dilluns, 16 de març de 2015

Panamà

A la taula del costat hi ha una animada conversa, paro l'orella, el tema promet
'pues qué quieres que te diga, no hay para tanto, cualquiera puede ser el de 50 Sombras de Grey, no entiendo tanta expectativa!'
Qui parla és un mascle evidentment, se'l veu tocat. És el típic executiu amb corbata i maletí, parla amb molta seguretat, segur que ha fet un curs d'aquests de lideratge i com parlar en públic. Més que conversa és un monòleg ja que el seu company només escolta i de tant en tant fa que sí amb el cap.

Encara queda mitja hora per embarcar a l'avió que em portarà al Panamà. Remeno el cafè a poc a poc i miro de concentrar-me, vaig al ralentí, el meu cos està intentant superar el trasbals que suposa llevar-me a les set del matí.
'Vaya descubrimiento! Una película sadomaso, cuanto revuelo para esta tontería, cualquier persona culta sabe de qué va ese rollo, y yo por suerte no soy ningún ignorante'
No puc evitar somriure, és simptomàtic com aquesta història posa els homes tant a la defensiva. El seu gest és de seguretat però jo només hi veig frustració. El seu company calla però crec que fa la mateixa lectura que jo
'a veure, fantasma dels collons, el Christian Grey fot més calent a la teva dona que tu i les teves collonades, accepta-ho!'

Debilitats humanes que es manifesten constantment al voltant nostre, començant pels que parlen bé d'ells mateixos.

Ciutat de Panamà















Carnaval de Panamà, un Pais en Fiesta!

Així dóna gust arribar a un país, entrava a l'Amèrica Central per la porta gran, enmig dels Carnavals, la festa cràpula per excel·lència! Però la vida és plena d'imprevistos i quan es viatja aquests es multipliquen i adopten les formes més inesperades.

L'Amèrica llatina ha estat sotmesa durant els últims segles a hecatombes de tot tipus, a la barbàrie europea, al genocidi, a les epidèmies, a les dictadures, al colonialisme i imperialisme. Poc a poc aquesta gent va remuntant però una nova pandèmia s'estén en aquella zona del planeta i poc a poc va allargant els seus tentacles arreu del planeta: el reggaeton.

Pots viatjar el que tu vulguis, mai s'està preparat per això. És mes greu del que sembla, estudis recents mostren el reggaeton com a tercera causa d'extinció massiva després del canvi climàtic i la guerra nuclear. Exposicions prolongades poden causar lesions cerebrals greus, i en individus embotits dins la samarreta del Ronaldo del Madrid, els danys són irreversibles.

A l'Avinguda Balboa no tenia escapatòria, centenars de xiringuitos competien en decibels per imposar la seva música. Els amables panamenys deurien veure la meva cara de sofriment perquè m'oferien cervesa des de ben d'hora. Emborratxar-se no és una mala opció quan un és agredit per aquells monstruosos altaveus tronant com si fos el dia del judici final
'♫ lo qué pasó pasó entre tú y yolo qué pasó pasó entre tú y YOOOOO ♫'

La ciutat del Panamà es un paradís fiscal i al senyor inversor se'l protegeix i se'l mima. No s'escatimen recursos en la seva seguretat, començant per l'exèrcit de policies i militars que patrullen arreu i acabant per les prostitutes amb els seus certificats mèdics en regla per no haver de tornar al vell continent sifilítics com els seus avantpassats, tot legal. D'això se'n diu progrés.


Si el reggaeton és un fenomen localitzat només a l'Amèrica llatina n'hi ha un altre que té abast mundial i és impossible no patir-ne les conseqüències: els taxistes.

Ja feia temps que hi volia dedicar unes línies perquè el llistat d'anècdotes és llarg, els mètodes per fotre't la pasta són infinits. Als països més avançats s'ha sofisticat molt amb taxímetres, recàrrecs i plusos que no saps mai d'on surten. En aquelles latituds està menys tecnificat però el resultat és el mateix, el taxista et cobra el què vol.
Ja me'n vaig cuidar prou de pactar el preu abans de fotre el cul al seient però aquell home sordejava més que jo, i amb una variant patològica sorprenent, on jo deia 'un dólar y medio' ell sentia 'cinco dólares'. Ja hi tornàvem a ser. Normalment sóc dòcil amb aquestes coses però ja estava fart d'haver de pagar més i encara em coïa el preu d'entrada per visitar el Canal'haga el favor de parar que me bajo aquí mismo' però el taxista no em va fer cas, al contrari, va tancar les portes i em va portar directe a la policia. Tècnicament podríem dir que en aquells moments era hostatge del senyor taxista.

Un policia amb posat seriós escoltava la història del taxista: un honrat treballador que diàriament queia víctima dels malvats turistes que només pensaven en escatimar-li els calers i evitar així guanyar-se la vida de forma decent. La interpretació d'aquell farsant era molt bona, les coses com siguin, tot i que aquella versió dels fets era massa lliure pel meu gust, que s'ho estava inventant tot vaja. Però resultava convincent i tant el policia com jo vam emocionar-nos amb aquella història de sacrifici i servei al país.

Em tocava a mi. Vaig presentar-me com un viatger de cor pur que pecava de massa bona fe i sempre anava a parar a les urpes de gent sense escrúpols, com aquell taxista per exemple, pirates que ronden la ciutat buscant carnassa com aus rapinyaires. El senyor taxista m'interrompia cada dos per tres, el seu problema amb la sordesa havia desaparegut i ara em sentia la mar de bé, però jo el replicava com fan a la televisió els tertulians professionals, mai falla 'disculpe pero yo le he escuchado educadamente sin interrumpirle, le pido que haga lo mismo', el policia assentia amb el cap en senyal d'aprovació, allò anava bé!
Ho estava donant tot, en el moment més dramàtic de la meva exposició vaig utilitzar la tècnica de trencament de veu o tècnica Junqueras, que consisteix a quedar-te a mitja frase i no poder continuar degut a l'emoció 'además señor policía me habían dicho que las panameñas estaban muy buenas y... y... no es verdad!' Aquell cop d'efecte havia de fer decantar la balança al meu favor, allò estava guanyat.

El policia, després de rumiar-s'ho una estona, va emetre el seu veredicte: va donar la raó al taxista i a mi em va tocar pagar.














Bocas del Toro

La capital de Panamà és una illa d'opulència i frenesí capitalista que et pot fer perdre la perspectiva d'on ets realment: al carib; amb el ritme i el calor característics de la seva gent, 'suavesitooo mi amol'.

Res a veure amb la següent parada, Bocas del Toro, el ressort guiri per excel·lència de Panamà, a tocar de Costa Rica.
Garitos com la Iguana et donen servei les 24 hores perquè et puguis fondre els dòlars a plaer: dormir, menjar, excursions pels voltants i, pels que ens agrada anar a dormir tard, follar festa fins a la matinada en companyia de locals, ianquis i argentines. La policia, omnipresent arreu, s'encarrega de que el turista pugui emborratxar-se i lligar amb seguretat. A primera vista sembla exagerat veure'ls equipats amb armilles antibales i fusells però quan t'expliquen que dies abans hi hagut un 'un balasero' al Barco Hundido no ho és tant.

10 segons és el temps que tarda un ianqui a fer amics, encara no havia arribat a la barra que ja xerrava 'do you speak english?' 'Where are you from?' El John era un jubilat de Florida i portava mesos viatjant pel continent. S'acabava de separar; m'ho explicava mentre m'ensenyava una foto on es veia una dona somrient al costat d'una tonyina acabada de pescar. No se'l veia pas trist, al contrari, estava eufòric. Al John li agradava beure, es fotia 25 cerveses cada dia i aquesta petita anomalia havia afectat la seva relació, la pobra dona no podia seguir el ritme. Allò no podia continuar de cap manera i el John va haver de prendre una decisió: va deixar la dona.
Jo li explicava que abans aguantava bé l'alcohol però ara amb 2 mitjanes anava tocat.
'Home clar, això és perquè no te'n fots 25'
Aquell paio portava un pet permanent.

Bocas del Toro és el lloc perfecte per relaxar-te i descansar però no estava cansat. També és un lloc ideal per passar la lluna de mel amb la teva companya preferida de la UNED però continuava solter. A més a més, vagant pel planeta, ja he visitat llocs semblants, enclavaments privilegiats cadascun d'ells amb la seva empremta local però que el turisme ha anat uniformitzant poc a poc. Sigui a l'Àfrica, al sud-est asiàtic, a l'Amèrica llatina o al Mediterrani, aquests llocs cada cop s'assemblen més: els mateixos turistes, els mateixos kits d'snorkel, els mateixos hippies venent collarets i els mateixos dosificadors infames per servir cubates.
Amb el temps les historietes del John començaven a repetir-se i l'únic caixer de l'illa va deixar d'escopir dòlars, l'única opció d'aconseguir efectiu de la targeta de crèdit era un supermercat de xinesos al 10% de comissió.
No parava de rebre senyals negatives. Possiblement hi estava una mica predisposat ja que feia dies que em passava pel cap visitar una altra regió del país, el Darién. M'ho havien desaconsellat molt, es veu que era molt perillós, que si s'hi amagaven les FARC, que si segrestaven turistes... tot el que deien encara em feien venir més ganes d'anar-hi.
El John no ajudava gaire a decidir-me, em volia demostrar la seva teoria de com més birres beus menys cego vas i no parava de demanar rondes. Ens acompanyava un guia local que tampoc em podia ajudar, una llàstima perquè ell es coneixia tot Panamà excepte el Darién, i és clar, millor no anar-hi. I ho deia com si aquell raonament tingués alguna lògica.
Allò ja era massa. Doncs sí amics, aniria al Darién, i ho faria ara mateix.

La gràcia d'anar per lliure és que pots fer el que et dóna la gana, tot i que aquell rampell no seria fàcil de portar-lo a la pràctica ja que volia anar a l'altra punta del país, a la frontera colombiana. Era un rampell d'aquells "de pensar poc", d'aquells que proliferen passades les 4 de la matinada, com si a mitja farra a Bilbao decideixes que l'endemà sortiràs per Tarifa.

Moure's pel país no era fàcil i havia d'encadenar 3 missions impossibles: fer-me la bossa cego sense deixar-me res, resar perquè hi hagués places en el primer vol i empalmar 3 busos fins al Darién. Difícil bàsicament perquè viatjava amb la logística habitual, zero guies i un mòbil en mode avió.
Em sabia greu abandonar la meva bicicleta però què collons! El Darién.. semblava extret del món del Senyor dels Anells.















El Darién

Fer-se la bossa cego sense deixar-se res ✔
Pillar el primer avió cap a la capital ✔✔
Empalmar busos fins a la Palma abans de que es fes fosc ✔✔✔

Èxit total! La part més pesada van ser les 10 hores de trajecte en bus digerint vídeos de reggaeton i pel·lícules del Vin Diesel.
A mesura que ens acostàvem a la frontera colombiana escenes de realisme màgic afloraven a la tele:
'♫ haciendo el amooor, recorriendo tu cuerpo poco a poco, no me digas que noooo 
Vente conmigo que yo quiero escribir la historia sólo contigoooo ♫'
Aquells versos ja et feien supurar les oïdes però la visió d'aquells dos puteros fotent-se copes dalt del veler et convidava a arrancar-te els ulls.

Però com dic sempre, un a tot s'acostuma. El cos s'adapta i amb el temps, el que et semblava insuportable, et va resultant més tolerable, coses de la genètica. Kilòmetre a kilòmetre el ritme de la cumbia penetrava en els meus porus i aviat vaig formar part d'aquella família de passatgers que es commovien amb aquelles històries d'amor i desamor.
'♫ Le voy a dar candela pa que aprenda, que a las mujeres buenas se respeta. Voy a buscarme leche condensada para olvidarme de su mermelada ♫'
Tot i les deficiències musicals em reconeixereu que el símil de la 'leche condensada' està molt ben trobat.

El darrer transport era una petita llanxa que em portaria a La Palma, al cor del Darién. Aquell paisatge em recordava molt l'Amazones, per la vegetació, el transport fluvial, la pell negra i els somriures blancs.

La Palma és un poble molt petit, la vida és tranquil·la i només arribar es va confirmar el que ja sospitava: de perill res, a no ser que et faci por passar un cap de setmana sense wifi. A més, aquella zona encara no està 'contaminada' pel turisme i conserva aquell toc tan especial que tenen els pobles, aquella màgia que tan fàcilment et transporta al passat.
En llocs com aquest la vida se simplifica: els petits juguen al carrer (el carrer literalment, només n'hi ha un), els grans es refugien de la calor al Regocijo, el bar del poble, i els més veterans seuen davant una rampa de formigó que fa de moll, per veure què descarreguen les llanxes.

Al moll precisament vaig conèixer el Freddy Córdova, havia treballat en l'antiga URSS i havia tocat molts calers de jove, ara estava jubilat. Mentre m'explicava la seva vida anava fent glops a una ampolla d'aiguardent que tenia amagada sota un cartró. Ràpidament m'organitzava l'estada amb excursions pels voltants, jo em queixava dels preus però deia que valia la pena 'pensa que aquí no vénen estrangers, fes vídeos dels poblats indígenes i els vens a Espanya, et faràs d'or!' 'tienes que pensar en lucrarte'. Jo li responia que no havia vingut a fer calers però no aconseguia treure'l d'aquí, aquell home només tenia 'el lucro' al cap.
En el transcurs de la conversa, i com aquell que no vol la cosa, va i em diu 'y ahora vas al súper de Perú y me traes una de éstas', senyalant-me l'ampolla d'aiguardent buida. Aquell paio si sabia 'como lucrarse', li vaig allargar un dólar i vaig marxar.

Perú era el nom que li donaven a un peruà instal·lat allà des de feia més de 30 anys, els mateixos que feia que no es veien amb el seu germà, aquells dies de visita. L'endemà diumenge anaven d'excursió a una platja propera i em convidaven a passar el dia amb ells.
El Perú era un vividor, un personatge en tota regla que tant abunden als pobles petits, s'havia mogut molt al llarg de la seva vida. La titola tampoc havia parat quieta, havia estat amb 3000 dones, '500 pagando', ja no tenia la planta de quan era jove i havia de deixar anar bitllets para montar a una hembra', amb les seves pròpies paraules. Tant frenesí havia donat els seus fruits, 19 fills oficials, 'seguramente tengo alguno más por ahí'.
Amb confiança, després de coneixe'l una mica més, haig de dir que aquell home tendia una mica cap a l'exageració però en qualsevol cas era un home agradable i molt estimat al poble.

El poble tafanejava mentre carregàvem la barca de provisions: pollastre amb arròs, vi i cerveses. 'Perú, no os lleváis mujeres?' preguntaven, 'Eso Perú, no llevamos mujeres?' afegia jo.
'Iban a venir un par de amigas pero al final no ha podido ser. Yo bombeo a una' afegia picant-me l'ullet.

L'últim dia quan m'acomiadava vaig tenir l'oportunitat de conèixer 'el par de amigas' del Perú, eren dues prostitutes. Al presentar-me, una d'elles em va mirar fixament als ulls mentre llepava un con de gelat amb molta perícia, se'm va acostar, em va agafar la mà i m'hi va donar un petó com si jo fos una reina. 'Carne blanca y sabrosa' deia l'altre. Jo no podia fer res més que admirar l'amabilitat d'aquelles noies tenint en compte el lamentable estat dels meus braços i cames, coberts de picades i erupcions vàries, típiques del tròpic.
Eren molt atractives, se li havia de reconèixer el mèrit al Perú a l'hora de triar les amistats. La del gelat em va pressionar la barbeta amb l'índex i el polze i va somriure a la seva amiga 'a este le gustan las michas, eh?'
'¿perdone, me gustan las qué?'
 'las michas!' fent un triangle amb els dits i senyalant-se el cony.
Els germans reien, el parell d'amigues també, fins i tot el Freddy Córdoba que a aquelles hores ja anava ben torrat li feia gràcia allò de las michas.

Hora de marxar, abans de pujar dalt l'autobús ja sentia la música de dins a tot drap, quin calvari! Tot i que ja em començaven a agradar-me aquelles cutre-rimes, sembla que 10 dies al Panamà havien aconseguit canviar la manera de veure les coses. I no és per això que viatgem?
De forma inconscient vaig anar inclinant el cap, em vaig posar la gorra de costat i se'm van començar a moure les mans, d'aquella manera com fan els rappers, com quan t'espolses esparadrap enganxat als dits.
♫Le gusta que le hagan todas las posiciones, que le unten crema de todos los sabores 
Pa' que le hagan lo que nunca ha sentido, 
Y pide que se lo haga YOOOOO ♫



Més fotos del viatge

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada