dijous, 9 de juliol de 2015

Uruguai i Argentina

Montevideo, 5 de la matinada en un dels molts locals de la Avenida Doctor Luis Alberto de Herrera. Després de voltar per tota la ciutat per fi he trobat el lloc ideal, pinta molt bé, fa estona que una gràcil uruguaiana balla davant meu, de tant en tant es gira i em dóna l'esquena. No recordo qui em va dir que era un molt bon senyal, 'si se't fot de cul és que li agrades!' Serà el meu primer contacte, l'emoció m'embarga, som-hi!
'Hola, qué tal, cómo te llamas?'
'Ana' 
'Soy Josep de Barcelona y justo acabo de llegar...' però ella ja no m'escolta, ha donat mitja volta i es reuneix corrent cap a les seves amigues que han seguit expectants l'escena amb gran hilaritat. Comenten la jugada i em miren de reüll mentre faig veure que no veig com es riuen de mi.

L'atenció del grup es dirigeix ara cap al paio més borratxo del local, ha substituït el kit de mate + termo d'aigua calenta per una ampolla de cava i una copa que li vessa per sobre la camisa mentre es mou. L'Ana s'hi acosta i balla davant d'ell, les amigues esclaten amb sonores riallades.
Sobren bufons en aquesta discoteca, hora d'anar a dormir.

La primera jornada a Montevideo havia estat intensa, havia recorregut els punts més calents de la ciutat i m'agradava el que veia, allò era un món ple de possibilitats. Com sempre quan sóc a una nova ciutat estava excitat i una mal educada no aconseguiria deprimir-me. El taxista que em portava cap a casa em va dir que aquell local no valia la pena, 'sólo hay chetas (pijes), si de verdad quieres agarrar (lligar) una mina (noia) yo conosco un buen boliche (discoteca)'.

Eren quarts de sis però li vaig fer cas, mai rebutjo un bon consell. El local escollit era l'Ibiza Mega Disco, un dels pitjors antros de la capital. Havia vingut a l'Uruguai amb ganes de saber com era possible que un home com el Pepe Mujica arribés a president de govern d'un país, no em quadrava gaire tal com està muntada l'estructura del poder. A primer cop d'ull no semblava que la fauna de l'Ibiza em resolgués els dubtes però no m'hi podia resistir, veient l'estat del personal que a aquelles hores feia cua, alguns de dubtosa sexualitat, el tema prometia. El control d'entrada era exhaustiu, armes, drogues.. el porter m'escorcollava a fons i ensumava amb gest sospitós la meva capseta de pastilles Juanola. Li vaig preguntar a quina hora tancaven i em va dir una de les coses més maques que he sentit quan un no té ganes d'anar a dormir 'Aquí no serramos amigo!'


El primer contacte és un tema complex, la vergonya és un poderós dissuasiu i a ningú li agrada ser rebutjat tot i que amb el temps s'accepta amb normalitat. Per alguns conèixer gent és natural, per altres una barrera infranquejable. La confiança en tu mateix és clau, sortir en grup ajuda a vèncer la timidesa i les drogues poden enterrar-la completament. Viatjant sol i havent aparcat vicis dificultaven bastant l'empresa però no la feien impossible, hi ha altres estimulants. Per una banda les ganes de conèixer gent i per l'altra el fet de poder compartir en aquest blog la meva petita col·lecció d'aventures i contratemps.

Explicaré la meva estada per Uruguai i Buenos Aires aprofitant 3 primers contactes que van tenir lloc fora de les zones d'oci habituals com són els bars i les discoteques, i que van tenir cert recorregut. No tot el recorregut que jo voldria certament, ja sabeu que la meva ment científica m'empeny a estudiar aspectes de la condició humana a fons tot i que, malauradament, aquesta curiositat no es veu sempre recompensada.
















Òmnibus 152

Per primera vegada m'he allotjat en cases de particulars. És una excel·lent forma d'aterrar als llocs, els amfitrions acostumen a ser gent molt oberta sempre disposada a donar-te un cop de mà, valuosos consells i en el cas de Buenos Aires una targeta SUBE per moure't en transport públic.

No parava, semblava un insecte atrapat dins dins d'una ampolla de vidre movent-me d'un cantó a l'altre. La ciutat és immensa i aviat me'n vaig adonar que un autobús és un lloc tan bo com qualsevol altre per conèixer gent. Em vaig proposar el repte d'un bus una conversa. A vegades pujava sense saber on em portaria la línia o sigui que les meves preguntes de turista perdut eren sinceres. Els porteños són gent oberta disposada a ajudar al turista i les porteñas són extraordinàriament atractives.

Aviat va córrer el rumor per la ciutat del misteriós 'turista del ómnibus' que seduïa les dones més belles de Buenos Aires. El 'maraqueig' de les Juanola a la butxaca pujant els graons del vehicle delataven la seva presència i posaven en guàrdia a les passatgeres incautes, es feia el silenci immediatament, les amigues emmudien i els homes abraçaven les seves dones. Però era inútil, ningú podia escapar al poderós escrutini del 'turista del bus'.
Aviat vaig anar depurant la meva tècnica per a treure més profit del viatge, les víctimes escollides eren les assegudes a la finestra de manera que seient al seu costat tallava qualsevol possibilitat d'escapatòria. L'òmnibus 152 té un recorregut llarguíssim i a l'Avinguda Santa Fe vaig conèixer la Maipú, una dolça criatura que sense deixar de somriure va resoldre tots els meus dubtes, els reals i els inventats, tenia molta paciència. També era molt ben educada i a tot em deia que sí, fins i tot quan li vaig proposar de que l'endemà m'acompanyés a la Florería Atlántico, al barri del Retiro, un dels millors bars del món. La Maipú es mereixia el millor.

Li vaig donar el meu correu per acabar de confirmar l'hora i ens vam acomiadar. A primera hora del matí em va escriure excusant-se, tenia una setmana complicada i no li anava bé veure'ns. El correu era llarg i em feia moltes preguntes, on tenia previst anar, quants dies em quedava a Buenos Aires, etc. Detectava reserves en veure'ns immediatament però li despertava interès. Jo vaig deixar oberta la porta a quedar més endavant mentre intercanviàvem correus i ens anàvem coneixent però ja no ens vam veure més.

Per sort no vaig canviar de plans, el viatge continuava a l'altra ribera del riu de la Plata, a l'Uruguai i mai vaig ser prou lluny de Buenos Aires com per no tornar-hi si la bella Maipú deixava de tenir setmanes complicades. Diàriament m'escrivia amb ella, encara no veia clar quedar amb mi però el seu interès cap a tot el que feia no minvava. Li agradaven molt les fotos que li enviava de la costa uruguaiana i també li agradava molt viatjar, de fet a principis de l'any que ve estaria per Europa i segur tindríem ocasió de veure'ns. El seu interès es va acabar de cop i els meus correus ja no van obtenir resposta. La Maipú va desaparèixer de la meva vida, semblava talment com si l'òmnibus 152 li hagués passat per sobre.














24 hores a La Pedrera

Arraulit sota les mantes intento combatre el fred, no hi ha calefacció a l'habitació, les portes i finestres no tanquen i la temperatura a l'interior i a l'exterior és la mateixa, 4 graus. Abans de fotre'm al llit li havia demanat una estufeta al Barbas, l'home que regentava aquells apartaments, però no n'hi quedava cap, mala sort. Aquell espai era molt rústic i econòmic però fotia un fred de collons, i odio el fred.

Maleint els meus ossos, abraçat als genolls, sento just a l'altra banda de la paret una noia cantar. Té una veu extraordinària amb els poderosos efectes d'un bàlsam regenerador. Jo cagant-me amb déu pel fred i aquella noia cantant d'aquella manera... quines actituds tan diferents davant les coses, oi? Tanta bellesa enmig d'aquell temps inclement em commou i me n'adono de la sort que tinc de viure aquell moment. La màgia d'aquella noia ha transformat la mala sort en bona sort, torno a estar content i m'adormo.

Havia arribat a aquell poble a l'atzar. Palplantat a la terminal de 3 Cruces de Montevideo observava la pantalla amb els busos que feien ruta cap a la costa i vaig pujar en el primer que sortia: Destino La Pedrera. Semblava un lloc tan bo com qualsevol altre. Era l'únic passatger que baixava en aquella parada i aviat vaig saber perquè. La visió d'aquell poble fantasma amb els gossos passejant pel carrer del poble evocaven una idea força al meu cap: estació errònia. A l'estiu allò es fotia com un ou però ja feia molts mesos de l'estiu, a l'hemisferi sud al juny fa fred i la majoria de comerços, albergs i restaurants estan tancats. Els llocs per allotjar-se es limitaven a les casetes del Barbas on només s'hi allotjava una noia que cantava com un rossinyol.
Allò semblava l'inici d'una pel·lícula romàntica de les dolentes, però si acabava amb final feliç era prou bona per mi.

L'endemà me la vaig trobar al pati practicant el que semblaven exercicis de meditació. No volia destorbar-la i vaig esperar a que acabés per presentar-me. La Paloma era de Montevideo i portava uns quants mesos a La Pedrera, estava vivint 'una especie de retiro'. La seva vida a la capital no li agradava i va fer un canvi radical, va deixar la feina, la família i la parella. Actualment passava els seus dies passejant per la platja, fent dibuixets i tocant la flauta. Vivia de la renda d'un familiar. És veritat que això desmuntava una mica el seu discurs hippie però aquella noia havia renunciat a moltes comoditats que jo no en seria capaç, començant per la calefacció a l'hivern i acabant per les pizzes Buitoni.
A la marihuana no hi havia renunciat i la pipa de fumar l'acompanyava arreu.

Vam estar tot el dia junts, vam xerrar, tocar la flauta i fumar (tabac no eh? tranquils). Es coneixia tots els racons i en companyia dels gossos del poble passejàvem per paratges impressionants. Érem una parella de perroflautes autèntics, parlàvem sobre quina merda de món ens havia tocat viure, les perversions del consumisme, les maldats del capitalisme i la superficialitat de la vida que tenia la gent (nosaltres no, els demés). Teníem teories per tot i, naturalment, no mouríem ni un dit per canviar les coses.
La Paloma molava i insistia en que em quedés aquella nit, se celebrava Sant Joan i vindria molta gent dels voltants. La idea era atractiva però em venia al cap aquella habitació tan freda amb aquelles mantes tan primes... ara que ben pensat, també podíem dormir junts amb la Paloma! Tenia molt de sentit en aquell context i se la veia prou oberta per acceptar una proposta així, en el transcurs de la nit li plantejaria.

A la festa de Sant Joan la seva actitud va canviar, no la veia tan receptiva als 'meus encants' i preferia la companyia dels seus vells amics i alguns de nous. Després de perseguir-la amunt i avall m'envaïa aquella desagradable sensació d'estar fotent el préssec una altra vegada. L'últim cop que la vaig veure era asseguda davant el foc al costat d'un amic fumadíssim en posició de Loto. Li vaig donar les gràcies per la companyia i me'n vaig anar a dormir. La proposta d'acompanyar-me li vaig estalviar, m'hagués dit que no.

Una vegada més maleïa la meva mala sort sota les mantes, amb lo calentet que estaria amb la Paloma... Vaig sentir-la arribar poc després, tornava a cantar però ja no m'agradava la seva veu, de fet em molestava i vaig estar a punt de picar a la paret per fer-la callar 'shtttt!'

















La Betania

La ruta continuava cap a l'oest de l'Uruguai i nord d'Argentina, una visita llampec a Iguaçú, els salts d'aigua més espectaculars del planeta. Les 12 hores de bus d'anada i 12 de tornada valen la pena, creieu-me.
El viatge acabava on l'havia començat, Montevideo, allà rebia un amic que venia per feina, un congrés de psicologia, i vam aprofitar la companyia de dues col·legues uruguaianes per explorar la ciutat a fons. No disposes sempre de 3 psicòlegs al teu servei i ho vaig aprofitar. Entaulats endrapant àpats espectaculars debatíem les sempre apassionants relacions entre homes i dones. Com sabeu, és un camp on no hi he estalviat esforços i compartia les meves teories i plantejava tots els meus dubtes. No vam arreglar el món però la successió d'asados, dulces de leche, cerveses artesanals, White Russian i riures em van fer passar els dies volant.

Els darrers dos dies els vaig passar amb la Betania, l'havia conegut la setmana anterior quan va venir a rescatar-me a la terminal d'autobusos, perdut com estava. Amablement m'havia acompanyat a l'andana on sortia el meu bus cap a Buenos Aires. M'havia donat el seu número i repassant la darrera conversa veia que hi deia literalment 'suerte y a sus órdenes'.
Vaja, 'a sus órdenes', podia ser una frase feta de cordialitat uruguaiana o podia ser.... vaig citar-me aquella mateixa tarda amb ella. Vam connectar de seguida, de fet massa i tot, als postres ens lamentàvem no haver-nos conegut abans 'Te vas pasado mañana? Por qué no me escribiste antes?!'. Es veritat que quedava poc temps però encara teníem 24 hores i depèn a què les dediquis en poden ser moltes.

La Betania era una persona molt directa. Tenia les idees molt clares i mirava als ulls quan parlava. Havia engegat una botiga de roba de segona mà i li anava 'viento en popa'. Parlava sense embuts i se li entenia tot el que deia, virtut que s'agraeix quan tens poc temps. Jo li explicava que m'encantava viatjar perquè m'agrada la gent, i movent-te pel món et dóna la possibilitat de viure moments especials com estava vivint en aquell moment amb ella. Es considerava una persona sincera, que no li agradava donar voltes a les coses, i potser per això s'entenia tan bé amb els homes. Començava així l'intercanvi de petites mentides que tots diem sobre nosaltres quan volem agradar a algú.
Jo ho deuria fer molt bé perquè vaig agradar-li ben aviat: em deia 'lindo', li agradaven les meves mans i em posava 10 anys menys, fins i tot deia que li agradava com parlava! (no oblidem que ho feia en el meu cutre castellà).
Em sentia aclaparat per les seves atencions.

A mi també m'agradava molt i agafant-li la paraula amb el tema de la sinceritat li vaig proposar de passar junts la nit en un hotel. La seva reacció fou una llarga mirada amb unes pupil·les dilatadíssimes, símptoma de que el seu cervell estava processant massa informació.

'Betania, tranquila, no hace falta que digas nada, tenemos toda la noche por delante' No va haver de passar tota la nit per dir-me que no. Em va sorprendre perquè estic segur que li agradava però no havia tingut en compte el factor 'i després, què?', factor molt important per les dones que escapa als anàlisis masculins de la situació, prou feina tenim pel 'abans de' i sobretot pel 'mentrestant'.
Que no sigui aquesta una de les claus de fa que tinguem perspectives tan diferents sobre alguns temes, elles són més de llarg plaç i nosaltres, pobres éssers primitius, més del curt plaç i en el cas d'alguns individus, molt curt plaç.
El fet de que marxés l'endemà la feia tirar enrere. 'Si te quedaras más días...' Podia llegir als seus ulls la desagradable escena del tiu que fot el camp cap a casa just després de follar, i en aquest cas, casa meva era a 10.000 kilòmetres.

Ens vam fer una abraçada, un petó i vaig ajudar-la a pujar al taxi. La boira baixa i la nit donaven un aire fantasmal a la ciutat, a aquella hora hi havia silenci absolut. Tornava a fer fred, em vaig cordar fins i el coll i vaig posar-me les mans a la butxaca on guardava la capseta de pastilles Juanola i els condons amb el seu precinte i la seva data de caducitat.
En poques hores volava cap a Barcelona i era hora d'anar a dormir.

juny 2015
Més fotos del viatge.