava que m'encantava viatjar perquè m'agrada la gent, i movent-te pel món et dóna la possibilitat de viure moments especials com estava vivint en aquell moment amb ella. Es considerava una persona sincera, que no li agradava donar voltes a les coses, i potser per això s'entenia tan bé amb els homes. Començava així l'intercanvi de petites mentides que tots diem sobre nosaltres quan volem agradar a algú.
Jo ho deuria fer molt bé perquè vaig agradar-li ben aviat: em deia 'lindo', li agradaven les meves mans i em posava 10 anys menys, fins i tot deia que li agradava com parlava! (no oblidem que ho feia en el meu cutre castellà).
Em sentia aclaparat per les seves atencions.

A mi també m'agradava molt i agafant-li la paraula amb el tema de la sinceritat li vaig proposar de passar junts la nit en un hotel. La seva reacció fou una llarga mirada amb unes pupil·les dilatadíssimes, símptoma de que el seu cervell estava processant massa informació.

'Betania, tranquila, no hace falta que digas nada, tenemos toda la noche por delante' No va haver de passar tota la nit per dir-me que no. Em va sorprendre perquè estic segur que li agradava però no havia tingut en compte el factor 'i després, què?', factor molt important per les dones que escapa als anàlisis masculins de la situació, prou feina tenim pel 'abans de' i sobretot pel 'mentrestant'.
Que no sigui aquesta una de les claus de fa que tinguem perspectives tan diferents sobre alguns temes, elles són més de llarg plaç i nosaltres, pobres éssers primitius, més del curt plaç i en el cas d'alguns individus, molt curt plaç.
El fet de que marxés l'endemà la feia tirar enrere. 'Si te quedaras más días...' Podia llegir als seus ulls la desagradable escena del tiu que fot el camp cap a casa just després de follar, i en aquest cas, casa meva era a 10.000 kilòmetres.

Ens vam fer una abraçada, un petó i vaig ajudar-la a pujar al taxi. La boira baixa i la nit donaven un aire fantasmal a la ciutat, a aquella hora hi havia silenci absolut. Tornava a fer fred, em vaig cordar fins i el coll i vaig posar-me les mans a la butxaca on guardava la capseta de pastilles Juanola i els condons amb el seu precinte i la seva data de caducitat.
En poques hores volava cap a Barcelona i era hora d'anar a dormir.

juny 2015
Més fotos del viatge.

dilluns, 16 de març de 2015

Panamà

A la taula del costat hi ha una animada conversa, paro l'orella, el tema promet
'pues qué quieres que te diga, no hay para tanto, cualquiera puede ser el de 50 Sombras de Grey, no entiendo tanta expectativa!'
Qui parla és un mascle evidentment, se'l veu tocat. És el típic executiu amb corbata i maletí, parla amb molta seguretat, segur que ha fet un curs d'aquests de lideratge i com parlar en públic. Més que conversa és un monòleg ja que el seu company només escolta i de tant en tant fa que sí amb el cap.

Encara queda mitja hora per embarcar a l'avió que em portarà al Panamà. Remeno el cafè a poc a poc i miro de concentrar-me, vaig al ralentí, el meu cos està intentant superar el trasbals que suposa llevar-me a les set del matí.
'Vaya descubrimiento! Una película sadomaso, cuanto revuelo para esta tontería, cualquier persona culta sabe de qué va ese rollo, y yo por suerte no soy ningún ignorante'
No puc evitar somriure, és simptomàtic com aquesta història posa els homes tant a la defensiva. El seu gest és de seguretat però jo només hi veig frustració. El seu company calla però crec que fa la mateixa lectura que jo
'a veure, fantasma dels collons, el Christian Grey fot més calent a la teva dona que tu i les teves collonades, accepta-ho!'

Debilitats humanes que es manifesten constantment al voltant nostre, començant pels que parlen bé d'ells mateixos.

Ciutat de Panamà















Carnaval de Panamà, un Pais en Fiesta!

Així dóna gust arribar a un país, entrava a l'Amèrica Central per la porta gran, enmig dels Carnavals, la festa cràpula per excel·lència! Però la vida és plena d'imprevistos i quan es viatja aquests es multipliquen i adopten les formes més inesperades.

L'Amèrica llatina ha estat sotmesa durant els últims segles a hecatombes de tot tipus, a la barbàrie europea, al genocidi, a les epidèmies, a les dictadures, al colonialisme i imperialisme. Poc a poc aquesta gent va remuntant però una nova pandèmia s'estén en aquella zona del planeta i poc a poc va allargant els seus tentacles arreu del planeta: el reggaeton.

Pots viatjar el que tu vulguis, mai s'està preparat per això. És mes greu del que sembla, estudis recents mostren el reggaeton com a tercera causa d'extinció massiva després del canvi climàtic i la guerra nuclear. Exposicions prolongades poden causar lesions cerebrals greus, i en individus embotits dins la samarreta del Ronaldo del Madrid, els danys són irreversibles.

A l'Avinguda Balboa no tenia escapatòria, centenars de xiringuitos competien en decibels per imposar la seva música. Els amables panamenys deurien veure la meva cara de sofriment perquè m'oferien cervesa des de ben d'hora. Emborratxar-se no és una mala opció quan un és agredit per aquells monstruosos altaveus tronant com si fos el dia del judici final
'♫ lo qué pasó pasó entre tú y yolo qué pasó pasó entre tú y YOOOOO ♫'

La ciutat del Panamà es un paradís fiscal i al senyor inversor se'l protegeix i se'l mima. No s'escatimen recursos en la seva seguretat, començant per l'exèrcit de policies i militars que patrullen arreu i acabant per les prostitutes amb els seus certificats mèdics en regla per no haver de tornar al vell continent sifilítics com els seus avantpassats, tot legal. D'això se'n diu progrés.


Si el reggaeton és un fenomen localitzat només a l'Amèrica llatina n'hi ha un altre que té abast mundial i és impossible no patir-ne les conseqüències: els taxistes.

Ja feia temps que hi volia dedicar unes línies perquè el llistat d'anècdotes és llarg, els mètodes per fotre't la pasta són infinits. Als països més avançats s'ha sofisticat molt amb taxímetres, recàrrecs i plusos que no saps mai d'on surten. En aquelles latituds està menys tecnificat però el resultat és el mateix, el taxista et cobra el què vol.
Ja me'n vaig cuidar prou de pactar el preu abans de fotre el cul al seient però aquell home sordejava més que jo, i amb una variant patològica sorprenent, on jo deia 'un dólar y medio' ell sentia 'cinco dólares'. Ja hi tornàvem a ser. Normalment sóc dòcil amb aquestes coses però ja estava fart d'haver de pagar més i encara em coïa el preu d'entrada per visitar el Canal'haga el favor de parar que me bajo aquí mismo' però el taxista no em va fer cas, al contrari, va tancar les portes i em va portar directe a la policia. Tècnicament podríem dir que en aquells moments era hostatge del senyor taxista.

Un policia amb posat seriós escoltava la història del taxista: un honrat treballador que diàriament queia víctima dels malvats turistes que només pensaven en escatimar-li els calers i evitar així guanyar-se la vida de forma decent. La interpretació d'aquell farsant era molt bona, les coses com siguin, tot i que aquella versió dels fets era massa lliure pel meu gust, que s'ho estava inventant tot vaja. Però resultava convincent i tant el policia com jo vam emocionar-nos amb aquella història de sacrifici i servei al país.

Em tocava a mi. Vaig presentar-me com un viatger de cor pur que pecava de massa bona fe i sempre anava a parar a les urpes de gent sense escrúpols, com aquell taxista per exemple, pirates que ronden la ciutat buscant carnassa com aus rapinyaires. El senyor taxista m'interrompia cada dos per tres, el seu problema amb la sordesa havia desaparegut i ara em sentia la mar de bé, però jo el replicava com fan a la televisió els tertulians professionals, mai falla 'disculpe pero yo le he escuchado educadamente sin interrumpirle, le pido que haga lo mismo', el policia assentia amb el cap en senyal d'aprovació, allò anava bé!
Ho estava donant tot, en el moment més dramàtic de la meva exposició vaig utilitzar la tècnica de trencament de veu o tècnica Junqueras, que consisteix a quedar-te a mitja frase i no poder continuar degut a l'emoció 'además señor policía me habían dicho que las panameñas estaban muy buenas y... y... no es verdad!' Aquell cop d'efecte havia de fer decantar la balança al meu favor, allò estava guanyat.

El policia, després de rumiar-s'ho una estona, va emetre el seu veredicte: va donar la raó al taxista i a mi em va tocar pagar.














Bocas del Toro

La capital de Panamà és una illa d'opulència i frenesí capitalista que et pot fer perdre la perspectiva d'on ets realment: al carib; amb el ritme i el calor característics de la seva gent, 'suavesitooo mi amol'.

Res a veure amb la següent parada, Bocas del Toro, el ressort guiri per excel·lència de Panamà, a tocar de Costa Rica.
Garitos com la Iguana et donen servei les 24 hores perquè et puguis fondre els dòlars a plaer: dormir, menjar, excursions pels voltants i, pels que ens agrada anar a dormir tard, follar festa fins a la matinada en companyia de locals, ianquis i argentines. La policia, omnipresent arreu, s'encarrega de que el turista pugui emborratxar-se i lligar amb seguretat. A primera vista sembla exagerat veure'ls equipats amb armilles antibales i fusells però quan t'expliquen que dies abans hi hagut un 'un balasero' al Barco Hundido no ho és tant.

10 segons és el temps que tarda un ianqui a fer amics, encara no havia arribat a la barra que ja xerrava 'do you speak english?' 'Where are you from?' El John era un jubilat de Florida i portava mesos viatjant pel continent. S'acabava de separar; m'ho explicava mentre m'ensenyava una foto on es veia una dona somrient al costat d'una tonyina acabada de pescar. No se'l veia pas trist, al contrari, estava eufòric. Al John li agradava beure, es fotia 25 cerveses cada dia i aquesta petita anomalia havia afectat la seva relació, la pobra dona no podia seguir el ritme. Allò no podia continuar de cap manera i el John va haver de prendre una decisió: va deixar la dona.
Jo li explicava que abans aguantava bé l'alcohol però ara amb 2 mitjanes anava tocat.
'Home clar, això és perquè no te'n fots 25'
Aquell paio portava un pet permanent.

Bocas del Toro és el lloc perfecte per relaxar-te i descansar però no estava cansat. També és un lloc ideal per passar la lluna de mel amb la teva companya preferida de la UNED però continuava solter. A més a més, vagant pel planeta, ja he visitat llocs semblants, enclavaments privilegiats cadascun d'ells amb la seva empremta local però que el turisme ha anat uniformitzant poc a poc. Sigui a l'Àfrica, al sud-est asiàtic, a l'Amèrica llatina o al Mediterrani, aquests llocs cada cop s'assemblen més: els mateixos turistes, els mateixos kits d'snorkel, els mateixos hippies venent collarets i els mateixos dosificadors infames per servir cubates.
Amb el temps les historietes del John començaven a repetir-se i l'únic caixer de l'illa va deixar d'escopir dòlars, l'única opció d'aconseguir efectiu de la targeta de crèdit era un supermercat de xinesos al 10% de comissió.
No parava de rebre senyals negatives. Possiblement hi estava una mica predisposat ja que feia dies que em passava pel cap visitar una altra regió del país, el Darién. M'ho havien desaconsellat molt, es veu que era molt perillós, que si s'hi amagaven les FARC, que si segrestaven turistes... tot el que deien encara em feien venir més ganes d'anar-hi.
El John no ajudava gaire a decidir-me, em volia demostrar la seva teoria de com més birres beus menys cego vas i no parava de demanar rondes. Ens acompanyava un guia local que tampoc em podia ajudar, una llàstima perquè ell es coneixia tot Panamà excepte el Darién, i és clar, millor no anar-hi. I ho deia com si aquell raonament tingués alguna lògica.
Allò ja era massa. Doncs sí amics, aniria al Darién, i ho faria ara mateix.

La gràcia d'anar per lliure és que pots fer el que et dóna la gana, tot i que aquell rampell no seria fàcil de portar-lo a la pràctica ja que volia anar a l'altra punta del país, a la frontera colombiana. Era un rampell d'aquells "de pensar poc", d'aquells que proliferen passades les 4 de la matinada, com si a mitja farra a Bilbao decideixes que l'endemà sortiràs per Tarifa.

Moure's pel país no era fàcil i havia d'encadenar 3 missions impossibles: fer-me la bossa cego sense deixar-me res, resar perquè hi hagués places en el primer vol i empalmar 3 busos fins al Darién. Difícil bàsicament perquè viatjava amb la logística habitual, zero guies i un mòbil en mode avió.
Em sabia greu abandonar la meva bicicleta però què collons! El Darién.. semblava extret del món del Senyor dels Anells.















El Darién

Fer-se la bossa cego sense deixar-se res ✔
Pillar el primer avió cap a la capital ✔✔
Empalmar busos fins a la Palma abans de que es fes fosc ✔✔✔

Èxit total! La part més pesada van ser les 10 hores de trajecte en bus digerint vídeos de reggaeton i pel·lícules del Vin Diesel.
A mesura que ens acostàvem a la frontera colombiana escenes de realisme màgic afloraven a la tele:
'♫ haciendo el amooor, recorriendo tu cuerpo poco a poco, no me digas que noooo 
Vente conmigo que yo quiero escribir la historia sólo contigoooo ♫'
Aquells versos ja et feien supurar les oïdes però la visió d'aquells dos puteros fotent-se copes dalt del veler et convidava a arrancar-te els ulls.

Però com dic sempre, un a tot s'acostuma. El cos s'adapta i amb el temps, el que et semblava insuportable, et va resultant més tolerable, coses de la genètica. Kilòmetre a kilòmetre el ritme de la cumbia penetrava en els meus porus i aviat vaig formar part d'aquella família de passatgers que es commovien amb aquelles històries d'amor i desamor.
'♫ Le voy a dar candela pa que aprenda, que a las mujeres buenas se respeta. Voy a buscarme leche condensada para olvidarme de su mermelada ♫'
Tot i les deficiències musicals em reconeixereu que el símil de la 'leche condensada' està molt ben trobat.

El darrer transport era una petita llanxa que em portaria a La Palma, al cor del Darién. Aquell paisatge em recordava molt l'Amazones, per la vegetació, el transport fluvial, la pell negra i els somriures blancs.

La Palma és un poble molt petit, la vida és tranquil·la i només arribar es va confirmar el que ja sospitava: de perill res, a no ser que et faci por passar un cap de setmana sense wifi. A més, aquella zona encara no està 'contaminada' pel turisme i conserva aquell toc tan especial que tenen els pobles, aquella màgia que tan fàcilment et transporta al passat.
En llocs com aquest la vida se simplifica: els petits juguen al carrer (el carrer literalment, només n'hi ha un), els grans es refugien de la calor al Regocijo, el bar del poble, i els més veterans seuen davant una rampa de formigó que fa de moll, per veure què descarreguen les llanxes.

Al moll precisament vaig conèixer el Freddy Córdova, havia treballat en l'antiga URSS i havia tocat molts calers de jove, ara estava jubilat. Mentre m'explicava la seva vida anava fent glops a una ampolla d'aiguardent que tenia amagada sota un cartró. Ràpidament m'organitzava l'estada amb excursions pels voltants, jo em queixava dels preus però deia que valia la pena 'pensa que aquí no vénen estrangers, fes vídeos dels poblats indígenes i els vens a Espanya, et faràs d'or!' 'tienes que pensar en lucrarte'. Jo li responia que no havia vingut a fer calers però no aconseguia treure'l d'aquí, aquell home només tenia 'el lucro' al cap.
En el transcurs de la conversa, i com aquell que no vol la cosa, va i em diu 'y ahora vas al súper de Perú y me traes una de éstas', senyalant-me l'ampolla d'aiguardent buida. Aquell paio si sabia 'como lucrarse', li vaig allargar un dólar i vaig marxar.

Perú era el nom que li donaven a un peruà instal·lat allà des de feia més de 30 anys, els mateixos que feia que no es veien amb el seu germà, aquells dies de visita. L'endemà diumenge anaven d'excursió a una platja propera i em convidaven a passar el dia amb ells.
El Perú era un vividor, un personatge en tota regla que tant abunden als pobles petits, s'havia mogut molt al llarg de la seva vida. La titola tampoc havia parat quieta, havia estat amb 3000 dones, '500 pagando', ja no tenia la planta de quan era jove i havia de deixar anar bitllets para montar a una hembra', amb les seves pròpies paraules. Tant frenesí havia donat els seus fruits, 19 fills oficials, 'seguramente tengo alguno más por ahí'.
Amb confiança, després de coneixe'l una mica més, haig de dir que aquell home tendia una mica cap a l'exageració però en qualsevol cas era un home agradable i molt estimat al poble.

El poble tafanejava mentre carregàvem la barca de provisions: pollastre amb arròs, vi i cerveses. 'Perú, no os lleváis mujeres?' preguntaven, 'Eso Perú, no llevamos mujeres?' afegia jo.
'Iban a venir un par de amigas pero al final no ha podido ser. Yo bombeo a una' afegia picant-me l'ullet.

L'últim dia quan m'acomiadava vaig tenir l'oportunitat de conèixer 'el par de amigas' del Perú, eren dues prostitutes. Al presentar-me, una d'elles em va mirar fixament als ulls mentre llepava un con de gelat amb molta perícia, se'm va acostar, em va agafar la mà i m'hi va donar un petó com si jo fos una reina. 'Carne blanca y sabrosa' deia l'altre. Jo no podia fer res més que admirar l'amabilitat d'aquelles noies tenint en compte el lamentable estat dels meus braços i cames, coberts de picades i erupcions vàries, típiques del tròpic.
Eren molt atractives, se li havia de reconèixer el mèrit al Perú a l'hora de triar les amistats. La del gelat em va pressionar la barbeta amb l'índex i el polze i va somriure a la seva amiga 'a este le gustan las michas, eh?'
'¿perdone, me gustan las qué?'
 'las michas!' fent un triangle amb els dits i senyalant-se el cony.
Els germans reien, el parell d'amigues també, fins i tot el Freddy Córdoba que a aquelles hores ja anava ben torrat li feia gràcia allò de las michas.

Hora de marxar, abans de pujar dalt l'autobús ja sentia la música de dins a tot drap, quin calvari! Tot i que ja em començaven a agradar-me aquelles cutre-rimes, sembla que 10 dies al Panamà havien aconseguit canviar la manera de veure les coses. I no és per això que viatgem?
De forma inconscient vaig anar inclinant el cap, em vaig posar la gorra de costat i se'm van començar a moure les mans, d'aquella manera com fan els rappers, com quan t'espolses esparadrap enganxat als dits.
♫Le gusta que le hagan todas las posiciones, que le unten crema de todos los sabores 
Pa' que le hagan lo que nunca ha sentido, 
Y pide que se lo haga YOOOOO ♫



Més fotos del viatge