dimecres, 19 de juliol de 2017

Malàisia 2a part

Continuació de Malàisia 1a part
(si no l'has llegit, clica aquí ↑)

'Amran tiu, l'estàs cagant, si hi vas caus segur'
'Que no Josep, tranquil que ho tinc tot controlat'

L'Amran era un home casat que havia quedat amb una ex per passar el cap de setmana junts. Segons ell, era una trobada de vells amics, però nosaltres sabem que l'Amran és carn infidel i està a punt de traspassar una línia vermella.
Al·là, se t'acumula la feina

L'Amran vivia a Belaga, una petita localitat perduda a la selva de Borneo, un punt en el mapa enmig d'un abisme verd. Era el lloc que havia escollit per perdre'm i a fe de Déu que vaig triar bé, dos dies vaig tardar per arribar al poble! Des de Kutching vaig embarcar-me en un ferri vorejant la costa cap al nord, a la ciutat de Sibu. Allà vaig fer transbord per remuntar el riu Rajang en unes embarcacions en forma de supositori gegant, fent nit a mig camí.

Em vaig allotjar a l'únic hotel obert en temporada baixa i ràpidament vaig contactar amb el guia del poble que em va animar a fer un parell d'excursions per la zona. El poble no mata, en una hora el tens vist, i s'ha de reconèixer que a primera vista sembla un mal lloc per passar-hi uns dies. Els seus habitants no se'ls veia especialment contents de tenir-me allà, ni contents ni descontents, senzillament passaven de mi. Em sentia talment com si fos un ésser invisible. Els únics en donar-me la benvinguda van ser un parell d'homes molt passats de voltes. En veure'm van allargar-me una cervesa i em convidaven a apuntar-me a la seva festa particular, dins d'un cotxe. Educadament els vaig dir que no.

En aquell poblet vaig conèixer el protagonista d'aquesta història, l'Amran. Tenia un dels restaurants del carrer principal, però allà no hi havia mai clients, només un parell de treballadores que es passaven el dia mirant la tele i només trepitjaven la cuina quan els hi demanava fideus. L'Amran era molt extrovertit i de seguida em deia d'anar a casa seva i a passejar en moto pel poble. Era prou amable per a fer desconfiar un home de ciutat com jo, però amb el temps em vaig adonar que la seva amabilitat era sincera i ens vam fer amics. Aquell home estava enganxat al mòbil, concretament al xat amb una ex que havia tingut a l'institut. Em deia que eren amics i prou però quan parlava d'ella abaixava la veu i mirava enrere com si estigués fent una malifeta. També era revelador la quantitat d'emoticones amb petons i cors que inundaven les seves converses.
No m'agrada fotre'm a la vida dels altres però amb aquell home ens vam agafar confiança de seguida i tenia el deure d'avisar-lo, anava de pet al precipici.

A veure, que ningú em malinterpreti, que cadascú faci amb la seva vida el que vulgui. Si l'Amran m'hagués explicat que havia quedat un cap de setmana amb una ex per cardar com mandrils no m'hi hauria ficat, cap problema. El problema és que l'Amran vivia en un món de fantasia on és possible passar un cap de setmana sencer amb la teva ex sense que passi res. Aquell pobre home vivia en l'autoengany, fase prèvia que inevitablement et portarà a la fase de 'jo no volia!'.

'La línia vermella és aquí Amran, la reserva d'hotel amb habitació doble, no la veus?'
'Que no Josep, tranquil que ho tinc tot controlat'



La teoria de les línies vermelles

Un forat negre és un objecte astronòmic ben curiós, tot són extrems. Té una massa molt petita, una densitat enorme i una força de gravetat tan gran que ni la llum pot escapar. A mesura que t'hi acostes amb la teva nau espacial vas sentint un poder d'atracció cada vegada més i més fort fins a arribar un punt de no retorn, si el creues estàs llest i ja res pot evitar que acabis esclafat per la pressió. Aquest punt de no retorn s'anomena horitzó d'esdeveniments.

Doncs bé, la línia vermella és l'horitzó d'esdeveniments de la infidelitat, un cop la creues ja has begut oli. Forat negre, horitzó d'esdeveniments, no em negareu que l'analogia està ben trobada. La dificultat radica en saber on és la teva línia vermella, no tots tenim les mateixes, i un s'ha de conèixer molt bé per detectar-la a temps. No era el cas de l'Amran, com haureu endevinat.

Un exemple. Imaginem que una amiga et proposa sortir a fer una copa, juraries que et va al darrere però és un tema que mai s'ha parlat obertament, i per tant, oficialment, només sou amics. T'ho passes de puta mare, és una tia molt divertida i no heu parat de riure i ballar com si no hi hagués demà. Ho necessitaves, havies tingut un dia de merda i a sobre t'havies discutit amb la parella. Tens aquell punt d'alcohol just i l'amiga et convida a casa a fer l'última. Meeeec meec meeec alarma, línia vermella, tots la veiem oi? Algú et diria que la línia vermella ja s'ha creuat a l'acceptar sortir amb ella. Algú altre et pot dir que encara tens marge de maniobra, perquè no entrar a fer l'última? Al cap i a la fi som éssers amb voluntat pròpia, no? I només sou amics...
Ja veieu, la línia vermella cadascú se la posa on vol però en cada situació intervenen esdeveniments aleatoris que escapen al teu control, i com et descuidis, l'amiga et portarà la cervesa, es posarà roba còmoda, et convidarà a seure al sofà, i quan et trobis amb els calçotets als turmells ja serà massa tard.
Però com és possible? Si ho tenies tot controlat! Si tu no volies liar-te amb ella! L'autoengany sempre porta al 'jo no volia', és matemàtic.
A partir d'aquí les excuses són proporcionals a la imaginació dels protagonistes 'és que clar, es va posar una samarreta amb tirants minúscula i uns pantalons curts totalment antireglamentaris!'. Això mateix em referia amb els esdeveniments aleatoris que escapen al teu control. Al d'ella no, és clar, la roba còmoda semblava escollida a l'atzar, oi? La veritat és que ella ha controlat la situació des del començament i tu no.
En cas contrari la història és molt diferent, homes casats que tiren els trastos a tot el que es belluga n'hi ha a patades però fins i tot amb el cràpula més infal·lible, si ella no vol que passi res, no passarà. Ja pots convidar-la a casa a fer la penúltima, l'última, posar la playlist de 'follar', convidar-la a dormir perquè va massa pet per conduir, la de l'endemà al matí... Si ella no vol que passi res, no passa res.
En aquest sentit una dona té un control molt més precís que un home de la línia vermella, de la seva i de la teva.

'Amran, la idea de passar un cap de setmana junts de qui va ser, teva o d'ella?'
'Dels dos. Bé, en realitat va ser idea d'ella. Es veu que no està passant un bon moment amb el seu marit i necessita un amic'

En el cas de l'Amran tenim un agreujant important, el que comentàvem amb el Sean a la primera part de la crònica, viu en un país musulmà. I és veritat que només l'ètnia malaia està subjecte a les seves normes, l'Amran podia passar el cap de setmana amb una xinesa, una índia o triar entre una multitud de comunitats indígenes que hi ha a Borneo, però havia triat la seva ex de l'institut, una musulmana casada ni més ni menys que amb un directiu de Malaysia Airlines. Però ja ho sabem, aquestes coses no es trien.

'Amran tiu, a tu t'agrada el risc eh?'
'Que no Josep, tranquil que ho tinc tot controlat'



Kuala Lumpur

Després d'un parell de dies nedant amb peixets de colors a les Perhentian Islands, un paradís de corall al mar de la Xina, vaig decidir passar el darrer cap de setmana a Kuala Lumpur. Com totes les grans ciutats la capital de Malàisia ofereix tot un món de possibilitats, un mostrari asiàtic molt interessant. Té uns quants nodes importants d'activitat nocturna amb gran quantitat de bars, restaurants, guiris i prostitutes. Si busqueu alguna cosa més local que surti del circuit turístic habitual recomano el districte de Bangsar, un cop descobert vaig sopar-hi cada nit. La idea era veure una mica l'ambient i anar a dormir d'hora però vaig tenir la mala sort d'ensopegar una festivitat Índia, el Diwali, una espècie de Nadal hindú. Aviat em vaig veure immers en un tsunami de farra amb conseqüències imprevisibles, de veritat que jo no volia (ah, maleït autoengany). Un parell d'amics em van pillar per banda i no van parar de convidar-me a cerveses tota la nit. Per rematar la feina vam anar a un restaurant hindú obert les 24 hores, arròs amb pollastre a cabassos. Picava l'hòstia i em ploraven els ulls però tenia tanta gana que no podia parar de menjar, la fam era voraç, ja sabeu, aquella gana de matinada que t'ho fotries tot. Amb les dues mans em portava el menjar a la boca, el curri em sortia per les orelles.

Es van oferir per acompanyar-me a l'hotel però vaig preferir anar-hi a peu, era a 5 kilòmetres i tenia ganes de caminar. No anava sol, amb mi jugava un gos que vaig arreplegar a mig camí. Em va acompanyar l'hora i mitja que vaig tardar a arribar a l'hotel. L'endemà tornava cap a Barcelona i em va venir al cap l'affair de la passatgera 33G i el seu trist final. Amb l'Amran en canvi vaig ser testimoni de l'inici, del primer episodi. La seva història no tenia per què acabar malament, conec parelles estupendes que van començar amb una infidelitat. El traspàs d'una parella a una altra no sempre es porta amb l'elegància que un voldria, ja hem vist la teoria del mico i la branca a la primera part, la màxima de val més sol que mal acompanyat no s'acostuma a aplicar en les relacions de parella. No seré jo que els faci creure el contrari, menys encara tenint en compte els errors que acumulo en aquest camp. Un mai s'acaba de conèixer, les línies vermelles són traïdores, i la infidelitat sempre ronda seductora. Jo mateix, un teòric de la condició humana m'he vist involucrat en jardins que no creuríeu però la humilitat i sobretot, saber rectificar, és la clau del coneixement. Segur que en futures cròniques tindrem l'oportunitat d'aprofundir-hi una mica més.

Ja era al carrer de l'hotel i el gos encara em seguia. Els gossos són bestioletes ben fidels i em preocupava abandonar-lo, però en l'últim moment es va distreure amb una muntanya d'escombraries. L'últim cop que el vaig veure corria darrere d'una rata gegant perdent-se en aquella metròpoli immensa, aquella jungla de ciment.



dijous, 25 de maig de 2017

Malàisia, 1a part

'Senyores i senyors passatgers, benvinguts al vol 714 a Singapur, aviat ens enlairarem de Barcelona. Facin el favor de cordar-se els cinturons i posar els aparells electrònics en mode avió. El vol tindrà una durada de 12 hores i 50 minuts. Gràcies per volar amb nosaltres'

La crònica de Malàisia comença ben aviat, dins l'avió. A prop tinc la passatgera del seient 33G, una dona molt atractiva d'uns 50 anys. Però fa mala cara, està refredada o acaba de plorar. Es moca, treu el mòbil i comença a escriure. Té una pantalla gran i està asseguda de manera que veig perfectament què escriu. Llegeixo les primeres línies i hi quedo enganxat:

'No puc evitar escriure't tornant cap a casa. Aquest cop ho faig amb llàgrimes als ulls, no puc parar de plorar. M'he de tapar la cara de la gent que m'envolta. No puc controlar-ho. El dolor em devora l'estómac. Només sento buidor. Sembla que hem acabat allà on temíem quan vam començar aquest affair, amb un DOLORÓS ADÉU. El nostre final s'ha embrutat de vergonya i culpabilitat. Res podia haver anat pitjor.'

De moment tot va malament. És cert que la passatgera 33G té els ulls vermells però no és veritat que estigui plorant desconsoladament, ni que es tapi la cara de la gent que l'envolta. Però és la imatge que vol transmetre al seu amant, vol que se la imagini allà sola plorant, rodejada de desconeguts, i despatxada en un avió cap a Singapur. És una escena força potent. La carta de les llàgrimes és una aposta forta, sap que fa molt de mal als homes. Jo mateix, que no destacaria per tenir memòria fotogràfica, mai oblidaré les llàgrimes infringides, són com agulles clavades al meu fràgil cervellet que m'acompanyaran fins a la tomba, les molt cabrones. 

'D'altra banda hem acabat descobrint què significa l'amor i la passió, i això també ha estat un final inesperat de la nostra relació. Repeteixo la paraula final però dins meu tinc un profund desig d'anomenar-ho 'trencament forçat'. No puc acceptar el final d'aquesta història d'amor única.'

Atenció amb l'última frase  'No puc acceptar el final', no sé qui hi ha a l'altra banda, probablement un home casat, però li auguro problemes. Si despatxant-la en un avió cap a Singapur donava el tema per tancat, està molt equivocat.

Començava a sentir-me una mica malament espiant-la. No m'agradava veure aquella dona despullant-se sentimentalment d'aquella manera però ningú ha dit que la tasca d'un investigador de la condició humana sigui senzilla, i un científic es deu a la seva feina. Així doncs, vaig col·locar-me mascareta i guants, i a enfangar-se en el relat! A més, aquella dona escrivia de puta mare i era bastant més amena que el totxo d'història del capitalisme que estava llegint.

'Vaig sentir com un ganivet esmolat travessava el meu cor quan et vas desfer de la memòria SIM on les nostres converses construïren aquest amor. Les fotos no són tan importants com les nostres paraules, esculpides una per una des del fons dels nostres cors. Res podem fer per recuperar-les excepte escriure una altra història, paraula per paraula, de cor a cor, i pell contra pell. Si la vida ens dóna l'oportunitat escriurem una història més forta i duradora d'amor i passió.'

La carta acaba aquí, sembla que un cop destapat l'affair han pactat no tenir més contacte i han donat per finiquitada la història. Però ja hem vist que la passatgera 33G 'no pot acceptar aquest final' i sobrevolant l'Índia torna a treure el mòbil i escriu una segona carta.

La cosa s'emmerdava. Resulta que ella també està casada, el trio és ara quartet, i és aquest nou personatge, el marit de la passatgera 33G, és qui destapa la infidelitat al llegir accidentalment un xat de whatsapp que no hagués hagut de veure mai. Ai, quin perill la tecnologia!
Ella continua tantejant la possibilitat d'una futura relació amb el seu amant, aquest cop trencant els matrimonis respectius, però tal com ho veig no té cap possibilitat, ell no sembla estar per la labor.
La passatgera 33G estava en plena fase de transició, segurament feia temps que volia separar-se però només ho faria un cop tingués assegurada la nova relació. Sí amics, ens trobem davant la famosa teoria del mico i la branca, altrament anomenada teoria de Tarzan i la liana, què diu així: de la mateixa manera que els orangutans, que veuria molt aviat, no deixen anar una branca fins que no tenen ben agafada l'altra, els humans no abandonen una relació fins que no se n'asseguren una altra. La passatgera 33G preferia continuar amb la seva relació de merda abans que estar sola, talment com si quedar-te sol fos una caiguda al buit, una mort segura.

La infidelitat apareix de forma seductora, i sempre en moments de debilitat. No és casualitat, és clar. La carn és dèbil, no ens enganyem, però també és veritat que les societats humanes tenen el mal costum de posar-se reptes impossibles: 't'estimaré sempre', 'fins que la mort ens separi', 'prometo ser-te fidel'... Amb vint, trenta anys de vida promets ser fidel?! Ens hem tornat bojos o què?

No em malinterpreteu, són objectius lloables i que respecto, però reconeixereu que a la pràctica és complicat i mostren un desconeixement profund de la condició humana. Tard o d'hora les crisis arriben, el príncep blau s'ha transformat en gripau, les promeses fetes ja queden lluny i tothom vol tornar a sentir-se viu. I llavors apareix la infidelitat, et pica l'ullet i et somriu de forma seductora.

Aterrant a Singapur em va passar pel cap de convidar a la passatgera 33G a seguir volant amb mi, cap a l'est, a la jungla de Borneo. Li hagués fet veure que la seva història no tenia cap futur, ni la passada amb el marit ni la futura amb l'amant, i que no valia la pena dedicar-hi més temps i energies. L'hagués intentat convèncer que estar sol no és una caiguda al buit sinó tot un món ple de possibilitats, i que uns dies a la selva fent uns riures amb un desconegut, amanits amb una mica de sexe lleuger, curen molts mals i en cicatritzen d'altres.
No ho vaig fer, jo viatjo per feina no per lleure.


Borneo

Vaig aterrar a Kuching al millor moment de la setmana, dissabte al vespre. Tampoc és casualitat, volia perdre'm uns quants dies enmig de la selva però abans havia de prendre una mica el pols als malais, i per això em vaig assegurar entrar a l'illa per la ciutat més gran i en cap de setmana. Després de deixar la bossa a l'hotel i fer una dutxa ràpida vaig sortir a treure el cap. Tantes hores volant m'havien donat molta set, ja t'ho diuen les hostesses, a 10.000 metres cal hidratar-se constantment. El Magazzino estava a rebentar de gent, de soroll i de fum, encara no havia arribat a la barra que una colla em va convidar a beure amb ells, eren al voltant d'una taula amb un tanc de cervesa al mig, em van allargar un vas.

'Hola! Em dic Sean, sóc 70% xinès i 30% malai, he vingut a passar el cap de setmana a Kuching per veure el meu amic, jo visc a Kuala Lumpur, hi porto uns quants anys, vaig haver de marxar de  la Xina tiu, allò és una merda!'

L'amic del Sean anava molt borratxo, se'l veia incapaç de seguir la conversa i la seva feina es limitava a observar el meu vas i omplir-lo cada cop que feia un glop.

'Hola Sean, jo em dic Josep, sóc de....'

'No paren de cridar tiu, jo crec que estan tots sords, és una puta bogeria'

Afirmació que vaig poder contrastar en persona l'endemà. Vaig anar a esmorzar a un dels locals que hi ha pel barri xinès de la ciutat, la mestressa em preparava una tauleta a prop de la barra mentre donava ordres al marit i als fills, quins crits que fotia aquella dona. S'ha de dir que el Sean també cridava força.

'Si busques ties has anat a mal lloc, Kuching és una merda! A Kuala Lumpur està ple, hi trobes de tot! Japoneses, coreanes, xineses... àrabs!'

El seu amic s'havia posat molt seriós, com si aquelles declaracions l'afectessin molt. El Sean parlava de Kutching com si fos un poblet selvàtic al costat del riu, res més lluny de la realitat, la veritat és que érem en una ciutat de 300.000 habitants, vibrant i amb molta activitat nocturna. Ja me'n vaig cuidar prou quan vaig comprar els bitllets.

El Sean continuava el seu particular monòleg.

'Jakarta també mola molt, hi has anat?! No et perdis Bali, Bangkok..'

'Sí, a Bangkok hi he estat, acollonant les....'

'Estàs casat Josep?! Jo sí, em vaig casar fa poc, mira'

El Sean em va ensenyar una foto d'una guapa malaia amb un vel arrapat al crani d'orella a orella.

'Aquí a Malàisia, si t'enganxen amb una altra dona, estàs mort tiu, estàs mort!!'

L'amic bufava sonorament, la gravetat del moment mereixia un altre glop de cervesa, jo intentava dosificar perquè el ritme era fort però no tenia opció, m'obligaven a buidar el got ràpid.

'Hostia puta tiu, la meva dona està embarassada, el gener seré pare! Crec que em tornaré boig!!'

Aquell pobre nano s'acabava de casar, estava a punt de ser pare i parlava com un condemnat a mort, realment hi ha gent que s'ho munta molt malament, encara que no seré jo qui jutgi la vida dels altres. L'últim brindis el vaig proposar jo, l'amic va omplir els vasos, vam brindar, sant hilari, i es van acomiadar de mi. Abans de desaparèixer de la meva vista el Sean es va girar amb un escandalós

'BENVINGUT A BORNEO JOSEP!!!!'

Quina arribada! Feia un parell d'hores que era a Malàisia i ja anava ben torrat. Aviat em vaig adonar de dues qualitats malaies enormement benvingudes per un viatger: l'alt nivell d'hospitalitat i el baix nivell d'estafa, en les dues setmanes que vaig ser al país ningú em va cobrar més del compte per ser de fora, ni els taxistes. En aquell país la comunitat xinesa és molt nombrosa i hi estan ben integrats, el Sean era un exemple, s'havia casat amb una guapa malaia i formaria una família. A hores d'ara el seu fill ja deu tenir uns quatre mesos.

Una generació sencera separa la passatgera 33G del Sean. Me l'imagino fa 30 anys, amb l'edat del Sean, a punt de casar-se, enamorada del seu marit i amb tota una vida al davant, poc s'imaginava aleshores que acabaria plorant sola en un avió pel seu matrimoni de merda i un affair desastrós. En aquest sentit hem de disculpar-la, quan estem enamorats no sabem què diem, les decisions es prenen en un estat d'embriaguesa hormonal que et fan creure tot el què dius però no t'equivoquis, vas drogat, i quan els nivells d'oxitocina tornin als nivells habituals te n'adonaràs amb quin capullo has decidit compartir la teva vida. Però el cas del Sean clama al cel, no tenia ni 25 anys i ja se'l veia abocat al desastre.
Val més que vagis amb compte amic, la infidelitat ronda seductora al teu voltant i Malàisia és un estat musulmà, crec que no gestiona gaire bé aquestes històries.

En un parell de dies remuntaria el riu Rejang fins a arribar al poblet de Belaga. Borneo encara conserva una de les selves més primigènies del planeta, dic encara perquè està en procés de desforestació. Existeixen alguns parcs protegits gràcies als ingressos del turisme, i d'altres àrees remotes menys turístiques i de més difícil accés, però que encara conserven l'autenticitat dels pobles perduts.
Allà em dirigia, a Belaga, un punt minúscul dins l'abisme verd de Borneo, on coneixeria l'home més ric del poble, l'Amrah, un home casat a punt de cometre un gran error. Amb ell continuarem elaborant l'espinós tema de la infidelitat i com conviure-hi amb certa dignitat.

Continua a Malàisia 2a part